Autor/s: Montserrat Serra

Agustí Vehí: 'Els "cocodrils" en sabem molt de la vida'

Sots-inspector de la guàrdia urbana de Figueres, és un dels exponents de l’actual novel·la negra catalana

• Xarxes socials
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Agustí Vehí (Figueres, 1958) és sots-inspector de la guàrdia urbana de Figueres des del 1982, i des de fa quatre anys també escriu de novel·la negra. De fet, avui és un dels escriptors catalans més interessant d'aquest gènere. En quatre anys ha publicat quatre llibres i el reconeixement i els lectors no se li han fet esperar. Sobretot gràcies al IV Premi Crims de Tinta 2011 per 'Quan la nit mata el dia', que atorga el Departament d'Interior de la Generalitat i que publica la Magrana.

Ara, aquest no és pas el seu primer premi, puix que Vehí va debutar amb 'Abans del silenci', Premi Ferran Canyameres, publicat per Pagès Editor el 2009. L'any sobre l'editorial Mare Nostrum de Perpinyà li va publicar 'Ginesta pels morts'. I aquest gener ha aparegut 'Torn de nit' de l'editorial Alrevés, dins la col·lecció Crims.cat., dirigida per Àlex Martín Escribà. Amb Crims.cat s'ha compromès a publicar els pròxims dos títols i segurament que l'any vinent l'editora li reeditarà 'Ginesta pels morts'.

Cap d'aquests llibres no té un mateix policia de protagonista. Vehí no té interès a construir una sèrie lligada a un policia estel·lar, sinó a trobar un tema atractiu, molt sovint lligat a aspectes de la policia. Diu que escriure no li costa gens, que, d'arguments, no li'n falten, segurament mercès a la seva passió per la història (és doctor en història per la UAB) i a la seva feina de sots-inspector, que li proporciona materials a desdir.

Vehí ha passat un parell de dies a Barcelona en ocasió de la BCNegra, la setmana de novel·la negra de Barcelona. Confessa que no li agrada gaire estar a la ciutat, que ell és molt de l'Empordà, de Figueres i de casa seva. Un home simpàtic, ple de bonhomia i de sentit comú.

Hi parlem de la seva trajectòria, de la seva professió, dels seus interessos literaris… i de Simenon, perquè al principi de 'Quan la nit mata el dia' s'esbossa una història d'amor prohibit per la fractura de la guerra, i perquè la capacitat d'ambientar, que és el seu gran atot, recorda les aventures del comissari Maigret.

—El fet que us presentéssiu al Premi Ferran Canyameres  és casual o volgut?[Camanyeres era amic de Simenon i li va publicar els primers títols al català.]
—Quan era petit m'havia llegit totes les aventures del comissari Maigret, perquè les venien cada setmana al quiosc. Aquella calma, aquella humanitat, aquell saber esperar…, admeto que m'agrada molt. Però d'aquí a comparar-m'hi, no. Les persones hem de conèixer els nostres límits.

—No es tracta pas de comparar-vos-hi, sinó dd'adonar-se que hi ha algunes similituds: el gust per a construir una escena, un ambient, fet més important que no pas el crim... [A 'Torn de nit', no n'hi ha cap , de crim.]
—Sí que és cert que el decorat és important, i que la novel·la negra és un vehicle fantàstic per a explicar el decorat. I és cert que, a mi, m'agrada de reflexionar no tant sobre els crims com sobre els policies, que són els qui tenen la responsabilitat de la pau pública, i que les sèries americanes han deformat fins a la caricatura. Però darrere l'uniforme hi ha una persona, que té dies bons i dies dolents. En aquest sentit, practico el cinisme, en positiu, que és la manera de contemplar la societat sense filtres. Em serveixo d'una reflexió molt irònica, però molt tendra també.

—Quan hi vau entrar, a la guàrdia urbana?
—He viscut tres moments importants des que vaig entrar a la guàrdia urbana, l'any 1982. El primer, quan vaig entrar-hi, amb els ajuntaments democràtics, a l'època de la transició. El segon, llavors del canvi de model policíac, amb la institució del cos dels mossos d'esquadra. I el tercer, amb el canvi tecnològic que hem viscut: quan vaig començar anàvem amb una Olivetti, amb tres papers de calc, i martellejant les tecles perquè la tercera còpia quedés marcada. Ara, en canvi, amb el telèfon mòbil vaig informat cada segon. A mi, aquest canvi encara em desconcerta. I ens trobem que els joves estan preparadíssims tecnològicament, però no saben res de la vida; en canvi, els 'cocodrils' no sabem fer anar el correu electrònic, però en sabem molt, de la vida.

—Com és que, estudiant d'història, home d'esquerres, vau entrar a la guàrdia urbana?
—Doncs, mira, una tarda a la Rambla de Figueres, fent un cafè amb uns amics comentàvem 'i de què treballarem?' I la dona d'un regidor del PSUC em va dir: 'Fes-te de la guàrdia urbana. També hi ha d'haver guàrdies d'esquerres.' I m'hi vaig presentar i vaig treure el número u. De primer descobreixes que és una feina en què pots ajudar la gent, que parles amb tothom, que treballes a fora, que la teva oficina és la ciutat… I després et surt la vocació.

—Deu ser fals que no passin coses a ciutats com Figueres...
—Oi tant! A Figueres, hi passa de tot, com pertot arreu. I hi ha dies molt durs (crims, suïcidis, maltractaments…), d'arribar a casa a la nit pensant: 'Mare de Déu, en quin món vivim.' Però això s'arregla amb sentit de l'humor. Ara, no et negaré pas que hi ha moments duríssims. Per exemple, hi va haver una temporada que cada dos per tres hi havia un desnonament. I quina cara fas a aquesta gent, si la fan fora de casa perquè no poden pagar el lloguer, potser perquè han perdut la feina, potser perquè no en saben més? Això suposo que només ho pots passar amb sentit de la disciplina i del deure, però porta càrrecs de consciència. A mi, m'hi ajuda pensar que sóc un treballador de la llei, i a la llarga un referent de la pau i de la concòrdia.

—I a escriure, quan us hi vau posar?
—A casa, tant la meva dona com jo som uns lectors afamats. I suposo que l'una cosa porta a l'altra. La dona em deia: 'Has de començar a escriure, has d'escriure…' I l'escriure va anar sorgint d'una manera natural. El fet d'escriure, de trobar l'argument, no m'ha estat mai cap maldecap. En canvi, que allò que escrivia pogués interessar els altres, això sí que m'ha costat de creure.

—A la novel·la 'Ginesta pels morts' tracteu dels primers contingents de mossos d'esquadra que es van desplegar pel país. 
—Aquesta gent va pagar un preu personal molt alt i això em va commoure, i per això en vaig fer una novel·la.

—Com ha canviat el cos dels mossos? Amb la mala imatge recent d'aquella lamentable vaga lingüística...
—El sindicat que va fer aquesta acció té la direcció a Madrid i una representació ínfima entre els mossos. Hi ha veus dins els mossos que s'han declarat contràries a aquella acció. Certament, va ser una acció desafortunada. Hi ha coses amb què no es pot jugar.

• Xarxes socials
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Escriptors.TV: Pau Vidal

Llegeix un fragment de la seva darrera novel·la, 'Fronts oberts'

• Xarxes socials
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Fa cinc anys el filòleg Pau Vidal publicà la seva primera novel·la, 'Aigua Bruta' (Empúries, 2007). Una història de lladres i serenos protagonitzada per un filòleg, fervent seguidor de Coromines i detectiu accidental, Miquel Camiller, dit Camil. Aleshores Vidal ja anunciava que la vida d'en Camil no s'acabava amb aquella novel·la, que en vindrien més. I després de cinc anys ha arribat 'Fronts oberts'. L'autor en llegeix uns fragments per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo) i en parla.

'Sí, entenc aquests dos llibres com una sèrie. A 'Fronts oberts' hi apareixen gairebé els mateixos personatges que a 'Aigua bruta'. En Camil ha deixat l'Acadèmia d'Estudis Catalans per la placidesa de l'Escola de Policia de Catalunya, on fa classes de llengua. Potser en Camil té alguna explicació a la lamentable actuació d'un sector dels Mossos, que per fer pressió al Departament d'Interior, es negava a parlar en català? 'A mi allò que em va sorprendre és que diguessin que solament farien servir el castellà. Però si ja ho fan! També em va sorprendre que la gent es pensés que parlaven català. Se us ha adreçat mai cap mosso en català? A mi, no m'ha passat mai.'

En l'àmbit de la ficció, Vidal explica que li convenia de situar en Camil en un context policíac, perquè sense aquest context és difícil de resoldre un crim. Alhora, 'permet de contrastar encara més l'anacronisme del lingüista: Camil és un personatge anacrònic, que treballa amb les paraules, una ciència que demana un temps llarg, mentre que el ritme policíac és tot a l'inrevés, la rapidesa és bàsica a l'hora de resoldre un cas. Qui resol els casos és l'inspector Jeroni Domingo. En aquesta novel·la, en Domingo té entre mans un cas de pederàstia començat per xat, i és en les converses que Camil intentarà de descobrir l'origen de tots els qui en formen part.'

'El cadàver apareix al País Valencià i com que allí els mossos no hi poden actuar, per investigar el cas fan servir un agent de Borriana infiltrat, que té un paper definitiu, i que és la cara bruta de la policia. Volia que la novel·la passés al País Valencià, perquè vull que la sèrie es vagi succeint en tots els territoris de parla catalana per reproduir-ne les parles diverses: la primera novel·la passava a la Catalunya central i al Pirineu, aquesta passa al País Valencià, i les vinents se situaran a Alcoi, a l'Alguer, a Mallorca, a Perpinyà… Literàriament és un experiment. I no és fàcil. Donar forma física a una llengua no fixada, costa. Però hi ha precedents, com les novel·les d'Andrea Camilleri, el sicilià que ell escriu, no el parla ningú. Això dóna carta de naturalesa a una llengua que encara hi ha qui creu que és poc útil.'

'La croada d'en Camil és de desfer la confusió de parlar català bé. Vull dir que parlar bé el català no és fer servir de tant en tant mots com 'llur', sinó que la saba d'una llengua és la llengua popular. I la llengua popular és la que es perd amb més facilitat. Per això en les meves novel·les s'hi renega molt, hi ha moltes frases populars…, per desfer aquesta confusió que ens ha de matar.'

'De fet, la víctima d'aquestes novel·les és la llengua, i l'assassí és l'estat de les coses, diríem.' Aquest pessimisme podria ser un entrebanc per la trama. Tanmateix, Vidal ho desmenteix perquè considera que en Camil és un personatge prou pintoresc per a fer-se simpàtic. Ara, reconeix que, per a ell, que és qui construeix la història, sí que és una mica pesat, perquè 'és com la cançó de l'enfadós. Però és així. Mira, ben aviat publicaré un llibre sobre el bilingüisme, en el qual intento de fer entendre que el fenomen del canvi idiomàtic és com el fenomen del canvi climàtic. Ser pessimista no és culpa meva, és la realitat. Abans parlàvem dels mossos, que només fan servir el castellà. I la policia és un reflex del país: si hi ha individus tan cínics i facinerosos com aquest mosso dit Antoni Castejón és perquè té el seu reflex en el Parlament, amb gent com en Jordi Cañas (portaveu de Ciutadans).'

Joan Sales, a través de les cartes dels amics

El 19 de novembre farà 100 anys del naixement de Joan Sales, el constructor rondinaire d''Incerta glòria', la gran novel·la de la postguerra . La seva personalitat és a la seva obra, però també en la correspondència que va mantenir, sobretot, amb Mercè Rodoreda i Màrius Torres.

PATRÍCIA GABANCHO 

| Actualitzada el 01/02/2012 00:00

Joan Sales, A través de les cartes dels amics

L'home solia dir, i la frase ja el caracteritza: "Els catalans des de fa 300 anys hem estat uns imbècils. Hem de deixar de ser catalans? No: hem de deixar de ser imbècils!" Per entendre el pes d'aquesta afirmació, cal que ens situem en el marc del franquisme dens de la postguerra. Qui la diu, Joan Sales, és un exiliat de la guerra, un vençut, que torna a Catalunya el 1948, quan el règim s'obre una mica i permet blanquejar trajectòries inequívocament republicanes i catalanes. Un any abans, el 1947, ha tingut lloc un fet singular: l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el primer acte festiu -que il·lusiona-, catalanista i capaç d'aplegar catalans dels dos bàndols que encara migparteixen la societat. Sales és a Mèxic, treballa de linotipista perquè ell és un home d'oficis, i publica amb un grup d'amics una revista urticant,Quaderns de l'exili .

És una publicació que es reparteix gratuïtament entre la comunitat. Es finança amb anuncis, i el cas és que en té molts, més que ningú. Els Quadernsirriten sovint, per la personalitat del director. Per exemple, Joan Sales creu que els catalans han d'organitzar un exèrcit per anar a lluitar amb els aliats, i aquesta idea causa espant als exiliats, que encara es llepen les ferides. Sales també està marcat per la guerra, de la qual va sortir amb el grau de comandant, perquè en esclatar el conflicte va anar a l'Escola Militar a aprendre a fer el soldat. És un home seriós. Però s'hi va graduar pels pèls.

Doncs el 1947, Sales veu en els actes de Montserrat un signe de reconciliació. Té al cap un projecte de reconstrucció. Hem perdut la guerra, diu, i ara hem de pagar la factura. Té clar que la factura és tornar a començar, en aquest etern retorn de Sísif que és la història dels catalans. I com que els aliats han guanyat i no han fet res per Catalunya, decideix tornar a casa i arromangar-se. Sap que els seves idees, tan clares, tan contundents, remouran les aigües estantisses de la resistència, però ell té entre cella i cella un projecte de normalitat. Així doncs, tanca els Quaderns , arreplega la família i s'instal·la en una casa precària, petita, del barri del Carmel, que està a punt de transformar l'ànima rural en un autèntic dipòsit d'immigrants desguarnits de tot suport social.

Sales és un antinoucentista quan el noucentisme s'està perllongant artificialment com a únic referent. Als anys 30 aquesta estètica rigorosa ja estava sent qüestionada per gent com Josep Pla i Sagarra, per no dir els iconoclastes de la Colla de Sabadell, però amb l'ensulsiada queda com l'últim intent de fer un edifici cultural plausible, i el respecte és absolut. Carles Riba, també retornat, n'és el suprem sacerdot i, en certa manera, l'eixida de la casa de Joan Sales -una eixida catalana, que no té res de jardí i sí molt d'herbots i plantes descurades- és la contrafigura del pis de l'Eixample on Riba imparteix doctrina cada diumenge. Els visitants de l'un i de l'altre són molt diferents. No hi ha una única veritat. Avui tenim un seguit d'epistolaris que ens transparenten l'ambient d'aquells anys. Una societat petita, resclosida, desesperançada, tanmateix resistent i, com no podia ser altrament, clivellada de baralles personals, ideològiques i de criteri.

L'editor Joan Sales té el mèrit indubtable de descobrir Llorenç Villalonga, de repescar el geni de Mercè Rodoreda, de posar en circulació gent jove, de creure en els Països Catalans. Al davant de tot això, la burgesia ara cosmopolita, aglevada per la revista Destino , crea el premi Nadal per establir una nova hegemonia cultural en llengua espanyola. En les cartes entre Villalonga i Baltasar Porcel, el jove escriptor topa amb un estrany consell del seu mentor: és més important triomfar en castellà, li diu. Porcel intenta reescriure la novel·la que està fent, però no se'n surt, no li surt del cor. Els dos mallorquins parlen en català i s'escriuen en castellà, i en les cartes surt tota la petitesa de les societats castigades: enveges, xafarderies, ambicions escapçades. El gran personatge d'aquest epistolari és, però, Núria Sales, la dona de l'editor: possessiva i obsessiva, manipuladora, "una mantis ", diuen. ¿O potser tot això és una facècia de Villalonga, tan frívol?

El cas de Mercè Rodoreda és diferent: continua ancorada en l'exili i l'epistolari amb Joan Sales és molt tècnic. Qüestions de llengua -Sales té al cap un model de llengua, compartit amb Joan Coromines- i de diners. Només hi ha 10.000 famílies capaces de llegir en català, li diu a l'autora, quan Sales està a punt de deixar-ho córrer. De fet, l'èxit de La plaça del Diamant li serà un estímul. També per a Rodoreda, una dona de fràgil equilibri emocional, que viu una relació poc convencional amb Joan Prat (Armand Obiols), intel·ligentíssim, influent. No en parla, però. Obiols de tant en tant marxa a Viena, i Rodoreda, insegura, escriu frenèticament per retenir i enlluernar el company. Té por de perdre'l. És entendridor comprovar, doncs, a través de l'espistolari Obiols-Rodoreda, quant d'amor, de respecte i de delicadesa hi ha en aquella relació que dura per sempre.

I és que els espistolaris ens donen una veritat quotidiana, d'intensions i resultats, que configuren un nou escenari -desmitificat- per entendre Joan Sales. És un home d'una fermesa i d'un talent literari excepcionals, però desencaixat. Quan acaba la disputa del noucentisme, la cultura del país es gira cap al marxisme, i Sales tampoc no era marxista. El seu catolicisme topa amb la ideologia de la nova generació catalanista! És un solitari. Joan Sales mereix una recuperació fidedigna, perquè en ell s'encarnen les contradiccions d'un país vençut que lluita per mantenir el cap fora de l'aigua que l'engoleix. Era un constructor rondinaire. Però era lúcid i impertinent i, més important encara, tenia raó

'Homes d'honor': tempestes dins el pantà

Menys realista -o molt més rocambolesca- que 'Se sabrà tot', 'Homes d'honor' també està protagonitzada per Dani Santana, el periodista divorciat, d'una quarantena d'anys, individualista, foguejat, tirant a cínic i amb tics de workaholic

PERE ANTONI PONS 

| Actualitzada el 25/01/2012 00:00

'Homes d'honor': tempestes dins el pantà

Després de l'èxit de Se sabrà tot , una novel·la consistent i assequible que va obtenir el premi Sant Jordi 2009 i que ja porta més de 50.000 exemplars venuts d'ençà de la seva publicació, el periodista i escriptor Xavier Bosch torna amb una altra història plena d'intrigues tèrboles, de secrets llargament guardats que estan a punt de sortir a la llum, de poders implacables i de personatges poc de fiar.

Menys realista -o molt més rocambolesca- que Se sabrà tot , Homes d'honortambé està protagonitzada per Dani Santana, el periodista divorciat, d'una quarantena d'anys, individualista, foguejat, tirant a cínic i amb tics deworkaholic que dirigia el diari Crònica en la novel·la anterior i que ara condueix un programa d'investigació i d'entrevistes per a la televisió.

És evident el paral·lelisme entre el personatge Santana i l'autor Bosch, abans director de l'Avui i actualment director i presentador del programa Àgora, de TV3. En tot cas, i tal com ja passava amb Se sabrà tot , precedida per un morbo mediàtic força més considerable, qui s'aproximi a aquesta novel·la per la curiositat de descobrir-hi un roman à clef més o menys estrident i sanguinari, en què l'autor passa comptes amb els seus dimonis professionals, quedarà decebut. A banda d'unes poques picades d'ullet còmplices, fa l'efecte que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

La novel·la està construïda a partir de tres trames o línies argumentals que es van desenvolupant en paral·lel però que, més enllà d'algun petit detall, són quasi autònomes. En realitat, només estan relacionades, d'una manera molt tangencial, a través de la feina periodística de Santana i de les complicades investigacions del seu equip.

La primera d'aquestes línies té a veure amb l'incendi del Liceu, i comença quan un home vell i espantat s'acosta a Santana per demanar-li que investigui sobre els fets que van destruir el gran teatre, ja que la versió oficial de la història -l'adverteix- no es correspon amb el que va passar de debò. La segona trama és la que funciona millor, i conta la història del farmacèutic Manuel Negrier, el pare de l'actual alcalde de Barcelona, considerat un heroi nacional per haver salvat la vida de centenars de persones ajudant-les a sortir del país durant la Guerra Civil però que potser no va ser tan heroic com tothom es pensa. I, finalment, la tercera té com a protagonista l'escriptora Tuzza Talese, l'exdona d'un soldat ras de la Cosa Nostra que, ben bé com un transsumpte femení i sicilià de Roberto Saviano, ha destapat molts secrets de la Màfia en un llibre d'èxit i ara està amenaçada de mort.

Aquesta pluralitat de trames de la novel·la té un avantatge i un inconvenient. L'avantatge és que enriqueix notablement el relat, tant pel que fa als estímuls, excitacions i sorpreses de les intrigues com pel que té a veure amb la diversitat dels personatges que hi apareixen -periodistes, polítics, crítics d'òpera, refugiats de guerra, guardaespatlles, mafiosos, policies-, dels escenaris on transcorren els fets -Sicília, el camp d'Argelers, la França ocupada, les altes esferes de la Barcelona contemporània- i dels temes que s'hi tracten -la veracitat de la història, l'amoralitat dels interessos del poder...-. L'inconvenient és que tanta diversitat fa que, en ocasions, la novel·la perdi pistonada i resulti dispersa. Com si l'autor volgués oferir un pla general del qual alhora se'n veiessin perfectament tots els detalls però, en canvi, el resultat fos que la imatge acaba quedant mig desenfocada.

Diria que el Xavier Bosch que ha escrit aquesta novel·la no és el periodista que coneix les interioritats de la realitat sociopolítica del país i pretén oferir-ne un retrat ficcionat però identificable sinó el consumidor de thrillersliteraris i cinematogràfics que ha tingut ganes de fer una obra semblant a les que li agraden. Vull dir que si ha hagut de triar entre la versemblança i l'espectacle, Xavier Bosch sempre ha optat per l'espectacle. Aquesta afirmació no implica un judici de valor. Simplement serveix per explicar que la novel·la és plena de girs, cops d'efecte i ingredients propis, per exemple, del cinema de Hollywood: sexe, assassinats, traïcions, una persecució... Escrita en una prosa directa i funcional, Homes d'honor és sobretot una novel·la pel·liculerament entretinguda.

NOVETAT EDITORIAL

Joan Fuster, assagista monumental

La Universitat de València i Edicions 62 publiquen el segon volum de l'obra completa de l'escriptor de Sueca. Textos lúcids que apleguen el compromís de l'autor de 'Nosaltres, els valencians' amb la literatura, la llengua, el país i la llibertat

JOAQUIM ARMENGOL 

| Actualitzada el 11/01/2012 11:32

PER JAUME FUSTER, L'ASSAIG ERA EL GÈNERE MÉS ADEQUAT A LA SEVA ACTIVITAT LITERÀRIA

Deu ser que els miracles editorials encara existeixen, perquè tenir a les mans i poder contemplar aquest magnífic estoig que conté, en dos volums impecables, l'obra assagística de Joan Fuster, editats en l'excel·lència que mereix l'escriptor, obliga a fregar-se repetidament els ulls. Sento una apassionada i vibrant emoció.

El primer volum de l'obra completa fusteriana va aparèixer l'any 2002 amb el títol inequívoc de Poesia, aforismes, diari, vinyetes i dibuixos . Enguany els volums segon i tercer: Assaig, I i Assaig, II continuen l'estela d'aquell encert admirable: oferir als lectors la normalitat del millor, literàriament parlant, que ha donat el país. El sumari d'aquests dos volums és un cabal ingent d'assajos, ple de sorpreses extraordinàries, notes, inèdits i materials complementaris. L'edició completa de Joan Fuster és dirigida per Antoni Furó i Josep Palàcios, una iniciativa conjunta de la Universitat de València i d'Edicions 62.

M'atreviria a afirmar que Joan Fuster (Sueca, País Valencià, 1922-1992) és la intel·ligència definida, concreta, explícita i continuada; i l'assagista català més important del segle XX, donada la seva excel·lent i monumental producció, espai literari en què l'escriptor deixa constància quotidiana, tot reflexionant, sobre el món que l'envolta. També pel seu compromís amb la literatura, la llengua, el país i la llibertat, per la seva actitud independent i crítica, honesta, mai reverencial, mai condescendent; per l'humor càustic, punxant, enèrgic, combatiu; per la seva lucidesa en analitzar la realitat canviant i pronunciar-se sobre els signes dels nous temps; per l'exercici higiènic del sarcasme; pel seu escepticisme compatible amb el compromís nacional i social; per ser profund i llegívol alhora; per la seva trajectòria cívica; per la seva dialèctica incessant; per divertir-nos enormement; pel sentit que tenia i té la seva obra com a element primordial integrador a València, en la idea essencial de crear la unitat de tota l'àrea lingüística catalana, talment el futur de tots plegats...

És a finals del 1952 quan Fuster s'interessa per conrear l'assaig, per la literatura d'idees, i d'aquesta manera desplaça la creació poètica i arracona definitivament qualsevol altre projecte literari. En una irònica i divertida pàgina del seu diari ho explica: "Jo, com a escriptor, havia volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria, un filòsof d'acadèmia, si més no. Però hi he renunciat. Amb llàgrimes de sang, plorades damunt de quartilles inútils, hi he renunciat. He de conformar-me a escriure tebeos. El que acostumo a escriure, perquè no en sé més, són una mena de tebeos per a intel·lectuals".

Per Fuster, l'assaig era el gènere més adequat a la seva activitat literària, un gènere de caire egotista i especulatiu en què res s'interposa entre autor i lector. De fet, és el gènere literari que obliga a la parcialitat i al posicionament, un avantatge que esdevé només un camí entre d'altres, en part excloent, perquè l'assaig mai és sobre un tema sinó cap a un tema; o sigui, l'aplicació del dubte a qualsevol especulació. Un estil, a més, que pel seu fragmentisme inherent té la clara vocació de discurs no acabat, de deliberació interior que segueix el fil d'una argumentació sempre matisable.

Ben mirat, un examen de consciència, una deliberació interior. Però l'impressionant fons intel·lectual de Fuster sempre ve enjogassat per una vestimenta franca i festiva. Entenc que Fuster no sempre és fàcil, però sí proper, divertit, irònic i, de vegades, càustic. És un assagista que prova la matèria fugint sempre de l'especialització temàtica o la severitat filosòfica, definint-se com un "especialista en idees generals, un Voltaire o Diderot de poble", amb una mixtura d'escepticisme i curiositat insadollables, i un abellidor afany de fer-se llegir. D'aquí se'n desprèn un estil àgil, dinàmic, sentenciós, atret per l'adjectiu sorprenent, la frase llampant i una amenitat antilírica la mar de comprensible. Això sí, embegut d'una ironia desmitificadora i una sornegueria que fa contrastar la buidor de les grans paraules amb el somriure del lector intel·ligent.

En aquest volum primer hi ha agrupats els assajos que s'editaren en forma de llibre anteriorment, i alguns articles dispersos de col·laboracions esporàdiques en revistes. Hi podem trobar El descrèdit de la realitat ,en què Fuster assaja sobre pintura i art: són petits fragments divertits i lúcids, amb un pic d'encantadora ingenuïtat. També hi ha el meravellós Diccionari per a ociosos , tota una aventura literària sorprenent, una mena de diccionari d'itineraris diversos per pensar, un diàleg amb l'autor, mordaç i sorprenent. A tall d'exemple: "Caracterologia: en determinats moments de la nostra vida, tots fem cara de gàrgola. Silenci: ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir. Temps: mentre dormiu us creix la barba, això és el temps..." El volum segon està dedicat als articles publicats de manera regular, dins una sèrie o secció pròpia, que generalment duien un títol, en setmanaris, revistes o diaris. Els publicats a Serra d'Or , Restriccions mentals , sembla que contenen el millor Fuster, donant als temes més densitat i espai. És, sens dubte, la revista que va fer-se més pròpia, on trobem el Fuster més assagista, amb gran amplitud de mires i llibertat. No cal destriar, la majoria són excel·lents. Ara bé, l'assaig sobre Carles Riba és impagable.

Amb 45 anys Joan Fuster ja era un clàssic, però no ho va tenir gens fàcil. Patí una trajectòria plena d'adversitats: absència d'ambient cultural, pobresa, censura, hostilitats oficioses, silencis oficials..., sense oblidar que va rebre les conseqüències violentes de l'anticatalanisme criminal feixista. Fuster va patir dos atemptats amb bomba al seu domicili, el darrer va devastar el seu arxiu i la biblioteca, cosa que demostrava que era un home important, un veritable poder fàctic. Ara ens manca. Al cementiri de Sueca, en un nínxol reservat a fills il·lustres, en l'epitafi de bronze que il·lumina la seva làpida sepulcral, s'hi pot llegir: "I morir deu ser això: deixar d'escriure".

• ETIQUETES
  • JOAN FUSTER
   
  • EDICIONS 62
   
  • JOAQUIM ARMENGOL

EL LLIBRE DE LA SETMANA

El punt de tangència

L’historiador Ferran Soldevila (Barcelona, 1894-1971) va passar gairebé dos anys a anglaterra fent-hi de lector, una experiència que va explicar al dietari ‘Hores angleses’, recuperat per adesiara més de set dècades després d’haver estat publicat

SIMONA SKRABEC 

| Actualitzada el 18/01/2012 11:35

Amistat del braç és un poema de Gabriel Ferrater de Da nuces pueris(1960). En un vagó de metro, el poeta s'adona que una noia -"lletja i pobra, descarnada"- s'ha recolzat contra el seu braç. El contacte l'angunieja i en fuig. Després constata que aleshores ell encara era massa jove per comprendre el desig d'aquella desconeguda. Com que no era bonica, la noia era per a ell invisible i prou. Però Gabriel Ferrater no atura l'anècdota en aquest punt, sinó que hi afegeix un so estrident: a l'últim vers es trenca la corda d'un violoncel. Per què passa, això?

El 12 de desembre del 1927 Ferran Soldevila viatja en un tramvia en algun lloc d'Anglaterra i escriu: "Estàvem tan estrets que el seu braç i el seu cos s'oprimien contra el meu". Feia fred, la desconeguda tremolava una mica, però gràcies a "la tebior humana" aviat es va calmar. "I així hem seguit, l'un contra l'altre -continua Soldevila-, dues vides distants que no tenien sinó aquell punt de tangència".

Un vagó de metro o del tramvia suscita fàcilment el pensament sobre la fragilitat de les relacions. Enmig de la multitud apressada, fins i tot una mirada és mera casualitat. La corda que peta en el poema de Gabriel Ferrater parla sobre la impossibilitat de l'encontre. Però el poeta també delata el vergonyós càlcul de què som capaços: si és lletja, la noia no interessa. La gent no vol saber res del fet que les forces es poden invertir i que, aquell que observa, un dia es podria donar el cas que fos ell, l'observat, el negligit, l'ignorat.

No veure l'altre significa no veure's a si mateix. El poema de Ferrater concorda així amb la premissa bàsica que va guiar l'historiador Ferran Soldevila a escriure el dietari de la seva estada a Anglaterra des de la tardor del 1926 fins a l'estiu del 1928: "Difícilment coneixerà el seu poble aquell qui no conegui altre poble que el seu. Li mancaran, senzillament, els termes de comparació". El 1938 el llibre de Soldevila va ser editat per la Institució de les Lletres Catalanes en un valent gest de resistència. Se'n va esgotar la primera edició, tot i l'escassetat de recursos i les preocupacions més punyents del moment.

Aquesta vegada l'edició del dietari Hores angleses va precedit pels textos introductoris d'Enric Pujol, Alan Yates i Joaquim Nadal, que demostren que l'interès no s'ha esvaït fins avui. Ni s'esvairà, perquè el llibre no es tracta d'un mer diari de viatge. El fil conductor del relat és un jo líric que es percep a si mateix enmig d'un entorn forà. El paisatge desconegut l'atreu i el narrador mostra una curiositat antropològica pels costums quotidians. Però alhora les situacions sovint són incòmodes, desagradables, fins i tot hostils.

La lliçó de Soldevila és una lliçó d'humilitat, ancorada en aquell sempre necessari punt de comparació. La condició per a qualsevol reflexió coherent és que cal ser conscient des d'on estem observant els fets. No és pas estrany que la mirada de Soldevila no abraci cap figura humana, més enllà d'algun altre encontre furtiu amb els altres viatgers estrangers. Les finestres il·luminades enmig de la boira li recorden constantment que ell és el nouvingut. Allà lluny hi deu haver gent que té una estufa encesa i la seva plàcida rutina. Però ell no en forma part, d'aquesta situació, ho observa tot des de fora: la seducció d'aquestes notes rau precisament en la identificació amb un viatger que se sent sol enmig d'un món que no domina i potser no acaba de comprendre del tot.

Gràcies a l'eterna dicotomia entre el nord i el sud, Ferran Soldevila sap articular també la imatge d'una Europa subtilment dividida, d'un continent on uns són observats i envejats i els altres ignorats i, de vegades, també menyspreats. Aquesta divisió entre un nord amb molt d'ordre, però castigat per les pluges i la falta de sol, i un sud caòtic, però ple de vida i d'espontaneïtat, és una constant de la literatura europea. Johann W. Goethe buscava el país on floreix el llimoner, Joan Maragall la llum que ve del nord. Igual que aquests dos autors, Soldevila comprèn que les diferències climàtiques són merament anecdòtiques, perquè cada poble té el seu nord i el seu sud. Les societats avancen perquè senten el desig d'una millor organització i alhora somien aconseguir arribar a un estat de felicitat despreocupada.