Opinió | Sebastià Bennasar
El braó hexacampió
Sebastià Bennasar | 08/06/2011 | Vistes: 12
No voldria ser a l'altre costat de la pista quan la seva mà esquerra, braó superdesenvolupat, connecta la raqueta amb la pilota i travessa la xarxa. No vull ni imaginar els efectes que causaria aquest braç potentíssim practicant qualsevol art marcial. Rafel Nadal només té vint-i-cinc anys, cosa que s'ha de deixar clara abans de continuar l'article, perquè als vint-i-cinc anys la gran majoria dels nostres joves no tenen la fortalesa mental (i física) del guanyador en sis ocasions de Roland Garros, un torneig que va perdent emoció si els genolls el respecten. A la pista té la cara dura, esmolada, amb una mirada d'assassí que després es relaxa a l'hora de fer-se les fotos amb en Mickey Mouse, aquella creació de Disney que ni en somnis no hauria estat capaç d'imaginar un dibuix animat com en Nadal, potser perquè el tennista de Manacor és molt més un personatge de manga que no un dibuix infantil.
Després, però, es mostra tímid -encara que de cada vegada manco, fins i tot a això s'acostumen els campions- quan s'enfunda en els texans i en la samarreta i torna a Manacor on el reben els de sempre. Es diverteix amb els nins i fins i tot s'ha atrevit a contar rondalles o a prendre un cafè per la llengua, que no és gens incompatible amb el fet de plorar d'alegria quan veu les evolucions de la selecció espanyola. No sabem què en pensarà en Gerard Piqué del seu vídeo amb la Shakira, però a ell el que realment el relaxa és anar a la mar i a pescar sempre que pot, un parell de milles endins del port de Manacor. Diuen que en això de la pesca també excel·leix.
En Rafa Nadal és des de fa un temps la imatge turística de les Illes Balears -a un preu de canari jove, això sí- i no sé si allò que projecta en Nadal s'adiu gens amb les nostres illes: aquest esperit de sacrifici, de lluita, de feina fins al final, aquesta potència i bravura, aquest punt esquerp i dolç a la vegada sembla més propi d'altres terres com Còrsega i les venjances dels bandolers descrites per Merimée a Colomba que no d'aquesta obertura de cames turística que hem practicat per aquí, però bé, cada govern sap per què paga i quina imatge és la que vol projectar.
Pocs tennistes al món poden dir que han tocat amb un dit el firmament, però encara són manco els que poden dir que hi són: en Nadal ha donat nom a un asteroide descobert per l'Observatori Astronòmic de Mallorca que des del juliol de 2008 du el seu nom.
Nadal és un jugador de tennis que entronca amb la línia dels patidors, de les bèsties de la natura: un Muster, McEnroe o un Agassi, capaços de remuntades heroiques, de punts extraordinaris, de treure una potència poques vegades igualades. Rafa Nadal és això, un dels vells Mustangs, aquells cotxes que retien honor als cavalls indomables dels indis nord-americans, amb molta potència i una resistència inigualable.
És cert que a un campió se li demanen altres gestos, altres potencialitats, altres implicacions especialment culturals i socials amb el seu país, i en el cas de Mallorca, amb la seva llengua. En aquest sentit Nadal navega entre dues aigües i sap que qualsevol passa que faci en el sentit identitari insular -meam, a casa seva no abunda el progressisme ni el nacionalisme i res no fa pensar que el tennista tengui cap necessitat d'expressar-se en aquest sentit- seria rebuda amb destralades des de l'altra banda. És una autèntica llàstima.
Rafel Nadal és un braó immens que es perllonga fins a una raqueta. Al canell sovint hi lluu la bandera d'Espanya.
Després, però, es mostra tímid -encara que de cada vegada manco, fins i tot a això s'acostumen els campions- quan s'enfunda en els texans i en la samarreta i torna a Manacor on el reben els de sempre. Es diverteix amb els nins i fins i tot s'ha atrevit a contar rondalles o a prendre un cafè per la llengua, que no és gens incompatible amb el fet de plorar d'alegria quan veu les evolucions de la selecció espanyola. No sabem què en pensarà en Gerard Piqué del seu vídeo amb la Shakira, però a ell el que realment el relaxa és anar a la mar i a pescar sempre que pot, un parell de milles endins del port de Manacor. Diuen que en això de la pesca també excel·leix.
En Rafa Nadal és des de fa un temps la imatge turística de les Illes Balears -a un preu de canari jove, això sí- i no sé si allò que projecta en Nadal s'adiu gens amb les nostres illes: aquest esperit de sacrifici, de lluita, de feina fins al final, aquesta potència i bravura, aquest punt esquerp i dolç a la vegada sembla més propi d'altres terres com Còrsega i les venjances dels bandolers descrites per Merimée a Colomba que no d'aquesta obertura de cames turística que hem practicat per aquí, però bé, cada govern sap per què paga i quina imatge és la que vol projectar.
Pocs tennistes al món poden dir que han tocat amb un dit el firmament, però encara són manco els que poden dir que hi són: en Nadal ha donat nom a un asteroide descobert per l'Observatori Astronòmic de Mallorca que des del juliol de 2008 du el seu nom.
Nadal és un jugador de tennis que entronca amb la línia dels patidors, de les bèsties de la natura: un Muster, McEnroe o un Agassi, capaços de remuntades heroiques, de punts extraordinaris, de treure una potència poques vegades igualades. Rafa Nadal és això, un dels vells Mustangs, aquells cotxes que retien honor als cavalls indomables dels indis nord-americans, amb molta potència i una resistència inigualable.
És cert que a un campió se li demanen altres gestos, altres potencialitats, altres implicacions especialment culturals i socials amb el seu país, i en el cas de Mallorca, amb la seva llengua. En aquest sentit Nadal navega entre dues aigües i sap que qualsevol passa que faci en el sentit identitari insular -meam, a casa seva no abunda el progressisme ni el nacionalisme i res no fa pensar que el tennista tengui cap necessitat d'expressar-se en aquest sentit- seria rebuda amb destralades des de l'altra banda. És una autèntica llàstima.
Rafel Nadal és un braó immens que es perllonga fins a una raqueta. Al canell sovint hi lluu la bandera d'Espanya.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada