dimecres, 25 de gener del 2012

L'ÀNGEL ADOLESCENT, DE ROBERTO MOSQUERA

Roberto Mosquera ha fet una feina ingent en construir la biografia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel a través de la seva poesia. El llibre, publicat per Abadia de Montserrat el 2008 ens ofereix alguns apartats de gran complexitat i anàlisi de la poesia de qui és un dels poetes més influents de la nostra literatura, combinat amb els passatges que expliquen la possibilitat de la seva existència. Els ambients culturals de la República, les amistats del poeta, el seu procés creatiu, tot queda perfectament anotat i explicat en un llibre cultíssim que val la pena descobrir.
NOVETAT EDITORIAL

Joan Fuster, assagista monumental

La Universitat de València i Edicions 62 publiquen el segon volum de l'obra completa de l'escriptor de Sueca. Textos lúcids que apleguen el compromís de l'autor de 'Nosaltres, els valencians' amb la literatura, la llengua, el país i la llibertat
PER JAUME FUSTER, L'ASSAIG  ERA EL GÈNERE MÉS ADEQUAT 
 A LA SEVA ACTIVITAT LITERÀRIA  PER JAUME FUSTER, L'ASSAIG ERA EL GÈNERE MÉS ADEQUAT A LA SEVA ACTIVITAT LITERÀRIA
Deu ser que els miracles editorials encara existeixen, perquè tenir a les mans i poder contemplar aquest magnífic estoig que conté, en dos volums impecables, l'obra assagística de Joan Fuster, editats en l'excel·lència que mereix l'escriptor, obliga a fregar-se repetidament els ulls. Sento una apassionada i vibrant emoció.
El primer volum de l'obra completa fusteriana va aparèixer l'any 2002 amb el títol inequívoc de Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos . Enguany els volums segon i tercer: Assaig, I i Assaig, II continuen l'estela d'aquell encert admirable: oferir als lectors la normalitat del millor, literàriament parlant, que ha donat el país. El sumari d'aquests dos volums és un cabal ingent d'assajos, ple de sorpreses extraordinàries, notes, inèdits i materials complementaris. L'edició completa de Joan Fuster és dirigida per Antoni Furó i Josep Palàcios, una iniciativa conjunta de la Universitat de València i d'Edicions 62.
M'atreviria a afirmar que Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) és la intel·ligència definida, concreta, explícita i continuada; i l'assagista català més important del segle XX, donada la seva excel·lent i monumental producció, espai literari en què l'escriptor deixa constància quotidiana, tot reflexionant, sobre el món que l'envolta. També pel seu compromís amb la literatura, la llengua, el país i la llibertat, per la seva actitud independent i crítica, honesta, mai reverencial, mai condescendent; per l'humor càustic, punxant, enèrgic, combatiu; per la seva lucidesa en analitzar la realitat canviant i pronunciar-se sobre els signes dels nous temps; per l'exercici higiènic del sarcasme; pel seu escepticisme compatible amb el compromís nacional i social; per ser profund i llegívol alhora; per la seva trajectòria cívica; per la seva dialèctica incessant; per divertir-nos enormement; pel sentit que tenia i té la seva obra com a element primordial integrador a València, en la idea essencial de crear la unitat de tota l'àrea lingüística catalana, talment el futur de tots plegats...
És a finals del 1952 quan Fuster s'interessa per conrear l'assaig, per la literatura d'idees, i d'aquesta manera desplaça la creació poètica i arracona definitivament qualsevol altre projecte literari. En una irònica i divertida pàgina del seu diari ho explica: "Jo, com a escriptor, havia volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria, un filòsof d'acadèmia, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt de quartilles inútils, hi he renunciat. He de conformar-me a escriure tebeos. El que acostumo a escriure, perquè no en sé més, són una mena de tebeos per a intel·lectuals".
Per Fuster, l'assaig era el gènere més adequat a la seva activitat literària, un gènere de caire egotista i especulatiu en què res s'interposa entre autor i lector. De fet, és el gènere literari que obliga a la parcialitat i al posicionament, un avantatge que esdevé només un camí entre d'altres, en part excloent, perquè l'assaig mai és sobre un tema sinó cap a un tema; o sigui, l'aplicació del dubte a qualsevol especulació. Un estil, a més, que pel seu fragmentisme inherent té la clara vocació de discurs no acabat, de deliberació interior que segueix el fil d'una argumentació sempre matisable.
Ben mirat, un examen de consciència, una deliberació interior. Però l'impressionant fons intel·lectual de Fuster sempre ve enjogassat per una vestimenta franca i festiva. Entenc que Fuster no sempre és fàcil, però sí proper, divertit, irònic i, de vegades, càustic. És un assagista que prova la matèria fugint sempre de l'especialització temàtica o la severitat filosòfica, definint-se com un "especialista en idees generals, un Voltaire o Diderot de poble", amb una mixtura d'escepticisme i curiositat insadollables, i un abellidor afany de fer-se llegir. D'aquí se'n desprèn un estil àgil, dinàmic, sentenciós, atret per l'adjectiu sorprenent, la frase llampant i una amenitat antilírica la mar de comprensible. Això sí, embegut d'una ironia desmitificadora i una sornegueria que fa contrastar la buidor de les grans paraules amb el somriure del lector intel·ligent.
En aquest volum primer hi ha agrupats els assajos que s'editaren en forma de llibre anteriorment, i alguns articles dispersos de col·laboracions esporàdiques en revistes. Hi podem trobar El descrèdit de la realitat ,en què Fuster assaja sobre pintura i art: són petits fragments divertits i lúcids, amb un pic d'encantadora ingenuïtat. També hi ha el meravellós Diccionari per a ociosos , tota una aventura literària sorprenent, una mena de diccionari d'itineraris diversos per pensar, un diàleg amb l'autor, mordaç i sorprenent. A tall d'exemple: "Caracterologia: en determinats moments de la nostra vida, tots fem cara de gàrgola. Silenci: ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir. Temps: mentre dormiu us creix la barba, això és el temps..." El volum segon està dedicat als articles publicats de manera regular, dins una sèrie o secció pròpia, que generalment duien un títol, en setmanaris, revistes o diaris. Els publicats a Serra d'Or , Restriccions mentals , sembla que contenen el millor Fuster, donant als temes més densitat i espai. És, sens dubte, la revista que va fer-se més pròpia, on trobem el Fuster més assagista, amb gran amplitud de mires i llibertat. No cal destriar, la majoria són excel·lents. Ara bé, l'assaig sobre Carles Riba és impagable.
Amb 45 anys Joan Fuster ja era un clàssic, però no ho va tenir gens fàcil. Patí una trajectòria plena d'adversitats: absència d'ambient cultural, pobresa, censura, hostilitats oficioses, silencis oficials..., sense oblidar que va rebre les conseqüències violentes de l'anticatalanisme criminal feixista. Fuster va patir dos atemptats amb bomba al seu domicili, el darrer va devastar el seu arxiu i la biblioteca, cosa que demostrava que era un home important, un veritable poder fàctic. Ara ens manca. Al cementiri de Sueca, en un nínxol reservat a fills il·lustres, en l'epitafi de bronze que il·lumina la seva làpida sepulcral, s'hi pot llegir: "I morir deu ser això: deixar d'escriure".

dimarts, 24 de gener del 2012

EL LLIBRE DE LA SETMANA

El punt de tangència

L’historiador Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) va passar gairebé dos anys a anglaterra fent-hi de lector, una experiència que va explicar al dietari ‘Hores angleses’, recuperat per adesiara més de set dècades després d’haver estat publicat
L'HISTORIADOR FERRAN SOLDEVILA (BARCELONA, 1894-1971) VA PASSAR GAIREBÉ DOS ANYS A ANGLATERRA FENT-HI DE LECTOR, UNA EXPERIÈNCIA QUE VA EXPLICAR AL DIETARI 'HORES ANGLESES', RECUPERAT PER ADESIARA MÉS DE SET DÈCADES DESPRÉS D'HAVER ESTAT PUBLICAT
Amistat del braç és un poema de Gabriel Ferrater de Da nuces pueris(1960). En un vagó de metro, el poeta s'adona que una noia -"lletja i pobra, descarnada"- s'ha recolzat contra el seu braç. El contacte l'angunieja i en fuig. Després constata que aleshores ell encara era massa jove per comprendre el desig d'aquella desconeguda. Com que no era bonica, la noia era per a ell invisible i prou. Però Gabriel Ferrater no atura l'anècdota en aquest punt, sinó que hi afegeix un so estrident: a l'últim vers es trenca la corda d'un violoncel. Per què passa, això?
El 12 de desembre del 1927 Ferran Soldevila viatja en un tramvia en algun lloc d'Anglaterra i escriu: "Estàvem tan estrets que el seu braç i el seu cos s'oprimien contra el meu". Feia fred, la desconeguda tremolava una mica, però gràcies a "la tebior humana" aviat es va calmar. "I així hem seguit, l'un contra l'altre -continua Soldevila-, dues vides distants que no tenien sinó aquell punt de tangència".
Un vagó de metro o del tramvia suscita fàcilment el pensament sobre la fragilitat de les relacions. Enmig de la multitud apressada, fins i tot una mirada és mera casualitat. La corda que peta en el poema de Gabriel Ferrater parla sobre la impossibilitat de l'encontre. Però el poeta també delata el vergonyós càlcul de què som capaços: si és lletja, la noia no interessa. La gent no vol saber res del fet que les forces es poden invertir i que, aquell que observa, un dia es podria donar el cas que fos ell, l'observat, el negligit, l'ignorat.
No veure l'altre significa no veure's a si mateix. El poema de Ferrater concorda així amb la premissa bàsica que va guiar l'historiador Ferran Soldevila a escriure el dietari de la seva estada a Anglaterra des de la tardor del 1926 fins a l'estiu del 1928: "Difícilment coneixerà el seu poble aquell qui no conegui altre poble que el seu. Li mancaran, senzillament, els termes de comparació". El 1938 el llibre de Soldevila va ser editat per la Institució de les Lletres Catalanes en un valent gest de resistència. Se'n va esgotar la primera edició, tot i l'escassetat de recursos i les preocupacions més punyents del moment.
Aquesta vegada l'edició del dietari Hores angleses va precedit pels textos introductoris d'Enric Pujol, Alan Yates i Joaquim Nadal, que demostren que l'interès no s'ha esvaït fins avui. Ni s'esvairà, perquè el llibre no es tracta d'un mer diari de viatge. El fil conductor del relat és un jo líric que es percep a si mateix enmig d'un entorn forà. El paisatge desconegut l'atreu i el narrador mostra una curiositat antropològica pels costums quotidians. Però alhora les situacions sovint són incòmodes, desagradables, fins i tot hostils.
La lliçó de Soldevila és una lliçó d'humilitat, ancorada en aquell sempre necessari punt de comparació. La condició per a qualsevol reflexió coherent és que cal ser conscient des d'on estem observant els fets. No és pas estrany que la mirada de Soldevila no abraci cap figura humana, més enllà d'algun altre encontre furtiu amb els altres viatgers estrangers. Les finestres il·luminades enmig de la boira li recorden constantment que ell és el nouvingut. Allà lluny hi deu haver gent que té una estufa encesa i la seva plàcida rutina. Però ell no en forma part, d'aquesta situació, ho observa tot des de fora: la seducció d'aquestes notes rau precisament en la identificació amb un viatger que se sent sol enmig d'un món que no domina i potser no acaba de comprendre del tot.
Gràcies a l'eterna dicotomia entre el nord i el sud, Ferran Soldevila sap articular també la imatge d'una Europa subtilment dividida, d'un continent on uns són observats i envejats i els altres ignorats i, de vegades, també menyspreats. Aquesta divisió entre un nord amb molt d'ordre, però castigat per les pluges i la falta de sol, i un sud caòtic, però ple de vida i d'espontaneïtat, és una constant de la literatura europea. Johann W. Goethe buscava el país on floreix el llimoner, Joan Maragall la llum que ve del nord. Igual que aquests dos autors, Soldevila comprèn que les diferències climàtiques són merament anecdòtiques, perquè cada poble té el seu nord i el seu sud. Les societats avancen perquè senten el desig d'una millor organització i alhora somien aconseguir arribar a un estat de felicitat despreocupada.

PER MOLTS ANYS, SAGARRA

BALADA DE FRA RUPERT 
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d'aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant, impúdic, el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l'impúdic fra menor: 

Gustós, senyores, m'avinc
a explicar-vos com els tinc. 

Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons. 

I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes. 

Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics. 

Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo. 

Se'ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes. 

No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos. 

Ni plens d'innoble mengia
com els del Cor de Maria. 

Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes. 

I no em ballen nit i dia
com els de l'Escola Pia. 

No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris. 

Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè. 

Cap paparra se m'hi arrapa
com als monjos de la Trapa. 

Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians. 

Ni peluts ni escadussers
com els d'altres missioners. 

Ni amb el gàl.lic i els veneris
d'altres dignes presbiteris. 

Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents. 

Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis. 

Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants. 

Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes. 

Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru. 

Se'm poden contrapuntar
amb tots els sants de l'Altar. 

No se'm poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere. 

I tenen un toc tan suau
com els collons de Santa Pau. 

Són peces que fan lluir
com els de Sant Agustí. 

I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs. 

I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs. 

Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat. 

No m'arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül. 

No m'escalden la titola
com a Ignasi de Loyola. 

No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga. 

Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant Felip Neri. 

No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert. 

La que els tocqui amb vehemència,
cinc-cents dies d'indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel. 

No té l'Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot servei
Ad Majorem Gloria Dei.
 

(Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico Garcí Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat,  va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con un actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca".)  

ALBERT VILLARÓ

Albert Villaró torna a la novel·la negra amb 'L'escala del dolor'

L'autor de 'Blau de Prússia' fa un retrat de l'Andorra contemporània amb intriga, acció i l'aparició de Nicolas Sarkozy i Carla Bruni
Coberta del nou llibre d'Albert VillaróCoberta del nou llibre d'Albert Villaró
Sis anys després de publicar les primeres peripècies del policia andorrà Andreu Boix, el seu creador, l'escriptor també andorrà Albert Villaró (Seu d'Urgell, 1964), torna amb un nou cas a L'escala del dolor(Columna). La Setmana de l'Isard coincideix amb la visita del copríncep, Nicolas Sarkozy, i la seva esposa, Carla Bruni, i la tranquil·la vida del petit país pirinenc es trasbalsa. El crim descrit, però, és només una excusa narrativa per acabar fent un "retrat de l'Andorra contemporània". La petitesa i singularitat del país condicionen, així, el desenvolupament d'una trama criminal que es vesteix amb les històries d'amor i les aventures passionals del protagonista. Tot i que hi ha tornat, Albert Villaró assegura que no està "enganxat" al gènere. El que passa, però, és que el policia andorrà, Andreu Boix, que ja va presentar a Blau de Prússia, és un personatge que s'"estima molt" i volia saber "com l'havia tractat la vida després del final d'aquella primera novel·la negra. És més, com que té la mateixa edat que l'escriptor, té encara molta vida per davant ha advertit.

Villaró comparteix amb el protagonista "posicionaments vitals: està una mica cansat, es mira la realitat amb esperit crític, però no acaba de saber què fer per canviar les coses", ha assegurat. "És un tret compartit amb la gent de la meva generació".

El país, Andorra, és l'altre gran protagonista de la novel·la. "És un país petit on passen moltes coses encara que des de fora sembli que no i el que té d'especial és que totes les capes socials estan molt a prop. Cada prop que hi ha un canvi de govern tinc el número de telèfon de dos o tres ministres, això difícilment passa a qualsevol altre indret del món. Andorra és com un microcosmos", ha explicat. Tot i això, l'autor adverteix amb una nota a l'inici de la novel·la que els únics personatges reals del llibre són el copríncep, Nicolas Sarkozy, i la seva esposa, Carla Bruni. 

ALBERT VILLARÓ

L'Albert Villaró a l'escriptos tv:
Autor/s: Montserrat Serra

Escriptors.TV: Albert Villaró

L'escriptor andorrà recupera el protagonista de 'Blau de Prússia' per construir una nova novel·la sobre Andorra, en què la intriga se centra en el copríncep Sarkozy, que visita el país del Pirineu
'Dos esdeveniments trasbalsen Andorra; n’és un la Setmana de l'Isard, i l'altre, la visita del copríncep francès. No han coincidit mai, fins ara... en la ficció. Em vaig demanar: què passaria si el copríncep Sarkozy vingués de visita oficial a Andorra, durant la Setmana de l'Isard, amb sis-centes persones amb fusells de precisió rondant pel territori? Oimés si hi ha una amenaça i un duaner apareix mort?' L'escriptor andorrà Albert Villaró parla de la seva nova novel·la, 'L'escala del dolor' (Columna), i en llegeix un fragment per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo).

'Saps què és la Setmana de l'Isard? És un gran esdeveniment a Andorra, molt espectacular; pràcticament s'atura el país. El govern permet la cacera de l'isard durant una setmana, tan solament els anys que n’hi ha prou. És una tradició local.' 

I en aquest context de cacera desenfrenada, Albert Villaró s'empesca una visita del copríncep Sarkozy, una visita important i complexa, perquè Sarkozy, que ve acompanyat de la seva dona, Carla Bruni, ha de fer nit a Andorra. I Villaró situa el seu policia particular, Andreu Boix, enmig de tot plegat.

'Andorra té un cos de policia format per gent normal, sense gens de rèmora repressiva. Andorra és un país amb fama de segur, encara que no és tan tranquil com sembla, hi passen coses. Villaró va fer debutar Andreu Boix amb la novel·la 'Blau de Prússia': és un policia sense vocació; per ell la policia és una sortida professional, una feina ben pagada, que mira de fer bé. En relació amb 'Blau de Prússia', el trobem més gran i menys apassionat, menys ingenu i una mica més amarg, comenta l'autor. Els seus pares es fan grans i estan malalts i hi té una relació complicada. Té la meva edat, quaranta-set, quaranta-vuit, anys.'

'M'interessa molt explicar Andorra. És un subjecte literari molt poc explotat: Andorra és un país singular i és gairebé un miracle que s'hagi mantingut independent durant vuit segles sense cap guerra. I és un gran desconegut. A 'Blau de Prússia' vaig parlar de la creació de la identitat andorrana, amb el santuari de Meritxell com a símbol. En aquesta novel·la d'ara, 'L'escala del dolor', m'interessa parlar del paper dels coprínceps (el bisbe de la Seu d'Urgell i el cap del govern de la República francesa). Tots dos són els caps d'estat. Andorra és contradictòria: tradicional i molt moderna, rural i urbana alhora, i aquestes contradiccions impliquen friccions. I essent tan pocs, no hi ha gaire distància entre els dirigents i la resta de la societat. Tot això fa que Andorra sigui un univers complex i tancat. Un univers on hi ha de tot, tret de marina mercant i exèrcit.'

'En aquesta segona novel·la (n'hi haurà una tercera amb Boix, ja hi treballo), provo de mantenir el to àcid de 'Blau de Prússia', i també l'ús de la primera persona, perquè implica un cert to obsessiu, però alhora permet de penetrar en l'ànima del personatge.'

'El to general de la novel·la és amable, distès, a vegades irònic. Trobo que és un to imprescindible, perquè la vida ja és prou difícil i amarga perquè calgui proposar un llibre pessimista i negatiu. També és veritat que m'agrada oferir aquest punt de vista alegre, perquè és part del meu caràcter. Permet una distància amable respecte de la realitat. Penso en un lector que, com jo, té poc temps per a llegir i li ho haig de fer fàcil, que no vol dir mastegat. Però jo vull que el lector ho passi bé i acabi la novel·la.'

dilluns, 23 de gener del 2012

LA MAR NO SEMPRE TAPA

L'Esperança Camps fa una gran crítica de La Mar no sempre tapa al seu bloc. La podeu veure aquí!


http://www.ecamps.cat/post/107916

diumenge, 22 de gener del 2012

CURSOS D'ESCRIPTURA ON LINE

El proper 25 de febrer acaba el termini per inscriure's als tres primers cursos d'escriptura on line que organitzo: novel·la negra, relat breu i narrativa de viatges. Els cusos duren 20 setmanes, tenen un cost de 120 euros i el que es pretén és que els alumens acabin tenint les eines necessàries per desenvolupar el seu propi projecte en cada un dels tres gèneres. Si estau interessats i voleu més informació podeu enviar-me un correu a ballaruga1@gmail.com o visitar el bloc http://sebastiabennasar.wordpress.com

DIÀLEGS ENTRE TRES (edició de Pilar Arnau)

L'aparició de les noves tecnologies potser ens privi en un futur de la delícia que pressuposa llegir les cartes dels escriptors i editors. Aquests papers de caràcter personal ens mostren bona part de la introhistòria cultural d'un país. Ara na Pilar Arnau i Segarra ens ofereix un grapat de cartes que es creuaren els escriptors Pau Faner i Josep Maria Llompart i també les que s'intercanviaren Faner i Francesc de Borja Moll. La majoria de les cartes són de principis dels anys 70, quan Faner encara era una jove promesa en el món de la literatura catalana que s'obria pas a còpia de força, talent i una gran capacitat de feina. Llompart i Moll en són els corresponsals a rel de la publicació de "Contes Menorquins" a can Moll. Les cartes permeten veure a la perfecció el món cultural de l'època i com era de gran la distància entre Mallorca i Menorca aleshores. La vivesa de la llengua dels corresponents i les informacions sobre les cartes que es deriven tant de les anotacions a peu de pàgina com de l'estudi introductori, converteixen aquest llibret en una petita joia.
NOVETAT EDITORIAL

Pau Vidal presenta la novel·la 'Fronts oberts', un "joc lingüístic amb excusa literària"

L'escriptor i traductor, que ha guanyat l'última edició del Premi Marian Vayreda, torna a emprar la novel·la negra per parlar de llengua
El traductor, lingüista i escriptor Pau VidalEl traductor, lingüista i escriptor Pau Vidal
"Ja vaig amenaçar, vaig dir que seguiria, més que res perquè era un estímul per no emmandrir-me. I tinc més 'escriguera', com diria Biel Mesquida, perquè xalo molt escrivint". Així ha justificat Pau Vidal el retorn del filòleg que investiga crims, Miquel Camiller, cinc anys després de publicar Aigua bruta. Per al traductor i escriptor, Fronts oberts(Empúries) és "un joc lingüístic amb excusa literària". L'obra, guanyadora del Premi Marian Vayreda, és una "paròdia de novel·la negra" perquè "el fil criminal és molt més tènue que el de la llengua". "Sóc tan pessimista en relació amb la llengua com en relació al país", ha dit l'autor. Fronts oberts per mi és com Aigua bruta, és un joc lingüístic amb excusa literària. Em veig obligat a matar algú per posar en marxa una dinàmica literària de novel·la negra i introduir aquest missatge de joc lingüístic amb resultats reals o tangibles, miro que la llengua tingui un paper preeminent i decisiu".

"El que m'interessa dir i el personatge que m'interessa ja hi era i anirà fent fins que es mori, però per seguir el gènere de la novel·la negra se suposa que has de trobar una excusa plausible per fabricar un cas. A mi em va ser molt fàcil perquè el gremi dels psicòlegs el tinc a prop: matar un psicòleg sempre dóna satisfacció, però tard o d'hora mataré un periodista, també em fa molta il·lusió", ha dit rient.

L'autor inclou diferents dialectes en la novel·la "tot i que és una aposta literàriament arriscada", ha reconegut. Ho fa per donar al lector la imatge que "més enllà de la llengua estàndard hi ha una riquesa que ens fa normals, intrapolíticament el català és una llengua tan normal com una altra, si no seríem campions del món en sociolingüística. Sóc tan pessimista en relació amb la llengua com en relació el país, perquè l'estat de la llengua és conseqüència directa de l'estat del país, sóc pessimista amb el poble català, perquè deu seu el poble amb menys autoestima del món. La llengua, pobra, no en té cap culpa", ha reconegut.

"L'única possibilitat que tenim és ser un poble normal i que tinguem els mateixos defectes de funcionament que qualsevol altre país, mentre es mantinguin les condicions actuals la degeneració serà cada cop més ràpida, tots els processos s'han accelerat", ha afegit Vidal. 

divendres, 20 de gener del 2012

LA BCNEGRA MÉS CATALANA

L'edició de la BCNegra d'enguany es presenta com la que té més presència d'autors catalans dels darrers anys. Pel que fa a la nostra llengua, les cites imprescindibles són les següents:


1-6 de febrer. 19.30 hores. La Capella (carrer Hospital, 56. COLLITA EN CATALÀ, amb la presència de Marta Banús, Jordi de Manuel, Carme Riera, Vicent Usó. Modera Àlex Martín.


2-7 de febrer. 12.00 hores. Faculat de comunicació Blanquerna (URL), carrer Valldonzella, 23. LES COL·LECCIONS NECESSÀRIES, amb Jordi Canal, Andreu Martín, Àlex Martín i Agustí Vehí, moderats per Rafa Vallbona.


3-8 de febrer. 16.00 hores. La Capella (Carrer Hospital, 56). Conversa de Sebastià Bennasar amb Pau Vidal i Albert Villaró.


El programa complet, en aquest enllaç:
http://es.scribd.com/fullscreen/78838420?access_key=key-1x4lzac79d4nuv55pcck

L'OMBRA A L'ABISME

Pep Toni Bauçà Ballester ens ofereix a "L'ombra a l'abisme", la seva primera novel·la, una història carregada de misteri i intriga. El ritme que imposa l'autor (Campos, 1974) fa que el llibre no es pugui abandonar. La història ens explica la vida d'en Lluís, que als 12 anys va veure com desapareixia el seu millor amic en una sessió d'espiritisme, raptat per una bubota negra. Però va ser aquesta la realitat o hi havia alguna cosa més amagada? La lectura del llibre -editat per Edicions Roig- no vos deixarà indiferent. De moment en queden exemplars a les llibreries de Palma.

dilluns, 9 de gener del 2012

L'Illa de les tres taronges. Jaume Fuster

Pot un poeta d'Adià convertir-se en un singular cronista de les aventures d'un soldat de fortuna i transformar la seva poesia amorosa en poesia èpica? Sens dubte la resposta és que sí i el responsable de tal transformació fou Jaume Fuster, que el 1983 engegava un projecte singular que pretenia reprendre la narrativa d'aventures i èpica a casa nostra. Així sorgí L'illa de les tres taronges, una novel·la que ha envellit a la perfecció i que permet la seva relectura sense cap mena de problemes. Amb un llenguatge molt acurat i ric i un prodigiós sentit del ritme de la narració, aquesta novel·la farà les delícies de tota mena de lectors. Una obra que s'ha convertit en un dels clàssics contemporanis en la nostra llengua.

2012: 'Llibre d'amic e amat', una màxima cada dia

Un bloc ofereix les reflexions de Ramon Llull i aprofita les possibilitats digitals per a incorporar-hi aclariments de vocabulari
Ramon Llull va concebre 'Llibre d'amic e amat', inscrit dins el 'Blanquerna', com un enfilall de 365 meditacions, una per a cada dia de l'any. I el professor de literatura David Cos ha tingut la idea d'obrir un bloc en què publica una màxima lul·liana d'aquest llibre cada dia.
A més, destaca i aclareix els termes del text i les variants morfològiques desuets. N'hi ha prou de clicar-hi a sobre.

Els aclariments de vocabulari, explica Cos, són per a acostar encara més l'obra lírica de Llull al lector d'avui. Es troben al bloc, si bé per dificultats tècniques no són, de moment, a la pàgina de Facebook del 'Llibre d'amic e amat' ni a Twitter, que diàriament també publica un fragment (com a reclam) de la màxima del dia.
David Cos, molt interessat en l'edició digital i en la difusió via xarxes socials, fa una certa d'edició del 'Llibre d'amic e amat', perquè el bloc en què el publica és una mena de llibre digital, que enriqueix el text amb les prestacions que permet la xarxa.
David Cos utilitza la versió més divulgada de 'Llibre d'amic e amat', la publicada per Barcino a la col·lecció Els Nostres Clàssics (1927), a cura de Marçal Olivar i la col·laboració de Salvador Galmés. L'única alteració que David Cos hi ha introduït és la partició d'una màxima del mes de gener pensant en el fet que el 2012 és un any de traspàs. Cos recorda, de totes maneres, que els experts divergeixen sobre el nombre de màximes que Llull va escriure; Albert Soler, per exemple, responsable de l'edició crítica de 'Llibre d'amic e amat' (Barcino 1995), arriba a la conclusió que Llull en va escriure menys de 365.
David Cos es dedica a l'ensenyament. És president de la cooperativa de mestres Escola Sant Gervasi de Mollet del Vallès. I si aquesta condició el fa sensible a treballs pensats per a professors i alumnes de secundària, també creu que el seu bloc pot interessar un públic més general, amant de la literatura. 
Cos va començar aquesta 'edició' el maig del 2011, sense aclariments de vocabulari, per veure com era rebuda, i des de l'1 de gener d'enguany l'ha llançada en les condicions i amb el propòsit volguts.
A banda, ha començat a treballar en un altre projecte sobre l'obra de mossèn Cinto Verdaguer, que podria començar a percebre's a partir del mes de maig.