diumenge, 29 de maig del 2011

article a mallorca progrés

Superman i el bou de les floretes

Sebastià Bennassar. En aquests temps que corren això de les pàtries és un element que de cada vegada tira més enrere. Als EUA se n’ha muntat una de ben grossa quan en el darrer còmic de la sèrie –el número 900 si no vaig mal equivocat- Superman ha decidit renunciar a la ciutadania nordamericana. Això ha passat abans que els membres de la CIA s’hagin carregat a Ossama Bin Laden al Pakistan. O que ens ho hagin dit i ens ho vulguem creure, perquè això de tirar el seu cadàver al mar i que no es difonguin les fotografies tampoc no està gaire clar. El que sembla inqüestionable és que Bin Laden no tendrà un judici just perquè ha estat executat directament i sense miraments en un territori que està molt i molt lluny dels Estats Units. Amb intervencions com aquestes és ben normal que Superman, que al cap i a la fi és un superheroi dels de veritat i no com els dirigents de la CIA, hagi decidit ser ciutadà del món.
Doncs  bé, sembla ser que aquesta decisió del paradigma per excel·lència dels superherois –tot i que a mi m’atreu molt més la foscor de Batman o posats a fer la sèrie dedicada a Lobezno dels X-Men- ha provocat una onada d’insults i d’atacs a DC Còmics, que en part va ser semblant a la que varen obtenir els creadors de Batman quan aquest va escollir un ajudant per a França que era fill de la immigració magribina. I és que els fanàtics dels dos personatges veuen amb molts mals ulls que es perdin les essències dels personatges: una americanitat fora de dubte i el triomf per descomptat dels WASP, els blancs anglosaxons i protestants que poden representar figures com les de Clark Kent o Bruce Wayne –cada un d’ells en el seu àmbit-, que les decisions empreses pels guionistes semblen contradir.
El cas dels dos superherois i de la seva adaptació a un món diferent pot trobar notables paral·lelismes amb el cas del bou d’una coneguda marca licorera que hi ha a Mallorca i que en pocs dies ha passat de tenir els colors de l’arc de sant martí –i per tant a identificar-se amb uns colors i emblemes que reivindica el col·lectiu homosexual- a ser repintat de negre per entitats de la dreta més extremista acompanyats de dos senadors del PP com són Huguet i Fageda, que fins al moment semblaven persones més o manco condretes, però que han mostrat la seva baixa intel•lectual i moral ajuntant-se amb nostàlgics del feixisme i finalment a veure com li naixien flors de múltiples colors sobre aquells dotze quilos de pintura negra. Ara és un bou florit i més feliç i adaptat als nous temps.
Sembla ser que en la polèmica discussió sobre els colors del bou hi ha qui no pot encaixar el fet que els temps muden i canvien, com els lectors dels còmics nordamericans. I el millor que es pot fer és acceptar-ho i adaptar-se. A mi m’agrada més un Superman universal i un bou amb floretes.

divendres, 27 de maig del 2011

501 CRIMS AL BALEARS

Sebastià Bennasar publica una guia dels crims catalans

501 crims que has de conèixer abans de morir recorre el delicte des de l’any 415 als nostres dies

Carles Domènec | 27/05/2011 | Vistes: 8
L'escriptor i periodista mallorquí Sebastià Bennasar, al barri de Gràcia de la capital catalana. Foto: Carles Domènec
El periodista i escriptor Sebastià Bennasar (Palma, 1976), col·laborador de dBalears, acaba de publicar 501 crims que has de conèixer abans de morir (Ara Llibres), una guia dels principals delictes comesos des de l'any 415 fins a l'actualitat als territoris de parla catalana. Els crims com a part de la nostra cultura és la idea que vertebra el treball, escrit de manera esquemàtica, amb 501 referències i un paràgraf dedicat a cada fet. "Donar una estructura unitària a cada crim ha estat el més difícil, perquè d'alguns en teníem poca informació i d'altres n'hi havia massa", declarà Bennasar aquesta setmana a Barcelona. L'autor afirmà que "som un país bastant normal en aquest sentit" i hi afegí que "la mort i l'assassinat també formen part de la nostra història". 

L'obra inclou crims de tots els territoris de parla catalana: de l'Alguer a la Franja, d'Andorra al País Valencià, del Principat a les Balears. "Fins i tot n'hi ha un a Montpeller per la relació històrica de la ciutat amb Jaume I", indicà Bennasar, que destacà "els crims rurals del segle XIX, el bandolerisme del XVI i XVII, el pistolerisme i els enfrontaments entre obrers i patronals als carrers de la Barcelona de final del XIX i principi del XX, els enverinaments de la postguerra, els delictes de la dreta i l'esquerra extremes, el terrorisme, els atracaments de la crisi dels anys 80 i el crim urbà de la dècada dels 90". 

Tot i que hi predominen els assassinats, la guia recull segrestos, robatoris, estafes, casos de violència domèstica, bullying, corrupció i exemples de terrorisme. Quant als crims no illencs, Bennasar confessà que sent "fascinació pel Rambo de la Cerdanya, un atracador rural que assaltava entitats bancàries i que protagonitzà una fuga espectacular pels Pirineus, perseguit per 100 agents i un helicòpter, i que aconseguí arribar a Itàlia, on s'escapà al cap de deu minuts d'haver estat detingut, i visqué lliure dos anys en refugis de muntanya". L'escriptor comentà "el cas del metge alemany que l'any 1996 segrestà la seva dona a la Coma, matà els dos fills i s'intentà suïcidar, que demostra un cert turisme d'assassinat", i recordà el cas d'"Ivonne O'Brien, una britànica que vivia a Alcúdia i que morí en una orgia brutal: li arrabassaren la mandíbula i trobaren missatges escrits amb sang a les parets". 

El periodista mallorquí inclou a la guia el furt d'Antònia Ordinas, que "és un símbol de la corrupció cutre, amb l'enterrament de doblers en un pot de Cola Cao". Un altre crim significatiu fou l'assassinat a Eivissa del líder de la secta Edelweiss l'1 de setembre de 1998. "És especial, perquè fou el meu debut a la secció de crònica negra, en una substitució al diari per vacances, i el primer dia ja em vaig trobar amb aquell cas important". La novetat literària ha estat una comanda de l'editorial Ara Llibres a partir d'una idea de l'escriptor Jordi Mata. "Ell ja havia començat a treballar-hi, però ens cedí l'encàrrec i bona part de la documentació del projecte, en el qual també ha fet feina la filòloga Anna Cortils", declarà Bennasar.

LA CRÍTICA DE SAM ABRAMS AHIR A L'AVUI

una meravellosa crítica del Sam Abrams ahir a l'Avui.


http://www.editorialmeteora.com/upload/criticas/PotSemblarAvui.pdf

DUES JOIES ITALIANES

L'editorial Bromera va publicar dos llibrets italians deliciosos fa no gaire. Aquí en teniu la ressenya. Una aferrada.


http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1312/2

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennasar

La UE i el genocida

Sebastià Bennasar | 27/05/2011 |

Potser la Unió Europea és una d'aquestes institucions que molts de nosaltres voldríem que no existís, però té les seves coses bones. Sèrbia volia entrar-hi al preu que fos i el preu per als europeus estava molt clar: la detenció i entrega al tribunal de la Haia de Ratko Mladic, el general que va dirigir la matança de Srebrenica en què varen morir 8.000 musulmans mentre la Unió Europea feia un altre dels seus ridículs existencials més espantosos.

Mladic ha estat detingut a la Vojvodina -on, per cert, viu una minoria hongaresa bastant maltractada pels serbis i que a més a més va patir nombrosos danys col·laterals en els bombardeigs de l'OTAN de 1998- per les forces de seguretat sèrbies. Davant l'èxit de l'operació, no podem més que malpensar que sabien perfectament on era aquest home, un dels principals dirigents del setge de Sarajevo entre el 1992 i el 1996. Ha caigut un gran genocida.

EL PERFIL DEL PRESIDENT AL DIARI DE BALEARS DE DIMECRES

Opinió | Sebastià Bennasar

Un apotecari madrileny

Vesteix molt sovint com si estigués a punt per anar a l'entrega de trofeus de les regates al Club Nàutic de Palma, per exemple durant la Copa del Rey -en les dates del Princesa Sofia sovint fa massa fresca, al vespre, per anar en màniga de camisa o amb una simple americana. Presenta un cert aire "casual" en què tot està mil·limètricament mesurat, començant per la quantitat exacta de gomina (per ventura és escuma o fixador, però jo diria que és gomina), ni massa ni massa poca, per aguantar a la perfecció un pentinat de mida un poc més llarga del que s'estila en el seu partit per la part posterior, potser per compensar unes entrades ben marcades a la part frontal. Això de les mesures exactes no li deu costar gaire de calcular perquè, durant la seva formació a Madrid -la ciutat on va néixer el 1970-, va haver de practicar força amb proporcions, mescles i mesures. És apotecari. Ara haurà de preparar la fórmula magistral d'un nou govern amb majoria absoluta, però per al qual ha promès reduir els ingredients (llegiu càrrecs públics). De vegades, les píndoles més meravelloses no són res més que placebos.

Les ratlles clàssiques de bona part de les seves camises i el rellotge gran accentuen més el seu cos estilitzat, llarg i prim, tan diferent de la bonhomia d'alguns dels seus predecessors en el càrrec. No se'l veu gaire d'arròs brut i porcella a cellers de la Part Forana, sinó que apunta a altres plats i altres locals, més acords amb la façana marítima palmesana que veurà des del Consolat de Mar, on no sabem si hauran de posar alguns espais perquè pugui practicar allò que més li agrada: l'esport (si no és així sempre li podran instal·lar una consola d'aquestes en què es juga virtualment). Amb aquesta afició tan notable a jugar i competir no estranya que la seva cursa de l'apotecaria -passant per la batlia de Marratxí- al Consolat hagi estat fulgurant.

A l'apotecari de Marratxí també el coneixen com l'home de la neteja. Ha deixat els imputats fora de les llistes electorals i ha regenerat el PP, duent-lo de la seva crisi més profunda -amb un rosari d'engrillonats que no hem d'oblidar- fins a la victòria més absoluta de la formació des de l'arribada de la democràcia. Tot això fa que entre alguns dels seus també l'anomenin amb una expressió que fa feredat: el gran timoner. Cal recordar que altres líders polítics que han rebut aquest sobrenom són Mao o Mobutu, el dictador del Zaire (gràcies a ell li canviaren el nom), que, amb la seva gestió, deixaren nombroses esteses de mort. Sembla ser que un dels primers cadàvers que vol cobrar-se aquest fill de mallorquí i madrilenya és el sistema educatiu actual, el Decret de mínims i la llengua catalana, i hauríem de desitjar que no sigui recordat com el tercer gran timoner genocida de la història (en aquest cas, genocida lingüístic).

José Ramón Bauzá deu tenir al seu voltant una colla de llops famolencs esperant poder menjar-se el bocinet de pastís que ha de repartir i que ell ja ha assegurat que serà poc. Menys consellers, menys directors generals, menys empreses públiques. Si abans era l'home de la neteja, ara haurà de ser l'home de les tisores. I això per ventura no agradarà ni als seus. El que està clar és que aquest home, que té un gust per l'automobolisme i que sempre ha confessat que dorm poc, anirà ara amb cotxe oficial i ja no haurà de deixar el seu al pàrquing del Parlament. Suposam que també introduirà un canvi en els esmorzars de feina: al Consolat hi haurà cereals.
José Ramón Bauzá és una camisa de ratlles de colorins amb ànima blava PP.

dilluns, 23 de maig del 2011

LA NOVA CRIATURA

A partir de demà es pot trobar a les llibreries el nou llibre publicat per Ara, "501 crims que has de conèixer abans de morir", una bona repassada per la història del crim als Països Catalans on no hi falten alguns dels casos de corrupció més brutals dels darrers temps que sembla que la gent oblida quan va a votar.

http://www.arallibres.cat/cont/cataleg/cataleg_araLlibres_fitxa_cat.php?idField=447&table=catalogo

diumenge, 22 de maig del 2011

En defensa dels clàssics






De vegades, els treballs de màster te permeten petites alegries. No sabem si dimarts l'exposició funcionarà o no, però li hem posat tota la nostra ànima. La Karen Vinasco, el Miquel de la Rosa i jo, hem fet un repàs del segle XIX a través de les novel·les de l'època, que serveixen perfectament per explicar el llarg segle, i de les pel·lícules que s'hi inspiren. Lògicament hem hagut de fer una sel·lecció, i no ha estat fàcil. I tot això em fa pensar en llibres com el de Vicenç Pagès sobre el canon de la literatura juvenil i en com de bé m'ho vaig pensar amb Verne, Kipling, Conrad, Stevenson, London i companyia. Aquests són els autors que mai no haurien d'haver abandonat les aules, perquè ells són els que ens ensenyen a imaginar, i sense la capacitat d'imaginar, mai no podrem pensar en móns millors. Són llibres als quals hem de tornar!

divendres, 20 de maig del 2011

LA CRÍTICA DE PERE GUIXA A LA VANGUARDIA





L'article de l'Espira

Conselleria d’Agricultura i Cultura

S’acosten les eleccions municipals, als Consells, i autonòmiques, que són les que veritablement importen a la gent perquè és en aquestes institucions on es decideix bona part del nostre dia a dia (Madrid està molt lluny, Europa és quasi una entelèquia), i què voleu que us digui, aquí quasi ningú no ha parlat de cultura –o n’han parlat molt poc- i en canvi s’ha parlat i s’està parlant prou de llengua. Jo el que realment vull saber és si d’una punyetera vegada hi haurà algun partit que digui que farà una conselleria de cultura. Aquest partit, sigui quin sigui, haurà agafat el bou per les banyes i començarà a pensar que cal construir un país i que per a la construcció d’un país Cultura no pot ser un departament que en pengi d’un altre. Sempre és conselleria d’Educació i Cultura, com si fos veritat la dita que diuen en el món de la política: qui val val, i el qui no, a cultura. Doncs ha arribat el moment de dir prou. Com a ciutadans tenim dret a saber què pensen sobre la gestió de la cultura i quins són els seus plans estratègics per al sector i quant pressupost del PIB li pensen dedicar els futurs dirigents d’aquesta comunitat de veïns amb pretensió de vés tu a saber què. Perquè si no hi ha cap partit decidit a crear una conselleria de cultura, llavors el millor que podem fer és demanar que cultura pengi d’una altra àrea que no sigui educació –posats a fer podríem fer la petició del canvi de nom i de filosofia conceptual: els mestres d’aquesta comunitat de veïns no s’haurien de dedicar a educar, sinó a ensenyar, educar ho haurien de fer uns pares que es varen estudiar massa bé el concepte de delegació de funcions i responsabilitats i així ens van les coses, perquè dic jo que els progenitors també tendran alguna part de culpa en els pèssims resultats acadèmics d’aquesta comunitat de veïns en comparació amb altres. Podríem anar amb Agricultura, si senyor, conselleria d’Agricultura i Cultura, que com a mínim l’una conté l’altra. És clar que si ho pensam bé, en aquesta campanya electoral tampoc s’ha parlat d’agricultura. Ja és ben rar, perquè aquesta comunitat de veïns no s’assembla gens a un país i en canvi molt a un païssa (manllevant el pensament d’un mestre literari de la casa). La cultura ja ho té això, que s’assembla bastant a un estable. La política, en canvi, té més concomitàncies amb les solls. No perquè els polítics siguin uns porcs, sinó perquè tot s’aprofita (i igual, segons com, et fan conseller de cultura).

dissabte, 14 de maig del 2011

Llegit a la biografia de Hammett

No es fácil decidir ser escritor. Es una decisión arriesgada con la que uno se condena a sí mismo, casi sin remedio, al fracso y a los reveses, pues se trata de una búsqueda que en un momento dado seduce a mucha gente, a pesar de que muy pocos son los que triunfan; es una cuestión de temperamento, quizá, o de perserverancia. Hammett enviaba historias y poemas como mensajes de náufrago en botellas desde la isla desierta de San Francisco. No tenía amigos escritores y nadie con quien hablar de libros. Trabajaba en la mesa de la cocina, laborioso, decidido, obstinado.

DIANE JOHNSON

PORTUGAL A LA POMPEU

http://www.upf.edu/fhuma/agenda/alem/index.html
En aquest enllaç podreu trobar tota la informació del nou cicle al voltant de la lusofonia que comença dilluns a la Pompeu Fabra organitzat per l'associació d'estudiants Além. No hi falteu.

L'article de divendres al Balears

Opinió | Sebastià Bennàssar

Compartimentar l’art

Sebastià Bennàssar | 13/05/2011 | Vistes: 75
Dimecres, la literatura va vèncer el futbol. El motiu fou la presentació del llibre de Javier Aparicio El desguace de la tradición, que acaba de publicar Càtedra i que és un dels millors llibres sobre literatura contemporània editats en els darrers temps. En el decurs de l'acte al Macba -el padrí fou Eduardo Mendoza-, Aparicio va dir que "en el món real la literatura, les arts plàstiques i la música van plegats de la mà; al món de la burocràcia i dels plans d'estudi, no". La frase és brutal per tot el que implica.

En el moment en què més feblesa presenten els estudis d'humanitats -els únics que poden ensenyar a pensar d'una manera diferent- la seva mateixa organització compartimentada els posa nous entrebancs. La burocràcia i la voluntat de racionalitzar l'art per explicar-lo són el que està acabant amb els estudis reglats d'humanitats. Sort en tenim, de llibres com aquest.

la signatura d'ona mallorca

El departament de filosofia de la Universitat de les Illes Balears ha iniciat diria que amb encert el camí per tal que el poeta Bartomeu Fiol sigui nomenat doctor honoris causa per aquesta institució. Fiol, nascut el 1933, no tan sols és un excel·lent poeta –de vegades fins i tot algú ha qualificat els seus versos de poesia filosòfica i s’hi pot estar bastant d’acord- sinó que ha dedicat bona part de la seva tasca intel·lectual a difondre la poesia, en els darrers temps i de forma molt especial des de les pàgines del Diari de Balears on s’ha dedicat a escriure sobre el que ell anomena “la parenta pobra” de la literatura, que és precisament la poesia. De totes maneres, en això de la literatura crec que fins i tot determinada mena d’assaig està més fotut que la poesia i si la novel·la té una vida mitjana de tres setmanes a la llibreria tampoc no es pot dir que la situació estigui per tirar coets. Una altra cosa són els llibres. Sempre se’n pot trobar algun que s’acabi convertint en un fenomen de masses, però molt sovint correspondrà a allò que Darío Villanueva ha anomenat amb molt d’encert la post-literatura, és a dir, llibres que no tenen res a veure amb la literatura, únicament el format del producte amb el qual arriben als consumidors: biografies de futbolistes o de grans empresaris; la majoria de best-sellers concebuts com a producte i similars. Per això és una bona notícia que des del departament de filosofia, açò és, des del departament que té la seva màxima raó de ser en l’anàlisis del pensament i les idees humanes, s’hagi decidit fer honoris causa un poeta. Potser la poesia és l’única manera d’entendre aquest desballestat món nostre.

divendres, 13 de maig del 2011

JAUME BENAVENTE, l'UNIVERS



Aquests dies he estat treballant ben ferm al voltant de l'obra de Jaume Benavente. El motiu ha estat la redacció d'una guia de lectura per a la secundària dedicada a aquest autor i bon amic que tot just s'acaba d'iniciar en el gènere negre. De la lectura per primera vegada d'algunes de les seves obres i de la relectura d'altres he arribat a la conclusió que Benavente és un creador singular i diferent perquè la manera que té de treballar és la creació d'un univers -jo l'anomeno l'univers benaventià- més que no pas anar creant llibre a llibre. És el que en diem un creador d'obra, entesa aquesta com a conjunt. He gaudit moltíssim amb el seu "Viatge d'hivern a Madeira" i ha estat una sorpresa trobar-me amb la seva primera novel·la llarga, "Nocturn de Portbou, una novel·la del tot extraordinària. Benavente és un d'aquests escriptors que tothom hauria de conèixer i llegir, no només perquè ens faríem un poquet més savis sinó perquè el seu univers és una constel·lació que paga molt la pena.

dimecres, 11 de maig del 2011

LA NOVA SECCIÓ AL BALEARS COMENÇA AMB AQUEST RETRAT

Opinió | Sebastià Bennasar

El conseller gris

Sebastià Bennasar | 11/05/2011 | Vistes: 26
El problema en aquest país és de la i. El conseller d'Educació és quasi sempre el d'Educació i Cultura. I sembla que la part que va al darrere de la i no acaba d'importar gaire. Bartomeu Llinàs ha estat considerat durant molts anys un home gris, una ombra del president Antich. Deu ser per això, per aquest caràcter volàtil, que les poques vegades que li he donat la mà me l'ha estreta d'una manera més bé feble, com a desganada. Una mà com de peix bullit o de sopa de malalt d'hospital. Aquest home, nascut a Esporles el 1952, fa tot l'aspecte de ser un tipus tímid, algú fantàstic per estar a la segona línia de la política, però s'ha hagut de posar al capdavant d'una de les conselleries que hauria de ser la nineta mimada de qualsevol govern en qualsevol lloc del món, però això no passa en aquest no-país.

Bartomeu Llinàs sempre que ha pogut ha defugit la premsa perquè ell és de l'escola montillista: fets i no paraules. Coneix a la perfecció les aigües educatives per on es mou, tot i que amb les culturals sovint s'empantanega. És molt més un gestor que no un conseller i crec que és per això que defuig tant com pot els saraus de la cultureta. Massa fira per a un home tímid que dóna la mà com la dóna (i cal imaginar que les dues besades de rigor també). En canvi, va ser director provincial del Ministerio de Educación i coneix el món educatiu de per dedins i a fons, i no precisament des de les millors barriades. Per això no s'entén gaire que Antich no confiàs des del primer moment en ell per a la Conselleria. Devia ser per l'afegitó de la i. També, si hagués volgut, el president hauria pogut fer una conselleria només de cultura.

El conseller canvia en les distàncies curtes. Li costa relaxar-se i deixar-se anar, perquè se suposa que l'atenció màxima és una de les seves principals virtuts. Ha de prevenir d'on pot venir el cop per parar-lo abans que s'intenti cometre. Però alguna vegada es relaxa i riu. Amb moderació, però riu. Llavors pot fer algun comentari enginyós que trenca per complet la imatge que hom se n'ha fet abans. Però per a res és un home extravertit i sempre guarda un punt de malfiança, fins i tot en aquests moments.

Llinàs desconfia dels periodistes, potser perquè en sap. Una vegada a Andorra, el febrer del 2008, ens va veure entrar a una suposada reunió secreta de la mà d'un ministre andorrà. Per Juli Minoves, el més important era sortir a un mitjà. Per en Llinàs, tot el contrari. En Josep Bargalló, si hagués pogut, hauria estrangulat l'andorrà quan va saber que era ell qui ens havia informat de la reunió. L'endemà va haver de compartir taula amb un tipus indesitjable: en Georges Frêche, de Montpeller, que fins i tot va acabar expulsat de la família socialista. Allà féu mans i mànigues per evitar que se'ls fotografiàs plegats. En aquest cas no m'estranya. En aquests actes culturals -el premi Ramon Llull, una reunió de l'Institut Ramon Llull, la commemoració de l'aniversari del rei en Jaume- hi anava en representació de la Presidència del Govern. Curiosament, eren actes culturals de primer ordre, però en molts de casos menys importants que alguns altres als quals no se l'ha vist -per exemple els darrers actes culturals a Nova York. Potser és que això dels afegitons no acaba d'agradar gaire. I si no agraden els propis -Cultura és en mans socialistes- no diguem res dels altres, per exemple dels de Política Lingüística. D'això tampoc no en parla.

Bartomeu Llinàs viu dins una americana grisa i eficient que per bé i per mal defuig els colors llampants.

EL NOU LLIBRE DE JAVIER APARICIO. NO US EL PERDEU

El desguace de la tradiciónEn el taller de la narrativa del siglo XX
Javier Aparicio (Autor/a)
Colección: Crítica y estudios literarios
 
Índice
Introducción.. 1. «La metamorfosis» de Franz Kafka (La escritura atormentada de las metamorfosis del realismo tradicional); 2. La broma infinita: el «Ulises» de James Joyce; 3. Una pandemia poética asola la novela: «El ruido y la furia» de William Faulkner y las virtudes del monólogo interior; 4. De metaficciones y aporías o ¿cómo demonios se sale del atolladero del texto? (Posibles alternativas a las musas extraviadas); 5. Perdidos en el bosque narrativo: Marcel Proust y su máquina del tiempo (incursiones en «En busca del tiempo perdido»); 6. Elogio de la banalidad (o acabando de una vez por todas con la preeminencia del tema de la novela): «La señora Dalloway» de Virginia Woolf; 7.La novela de «contrapunto» como «modelo para armar»: Döblin y Dos Passos construyen un rompecabezas; 8. Del desierto de Buzzati y la asepsia del «nouveau roman» a los «cahiers de notes» de Modiano: ¡conque desnovelizando la novela, eh!; 9. «Pálido fuego» de Vladimir Nabokov: la impostura del narrador, la subversión de los géneros y otras deliciosas mentiras; 10. Técnica y táctica del realismo mágico: «Cien años de soledad» de García Márquez; 11. ¡La invasión de los ultratemas!: DeLillo, el «pop art» y/o la cultura de masas en el Parnaso; 12. El lector entre el centeno: «Si una noche de invierno un viajero» de Italo Calvino; 13. Ficción = Teoría de la ficción: «El loro de Flaubert» de Julian Barnes y la transgenericidad; 14. Un geniecillo encerrado en la botella de la tradición: Foster Wallace y la posmodernidad; 15. (continúa...)
El desguace de la tradición: «pastiches», parodias y otras transtextualidades. (Picasso reescribe «Las meninas», Joyce revisita a Dickens, Fowles transcribe la novela victoriana, etc.); 15 ½ Examen final.. El almacén del taller: catálogo de piezas del proceso creativo y de la tradición desguazada.. Bibliografía específica.. Bibliografía general.

Contenido
¿Por qué la página de Kafka parecía destinada a estar siempre en blanco?, ¿es­clarece el estilo de Proust escuchar a Satie?, ¿quién teme la aparente banalidad de Vir­ginia Woolf?, ¿ha­bría que leer en voz alta el «Ulises»?, ¿cuánto vale una primera edición de «El gran Gatsby» de Fitz­gerald?, ¿cómo aconsejaron Faulkner o Capote a los jóvenes narradores?, ¿qué tienen en co­mún el neoplasticismo de Mondrian y «Manhat­tan Transfer» de Dos Passos?, ¿ayudó el LSD a Ke­rouac a resolver el rollo de «En la carre­tera»? Beckett o Primo Levi se aburrieron a más no poder leyendo a Proust, y Camus resolvió el misterio de Kafka: la ambigüedad. ¿Demuestra «Pálido fuego» de Nabo­kov que los narradores per­dieron hace tiempo su credibilidad? Joseph Roth escribió pensando en el anticipo, para De­libes la inspiración no consistía sino en dormir bien, los editores alteraron el estilo ganador de Carver y la muerte en directo de J. F. Kennedy en la TV generó «Libra» de De­Lillo como un episodio de los Simpson. «El desguace de la tradición. En el taller de la narrativa del siglo XX» es un curso práctico, in­terdisciplinar e interactivo de narrativa universal del siglo XX, por el que el lector puede moverse como lo haría navegando por internet. Es también una visita estimulante al taller de la narrativa contemporánea, en el que funcionan los mecanismos creativos tal y como los comentan y entienden los propios narradores, a los que se les devuelve la palabra después de que bue­na parte de la teoría (continúa...)
literaria contemporánea los haya silenciado. Observará el lector los pormenores del proceso de creación de algunos de los artefactos narrativos más significativos del siglo XX, de «La metamorfosis» de Kafka, «En busca del tiempo perdido» de Proust o «El ruido y la furia» de Faulkner al «Ulises» de Joyce, de «Pálido fuego» a «El loro de Flaubert» de Julian Bar­nes o «La broma infinita» de Foster Walla­ce.

diumenge, 8 de maig del 2011

Quina decepció si no haguessin tornat

“Podríem no haver tornat”

Antònia Font, exploradors sonors Foto: BIEL SANTANDREU.
Antònia Font oferirà aquesta nit al festival In-Somni de Girona –jardins Fora Muralles, amb Aias, Sanjays i San Leon (21.00 h, 23 euros)– el primer concert de la gira del seu setè disc, Lamparetes, a les comarques gironines. L'11 de juny també tocaran a Llagostera i després passaran per l'Aphònia i el Poparb. Parlem amb el cantant, Pau Debon.
Gairebé heu competit amb Manel pel títol de disc més esperat de la temporada.
Estem supercontents i supersatisfets de la gran expectació que ha provocat Lamparetes, tot i que això també comporta una certa pressió. Creiem que amb aquest disc hem fet un pas endavant en la nostra història.
Bon rotllo amb Manel?
Molt. No hi ha competència entre nosaltres: tots dos grups sumem. En una època en què no es venen discos potser calien uns grups que despuntessin un poc. Ara hi ha lloc per a molts grups que s'expressin en català.
És cert que volíeu plegar?
Simplement, quan vam acabar la gira de Coser i cantar, que va ser molt intensa i esgotadora, vam agafar un any sabàtic en què gairebé ni ens vam veure. Ens vam aturar en un dels punts més alts de la nostra carrera, i podria haver passat que no haguéssim tornat, perquè sobretot no volíem fer-ho perquè sí. Necessitàvem tenir nou material, al·licients renovats.
Lamparetes ha tingut una gestació molt diferent a la de Batiscafo Katiuscas (2006)?
Hem treballat d'una manera una mica diferent. Sobretot vam tenir més temps per crear i gravar les cançons, un any i pico, més o manco. També vam fer més feina al local d'assaig: hi anàvem només amb alguna idea apuntada i la treballàvem entre tots abans que en Joan Miquel li acabés de donar forma com a cançó. Això fa que el disc sigui més contundent i guitarrer.
Tocareu al FIB de Benicàssim, al Cruïlla Barcelona, al Pirineos Sur, en festes majors...
Sí, ens agrada tocar a tot arreu, sense gaires manies. Els festivals com l'In-Somni són un bon lloc perquè et descobreixi gent nova que no forma part del teu públic habitual.

L'article de Vicent Sanchís d'avui

DESCLOT

El Constitucional és proetarra

Poc o molt, això acaba de sentenciar la premsa neofalangista. La decisió del Constitucional que permet que la coalició d'Eusko Alkartasuna i l'esquerra abertzale es presenti a les eleccions municipals ha estat rebuda amb una febrada còsmica. A parer dels quatre diaris de Madrid que es disputen la categoria de patriota, l'altíssim tribunal “avala els proetarres” i ha fet que “Espanya perdi i que ETA guanyi”. Quina colla de traïdors! Com Tarancón, “al paredón!”. Aquests senyors que ara protesten despisten i maregen. Arran de la sentència contra l'Estatut de Catalunya exigien als altres amb cornetes i tambors “acatar” les decisions de la justícia. En què quedem? Les acatem o no? Ells només ho fan quan els donen la raó. En el fons, la Constitució els és una coartada. L'allarguen o l'escurcen tant com els convé. La veritat és que ses senyories actuen segons una lògica partidista gairebé aritmètica. I que tot plegat fa més pena que ràbia. Per als alterats, l'única llei és Espanya. I Espanya són ells. Que els faci profit!

RESSENYA DEL LLIBRE DE VÍCTOR MARTÍNEZ GIL

Benvolguts, aquí teniu la ressenya que es va publicar ahir al Diari de Balears sobre el llibre "Uns apartats germans" del Víctor Martínez Gil.


http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1295/32

divendres, 6 de maig del 2011

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennasar

Elogi de l’espai públic

Sebastià Bennasar | 06/05/2011 | Vistes: 11
L'alberg de la Victòria continuarà essent de titularitat pública, i en aquests temps de privatitzacions a destemps i mal fetes, i de reducció dels assoliments de l'estat del benestar, és una notícia que ens hauria d'alegrar. Aquest alberg és un dels espais de llibertat mítics per a unes quantes generacions de joves de les Illes i ho hauria de continuar essent. 

Aquí s'hi ha celebrat trobades de tot tipus, inclosa una reunió de l'Associació de Joves Escriptors en Llengua Catalana el desembre de 1997 -amb nit de Mary Shelley inclosa-, en la qual vaig conèixer a qui és ara un dels meus millors amics. Els joves d'avui necessiten espais de sociabilitat i compartir un entorn privilegiat com és el de la Victòria, amb la llibertat d'un espai públic per al seu gaudi -amb responsabilitat i amb exigència d'aquesta responsabilitat, això sí-. Això enforteix, a la llarga, la nostra cultura democràtica.

diumenge, 1 de maig del 2011

LA MORT D'UN GRAN

Sábato, el pessimista combatiu

L'escriptor argentí, autor d'obres com ara ‘El túnel' i ‘Abaddón el exterminador' va morir ahir als 99 anys

Ernesto Sábato en una visita a Barcelona l'any 2002 Foto: JULIAN MARTIN / EFE.
Compromès amb els drets humans, va presidir la comissió pels desapareguts en la dictadura
El dia de Sant Joan hauria fet 100 anys. Ernesto Sábato, un dels noms amb més ressò internacional de les lletres argentines, va morir ahir als 99 anys, a la seva residència de Santos Lugares. L'autor d'obres com ara El túnel (1948), Sobre héroes y tumbas(1961) i Abbadón el exterminador (1974) havia de ser homenatjat precisament avui a la 37a Feria Internacional del Libro de Buenos Aires, l'esdeveniment literari més important del país, a propòsit del seu centenari.
Nascut el 1911 a Rojas, a la província de Buenos Aires, va ser el desè d'onze fills. Format en física, de ben jove va simpatitzar amb el Partit Comunista. Va viatjar a París, i va entrar en contacte amb el corrent dels surrealistes. El 1934 va escriure La fuente muda, la seva primera novel·la (publicada parcialment més tard a la revista Sur). De tornada a l'Argentina a causa de la Segona Guerra Mundial, el 1940 va començar a fer classes a la Universitat de la Plata, al mateix temps que a col·laborar a la revista Sur, en què va conèixer, entre altres, Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares. És l'època en què va decidir abocar-se completament a la literatura –també va flirtejar amb la pintura–; va defugir la moral neutral de la ciència heretada del segle XIX, i va aprofundir en aspectes filosòfics que va plasmar en obres com ara el recull d'articles Uno y el Universo. El 1945 rep el Gran Premio de Honor de la Sociedad Argentina de Escritores.
L'home i l'escriptura
El túnel (1948), l'obra que li va atorgar prestigi, aborda el tema de la soledat de l'individu contemporani a partir de la història d'un pintor turmentat per haver mort la dona. Als anys cinquanta va aprofundir en la reflexió com a assagista, amb títols com ara Hombres y engranajesHeterodoxia El otro rostro del peronismo. El 1961 va aparèixer Sobre héroes y tumbas, introspecció autobiogràfica en un context històric revisionista, considerada per alguns la gran novel·la argentina. Els seus textos giren bàsicament al voltant de dos eixos: la crisi de l'home i la pròpia activitat literària, com en el cas d'El escritor y sus fantasmas (1963). L'assagista Abel Posse, amb qui Sábato va fundar la revista Crisis, ha subratllat la seva condició de “pensador que va voler donar solució als problemes més complexos del món”. El 1974 va publicar un dels seus textos de referència, Abaddón el exterminador, en què presenta una Argentina apocalíptica mitjançant símbols de la història recent del país. Va ser l'etapa de la consagració internacional, i els premis li van ploure arreu. L'humanisme de Sábato té un recull important a Apologías y rechazos (1979), un testimoni de la missió de l'intel·lectual en un context que ell creia que amenaçava els valors essencials de l'home.
Més enllà dels llibres, Sábato ha estat molt estimat a l'Argentina pel seu compromís ètic amb els drets humans. Acabada la dictadura, els anys 1983 i 1984 va presidir la comissió sobre la desaparició de persones (Conadep), gràcies a la qual es van poder jutjar les juntes militars, l'any 1985. Els resultats de la investigació, que va fer sortir a la llum la repressió de l'Estat, amb detencions i assassinats, la va plasmar després a Nunca más. El mateix 1984, Sábato va obtenir el Premi Cervantes. El 1998 va publicar Antes del fin, un llibre de reflexions i memòries amb què va trencar l'habitual pessimisme –havia dit que l'art l'havia salvat del suïcidi, per això el seu art era tràgic– i va aportar un alè d'esperança a les generacions futures.