dissabte, 11 de juny de 2011

COMPANYS DERROTA MACIÀ
"Puigcercós no és mou i Carod-Rovira recula a l’escenari de fa quinze anys"
L’any 1995 Romano Prodi va liderar a Itàlia una coalició anomenada L’Ulivoque integrava gairebé tot el centre-esquerra (socialdemòcrates, excomunistes, verds, socialistes, etc) i que perseguia guanyar a les urnes a la gran coalició de centre dreta coneguda amb el nom de La Casa de les Llibertats. L’any seguent, el 1996, Romano Prodi aconseguia guanyar les eleccions a Sílvio Berlusconi, líder de Forza Itàlia, el principal partit de la coalició de centredreta.

A Catalunya, l’experiència italiana va excitar els denominats partits d’esquerres. Sota els auspicis de la Fundació Encaix --dirigida per Jordi Sánchez, exmembre de la Crida, durant molts anys representant d’ICV al consell d’administració de la CCRTV i actual adjunt de Rafael Ribó a la sindicatura de greuges—es va organitzar un cicle de conferències sobre el futur de l’esquerra que perseguia estovar els partits i la societat amb la idea que calia un front comú d’esquerres per derrotar Jordi Pujol, llavors president de la Generalitat. Així, mentre per un cantó el 7 de maig del 1996, al programa de televisió Paral•lel 33 del Canal 33 els líders del PSC, Raimon Obiols; ERC, Àngel Colom i Iniciativa, Rafael Ribó, debatien l’espai comú que aspiraven a compartir; per l’altre, als textos escrits deixaven les seves reflexions en articles on cadascun d’ells mostrava la seva visió de l’aposta: Rafael Ribó escrivia “El sentit comú de l’esquerra” (publicat al n. 40 de la revista Iniciativa Socialista); Raimon Obiols, “Catalunya: el nou projecte” i Josep-Lluís Carod-Rovira, “Per una olivera amb denominació d’origen” (aquests dos últims textos publicats al número 28 de Debat Nacionalista).

A partir d’aquella posada en comú PSC, ERC i ICV van començar a traslladar, poc a poc, el seu esquema d’Olivera a les institucions. Com una pluja fina iniciada amb els debats, el fruit d’aquesta llavor va començar a florir als ajuntaments (el més destacat el de Barcelona) fins arribar al primer i segon tripartit de la Generalitat. Públicament, socialistes i ecosocialistes no amagaven que la seva intenció era desallotjar CiU del govern de Catalunya. Esquerra, no ho explicitava. És més, suggeria que podia entendre’s amb Pujol. Sobretot, perquè el discurs de Carod-Rovira combinava a la perfecció el discurs nacional, sobiranista i identitari de l’Esquerra de Francesc Macià amb l’obrerista i esquerranós de Lluís Companys. Però quan Esquerra va arribar a la Generalitat, primer de la mà de Pasqual Maragall i després de José Montilla, Companys va derrotar Macià.

El fracàs de l’estratègia de Carod i Puigcercós l’havia explicitat el 22 de maig del 1996 el llavors líder republicà, Àngel Colom. Colom deia que només hi podia haver una alternativa a Pujol que fos nacionalista. L’accent dels dos tripartits no ho va ser. És més, el propi Carod es va encarregar de desterrar aquest adjectiu canviant-lo pel terme nacional, donant per fet que el país estava plenament normalitzat. L’eix nacional va quedar arraconat en benefici de l’eix ideològic. Els resultats estan aquí: Esquerra és el cinquè partit al Parlament i el quart a les municipals. Amb aquest panorama no hauria estat inimaginable intentar modificar una estratègia que no està donant els resultats esperats i canviar l’eix. La coartada la tenia Joan Puigcercós a la seva ma: en una situació de crisi, quan la ciutadania espera un gest de responsabilitat de la classe política, quan s’ha de fer un pas endavant en benefici del país no hauria estat descabellat donar suport implícit o explícit al govern del país per tirar els pressupostos endavant. Però no s’han atrevit. Puigcercós ha optat per “de moment no”; “ja veurem”... Ha deixat passar una oportunitat d’or de situar-se a prop de la centralitat política del país.

I Carod-Rovira, que ha abandonat la militància a ERC però que actua com si encara hi fos, reincideix i torna a proposar el mateix escenari de fa quinze anys amb allò que ell defineix com la unió dels federalistes i els independentistes. 

És curiós, tant Puigcercós (des de dins ERC), com Carod (des de fora d’ERC) continuen actuant o plantejant la seva praxi política utilitzant el mateix eix ideològic que els electors han coincidit a rebutjar. Un eix, en el cas d’Esquerra, que podria funcionar perfectament en un país –com a la Itàlia de l’olivera-- on ja no calgués plantejar-se les reivindicacions nacionals; en un país normal on el marc de la legítima pugna política i partidista es disputés sobre els clàssics preceptes de les dretes i les esquerres (esquema, per altra part, antic). En canvi, és difícil –com han dit els electors d’ERC—que aquest esquema funcioni en la Catalunya actual on el principal soci d’aquest front d’esquerres és un partit, el PSC, amb uns compromisos amb Espanya –a través del PSOE—que el lliguen de peus i de mans i li impossibiliten prioritzar plenament els interessos catalans.

Puircercós des d’ERC i Carod-Rovira des de fora ho ignoren. Puigcercós no és mou i Carod-Rovira recula a l’escenari de fa quinze anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada