dilluns, 20 de juny de 2011

VÍCTOR TORRES

En la mort de Víctor Torres (o el descrèdit del periodisme)

Sebastià Bennassar. Víctor Torres va fer, de llarg, la intervenció més brillant, emotiva i sentida de la darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, al Conflent, l’any passat. Als peus del Canigó, un dels homes que havia transportat sobre les seves espatlles el fèretre de Pompeu Fabra, va anar desgranant els records de la seva vida i de l’exili, i sobretot l’amor fraternal que el va unir a un dels grans poetes de la literatura catalana, Màrius Torres, un dels poetes de la generació de la tuberculosi, com els també enormes Salvat Papasseit i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Víctor Torres ha mort als 96 anys i deixa al darrere l’empremta d’un home bo i savi, d’un home fidel sempre al seu país, des que es va afiliar a Esquerra Republicana el 1931. Lluità a la Guerra Civil com a voluntari amb la columna Macià-Companys, fou secretari de la Generalitat de Catalunya a l’exili durant el temps del president Irla (de fet, Torres era l’ànima de la Generalitat en un dels seus temps més difícils), i després de la mort del dictador va ser diputat i senador fins que els anys 80 va deixar la primera línia de la política.
La Universitat Catalana d’Estiu, en la que cada any participen nombrosos mallorquins i a la qual encara us podeu apuntar per anar a l’edició d’enguany, permet tenir la sort de conèixer persones que són la memòria viva del país. Recordo que només entrevistàrem a Torres dos periodistes: un era l’enviat del diari Segre –per a ell era obligat i gustós entrevistar-lo, era el seu tema de portada atès que Màrius i Víctor Torres són de Lleida i que es feia el centenari del poeta commemorat en un acte nacional- i l’altre fou un servidor. Tenir a una taula a la fresca aquell home i poder parlar-hi una estona, sense presses, sobre poesia, sobre país, sobre exili, sobre la vida, fou un privilegi i un honor i que els mitjans generalistes no li fessin gens de cas demostra, una vegada més, que el periodisme és un ofici en decadència. Aquell dia segur que algun insuls polític va fer les mateixes declaracions absurdes i buides de contingut que hauria fet el dia abans a o la setmana abans a Barcelona, però que a l’aire lliure motivaven més. Els periodistes –i sobretot els editors dels diaris- hem caigut en una degradació de la qual difícilment sortirem en aquest temps de roda de premsa sense preguntes, comunicat i periodisme de declaracions. Hem perdut l’esperit i així no es recuperaran lectors.
Víctor Torres s’expressava amb una lucidesa brutal. Es movia amb cadira de rodes, però conservava tota la força mental intacta. I sobretot una gran tendresa. A l’auditori de Prada, mentre molts alumnes es perdien –ai, la manca de criteri- el millor acte nacional de l’any, fórem molts els que ploràrem amb les seves paraules. Perquè eren les de la nostra memòria col·lectiva, massa sovint silenciades i menyspreades. Per sort, sempre queda algú per servar-les. Serà el millor homenatge per a un home bo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada