dimarts, 7 de juny de 2011

L'article de Guillem Frontera

Opinió | Guillem Frontera

Dos gorans i un ciutadà

Guillem Frontera | 07/06/2011 | Vistes: 55
S'acabaven de prendre un parell de canyes de cervesa al bar de devora la feina. No anaven calents d'orella, anaven allò que en solem dir una mica alegres. Havien de fer un tram plegats per reintegrar-se cadascú al seu domicili, i se'ls va acudir de fer-lo justament pel carril bici, quan, per espai, no hi havia cap necessitat ni una. Posau-los una cinquantena d'anys -a cadascun, és clar.

I així anaven, xalests i un pèl provocadors, masclejant, amb un rajolí d'eufòria a les venes. La tarda encara estava inundada de sol. Els dos companys s'hi desplaçaven amb suau alegria cervesera.

Pedalejant en sentit contrari al de la marxa dels dos amics, s'acostava un jove ciclista. Servidor em vaig aturar per contemplar des de primera fila aquella situació, que havia de desenvolupar-se sense incidents, per poca fe que ens resti en el sentit comú de la gent del carrer. Era clar que els dos companys deixarien expedit el carril que inadequadament ocupaven, permetent així que el ciclista continuàs el seu camí.

No ens hem de sorprendre mai de l'estultícia dels integrants de l'espècie humana. Per què aquells dos ciutadans es convertiren de sobte en dos gorans? És una pregunta que només trobarà resposta en la immensitat de la beneitura que cap en una persona -o dues-.

Efectivament, els dos gorans s'aturaren en sec, se separaren un pamet per ocupar íntegrament el carril, i els sortí de l'ànima -aquestes coses no provenen de cap altre lloc- una altivesa grollera que no podia ser presa sinó pel repte d'un idiota irritat. Ara la seva actitud era obertament provocadora, desafiant, fet que, naturalment, causà el desconcert del ciutadà ciclista. Modestament, després d'haver-se aturat ell també, demanà als dos gorans que li permetessin seguir el seu camí pel carril específicament destinat als ciclistes.

"Ah, no, tu vas errat de comptes!", li enflocaren. "Ara ja no és carril bici, o no saps que es socialistes han perdut ses eleccions? S'ha acabat de molestar amb ses vostres bicicletes!".

Com més anava, més creixia la perplexitat del ciclista i més pujaven de to les paraules dels gorans. "Ni bicicletes ni anar a cent deu per s'autopista. Ara comandam noltros, meam si vos n'enterau!".

Veient de què anava l'assumpte, el ciclista els esquivà silenciosament i reprengué el camí. Els dos gorans s'esbutzaven de rialles -l'apoteosi de l'estupidesa humana. Es trobaven molt graciosos, valents i justiciers.
Una dona a punt d'ingressar a una sucosa maduresa, i que també s'havia aturat atreta per la irregularitat del comportament dels dos companys, se'm va adreçar: "Jo he votat el PP, però no perquè ets ases surtin de sa païssa i omplin es carrer de merdes, si em permet aquesta manera de parlar tan gruixada". Semblava dolguda. "No passi pena, senyora, sa merda d'ase en es carrer no agrada a ningú". En això estàvem d'acord. Però l'episodi ens havia amargat un instant que, altrament, reunia les condicions de llum i temperatura per estar en pau amb tu mateix i amb el germà proïsme.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada