dimecres, 5 de desembre del 2012

ENS TRASLLADEM

Estimats lectors i seguidors, fem un canvi i ens n'anem a una casa nova, diferent, la casa que s'enceta amb un nou període vital i que ja veurem com acabarà i quan...

em podeu trobar a http://diesdedoctorat.blogspot.com

dissabte, 11 d’agost del 2012

MUSEU NACIONAL D'ART DE CATALUNYA

Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), ha tengut la genial ocurrència de voler canviar el nom al museu. Segons ell, el nom no ven i no té projecció internacional, cosa que en canvi sí que té Barcelona, paraula que segons ell hauria d'ocupar el nom de la cosa aquesta que tenim dalt de Montjuic i que resulta que és la seu de la major i millor col·lecció de pintures romàniques del món, entre moltes altres joies.
Pot semblar que això del canvi de nom sigui només una bajanada i que no n'hi hagi per a tant. Alerta, però, que el canvi és molt més profund del que us pogueu pensar, perquè el nom sí que fa la cosa. I sembla que a Serra li molesta molt el fet que hi hagi la paraula Nacional i la paraula Catalunya.
Podem discutir molt si la ubicació del museu és la més encertada (certament no, però ara ja ens hem acostumat a anar muntanyeta amunt) i podem discutir si el seu model de gestió és el més encertat (ja us dic jo que segur que pot millorar), però el que no podem discutir és que el museu és Nacional i de Catalunya.
Serra és només un més dels múltiples exemples d'aquests ciutadans que volen diluir Catalunya dins de Barcelona, i de retruc Barcelona dins d'Espanya. Barcelona s'ha sabut consolidar com a marca per múltiples motius, entre ells per haver tengut un alcalde com Pasqual Maragall, amb visió de futur. Després d'ell, tot ha estat mediocritat (ep, sense incloure en Trias, que encara no ha tengut temps de fer res com aquell que diu i que sembla una persona molt més assenyada que Clos i Hereu). Maragall, però, tenia una grandesa política molt més acusada que tots els Pepe Serra i companyia: sabia que Barcelona havia de ser el motor de Catalunya, però que Catalunya ho era tot, des del bocí de terra més petit del Pirineu, fins a les terres de l'Ebre sense descuidar per a res el nostre rerepaís.
Ara tota aquesta colla de Pepes Serra que hi ha repartits pel país, el que volen fer és eliminar qualsevol referència a la nació i qualsevol referència a Catalunya i dissoldre-ho tot al darrere de Barcelona. Van de progres però el que fan és atemptar contra el país, perquè el que haurien de fer és lluitar i treballar per internacionalitzar la marca Catalunya (i atenció, el que és més greu és que el conseller Ferran Mascarell hi està d'acord, en això del canvi de nom i d'afegir Barcelona). 
Pepe Serra podria no haver acceptat el càrrec de director del museu. De fet, podria no haver optat al concurs per a dirigir-lo. Serra és especialista en art contemporani i ve de dirigir el museu Picasso, i abans va treballar al MACBA i a la Fundació Caixa Catalunya i a altres indrets així, diguem-ne públics. És nebot de Narcís Serra. A mi em sembla, que per dirigir el museu nacional de Catalunya no és la persona més adequada. El MNAC necessita especialistes en art medieval amb visió integral, no especialistes en art contemporani amb visió restringida. Segur que Serra seria molt més feliç a París o a Nova York, sentint-se un d'aquests ciutadans del món. El país també seria molt més feliç si al capdavant del seu museu nacional hi hagués algú que s'estimés les dues paraules més importants del nom: la nació i Catalunya.

dijous, 9 d’agost del 2012

ANTONI XUMET

Molt bones, us deixo una entrevista amb Antoni Xumet que va aparèixer a L'Espira del Diari de Balears a l'abril del 2010. Llàstima que els projectes no sempre arribin a bon port




“Em sobta que la gent no vegi el potencial dels llibres: la ubiqüitat”

Antoni Xumet és el director literari d’Edicions del Salobre

Els ulls blaus s’amaguen al darrere d’unes ulleres que el confirmen com a bon lector. Està magre, record dels anys en que jugava a tennis amb veritable entusiasme. Avui en dia encara ho fa, de tant en tant. Quan parla li és impossible dissimular els seus orígens pollencins. Antoni Xumet és el director literari de les Edicions del Salobre, una editorial mallorquina ben valenta que ha emprès una tasca capital de recuperació de poetes i escriptors de la literatura catalana, combinada amb la publicació de traduccions de primer ordre, com En els mars del Sud d’Stevenson. La conversa amb aquest home tranquil es produeix a Lisboa, pels seus carrers, on ens confessa una altra de les seves passions: la literatura portuguesa. El catàleg de El Salobre en dóna fe.


-Què suposa per a una editorial com El Salobre posar en circulació dos títols com els que acabau de treure d’un dels escriptors fonamentals que marquen el pas del segle XIX de cap a la contemporaneïtat estricta del XX com és el cas d’Stevenson?
-Per a nosaltres l’edició de dues obres de Stevenson, mai no publicades abans en català, suposa una gran felicitat ja que tenim així l’oportunitat d’incloure dos textos clàssics i d’un autor molt interessant en el nostre humil catàleg.

-En un moment en què des de les editorials es posen messions per recuperar els autors clàssics, per què us heu decidit a publicar aquests dos títols i no qualsevol altre?
-Abans de res, som lectors i en cada títol hi ha afinitats personals amb l’escriptor i Stevenson és ja un vell i estimat company de travessia.

-Així mateix, sou una editorial que també ha apostat per la recuperació d’escriptors capitals de la literatura catalana i especialment de poetes...
Potser perquè el buit en poesia és molt més gran dins el món de l’edició per qüestions que ara no venen al cas com les vendes mínimes o el risc editorial que comporta publicar poesia, però hem intentat ajustar-ho per poder-ho oferir als lectors interessats.

-Vàreu iniciar una línia de publicació d'autors portuguesos, que són una de les vostres debilitats. Com està el projecte de traducció de l’obra de Sophia de Mello?
-El projecte està pràcticament enllestit i si no hi ha cap daltabaix, és molt possible que s’editi dins aquest any 2010.

-Com veis com a editor el futur dels ebooks, que segurament deu contrastar bastant amb el plantejament d’una editorial petita com la vostra?
-No sabria donar-ne una opinió ferma, perquè encara tot és molt eteri. El que sí crec és que els dos suports conviuran. Dubt molt que el suport paper desaparegui del tot.

-A més a més, teniu una triple vessant, perquè sou també escriptor i traductor. En aquest sentit, què suposà el premi a la vostra traducció d’Eugénio de Andrade?
-Un estímul per continuar aprenent. No sóc traductor i el premi en qüestió l’hauríem d’haver dividit entre tota aquella gent que em recolza en aquest sentit: Marta Ferré, Antoni Picornell, Biel Sampol, Perfecto Cuadrado, ells són els vertaders artífexs i els entesos.

-I encara més, perquè ara treballeu de bibliotecari. Quin paper han de tenir les biblioteques en la societat de la informació? I el llibre tal i com el coneixem?
-La gent és curiosa de mena. I em sobta que sent així la gent no vegi en els llibres el seu vertader potencial, el do de l’ubiqüitat: en un prestatge pots trobar títols que et poden portar a qualsevol lloc de l’univers, terres imaginàries; et permeten ser tants d’altres personatges... què més es pot demanar a un objecte tan senzill en aparença? Doncs dins d’una biblioteca hi ha tots aquests móns als quals hi hem d’afegir el del coneixement. El llibre és quasi perfecte, tot i que sóc conscient que ocupa espai i que costa diners, però mai és una despesa sinó una inversió (i ho dic des de la meva vessant de lector).

-Cap a on va Edicions del Salobre?
-Té l’humil intenció d'anar confegint un catàleg coherent i que això comporti, si els temps són favorables, la seva consolidació.

dilluns, 6 d’agost del 2012

QUI DUBTA D'EN CLINT EASTWOOD?

Molt bé, en Clint Eastwood, un dels meus actors i sobretot un dels meus directors cinematogràfics preferits, acaba de donar suport a Romney en la cursa per la Casa Blanca. Suposarà això que deixi de veure les seves pelis? Per descomptat que no, i manco si continua comptant amb Sean Penn com a actor, un home amb tendències polítiques totalment contràries a les seves. Malgrat això els dos s'aliaren per fer de Mystic River una de les millors pel·lícules de tots els temps.
Passa que les coses sempre es treuen de mare i que en aquest país nostrat això de les opinions et pot cosar car. Som un país tan incult que els intel·lectuals d'esquerres sovint ens perdem molt bons plantejaments escrits per intel·lectuals de dretes simplement perquè ens cauen malament. Ja sé que hi ha actituds que no conviden a la lectura de, per exemple, els darrers llibres de Vargas Llosa. Però seria un error no considerar que "Los jefes. Los cachorros" o "Conversación en la Catedral" no són grans obres literàries. És com no voler llegir el Viatge al final de la nit, de Céline perquè l'home era un bon fill de puta antisemita. Si fos així ens perdríem un dels millors títols de la història de la literatura.
Diria que la qüestió ve més o manco a tomb ara que s'ha mort en Gore Vidal, un dels escriptors més brillants del segle XX i que juntament a Norman Mailer, Don de Lillo i Philip Roth constitueixen per a mi el pòquer d'assos de la literatura contemporània dels EUA (tot i que jo som molt més de Mailer, ho confesso). I diria que ve a tomb perquè al país veí no han acabat d'entendre això de la llibertat d'opinió, i manco ara que en els jocs olímpics han vist que duen zero medalles.
Opinar i dir que t'agradaria anar amb un altre país et costa amenaces de mort. Els incendis a l'Empordà han motivat comentaris a les pàgines web i xarxes socials dignes d'actuació de primer grau de qualsevol fiscalia que hauria hagut de, com a mínim, demanar les IP de tots els ordinadors des d'on s'ha vessat tant d'odi i obrir diligències. Passa que en aquest país dir les coses des del respecte et poden costar molt més que qualsevol insult. Passa que la justícia no existeix.
I per acabar-ho d'adobar, sembla ser que volen llevar l'assignatura aquesta educació per a la ciutadania. A mi ja m'està bé, mai no l'haurien d'haver inclosa, perquè educar és quelcom que haurien de fer els pares (ai, quants de coits fecunds no s'haurien d'haver quedat estroncats!) i els mestres s'haurien de limitar a ensenyar coses. Això seria la civilització. Però ja que lleven l'assignatura, en proposo de noves: què tal si a tot arreu del territori de l'Estat ensenyen gallec, basc i català? Diria que seria una bona interpretació de l'article tres d'aquella santa cosa que ningú no vol tocar anomenada Constitució. I si no, que ens deixin partir d'una vegada. Ja educarem nosaltres les criatures, que per penjar-nos medalles sempre hi serem a temps.

dissabte, 4 d’agost del 2012

MALLORCA, QUINZE DIES PER CASA

Després de quinze dies per casa fent vacances-feina o feina-vacances, aquest bloc dilluns tornarà a la rutina habitual. Mentre, un petit resum d'aquests dies per Mallorca amb alguna foto.

20 de juliol. Primer dia sencer a l'illa, trobada amb en Tomeu Martí a l'Obra Cultural Balear i entrevista amb Josep Melià Ques a Alcúdia. Hi vaig anar i tornar amb un bus petat de turistes. I podeu veure la primera entrevista de la sèrie aquí: http://elmati.cat/article/2510/hi-ha-un-gran-desconeixement-per-part-dels-ciutadans

21 de juliol. Per Palma, poques coses a fer.

22 de juliol. El millor del dia, descobriment de la pel·lícula "Les lyonnais" al Cine-Ciutat de Mallorca.

23 de juliol, dilluns, un dia sencer d'entrevistes: per començar amb Francina Armengol; vaig aprofitar per anar a dinar amb els meus amics al Celler Sa Premsa i després entrevista amb Francesc Sanchís, president del gremi de Llibreters i amb Jaume Mateu, president de l'Obra Cultural Balear.

24 de juliol, entrevista amb Pere Joan Martorell i després primera visita al Diari de Balears per picar l'entrevista. A la tarda arriba l'Anna.

25 de juliol. Sant Jaume, una jornada gastronòmica amb berenar a casa de la padrina, dinar a Pollença amb Gracià Sànchez, editor de El Gall, bany a Cala Carbó i en tornar cap a Palma sopar a ca'ls meus padrins joves.

26 de juliol. El dia comença amb una entrevista a Biel Barceló al Parlament de les Illes Balears. I en acabar una passada per LLibres Mallorca per veure n'Àlex i na Joana, una passejada per Palma, dinar a Sa Premsa, cinema, en aquest cas per veure "La delicadeza" i després la magnífica exposició de George Grosz al Gran Hotel.

27 de juliol. Mentre l'Anna se'n va al Festival Park, servidor es queda a fer una mica de feina. I l'horabaixa, la visita de rigor a Can Joan de S'Aigo amb els escriptors Antoni Serra i Miquel Vicens Escandell.

28 i 29 de juliol. Anem amb la família a Cabrera. Sensacional.

30 de juliol. Un matí fantàstic a Valldemossa i el port de Valldemossa amb en Pedro Niell. I s'horabaixa, tot de trobades: amb Antoni Trobat i la Núria i amb la Mariona Masferrer. Compram una bona sobrassada i després anam a sopar amb Glòria Forteza i Francesc Sanchís. Un dia rodó.
31 de juliol. Comença el dia ben d'hora. Pas per la seu de Lleonard Muntaner a agafar alguns llibres, i després entrevist n'Àlex Volney. En acabar tornam a la llibreria, trob un llibre de'n José Carlos Llop i arriba una bona notícia: una proposta de feina (ja us ho contaré quan se concreti tot, però està vinculat amb la literatura i amb el tren de Sóller). Torn al diari, pico l'entrevista i després qued amb en Pere Fullana, un d'aquests cervellots nostrats. El vespre, sopar amb amics.

1 d'agost. Vaig a Sóller per la feina aquesta. En el tren de tornada em començo a llegir París: suite 1940, un llibre ben interessant. Dinar amb els amics. L'horabaixa torn al diari, entrevisto Sebastià Serra i Miquel Serra. Les vacances s'acaben. A l'endemà, avió cap a Lisboa. I fins a l'estiu que ve.

dijous, 19 de juliol del 2012

PORTUGAL DES DE CASA


Avui, aquest bloc se'n va quinze dies de vacances i ho fa amb unes quantes recomanacions literàries per viatjar i conèixer Portugal sense moure's de casa. Fins a la tornada!


1-LLIBRES CATALANS SOBRE PORTUGAL

1.1. Ficció

-Llums a la costa. Jaume Benavente.
-Els blaus de l’horitzó. Sebastià Bennasar.
-Connie Island. Sebastià Bennasar.
-Una paraula de més. Eloi Vila.
-Albada a Lisboa. LLuís Busquets.
-L’impostor accidental. Salvador Casas.
-El cel de Lisboa. Marina Rubio
-El secret de la cavallería. Jordi Coca.
-Fado. Xulio Ricardo Trigo.
-Pessoanes. Ponç Pons.
-El talent. Jordi Nopca.
-Noms a la sorra. Lluís Anton Baulenas.
-Número 5. El submarí perdut. Lluís Llort

1.2. No Ficció.

-Viatge d’hivern a Madeira. Jaume Benavente
-Portugal enfora. Gaziel.
-Viatge a l’Alentejo. Rabel Vallbona.
-Direcció Lisboa. Josep Pla.
-Uns apartats germans. Víctor Martínez Gil.
-El naixement de l’iberisme catalanista. Víctor Martínez Gil.
-Dos pobles ibèrics. Fèlix Cucurull.
-Iberisme. Ignasi Ribera i Rovira.

2-ALTRES MIRADES

-El invierno en Lisboa. Antonio Muñoz Molina.
-Sólo una muerte en Lisboa. Robert Wilson.
-Lisboa Mágica. Ángel Crespo.
-Rèquiem. Antonio Tabucchi
-El cap perdut de Damasceno Monteiro. Antonio Tabucchi
-El mal de Montano. Enrique Vila-Matas.
-Dama de Porto Pim. Antonio Tabucchi
-Tren nocturno a Lisboa. Pascal Mercier.

3-10 MIRADES CLÀSSIQUES DES DE L’INTERIOR

-L’any de la mort de Ricardo Reis. Saramago.
-Història del setge de Lisboa. Saramago.
-Memorial del convent. Saramago.
-Lisboa, diari de bord. Cardoso Pires.
-Las islas desconocidas. Raul Brandao.
-El llibre del desassossec. Pessoa.
-Crònica dels bons trinxeraires. Mário Zambujal.
-La capital. Eça de Queiroz
-Els maies. Eça de Queiroz.

dimecres, 18 de juliol del 2012

ENTREVISTA ANDREU MARTÍN


Aquesta entrevista li vaig fer a l'Andreu Martin el 23 de setembre del 2009, amb motiu de la publicació de Barcelona Tràgica.

“A un escriptor de novel•la negra, l’èpica se li suposa”

Andreu Martin ha publicat “Barcelona tràgica” amb Ara Llibres


L’Andreu Martín (Barcelona, 1949), un dels principals referents de la novel•la negra catalana i també de la novel•la negra espanyola. Hereu directe de Pedrolo i Fuster, la seva narrativa per adults va fer irrupció en el món convuls dels anys vuitanta i s’ha consolidat al llarg d’una llista de títols que es combina també amb l’escriptura a quatre mans i la infantil i juvenil que fan que avui per avui sigui un dels escriptors més coneguts i populars. Ha fet de guionista de sèries de televisió (entre altres a Estació d’Enllaç) i de cinema i ha estat director, així com un apassionat del còmic, que li procurà les primeres feines alimentàries. Com que és un inconformista, acaba d’emprendre un nou repte amb la novel•la Barcelona tràgica (Ara Llibres) i serà el convidat d’honor del festival de novel•la negra de Lloseta, el mes de novembre.

-Aquesta novel•la no és ben bé negra, però sí que n’empra les tècniques...
-Aquesta novel•la neix amb la intenció d’explicar la història de la Setmana tràgica i el parentesc amb la novel•la negra és la investigació que fa un dels seus personatges, que em serveix per mostrar el món que vull mostrar.

-És una novel•la que s’insereix en un projecte molt més ampli, que tal volta n’és un epígon...
-Sí, jo treballo des de fa molt de temps en una novel•la de la Barcelona de les pistoles, que abasti el període entre el 1920 i el 1950, amb els pistolers antifranquistes. Són 30 anys d’història de la ciutat. Pel camí em vaig trobar amb aquesta història, però s’ha d’aclarir que el pistolerisme dels anys 20 no té res a veure amb la Barcelona del 1909, i el punt d’inflexió són els canvis que provoca en Barcelona la Primera Guerra Mundial. Així i tot, ha estat un gran desafiament.

-“Barcelona Tràgica” és una novel•la carregada de símbols, no?
-Sí, són metàfores que serveixen per explicar en una imatge com era la vida de l’època i la història. Per exemple que una senyora mori de menjar, o que el militar desenganyat i cínic es passegi per tot i no li passi res, són coses que van passar a l’època i que ho expliquen molt bé.

-I plena també d’homenatges a les novel•les d’aventures i a l’èpica...
-Sí, clar, a un escriptor de novel•la policíaca, l’èpica se li suposa. La visió del cavaller medieval està present a tota la novel•la policíaca en el moment de fer la superproducció i l’exaltació de l’èpica hi ha de ser, i especialment per part dels revolucionaris que volen aconseguir una utopia per canviar el món.

-I hi destaca una forta presència i influència del món audiovisual...
-Jo crec que hi ha una influència del món del còmic perquè durant deu anys m’hi vaig dedicar i ha marcat la meva manera de fer feina. Jo concep sovint les novel•les com escenes i els personatges com un càsting i es la meva manera d’escriure. Som incapaç d’improvisar cap novel•la igual que no sé explicar un acudit si no sé com acaba.

-I com ha estat la feina de submergir-se en la història per fer una novel•la que destaca per la seva versemblança, pels seus aires de realitat, i a la vegada pel ritme frenètic?
-Tenia el personatge del Basili, que és el que fa la investigació i m’ho permet lligar tot, i després hem de tenir en compte que tampoc hem evolucionat tant i que la classe alta continua essent la classe alta i manté les seves ànsies de diners i poder. El Basili és qui deambula per aquella Barcelona convulsa fent d’espectador i després agafo els fets històrics i col•loco els meus personatges en els llocs més importants de la història real. Quan descric les famílies poderoses és fàcil, simplement es tracta de donar la visió dels guanyadors.

-Certament, aquests que dugueren a l’esclat de la Setmana Tràgica són sovint els mateixos que han duit a la crisi actual...
-Evidentment. Jo no parlo de neoliberalisme ni de neocapitalisme, al contrari, és un paleoliberalisme i un paleocapitalisme això que estam vivint ara, és tornar enrere, i si no mireu els esclaus xinesos que ja treballen al món occidental. Si ens descuidem, aquesta explotació tornarà a ser legal, que és el que molts voldrien.

dilluns, 16 de juliol del 2012

UN PAÍS INCULT

Fa no molts anys una enquesta feta entre els fills de les classes benestants franceses (especialment parisines) explicava que per a un 70% dels nens el moment més especial de la setmana era el dissabte a la tarda quan acompanyaven els seus pares a comprar llibres. El motiu era obvi, sempre els acabaven comprant algun llibre per a ells. Ja he contextualitzat des del primer moment quina era la població mostra de l'estudi, perquè segurament la mateixa estadística feta a qualsevol barriada donaria uns resultats ben diferents -seguint aquell vell precepte que assegura que hi ha mentides, grans mentides i estadístiques-. Doncs bé, aquesta és la gran diferència entre la dreta espanyola i la dreta francesa: el valor que té per a ells la cultura (i l'estat del Benestar). França és un país que té molts defectes, immensos, però també té moltes coses que cal imitar i aquesta és una. L'altra és la defensa aferrissada del seu cinema (i del cinema com a art). I el fet de ser inventors de frases lapidàries com aquella que deia que "Àfrica comença als Pirineus".
No sabem si l'Àfrica comença als Pirineus (hauríem de veure la gran concentració precisament nord-africana a les ciutats franceses), però sí que es pot dir que al Sud dels Pirineus, en aquest Estat que malauradament encara existeix i que s'anomena Espanya, hi ha una voluntat clar d'acabar amb la cultura. La cultura fa ciutadans lliures, que pensen per si mateixos, i la seva simple existència és quelcom que el Partit Popular vol evitar a marxes forçades. Com? Una de les maneres és apujant l'IVA de productes culturals com el llibre electrònic, el teatre, la música i el cinema. L'altra és ofegant els autònoms, entre els quals resulta que es troben bona part dels creadors culturals (empresaris teatrals, escriptors, guionistes, traductors, músics, cineastes...).
Atenció, potser Mariano Rajoy i els imbècils dels seus ministres ens semblen això, imbècils, però no ens hem d'equivocar, tampoc no són tan curts com ens imaginam. Rajoy i els seus amics només fan el que el gran poder vol. I és el gran poder el que vol un país incult, manejable i sense capacitat de pensar. Després, deixar el futbol i els toros amb el preu de l'IVA reduït sí que ha estat una maniobra pròpia de la imbecil·litat de Rajoy i els seus ministres. Ho haurien d'haver pujat tot i les protestes contra la pujada no haurien tengut el greuge comparatiu!
El que passa és que ara al PP potser la podadora se'ls acabarà girant en contra. Hi ha militars emprenyats. Hi ha policies emprenyarts. I funcionaris. I l'extinta i extingible classe mitjana i fins i tot els empresaris. Els seus votants estan començant a dir prou. Què és això de retallar-los novament el sou i ni tan sols poder anar al cinema a veure la darrera americanada de torn per espassar-se la ràbia? Rajoy ha trepitjat una línia vermella molt inestable que no és la de la cultura, sinó la de l'espectacle. El cinema i la música són dues de les accions evasives més practicades pel conjunt de la ciutadania, sense distinció de classes socials. Poden canviar els hàbits, les maneres de veure cinema, les pel·lícules escollides... però tothom hi va. I als concerts. Rajoy i els seus homes volen un país incult, però no han sabut (per sort) fer discriminacions i han fotut en el mateix sac tot plegat. I aquí s'han equivocat, perquè en aquest indret anomenat Espanya on els lectors són pocs (tot i que van augmentant), hi ha dues coses sagrades: la classe funcionarial -sobretot a Madrid- i determinats hàbits adquirits com el d'anar al cinema de tant en tant (o consumir-lo a casa). I ara sí que està començant a tocar allò que no sona.
I atenció perquè els autònoms en preparen alguna de sonada. I en són molts!

divendres, 13 de juliol del 2012

LA NECESSÀRIA REFORMA DEL PROGRAMA ERASMUS

El programa Erasmus (en molts llocs anomenat Orgasmus), juntament amb les companyies de baix cost (sempre i quan compleixis totes les seves absurdes normes), han estat, segons els experts, dues eines importantíssimes d'enfortiment del sentiment d'europeitat. Permeteu-me que discrepi. El programa Erasmus tal com està concebut en aquests moments és un bunyol de proporcions europees. Se suposa que aquest programa d'intercanvi havia d'afavorir una mobilitat entre estudiants i un coneixement de llengua i cultura de diferents territoris. Al final ha servit per estendre encara més l'anglès entre nens de casa bona que han decidit fer vacances lluny de casa a compte d'unes ajudes que pagam entre tots i de les quals no s'han d'oferir mai resultats. I han servit per generar tota una indústria de l'oci nocturn conegudes com les "Erasmus party" que han propiciat que en algunes ciutats europees s'hagi instaurat l'Erasmus Corner. És a dir, els estudiants venguts de fora es relacionen exclusivament entre ells, bàsicament en anglès, amb molta poca interacció amb la població local i un aprenentatge quasi nul de la llengua i la cultura del lloc on fan l'estada. Com tot hi ha notables excepcions (també hi ha brillants estudiants a les aules universitàries).
Què s'hauria de fer per millorar aquesta experiència i que l'Erasmus fos realment interessant: doncs començar pel de sempre, augmentar el nivell d'exigència. S'hauria de fer un curs en origen abans de marxar durant tot l'any anterior, de la llengua del territori que es pretén visitar. Així es garanteix que en arribar l'alumne perfeccionarà la llengua, no l'aprendrà. S'hauria d'instaurar un curs de llengua i cultura del país que es visita a les universitats d'arribada, obligatori per a tots els Erasmus, sigui quina sigui la titulació que vulguin cursar. No és possible que hi hagi gent que fa l'Erasmus, no aprengui la llengua, no aprengui res de cultura, ni tan sols llegeixi ni un sol llibre de l'indret on ha passat o sis mesos o no mesos de la seva vida. Si aquest curs no s'aprova amb més d'un 6 i més d'un 80% d'assistència a les classes, l'estudiant haurà de retornar la beca concedida en el programa de mobilitat. Així mateix també s'ha d'exigir la superació del 80% dels crèdits matriculats (que en cap cas no poden ser inferior al 50% d'un any lectiu normal). Perquè l'Erasmus suposa anar a continuar els estudis universitaris. Si no se superen, també que es tornin les beques.
I a canvi? A canvi les universitats han de fer bé la seva feina. Els programes dels estudis entre les universitats que tenen conveni han de ser homologables y convalidables sense cap mena de problemes entre un centre i un altre, amb programes semblants o complementaris. I els Erasmus han d'estar ben acollits i no tenir la sensació que són una càrrega més. I s'ha de fer tot el possible per la seva integració entre els estudiants normals.
I a casa nostra, com ha de canviar el programa Erasmus? D'entrada les universitats catalanes han de desaparèixer de la llista d'universitats que ofereixen la possibilitat d'aprendre espanyol. No s'ha d'enganyar ningú. A Catalunya bona part de les classes universitàries són en català (ho haurien de ser totes) i no s'ha de canviar de llengua perquè uns senyorets venguts de qui sap on volen aprendre espanyol. Tenen tota la resta d'Espanya per fer-ho. En molts de casos la culpa no és seva, sinó del fet que ningú no els ha informat de la realitat lingüística de Catalunya, però no tenen cap dret a imposar o a intentar imposar un canvi de llengua. És cert que molts deixarien de venir, però els que vendrien seria gent interessada pel català, o pel prestigi de les nostres universitats. I això és el que ens interessa. I després comença a ser hora de regular el sector de lleure. Festes, totes les que vulguin i un grapat més, però acompanyades de la responsabilitat de ser l'endemà a classe. Hi ha recursos suficients per fer-ho: la xarxa de lectors catalans pot oferir els cursos en origen per aquells estudiants que han de venir a Catalunya. I a les nostres universitats hi ha personal molt qualificat per fer el curs de llengua i cultura catalana per als Erasmus que arriben. Potser així començarem a explicar a Europa què és això de Catalunya. I qui no vulgui anar d'Erasmus o qui no vulgui venir, cap problema. Ara bé, a l'hora de marxar, que hi vagin només els que ho mereixen, amb unes bones beques, i que després la seva experiència repercuteixi en la nostra societat. Això sí que seria construir Europa.

VOLEU DIR QUE L'EXEMPLE ÉS PORTUGAL?


VOLEU DIR QUE L'EXEMPLE ÉS PORTUGAL?

Un estat amb una població civil que va cap a la fallida econòmica i moral

La dita aquella espanyola de "cuando las barbas de tu vecino veas pelar pon las tuyas a remojar", sembla més certa que mai. Ahir, en un espectacle de dimensions surrealistes si no fos perquè afecta a la nostra realitat més immediata, Rajoy va deixar la seva credibilitat totalment per terra (cosa que, sembla ser, una vegada més no importarà als seus votants) i va aprovar la pujada de l'IVA, l'afebliment de la democràcia i l'atac a ultrança a la classe treballadora (on incomprensiblement té un nodrit viver de vots). Doncs bé, més o manco és el mateix que es ve fent a Portugal des de fa bastant de temps.
I quines són les conseqüències directes: una depressió generalitzada, un tancament contínu de petites empreses, un atur desbocat, un consum sota mínims i una pobresa que es tradueix en un nombre cada vegada més gran de gent al carrer, demanant i remenant escombraries.
Una visió apocalíptica? No, una visió informada. L'altre dia informàrem que des de començaments d'any s'havien declarat en fallida econòmica 10.000 empreses i famílies. Afegim-hi dades: el consum de cervesa ha passat dels 68 litres per persona i any de l'any passat als 53 d'enguany litres per persona i any. La pujada de l'IVA n'és una de les explicacions directes. Més dades, l'atur a Portugal ha superat la xifra del 15%, quan tradicionalment estava per sota del 9% (és veritat que molt sovint les feines eren molt dolentes, però és que ara ja no hi ha ni aquestes feines). Les botigues de roba estan absolutament buides en rebaixes i les dones de fer feines que vivien a la perifèria de Lisboa han abandonat les seves feines perquè no poden pagar el transport per desplaçar-s'hi.
Un esment a banda mereix la universitat, amb unes de les taxes més cares de tota la Unió Europea. Cada any Portugal envia més de 100.000 universitaris a buscar-se la vida a l'estranger perquè aquí no hi ha oportunitats. Però és que enguany un 28% d'alumnes ha abandonat els estudis perquè no podien pagar el transport i les pujades de les matrícules. És a dir, Portugal està essent de cada vegada més una societat menys formada. La formació està marginant, com ja ve essent habitual, les carreres de lletres i els continguts culturals, perquè a l'Estat portuguès li interessa molt més tenir ciutadans adoctrinats que no ciutadans amb capacitat de pensar.
Anem als funcionaris. Se'ls va retallar la paga extra i la conseqüència directa va ser una davallada dràstica del consum que va provocar una allau de tancaments de botigues el febrer perquè ningú havia gastat res a les rebaixes de Nadal. I no ens enganyem, totes les famílies tenen de lluny o de prop un funcionari, perquè ho són els metges, els professors universitaris, els mestres d'escola, els policies, els bombers, els bibliotecaris.... tanta i tanta gent que no està treballant directament a l'administració pública, que la tragèdia afectà a tothom, com en el cas de l'Estat espanyol. A més a més, el tribunal constitucional ha dictaminat que aquesta mesura és il·legal i ara l'Estat els haurà de tornar els diners, que els funcionaris no gastaran i intentaran estalviar per quan els retallin directament el sou, que això sí que ho poden fer.
Anem per un moment al creixement de l'economia. Potser sí que es millora en alguns paràmetres macroeconòmics, però si Portugal compleix amb els homes de negre no és perquè es seus empresaris siguin hàbils en temps de crisi sinó perquè el conjunt de la població està fent sacrificis que s'han traduït en desnonaments, gent vivint al carrer i gent deixant-se morir per no haver de pagar les receptes. Aquí hi ha pensions de 213 euros que són les responsables directes dels 3.000 morts per setmana a finals de febrer, coincidint amb l'onada de fred.
Voleu dir que Portugal és el model? Potser és que el president Mas no es va passejar pels carrers de Lisboa quan va venir. De Rajoy no cal dir-ne res. Encara que s'hi hagués passejat no hauria entès res perquè els seus palmeros li haurien embenat els ulls. 

dimecres, 11 de juliol del 2012

ENTREVISTA ANDREA ROBLES


Entrevista amb els escriptors valencians Andrea Robles, autors de "La visita del vent", feta el 9 de novembre del 2009 per a l'Espira.


“L’AP7 ha creat una falsa valencianització”

Andrea Robles són els autors de La visita del vent, una de les novel·les negres de l’any

S.BENNASAR. Fer aquesta entrevista és un rar privilegi. La feim a tocar de l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, en el cor de la València més catalana, la que varen erigir els homes i dones que acompanyaren Jaume I en la seva conquesta. I és un privilegi perquè no passa sovint que els llibres s’escriguin a quatre mans. Gregorio Royo i Maria Teresa Enrique són Andrea Robles, l’autoria que s’amaga al darrera d’una novel•la negra de les de tota la vida, amb sang i fetge i emoció fins al final, i que s’ha convertit en una de les sorpreses de la temporada, La visita del vent. Com a Andrea Robles contesten les nostres preguntes.

-Per què aquest seudònim?
-És un homenatge a la novel•la negra mediterrània, en primer lloc a l’Andrea Camilleri, que ret homenatge a Montalbán creant en Montalbano com a personatge i continuam el cercle amb Robles, la traducció de carvalho al castellà. És un homenatge a la novel•la mediterrània, que és la que ens inspira i la que ens agrada.

-Què suposa escriure a quatre mans?
-En el gènere negre hi ha una certa tradició, però sobretot el que implica és un exercici de tolerància i un debat constant en les diferents situacions. Nosaltres volíem que fos una novel•la molt oral, en la línia de l’Elmore Leonard, que té uns diàlegs molt bons i que és el que més hem assajat.

-És una novel•la negra amb una forta càrrega psicològica...
-Sí, volíem tractar el tema de l’ètica i que la configuració i la lluita contra el mal ho marcàs tot. I nosaltres som lectors de gènere negre i les nostres referències demanaven aquesta càrrega psicològica i evidentment la intertextualitat forma part de l’essència de la novel•la, que està farcida d’homenatges i influències.

-Hi ha una notable tasca de descripció del País Valencià i de la seva societat mutable, especialment pel que es refereix a l’àmbit agrícola...
-Clar, és que la societat del país valencià és dual, hi ha la gent del poble i de la societat i hi ha la sensació que els dels pobles no són de València i manco si parles valencià, quan avui en dia, amb la societat globalitzada, València ho és tot i a Gandia o Oliva et pots trobar els mateixos problemes. Nosaltres no podíem no parlar d’aquesta realitat perquè la coneixíem i coneixem la ciutat vivint al camp i hem vist la transformació de la ciutat i a la vegada com el camp s’està buidant perquè l’agricultura tradicional se n’ha anat en orris, la taronja està arruïnada i el llaurador no té perspectives. S’està produint una brutal conversió del camp en sòl urbà i això és el que s’està transformant.

-En la vostra novel•la hi ha alguns moments de road-movie, molt a l’estil de Jaume Fuster a “La Corona valenciana”. És la millor manera per mostrar el país?
-Bé, de fet nosaltres citam a Jaume Fuster al principi. Nosaltres li donam molta importància a l’autopista perquè el País Valencià és allargat i la gent dels pobles veïns sovint no té cap contacte. L’AP7 ha creat una falsa valencianització i el viatge típic és del Nord al Sud, encara que a la novel•la de Fuster sigui a la inversa.

-El vostre llibre ha estat editat a una editorial petita i de cop i volta enguany l’hem pogut veure com un dels més demanats a les biblioteques de Catalunya a l’estiu...
-Sí. La veritat és que no havíem fet cap publicitat especial. Havíem enviat el llibre a Negra i Criminal i des d’aquí ens van recomanar que en féssim arribar un a n’Àlex Martín i un altre al Jordi Canal i la nostra sorpresa va ser que l’agafassin per a les biblioteques perquè això significa que arriba a molts lectors. El llibre ja havia estat finalista d’un premi Ciutat d’Alzira, o sigui que el que sí que podíem dir és que ja havia agradat a públics molt diferenciats.

-Allò que sol passar amb la novel•la negra és que una vegada iniciat el ritme ja no es para. Per a quan noves aventures de la mà d’Andrea Robles?
-Bé, hi ha un segon llibre per al 2010, però encara hi ha alguns detalls que s’han de discutir. El que sí que tenim clar és que mantendrem al protagonista.

-Un protagonista singular, perquè fins ara coneixíem als negres escriptors, però el vostre agent de l’ordre té a una negra fent de lectora...
-És una cosa de parella que ve de la nostra experiència pròpia. Nosaltres agafam molts de llibres de la biblioteca i després van passant els filtres de recomanació dins de la pròpia parella i a la novel•la és la parella del Jordi és qui té els gusts més cosmopolites i per això li fa de negra lectora.

MAS INCLOU PORTUGAL A L'AGENDA


Una plataforma de cap a mercats emergents?

El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha inclòs Portugal a l'agenda indispensable de la internacionalització del país. Potser algú se'n sorprengui i pensi que a Catalunya no se li ha perdut res a Portugal. Res de més equivocat. Portugal és avui encara un interlocutor econòmic de primer ordre per a Catalunya i un dels principals receptors de les exportacions que fan les empreses catalanes. Però a més a més pot ser un aliat de primer ordre per a múltiples escenaris futurs, entre els quals s'inclou, per descomptat, la independència.
Portugal té i ha tengut una por molt més que òbvia a la invasió espanyola, que si bé no s'ha produït a nivell físic (excepte en els 80 anys del filipisme a cavall entre el segle XVI i el XVII) és una evidència des del punt de vista econòmic. I malgrat que tant uns com altres parlin de sintonia, i de bones relacions, la realitat del carrer és que als espanyols se'ls suporta com un mal menor. Una cosa diferent són els catalans, tot i que hi ha molta pedagogia a fer per explicar què és Catalunya i per recordar-los que els sacrificis catalans el 1640 són els que possibilitaren la seva independència. Però s'han fet passes notables i ara els comentaristes a la televisió es refereixen sempre al Barça com l'equip català, per posar només un exemple.
Amb aquests precedents cal pensar que és ben lògic que Portugal vegi bé la independència dels Països Catalans encara que no ho puguin manifestar. La independència suposaria debilitar Espanya i esvair fantasmes no tan llunyans (el 1975 encara es projectava una possible invasió de Portugal, tal com s'havia projectat durant la Guerra Freda i tal com es projecta encara a les acadèmies militars en les pràctiques). Per això és important que el president Mas vengui a fer pedagogia de com estam d'oprimits i de que el nostre és un model d'èxit que també pot beneficiar a Portugal. Perquè lògicament s'ha d'oferir el quid pro quo.
I què ens interessa que pot donar el contacte amb la presidència de la reública i amb el govern portuguès? D'entrada una visibilitat internacional del conflicte català. I després, anant a coses pràctiques i monetàries, pot ser la plataforma ideal perquè els nostres empresaris facin el salt de cap a economies amb creixements brutals com puguin ser l'angolenya i la brasilera. Angola és tot un món d'oportunitats per a empresaris emprenadors amb ganes de créixer i de sortir de la crisi i d'això, al país, en tenim una bona pila. I per als portuguesos, per què és bo projectar-se a través de Catalunya? Doncs per intentar entrar també en la via de l'Europa continental, a l'eix econòmic Barcelona-Lió-Milà i obrir-se les portes de cap al centre d'Europa. Portugal necessita ser-hi perquè com a país pobre de la Unió ha de poder conèixer, frenar i contrarestar les economies dels països de l'Est. Portugal s'hauria de convertir en interlocutor econòmic privilegiat de França, on viu una quantitat molt notable de portuguesos i on la indústria surera podria tornar a enviar nombrosos taps per a ampolles, igual que a Catalunya.
Portugal necessita entrar a Europa per la via continental, perquè la via tradicional londinenca sembla que el que fa és allunyar-los i aïllar-los una mica més. Per això és normal que dos governs de dretes de dos països amb moltes semblances i amb enemics comuns es trobin per parlar de futur. Catalunya hi té molt a guanyar si sap jugar les seves cartes i si troba la manera d'obrir-se a l'Atlàntic des de nous espais. I el port de Lisboa pot ser la sortida de cap a aquest nou món. 

dilluns, 9 de juliol del 2012

CULTURA O CULTURETA?

Aquest cap de setmana el facebook ha estat la font d'informació d'algunes notícies preocupants. Dissabte l'Elena Serra ens informava a mi i al Jordi de Manuel que tenia immenses dificultats per trobar els nostres llibres a València. Diumenge l'editorial Meteora ens comunicava que no seria a la setmana del llibre en català pels elevats preus que es fan pagar. Les dues notícies em mouen a escriure aquesta reflexió avui, 9 de juliol, el dia en què si el nostre fos un país més civilitzat, Salvador Iborra hauria fet 34 anys. Moltes de vegades dèiem que ens havíem fet escriptors (perdó, ell poeta) perquè és l'únic ofici on als 45 anys encara ets una jove promesa, i per tant el fracàs arriba més tard i sempre tens una última oportunitat. Salvador Iborra fou assassinat el dia 29 de setembre del 2011 i pocs dies després els seus llibres eren introbables a moltes llibreries. Ja sabeu, aquelles coses que passen després de la mort, amb la salvedat que moltes de vegades els seus llibres també foren introbables (especialment el segon) quan ell era en vida. És la misèria d'aquest país que sovint se sembla més a una païssa que a cap altra cosa. Ara que penso en això em ve al cap una de les millors piulades dels darrers temps a la xarxa: "correu a acabar-vos el Ray Bradbury, que heu de llegir-vos Pa Negre". L'autor o autora condensava en aquella frase quelcom que passa molt a la nostra cultureta: hem de llegir-nos el llibre del darrer mort per semblar qui sap què.
Tornem per un moment a la tragèdia feisbuquera dels darrers dies. El problema de la distribució dels nostres llibres (vull dir dels autors catalans) és que és molt poca la gent que es creu que això nostre és un sol país. Trobar els llibres a València deu ser una odissea, certament, però em pregunto què passaria si féssim la mateixa prova a Barcelona. O què passaria si anàssim a buscar llibres d'autors del País Valencià a Barcelona (o de Lleida, ep, no cal anar molt lluny). El resultat de l'enquesta seria encara més decebedor.
El problema de la nostra cultura és estructural. Tenim uns magnífics escriptors, uns molt bons lectors, uns extraordinaris editors (en conjunt) i uns bons llibreters (en conjunt). I què és el que falla? Doncs el de sempre, que no ens creiem aquesta excel·lència nostrada i que els grans grups editorials, en general, tampoc. I per això prefereixen ocupar l'espai de les llibreires (a les quals ofeguen) amb piles i piles de llibres que sovint són traduccions de volums que no passaria res si no es traduïssin a la nostra llengua perquè no ens aporten res. I després tenim una política de distribució molt complicada que no afavoreix per a res la visibilitat dels llibres fets al país.
Encara m'atreviria a afegir que la nostra llengua compta amb dues administracions clarament hostils i amb una altra que ha pactat amb el mateix partit dels hostils. Ep, això no vol dir que abans estiguéssim millor, com a mínim el Govern de la Generalitat actual té molt clar què s'ha de fer amb el tema de la llengua. Passa que sempre és molt millor, més efectiu i més espectacular poder inaugurar vés tu a saber què a quin coi de lloc que no pensar en com promocionar la Cultura, en majúscules a tot arreu del territori. Sembla que llueix més la cultureta d'aparador. Fan falta més ajudes per comercialitzar els llibres, per vendre'ls i per augmentar el nombre de lectors i cal recordar que la cultura també és una indústria que crea llocs de feina i que a més a més genera valor afegit.
Per això la situació al voltant de la setmana del llibre en català em sembla encara més inaudita. Canviar la ubicació era imprescindible. Fer-la retornar al centre de la ciutat (sembla mentida, però la Ciutadella per a alguns és una excursió implantejable) serà sens dubte tot un encert, però s'havia d'haver optat de nou pel llibre de fons i per un estand únic, central, amb una programació cultural de nivell i una oferta lúdica complementària important: és a dir, que qui es volgués cruspir un frankfurt tot sentint alguns bons poetes o sentint un debat sobre Ausiàs March, la novel·la negra o la historiografia més actual, per posar només un exemples, ho pogués fer. Amb un servei de guarderia on deixar els nins mentre es remenen llibres, amb activitats infantils, concerts i sobretot amb alguna cosa que faci irresistible aquesta cita per als joves del país. Un sol espai on tots els llibres hi siguin, independentment de qui els hagi editat, perquè tothom té dret a vendre i més en dates com aquestes. La setmana del llibre en català hauria de ser el gran esdeveniment cultural del país i de la capital, hauria de ser quan Barcelona i Catalunya projectassin el que serà normal el dia després de la independència. Però em sembla que un cop més l'hem esguerrada i que haurem d'esperar a ser morts perquè els nostres llibres es venguin. Val més això que posar-se a escriure com la Camilla Lackberg.

divendres, 6 de juliol del 2012

EL CÀNON I LA BIBLIOTECA

La no adquisició d'alguns clàssics publicats recentment per editorials catalanes ha servit per estimular una de les més interessants i vívides campanyes de política cultural dels darrers temps. Francesc Foguet i Enric Pujol publicaren el manifest "Clàssics catalans a les biblioteques de la Generalitat" i la seva reacció -i la sensibilitat de la Carme Fenoll, cap del servei de Biblioteques- ha motivat que s'estigui parlant del cànon que tota biblioteca hauria de tenir, i que se fixaria, si fa no fa, al voltant dels 50 títols.
Això del cànon sempre ha estat quelcom engrescat, però al cap i a la fi som així de volubles i als humans ens agrada fer llistes. Harold Bloom ha venut bastants llibres amb el seu cànon occidental i a les universitats i altres indrets similars els cànons han facilitat per una banda evitar haver de pensar en programes nous i innovadors cada any, i de l'altra han servit per homogeneitzar més o manco uns determinats estudis arreu del territori.
En principi, els cànons no són dolents sempre i quan estiguin ben fets. Per què? Doncs perquè es tracta de conciliar gustos, importàncies i altres criteris subjectius de gent molt diferent. Per això un cànon és el més semblant a un acord de pau: uns pocs guanyen i tots els altres perden. Però en base a aquest cànon i a partir d'ell es poden fer moltes coses.
Tot i això, hi ha algunes coses que ens hem de plantejar al voltant d'aquest cànon. Perquè és clar, per exemple, jo al cànon inclouria "Mort de Dama" o "L'àngel rebel" de Villalonga i no hi inclouria "Bearn"... i així amb molts altres llibres, però sobretot, crec que hauríem de crear un cànon de clàssics-clàssics (50 llibres anteriors al 1880, per exemple), i un altre cànon de 50 llibres posteriors a aquesta data. Per al final fixar-ho en més o menys cent llibres que tota biblioteca hauria de tenir. I que haurien de fer l'esforç perquè tot usuari llegís.
Aquí hi ha la clau de l'assumpte. Si les biblioteques tenen els llibres i després ningú no els llegeix, haurem fet el negoci de na Peix Frit. I això és el que no ens podem permetre com a país. Hem de pensar en fer tot el possible perquè aquest cànon sigui bo, interessant, encertat, compensat territorialment entre totes les terres de parla catalana que conformen de forma unitària la literatura en llengua catalana i hem de fer tot el possible perquè la gent el llegeixi i se'l faci seu. Les biblioteques catalanes són la punta de llança de la cultura a tot el territori i és amb plans de lectura innovadors i efectius que es farà avançar el país. No hem de tenir molts lectors (també, sí, és clar), sinó millors lectors.
Una altra qüestió a banda és què fer amb les editorials que a tot el conjunt del territori s'arrisquen a publicar clàssics (nostrats o d'altres llengües). Aquestes editorials haurien de tenir un mecanisme especial de protecció, unes vendes mínimes garantides (institucionals) que garanteixin que continuarà havent-hi valents disposats a arriscar i a enriquir el patrimoni de lectures dels seus conciutadans. Ara bé, cal no exigir als bibliotecaris coses que van més enllà de les seves funcions i per a les quals no tenen pressupost. Moltes de vegades fan autèntics miracles. Tot i això, ells són els primers que han de perdre la por als nostres clàssics, que els han de conèixer i estimar. Només així els divulgaran com fan quan s'enamoren d'un llibre. I creiu-me, no hi ha res de més persuasiu que un bibliotecari o un llibreter fascinat per un llibre. Meam si es tornen a enamorar dels nostres clàssics.

dijous, 5 de juliol del 2012

LA PROSA D'ALVARO DE CAMPOS, REUNIDA


Aplega més de 40 texts inèdits

El bagul de Pessoa continua donant bones sorpreses i bones notícies i sembla ser que el genial poeta portuguès és molt més que una marca d'èxit vinculada a Lisboa. Pessoa és molt més, és quasi un infinit. Als baguls queda material per a 40 llibres més, segons explica Jerónimo Pizarro, que avui per avui és un dels màxims especialistes en l'obra de Pessoa (com a fet curiós s'hauria de dir que és colombià, però no passa res, el màxim especialista en surralisme portuguès és el professor Perfecto Cuadrado, és de Zamora i viu a Mallorca).
Doncs bé, fa uns dies el professor Pizarro ha donat a conèixer la prosa completa de, per ventura, el més singular, esclatant i fascinant de tots els heterònims de Pessoa: Álvaro de Campos. El llibre ha estat publicat per Ática i es valora com un text tan important com El llibre del desassossec. Que ja és dir. Com a mínim els professors han exporgat el material i han reunit 40 proses inèdites. Així mateix, han endreçat tot el material que tenien per acabar fixant de forma definitiva l'obra.
Com a nota curiosa cal afegir que els papers aplegats són de l'època de la redacció del Llibre del desassossec, és a dir, del 1920 a 1926, més o manco, i alguns texts anteriors. I també caldria afegir que deu ser l'únic personatge de ficció que té una casa natal, la casa Álvaro de Campos de Tavira, inaugurada a mitjans de 2011 per tota una comitiva de pessoans encapçalats per la gran Teresa Rita Lopes en el que, diuen, va ser un aquelarre poètic memorable.

dimecres, 4 de juliol del 2012

ENTREVISTA ALFRED BOSCH


Aquesta entrevista la vaig fer a l'Alfred Bosch el 26 de maig de 2006 per al suplement L'Espira del Balears.

“La veritat està sotmesa a la hipocresia, a la paraula híbrida”

L’escriptor Alfred Bosch acaba de publicar el llibre “Heretaràs la Rambla”

S. BENNASAR. Barcelona.
Estam al bar Cosmos, al mig de la Rambla, a tocar del carrer Escudellers. En aquest indret de nom tan magne, de tanta intensitat, és difícil no sentir-se al mig del món. Com a mínim, ens podem trobar al mig del món de l’Alfred Bosch, un món que té el seu epicentre en el carrer Escudellers, que fendeix com una ferida oberta la ciutat de Barcelona des de les Rambles. Bosch, ulls blaus intensos, el gest revitalitzat per la Coca-Cola Light, acaba de publicar la novel•la Heretaràs La Rambla per a la qual crea un personatge extraordinari, Silvestre Guillamet. Bosch espera amb il•lusió el proper viatge que l’ha de dur fins a Senegal, a la seva estimada Àfrica. Ens movem amb ell, doncs, per uns carrers plens d’història, com els seus llibres, entre els quals destaquen L’atles furtiu o la trilogia 1714.

-Què és “Heretaràs La Rambla”?
-Jo ben bé no sé que és aquesta novel•la, però sé per què hi és.  M’ho demanava el cos, va ser un atac d’adrenalina per diverses raons, primer perquè necessitava un altre tipus de ficció, menys erudita, però a la qual volia aprofitar un altre tipus d’erudició que és la que havia estat recopilant durant els darrers 18 anys en aquests quatre carrers. A la meva vida hi faltava un personatge que fos com el Marquès d’Escudellers, que existeix, perquè aquests personatges hi són. Són una espècie en perill d’extinció i per suposat no te’n trobes cap que sigui tan integral i tan complet com pugui ser ell que és el fruit de trescar per aquí, però un personatge que parlés català, sense pèls a la llengua, temperamental, del tot políticament incorrecte i que s’acabés revelant com una bona persona  és un perfil que necessitava vivint al lloc on visc, en aquesta societat i en aquest temps en que la veritat està sotmesa a l’imperi de la hipocresia, de la paraula híbrida. Necessitava paraules dures, malsonants, clares, fins i tot un punt maleducades i que és possible que molestin algú, jo ho necessitava i alguns lectors també i ho aprecien.

-Això vol dir que en Silvestre Guillament parteix de la realitat?
-Sí, tota aquesta novel•la està feta de realitats palpables. En aquest sentit hi ha molt poca invenció, el que hi ha és molta creació, perquè aquests personatges i aquesta realitat tal qual no existeix. Hi ha hagut algú, que és l’autor, que ha fet l’esforç de fer la recollida de maneres de fer, de parlar i de veure el món i la galeria de personatges que poblen aquest barri i a partir d’aquí he fet el retrat, el llibre és sobretot una galeria de barcelonins tronats.

-Una novel•la que parla molt de la solitud, de les persones grans, dels marginats...
-Veig que la gent de cada vegada està més abocada a la solitud i la xarxa de solidaritat en aquest sentit es va trencant, aquesta és una més de les desaparicions, però també és veritat que la gent perquè sigui gran no necessariament és estúpida i busca sortides i aliances en l’amistat i en la pinya que fan els tres personatges adults que viuen al barri  i aquesta pinya és una forma de lluitar contra la solitud, contra la marginació. N’hi ha una altra, que és el nervi central de la novel•la que és la sortida que busca el marquès no de cap al seu fill però sí cap al seu nét, que és un fenomen important, es produeix un bypass generacional i els extrems s’acaben tocant. Això passa, no estic descobrint res, però hi ha poca ficció que es basin en una relació avi-nét, hi ha alguna cosa, però sol ser estrany i a mi això em fa pujar la mosca al nas, perquè jo diria que és una de les relacions sentimentals més fortes, interessants i poderoses que se poden trobar, per diverses raons, la principal és que pot ser forta i lliure a la vegada, hi ha intensitat perquè d’alguna manera s’accepta que té caducitat i que allò no durarà gaire, hi ha un carpe diem al darrera de les relacions entre avis i néts, i a més a més hi ha una lleialtat mútua. Als avis se’ls accepta com són, i els avis als néts fins al punt del consentiment. Aquesta relació és molt atractiva i literàriament no s’ha explotat gaire. La relació en aquest llibre és emotiva, forta, desacomplexada i amb cantons molt durs.

-Tot i haver conegut molt de món, aquesta ha estat la novel•la que us ha costat més d’escriure?
-Sí perquè tu pots girar el món i sempre tornes al born i allà on vius mai  ets tan lliure com allà on vas. He estat per tots quatre racons del món i hi vas sense cadenes, el teu cap és molt verge i les sensacions també. Aquí no, allà on vius alguna armadura o altra has de portar. A casa teva et jutgen i ho has de tenir en compte.

-Aquesta novel•la és una crítica a la vostra generació?
-És una crítica a mi mateix i per extensió a la meva generació, sobretot en el personatge del jove, de l’Esteve, és una generació que ha adoptat una sèrie de tics, ha volgut construir una societat més amable, més igualitària, més bonica estèticament, això a Barcelona s’ha notat molt amb el discurs sobre la sostenibilitat, la multiculturalitat i tots els “ats” del món i aquesta generació als anys vuitanta era una urgència històrica i avui en dia s’ha convertit en un bluf. També s’ha fossilitzat, s’ha convertit en discurs institucional, s’ha pensat que a cop de publicitat oficial podíem canviar la realitat. Heretaràs la Rambla és un llibre on les coses passen a peu de carrer i el que em representaria a mi i a la meva generació està absolutament divorciat del que passa a nivell de carrer i s’ha acabat refugiant en el despatx de funcionari, en la retòrica institucional i en la correcció política.

-Hi ha alguna cosa que no s’ha entès del llibre?
-No, jo crec que s’ha entès bé i que s’ha venut molt bé i penso que en general ha agradat molt, els comentaris que rebo dels mortals normals i corrents, gent com jo, són molt elogiosos, potser més que en cap altre llibre. Però és cert, la crítica especialitzada  és un llibre que no l’ha reivindicat, sinó al contrari. Jo no crec que no és que no agradi o que no s’entengui, sinó que no es comparteix.

-Fa por?
-O fa mal. Surt la meva generació i treure’s aquesta armadura que tots portem a casa, fer aquest exercici, a molta de gent li costa.

-És un llibre d’una gran duresa verbal, i així i tot, sembla que us heu contingut...
-Home, m’he esplaiat, però fins un cert punt. És un llibre que comença amb la frase “tots els moros són uns lladres”, a mi ja em va semblar prou dur aquest començament i tot el que segueix. Clar que et pots contenir, la contenció és molt saludable. Aquí hi ha molta ironia de fons, un esforç d’elegància per no traspassar la barrera que va de la ironia al sarcasme i a la injúria. Pots fer-ho com vulguis però sense ofendre.

-Recentment heu iniciat l’experiència de convertir-vos en articulista diari de premsa on tampoc no us talleu, verbalment parlant. Com és aquesta experiència?
-Escriure una peça diària, obligadament ha de respondre al teu estat d’ànim. Són molt diferents, alguns més desacomplexats, altres no, la norma és la mateixa, ironia sense passar la barrera al sarcasme. Expressar conviccions passant-ho bé sense passar per sobre dels altres. La meva màxima seria aquesta i per suposat que em resta temps, però no està gens malament, m’agrada experimentar i aprendre, si acabes fent sempre allò que ja has aprés a fer no avançaràs i jo crec que sempre s’ha d’intentar créixer.

-És la vostra una novel•la de dicotomies? Ho dic pel contrast entre Barcelona alta i baixa, la Rambla dreta i la Rambla esquerra... que podria ser extrapolable a un món que se’ns vol presentar molt sovint d’aquesta forma...
-No. Hi ha dicotomies i també tricotomies i quatricotomies. Jo pens que aquest món és menys dividit que fa cinquanta anys. Que algú m’expliqui on és actualment la lluita de classes, perquè m’interessa i vull anar-ho a veure. Veig una societat mesocràtica, ensopideta, avorrida. No veig la dicotomia, veig el que surt a la novel•la, un món en regressió, més vivencial, més popular, del carrer, que es toca, que es parla, que s’escolta i després un món més profilàctic, però no hi ha una dicotomia, perquè és desequilibrat. El planeta sí que és dual, hi ha el primer món i el tercer, però pens que és el mateix, econòmicament el que és el poder al món actual n’hi ha un que es menja a l’altre. De cara al futur no sé qui se menjarà a qui,  està clar que tenim una bomba de rellotgeria que és que el 80% de la humanitat visqui amb el 20% dels recursos econòmics. Jo no veig com es pont aguantar bé i això no millora, en tot cas empitjora.

-Vós sou un profund coneixedor de l’Àfrica, (de fet és professor d’història d’aquest continent a la Universitat Pompeu Fabra), oferiu un tast de la literatura africana als lectors de l’Espira...
-Per començar, entrar en la literatura africana és riquíssima i molt estimulant, però us recomanaria Tot se’n va en orris del nigerià Chinua Achebe; i Plora, pàtria estimada del sudafricà Alban Paton.

-I si us haguéssin d’anar a buscar a algun lloc?
-Primer seria aquí, al meu món d’Escudllers, i si no som aquí, proveu a l’altiplà d’Etiòpia en una església amb frescos bizantins celebrant l’11 de setembre, que és la nostra diada, però també és l’any nou etíop.

dimarts, 3 de juliol del 2012

DADES REALS DEL DRAMA


La crisi econòmica a Portugal ja té una altra xifra d'aquelles importants: deu mil famílies i empreses han quebrat i es troben en situació d'insolvència d'ençà que va començar aquest 2012. Cada dia els jutjats registren 53 nous casos de fallides econòmiques bé empresarials o bé familiars. La situació s'agreuja pel fet que del total el 65% correspon a particulars que ho han perdut tot i que ja no poden pagar cap de les seves obligacions amb les entitats de crèdit. Molts han acabat donant el pis en dació, tenen el sou o el subsidi embargat i només dues solucions: la solidaritat familiar o acabar al carrer.
Les xifres les ha donat a conèixer avui mateix el Diário Público  i agafen tota la seva magnitud perquè es tracta de processos judicials executats. És a dir, que hi ha un nombre molt elevat de famílies i empreses que estan a punt d'haver de passar per aquesta situació concursal.
Perquè el drama no són només les 10.000 empreses i famílies que s'han quedat sense res, sinó totes les que hi ha en situació de caure en aquest avenc que destrueix 53 il·lusions de supervivència cada dia. Per zones geogràfiques la situació és una mica millor al Nord de Portugal, on sembla que comença a haver-hi una lleugeríssima recuperació econòmica. Però en un Estat on els ingressos del ciutadà mitjà han davallat de forma dràstica i on les despeses també (augment de l'IVA, del transport, de les taxes d'universitat, de la llum i de l'aigua, i del preu del pa i de la farina) s'està molt més a prop de la fallida que no de la supervivència. I el dubte incert de quants més cauran en els propers mesos. 

dilluns, 2 de juliol del 2012

Quan un país perd un meteoròleg

Possiblement a casa nostra les persones més estimades del món de la televisió són els presentadors dels espais meteorològics. És per això que la mort de Toni Nadal ha colpit a bona part de la ciutadania i més en conèixer les circumstàncies de la seva mort, fent una travessa per la muntanya, la popular Carros de Foc, a un lloc que molts consideram el gran paradís, el Parc Nacional d'Aigüestortes. No coneixia de res en Toni Nadal, però la seva mort és potser més sentida perquè de tots els homes del temps era, actualment, el més entranyable dels que sortien en antena. 
Els meteoròlegs de TV3 han fet més pel país que la majoria dels programes dels partits polítics. La seva tasca ha estat eficient per vertebrar la idea de Països Catalans, i la seva xarxa d'informadors, que han cuidat a la perfecció, els ha permès tenir col·laboradors eficients i efectius a tot arreu. El mapa que tant molesta els senyors PP és molt més que un símbol, és una icona del futur que espera a aquesta nació que els meteoròlegs han començat a construir des del primer dia.
TV3 va fer en el seu moment una gran aposta per aquests espais. La instal·lació de càmeres a tot arreu ha servit perquè sense sortir del sofà de casa siguin molts espectadors els que s'hagin adonat de la bellesa d'aquest país. La inclusió de les fotografies, la participació dels espectadors, ha fet creure que aquesta televisió sí que és la nostra, com a mínim en els espais de la climatologia. I si és veritat que els humans quan no sabem de què hem de parlar parlem del temps, no és menys cert que ho podem fer amb un millor coneixement de causa gràcies a la pedagogia feta per gent com en Toni Nadal.
Quan jo treballava al diari una de les feines principals que teníem era recollir les dades meteorològiques. El nostre millor col·laborador era en Xesc de Sant LLorenç des Cardessar, un home que no fallava mai, a l'altre costat del telèfon, recollint les seves dades. Ell va ser un dels artífex de la vinguda de Francesc Mauri a Mallorca, a qui vaig poder entrevistar a l'aeroport, un estiu de baf terrible. Mauri venia a fer una conferència i va tenir un èxit rotund, la qual cosa demostrava fins a quin punt els homes del temps són sempre un poc nostres.
Avui que els incendis calciguen el sud del nostre país, avui que aquests homes que ens han explicat el nostre territori estan de dol, mentre veiem àguiles feixistes i celebracions absurdes pels èxits d'uns milionaris consentits que corren darrere d'una piloteta, hem perdut un home que es creia el país, que se'l feia seu i que sabia explicar-lo.

divendres, 29 de juny del 2012

ENTRE LA SELE, ELS PETITS EDITORS I EL XACAL

Es veu que Andrew Wylie, el xacal, ha tancat el màster d'edició que cada any organitza el bon amic Javier Aparicio. Wylie té 850 autors de tot el món en cartera i és l'agent literari més poderós del món. Conec molts editors petits que parlen pestes dels agents, i conec molts autors que també parlen pestes dels agents. Uns i altres enyoren els bons temps en què una encaixada de mans bastava per segellar un pacte i perquè ni l'autor ni l'editor estafàs un a l'altre, quelcom impossible avui en dia, en aquest món de concentracions editorials planetàries. Estic segur que els petits editors continuarien fent els seus bons tractes humans, però els petits editors tenen moltes altres lluites per aconseguir fer arribar allò que editen a les llibreries i als lectors perquè han de combatre amb els senyors del pensament únic i del main streem. Per això es de cada vegada més admirable la feina que fan aquestes editorials independents.
La vinguda a Barcelona del xacal ha anat acompanyada de les pertinents entrevistes. L'home va aprovar quatre cursos de Harvard en tres anys: Literatura francesa, italiana, griega, filosofía presocrática... a les editorials no li donaven feina perquè deia que llegia a Tucídides. Les grans editorials sempre tan intel·ligents...
La seva arribada a casa nostra ha coincidit en el moment que hem sabut que enguany més alumnes que mai han aprovat la selectivitat. No podia ser d'una altra manera: el govern necessita fer calaix amb les taxes que pagaran aquests nois i noies per accedir a una universitat que, en moltes ocasions, els defraudarà. En molts de casos, i és així de trist, pagaran per aprendre allò que els haurien d'haver ensenyat als instituts i que no han après. La culpa no és en cap cas dels mestres, que en moltes de vegades són autèntics herois. La culpa és de tots nosaltres, de tota la societat. Nosaltres, tots, som els que hem consentit que l'ensenyament secundari rebaixàs de forma notable el seu nivell. Nosaltres, tots, som els responsables de deixar que la Universitat rebaixàs el seu nivell. Uns de forma directa. Els altres votant el que han votat. Uns altres per no votar. Sigui com sigui, tenim unes universitats que en molts de casos només aconsegueixen fabricar aturats que es pensen que tenen una gran formació, però que sovint no arriben amb els seus màsters a allò que sabia un llicenciat de veritat de fa vint anys. I els alumnes que han invertit cinc o sis o set anys de la seva vida en formar-se es queixen amb molta de raó: els han pres el pèl i els han donat un títol que ja no obre cap porta (i que de vegades en tanca).
Hem de continuar consentint que la nostra universitat sigui un lloc on pugui anar tothom? Hem de posar les coses tan fàcils? Hem de rebaixar el nivell constantment per adapatar-lo als alumnes mediocres i privant els alumnes excel·lents de veritables estímuls intel·lectuals que els facin avançar? Mentre continuem per aquest camí cada any hi haurà una proporció enorme d'aprovats a la selectivitat, que en realitat no selecciona res, no posa cap barrera, cap trava. Perquè la universitat d'ara el que vol tenir és clients, no estudiants. Que paguin molt per les seves taxes, que aprenguin a fer moltes coses i que desenvolupin poc la capacitat de pensar. Per l'amor de Déu, literatura, filosofia, història...al final resultarà que fins i tot volen llegir Tucídides i treballar en una editorial.

dijous, 28 de juny del 2012

DULCE MARIA CARDOSO, VICTÒRIA PORTUGUESA A FRANÇA


Mentre Portugal plora per l'eliminació de la seva selecció nacional pels penalties en aquesta espècie de bojeria que és l'Eurocopa, la cultura literària portuguesa ha aconseguit un altre gran èxit que sembla que no interessa gaire a aquesta gran massa que només es conforma en veure 22 milionaris córrer darrera una pilota. La Dulce Maria Cardoso acaba de ser nomenada Cavallera de l'Ordre de les Arts i les LLetres, una de les principals distincions culturals franceses. Es converteix així en la tercera escriptora portuguesa en aconseguir aquesta alta distinció francesa.
Dulce Maria Cardoso va néixer a Tras-os-Montes el 1964 i es va criar a Angola, però va haver de retornar després del 1975, una experiència que recull al seu darrer llibre, O retorno, publicat per l'editorial Tinta da China, o el que és el mateix, l'editorial de Jaume Cabré a Portugal (per cert, s'està preparant la versió portuguesa del Jo confesso). El seu llibre de debut, Camps de sang va ser publicat per la més portuguesa de les editorials de casa nostra, El Gall Editor, en versió de Marta Ferré, i és una d'aquestes lectures altament recomanables.
No puc explicar per què, però la Cardoso és una d'aquestes escriptores que em cau bé, tot i que només vaig llegir aquell primer llibre. El darrer, en la cinquena edició en versió butxaca, el vaig comprar fa poques setmanes a Porto i el tenc sobre la taula a l'espera d'un moment per llegir-lo.
El llibre el vaig començar a fullejar a les taules de la petita tasca que hi ha a l'interior del mercat do Bolhao, a Porto, que és un dels indrets on es pot menjar millor i a un preu més raonable de tota la ciutat. Fins i tot el peix a la brasa és fresquíssim: el van a pescar a la peixatera més propera del mercat, que després s'acosta fins a la taula per interessar-se per la qualitat del seu producte.
Va ser allà on vaig mirar el llibre escollit pel públic i per la crítica com el millor publicat a Portugal el 2011 i avui trobar-me amb la foto feta per Enric Vives-Rubio, el fotògraf català del diari Público ha estat una gran alegria. Portugal ha aconseguit una important victòria en l'àmbit que més importa, el de les lletres. Les victòries esportives són efímeres, el reconeixement a un escriptor demostra la grandesa d'una cultura, en aquest cas la francesa. Tenim tots moltes coses a aprendre.
Però la foto també ha servit per traslladar-me mentalment de nou al mercat del Bolhão i a tota la ciutat de Porto i per recordar que falten poc més de dos mesos perquè aquest escriptoràs que tenim a casa nostra i que nom Jaume Benavente (tal volta el més europeu dels escriptors catalans?) tregui al seu carrer el seu Diari de Porto. Si és manté la tònica serà un d'aquests llibres impresicindibles per a qualsevol bona biblioteca, com ho és bona part de la seva obra i per a mi molt especialment el Viatge d'hivern a Madeira, una de les obres més importants de la literatura catalana dels últims vint anys. I ara no parla l'amic, sinó el crític literari. Quantes evocacions que provoca veure una foto feta per un català en un diari portuguès sobre una escriptora portuguesa que escriu sobre l'Àfrica i que és reconeguda a França, un llibre comprat a Porto que serà descrita per un català...i això no és globalització, això és cultura.

dimecres, 27 de juny del 2012

ENTREVISTA A MANUEL ALEGRE


Feta amb motiu de l'aparició de Un gos com nosaltres, va ser publicada al Diari Avui. És del febrer de 2010.

“La gent d’esquerres volia un president poeta i per ventura encara el vol”

Manuel Alegre, el poeta més popular de Portugal, acaba de ser traduït per primer cop al català amb el seu llibre “Un gos com nosaltres”

S.BENNASSAR. Lisboa. Els ulls blaus, a joc amb la camisa. Una barba retallada amb pulcritud. Seu en una butaca prop de la finestra. El terra és de fusta, típic de la gran majoria de les cases portugueses. Manuel Alegre (Águeda, 1936) viu en una plaça, entre les parades de metro d’Alameda i Areeiro i entra molta llum per la finestra. El poeta més llegit de Portugal i un dels homes que encarnen la història viva del país, amb una trajectòria política que tomba d’esquena acaba de ser traduït per primera vegada al català. Un gos com nosaltres, ha venut més de 120.000 llibres a Portugal i ha esgotat edicions a Itàlia i a Brasil. Està a punt de ser traduït a l’alemany. Aquí, a casa, l’ha publicat Témenos, una petita editorial de Barcelona. Ara aquest home que va ser opositor a Salazar i va conèixer la presó a Angola i l’exili a l’Alger, on es passa més de deu anys treballant en una ràdio contra la dictadura més llarga d’Europa. Ara es presenta per segon cop a president de la República portuguesa.

-En aquest llibre emprau un to de prosa confessional, com si el tema us reclamàs una forma d’escriure pròpia, diferent de les habituals que heu fet servir fins al moment, novel•la, poesia, assaig...
-Sí, potser sí que és un llibre escrit d’una forma diferent. De totes maneres, per a mi no hi ha una frontera clara entre la prosa i la poesia. En aquest llibre el que sí que hi ha és una cadència i un ritme propis de la prosa poètica, perquè la meva narrativa està sempre marcada per la poesia. I aquest és un llibre d’afectes, de dol i de celebració, i també una metàfora a través de la relació del gos amb les persones i amb el món.

-La llibertat de la qual fa gala en Kurica,(el gos protagonista del llibre) és la que vós voldríeu per al poble portuguès?
-No, és la que voldria per a tota la gent del món, no només per als portuguesos. En Kurica era un gos rebel i subversiu i no acceptava la seva condició de gos perquè als animals els agradaria poder arribar a parlar i sovint manifesten la seva tristesa per no poder fer-ho.

-En el llibre la seva filla diu que en  Kurica s’assembla a vós per la seva insubmissió...
-No, en aquest cas i en aquest aspecte s’assembla a ella. De fet en Kurica s’assemblava a tota la família. Nosaltres no podem acceptar el món com està. Encara ens fa falta molta rebel•lia i tot i que ara no tenim el dictador, hi ha moltes altres formes de dictadura. Estam en un món on també hi ha molta injustícia i desigualtat i davant d’això hem de continuar essent rebels.

-Què suposa per a vós ser traduït per primera vegada al català?
-És una passa més de cap a la universalitat. Ara ja estic publicat en tres de les llengües ibèriques, però ser traduït al català és un privilegi especial que m’ha fet molta il•lusió perquè és una llengua antiga amb una gran literatura i molt bons poetes als quals admiro.

-Com s’explica l’èxit que ha tengut aquest “Un gos com nosaltres”, un absolut èxit de vendes i de crítica a Portugal?
-És perquè és un llibre d’afectes i en un món molt violent i ple d’egoismes toca una problemàtica molt diferent tot i que fa reflexionar. Ha venut 120.000 exemplars a Portugal perquè és un llibre de tendresa que han llegit a la vegada tots els intel•lectuals del país i també gent que no havia llegit mai cap llibre fins que varen tenir aquest a les mans. Em va fer molta impressió quan una senyora m’ho va confessar. Però la clau de tot és que aquest no és un gos tradicional i que les nostres relacions eren tenses.

-Vós heu combinat durant molts anys la vostra tasca poètica amb la política (Alegre és un dels fundadors del partit socialista portuguès i ha estat diputat en totes les eleccions). Com és rebut un poeta al Parlament?
-A mi sempre em presentaven com l’orador més important de Portugal quan anava a fora i la veritat és que estic convençut que d’un poema es pot fer un discurs. Però per a mi l’escriptura és inseparable de la meva vida, que ha estat molt intensa i poc normal. Ser un poeta al parlament no ha estat el més estrany que m’ha passat.

-El 2006 us vau enfrontar al partit socialista i us presentàreu com a independent a la presidència de la República. Vàreu treure el 21% dels vots i el candidat oficial de l’esquerra, ni més ni menys que Mário Soares, el 14%, amb una campanya plena d’imaginació.. I ara repetiu..
-Com que no hi havia diners hi havia molta imaginació col•lectiva i la gent feia peces d’arts i petites obres que sorgien dels meus poemes, presents a la memòria col•lectiva de molta gent, fins i tot analfabeta, a través de la cançons. La gent jove féu una campanya molt bona i es va demostrar que la gent d’esquerres volia un president poeta. I pot ser encara ho vulgui.

-Vau estar molt de temps a l’Àfrica, quina creis que serà la importància del continent en els propers anys?
-Bé, es pot dir que jo he conegut les dues Àfriques, la presó d’Angola i després l’estada a Argèlia, amb el moviment dels països no alineats. Tota la gent de la generació de la utopia vàrem passar per Argèlia i el més important era la nostra actitud, perquè es lluitava per la independència sense demanar res a canvi. Avui en dia en canvi la situació a l’Àfrica és molt complicada i en la crisi que arrosseguen hi ha una gran responsabilitat nostra, dels europeus. De totes maneres, el món ha deixat de ser com era i ara hi ha nous pols emergents com la Xina, l’Índia o el Brasil. Després del col•lapse de la URSS i del col•lapse del capitalisme salvatge haurem de veure si sorgeix un nou ordre i una nova multiculturalitat, perquè jo ja no crec que una sola nació domini el món.

-Tornant al llibre, “Un gos com nosaltres” també es pot llegir com un al•legat en favor de la terra i de la vida familiar, dels pilars fonamentals...
-Sí, amb una vida molt intensa com la meva, el nucli familiar i dels amics és molt important i el ca era una presència molt important, una ela que sempre estava allà unint moltes coses.

-Un ca és el millor amic de l’home?
-Un ca pot arribar a ser molt emprenyós, però té de tot. Ara bé, en fidelitat guanya als humans.

dimarts, 26 de juny del 2012

UNS TRINXERAIRES MOLT ESPECIALS


Si a casa nostra encara patim un greu problema pel que fa a la consideració acadèmica de la novel·la negra i al seu prestigi -és el gènere més llegit i més menyspreat a les universitats i als mitjans de comunicació, que amb prou feines n'omple la quota els dies del BCNegra i prou-, a Portugal la cosa és encara pitjor. Les novel·les policials -encara no fan distinció- tenen molt poc prestigi i són molt pocs els autors que s'hi dediquin, tot i que el seu màxim exponent, Francisco José Viegas (autor d'una saga molt bona) tengui uns grans resultats pel que fa a les vendes i a més a més hagi acabat essent ara mateix el secretari d'Estat de Cultura.
Malgrat aquest desprestigi, les incursions al gènere han estat rebudes de forma entusiasta durant el salazarisme -amb nombrosos autors que signaren amb seudònim, com Dick Haskins- i cada vegada que un autor ha decidit entrar al gènere: José Cardoso Pires, Lobo Antunes o Filipa Melo, per posar tres exemples.
Tot i això, la novel·la negra més important publicada a Portugal és la Crónica dos bons malandros, de Mário Zambujal. El llibre té 31 edicions en portuguès, ha venut moltíssims exemplars, ha estat elogiat per la premsa i fins i tot se n'ha fet una pel·lícula (molt dolenta). Ara els lectors de casa nostra tendran l'oportunitat de poder llegir les aventures d'una de les bandes de lladres més singulars -i desgraciades- de la literatura, gràcies a l'Editorial Al Revés, que ha decidit publicar la Crònica dels bons trinxeraires, que s'ha convertit en el número 3 de la col·lecció Crims.cat, que dirigeix Àlex Martín. La traducció del llibre ha anat a càrrec d'Anna Cortils, que ja ha traduït obres de Cardoso Pires -El Delfí i l'Hoste de Job- i de Manuel Alegre -Un gos com nosaltres. 
Així doncs, el lector en català té ara una oportunitat magnífica de descobrir un llibre molt interessant, una novel·la negra ben escrita, intrigant, amb uns personatges deliciosos i una missió per endavant: robar les joies de René Lalique del Museu Gulbenkian. Una joia més de la literatura portuguesa que s'incorpora a la nostra literatura.

dilluns, 25 de juny del 2012

ANGLÈS vs TOTA LA RESTA?

La situació del baix coneixement d'anglès pels alumnes catalans -i extensivament per tots els de l'Estat espanyol- és quelcom que està començant a preocupar notablement a molta gent al país. Fins al punt que el diari Ara el passat cap de setmana va decidir matxacar els seus lectors amb tot de proves de nivell, i amb notícies en anglès (traduïdes també al català). Semblen els conversos d'una gran croada destinada a idiotitzar-nos una mica més. Pensava que els diaris seriosos del país tendrien més senderi i enlloc d'interrogar-se pel baix nivell d'anglès dels catalans s'alarmarien pel pèssim nivell de català dels anglesos, que com tothom sap és molt inferior al de l'anglès que es (mal) parla a casa nostra. Però es veu que no, que hem decidit que hem de ser mesells de la gran llengua mundial i que ara ens hem d'abocar tots a aprendre anglès.

Farien bé els caps pensants de la pàtria en interrogar-se sobre el nivell de català dels catalans i de tots els que segons el president Pujol són catalans, és a dir, aquells que viuen i treballen i Catalunya. Quants n'hi ha d'aquests que no saben la llengua del seu país? Quants no la parlen? Quants l'ataquen de forma sistemàtica? Vet aquí el gran problema que ens hauria de preocupar, i no si sabem o deixam de saber les llengües de fora (particularment penso que quantes més llengües se sàpiguen molt millor, però començant per la nostra i després ja ho veurem).

Perquè es comença fent campanyes alertant del baix nivell d'anglès dels ciutadans i s'acaba acceptant que a les universitats catalanes hi hagi docents que no tenguin el nivell mínim de català per exercir la docència. És més, no he vist cap diari que hagi fet encara la campanya per exigir que la totalitat del professorat universitari faci les classes en català. Totes. De totes les matèries. No he vist cap campanya dels mitjans exigint que a les universitats s'expliqui també la realitat del país. Així pot passar que es perdi molt temps analitzant la constitució americana o el Tatcherisme i en canvi no sàpiga quasi res del país. Facin una prova i demanin als estudiants de la Universitat Pompeu Fabra si saben qui era Roger de Llúria (que dóna nom a un edifici) o que diguin cinc títols de llibres de Mercè Rodoreda (un altre edifici) o que expliquin, per exemple, qui era el doctor Trueta. No cal ni tan sols fer la mateixa pregunta sobre Pompeu Fabra o sobre Jaume I perquè llavors potser l'enquestador tendria notables desigs d'assaltar el centre universitari com si fos un americà qualsevol i abans de suïcidar-se emportar-se per endavant alguns dels seus subjectes d'estudi.

Molt més enllà del nivell d'anglès tenim un problema estructural com a país. Amb la filosofia, la literatura i la història pràcticament bandejades de l'ensenyament secundari estam creant un país d'analfabets. Potser sí que sabran més anglès a la llarga, però de què ens serveix que els nostres ciutadans sapin anglès si no han après a pensar i a llegir i si no saben d'on vénen ni cap a on van? Això de l'anglès és la xocolata del lloro, un altre artifici per no voler entrar en una qüestió de fons molt més profunda, que és que tenim l'educació dels nostres infants, joves i universitaris, sotmeses a plans d'estudi que en darrera instància es fan a Madrid. Cal retornar a les humanitats, a la filosofia, la literatura i la història, obligatòries, i a la llengua catalana. No ens cal molta gent que sàpiga fer coses, ens cal gent que les sàpiga pensar i imaginar. I cal elevar el nivell d'exigència educatiu a tots els àmbits de l'educació. Llavors, quan tinguem alumnes excel·lents en català, en matemàtiques, en filosofia, en literatura i en història, ja ens preocuparem de l'anglès. 

divendres, 22 de juny del 2012

JOANOT MARTORELL NO ERA ENXANETA

Resulta que ara la pàtria sencera està revolucionada perquè els castellers de Vilafranca han fet un castell dalt d'un gratacels. Un periodista americà es va posar a la pinya -i pel que explica a la seva crònica és el més emocionant que ha fet a la seva vida- i les fotos de l'enxaneta coronant la torre humana amb l'skyline de Nova York al darrera ha estat tan emocionant que fins i tot el diari ARA ha llevat les grapes perquè la gent la pugui emmarcar i penjar a casa seva. En paral·lel alguns, com l'Anna Maria Villalonga, s'han atrevit a qüestionar via facebook, que és la plataforma on es fan aquestes coses avui en dia, la necessitat i la utilitat de dur els castellers a Nova York en aquest precís moment.
A mi els castells és quelcom que m'emociona bastant. No en som i no n'entenc, i com a català o aragonès oriental insular crec que se'm pot disculpar confongui manilles, folres i altres herbes. M'agrada veure'ls, m'agrada la celebració a la plaça quan arriba a la fi l'èxit desitjat i entrenat. I m'emociona veure com la cultura de l'esforç castellera ha servit per salvar vides com en els projectes desenvolupats a Sudamèrica.
Ara bé, crec que en aquests moments especialment crítics pel que fa a les dotacions pressupostàries de cultura hi havia altres prioritats que no portar els castellers a Nova York. Ja se sap que en temps de crisi la cultura és el primer ase dels cops i el primer lloc d'on es retalla, perquè els nostres governants tenen una curtor de mires de dimensions còsmiques. Per això mateix és molt important veure en què ens gastam els quartos.
I crec que l'actuació dels castellers és un simple acte que deixarà un grandíssim record en els espectadors que l'han vist però poca cosa més. No serem més internacionals, no modficarem el pensament dels americans, no aconseguirem gairebé res. Ens hauríem de plantejar fer intervencions culturals realment de pes, a l'exterior. I aquestes, ens agradi o no, no passen pel foc d'encenalls de les coses que fan renou. Hem de deixar de fer cultura de mostrador i començar a ser seriosos i rigorosos en les nostres actuacions exteriors. La literatura, la història, l'art, la música, el cinema, és el primer que hem d'exportar. I me sap greu ser categòric, però crec que és exactament en aquest ordre.
Tenim una cultura popular molt rica i l'hem de defensar i promocionar. Castellers, sardanes, caramelles, balls de bastons, danses de les morts... i tenim una cultura gastronòmica fascinant i també l'hem de defensar. Però si us plau, a l'hora d'exportar la cultura catalana ens cal ser més rigorosos. No canviarem la manera de pensar de ningú amb un plat deconstruit, però per ventura sí que influirem en com ens veuen si aconseguim que els americans -ep, i els altres- llegeixen Joanot Martorell, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster (especialment Joan Fuster). Ens cal una política de traduccions forta, decidida i encertada, per tal d'aconseguir que a Suècia la gent tengui ganes de venir a descobrir Catalunya com nosaltres volem descobrir  Suècia gràcies a les males novel·les d'Stieg Larsson. Ens cal, en definitiva, una voluntat forta de colonitzar culturalment el món, ens falta un sentit imperialista de la cultura. I això no s'aconsegueix amb política de mostrador sinó amb voluntat d'Estat i amb ambició de primera potència. El producte hi és, el que em sembla que no hi ha és voluntat de mostrar-ho. No fos cosa que... i per cert, Joanot Martorell no era enxaneta.