divendres, 17 de juny de 2011

article a Mallorca Progrés


La violència que molts volien

Sebastià Bennassar. Les protestes dels Indignats a Catalunya han acabat com molts volien: amb enfrontaments i violència. Volien que la situació acabàs així moltes forces polítiques que han vist com els ha sorgit un moviment d’oposició que mai no esperaven, pensant que tenien sotmesa la ciutadania al pensament únic i a Telecinco. I volien que acabàs així una minoria que ha fet del nihilisme i l’anarquia mal entesa i la recerca de l’enfrontament constant amb la policia els seus únics mètodes de vida.
També volien que acabàs així alguns dels que des del primer dia han intentat rebentar la proclamació del dret a l’autodeterminació dels pobles (i entre ells el de Catalunya i per extensió el de tots els Països Catalans) que des del primer moment varen proclamar que s’impedís el pas als diputats del Parlament català, governat pels nacionalistes amb les tisores de podar més grans de la democràcia, però que en canvi no tendrien nassos de fer alguna cosa similar a la Delegació del Govern o a Capitania. Perquè hi ha un grup de gent que vol acabar amb aquest moviment per la via de la confrontació i de la violència, sempre emparada en l’anonimat constant de la gran mobilització, de la gran massa, perquè no són res més que uns covards o uns estúpids o la perillosíssima barreja de les dues coses. Són els que sempre ataquen el feble –el Parlament de Catalunya i els homes i dones escollits per més de 3’2 milions de persones-, són els que no marxen de la plaça quan una assemblea ha aprovat la dissolució de l’acampada, són els que es creuen amb el dret a acabar amb la utopia de molts ciutadans que continuen donant suport a les reivindicacions del 15-M.
Des de fa un temps, Barcelona ha viscut dos processos degradatoris de primer ordre. El primer va ser la lloretització de la ciutat i l’empobriment de les seves idees d’ençà que Pasqual Maragall va marxar i el seu lloc fou ocupat per la incompetència de Clos i Hereu. Foren els alcaldes que dilapidaren en poc temps, la feina d’anys de Maragall, potser l’únic polític modern i europeu, juntament amb Pujol, que ha tengut Catalunya. El segon procés és haver-se convertit en una Rosa de Foc low-cost on qualsevol violent d’Europa aprofita les grans concentracions, molt sovint pacífiques, en contra de la globalització, el G8 o vés a saber què, per fer el seu entrenament en lluita de carrer i en sabotatge (a banda de la possible infiltració dels Mossos d’Esquadra que si també volen netejar la seva imatge haurien de detenir i treure de circulació tota aquesta xusma violenta d’una punyetera vegada).
Són aquests els indignes que varen voler robar-li la cussa-pigall al diputat Llop, un home que és un exemple de superació i de “democràcia real” i a qui uns altres covards iguals d’indignes que els d’ahir ja li varen robar la màquina on prenia apunts en braille mentre feia dret a la Universitat Autònoma de Barcelona. Els Indignats s’equivocaren en voler impedir l’accés dels diputats al Parlament i s’equivocaran si no treuen la xusma de les seves concentracions i la denuncien a la policia. Si no ho fan, realment no representaran a ningú.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada