L'estratègia d'Extremadura

Sebastià Bennassar. Diuen els qui en saben que en política no hi ha pacte contra natura possible, que del que es tracta és que tu governis i que els altres no ho facin, perquè si tu governes, encara que sigui limitat pels altres, no són els altres els qui governen encara que limitats per tu. Part d’aquesta veritat pot explicar, per ventura, què punyetes està passant a Extremadura, on si tot va com toca Izquierda Unida donarà la presidència al Partit Popular i, potser, segellarà la seva mort precipitada i gloriosa. Si el guió es compleix i s’aprova allò que les bases del partit han decidit, Monago serà el primer president Popular d’una comunitat autònoma que necessita mà de metge i que per ventura haurà trobat la solució en aquest pacte de circumstàncies.

La situació de Monago i del PP a Extremadura s’haurà d’incorporar aviat als manuals d’història i als de politologia. El 22 M el poder blau a Extremadura es va multiplicar per molt i el PP va passar a ser la força més votada, però sense majoria absoluta. Llavors va arribar el moment més fascinant de la política, el dels pactes. Monago, que havia fet un gir al centre, va oferir grans contrapartides a Izquierda Unida, que aconseguirien coses importants del seu programa i que a més a més, així acabarien amb la preeminència del PSOE a la comunitat, acabat d’una vegada per totes el Rodríguez-Ibarrisme (que encara planava des de la jubilació) per a gran alegria de tots.

És suïcida l’actitud de Monago? No gens. Ha aconseguit l’objectiu principal del PP: governar un féu del PSOE i un territori que sempre els era esquiu, i a més a més, si les coses li surten més o manco bé haurà aconseguit desfer la màquina socialista –decebuda per la situació espanyola general i per la local-regional en particular- i destrossar Izquierda Unida no només a Extremadura sinó a tota Espanya. Rajoy –si és que arriba a governar- li ho haurà d’agrair molt més a ell que no a l’armari de Camps i a les taronjades de Rita Barberà. Vés qui ho hauria dit fa quatre anys. A més a més, Monago tendrà quatre anys de coll per anar consolidant la seva posició: com que la seva majoria és feble, si no compleix tot el que ha promès al seu programa podrà dir que estava fermat per les minories parlamentàries, que l’obligaran a anar pactant moltes coses i això l’ajudarà a demanar als seus seguidors una victòria més àmplia i absoluta a les properes eleccions. Si és intel·ligent no esgotarà el mandat. D’aquí a dos anys, si finalment el PP guanya a Madrid (cosa que s’haurà de veure perquè si les eleccions generals s’avancen pot passar qualsevol cosa per l’efecte 15-M), pot convocar unes noves eleccions i tenir la quasi certesa que guanyarà. Izquierda Unida i el PSOE no hauran aconseguit refer-se i crear una dinàmica guanyadora i ell anirà a l’alça amb la solvència que dóna governar. És una lliçó de manual de politologia. Llàstima que els grans estrategs sempre siguin de dretes.