divendres, 19 d’agost del 2011

Opinió | Sebastià Bennasar

Prada i el dit de Mourinho

Sebastià Bennasar | 19/08/2011 | Vistes: 83
Algun dia prendrem mal diu, Josep Guardiola amb més raó que un sant després de veure què passa en els darrers enfrontaments entre el Barça i el Madrid. I a Madrid comencen a veure amb molt mal ull (i això que no els han ficat el dit a dintre) que el seu entrenador els hagi fet perdre el senyoriu. Mentre tot això passa, a Prada, a la Catalunya Nord, una petita universitat subsisteix a l'invasor, com un còmic d'Astèrix, però en aquest cas es resisteix a l'uniformitzador jacobinisme francès.

Algun dia prendrem mal si deixem que accions com la de l'entrenador del Reial Madrid quedin impunes o si no ens encarregam de servar el nostre patrimoni cultural i les arrels amb la Catalunya Nord, que no és res més que la Mallorca continental. Hem de recuperar els valors que ens han distingit sempre, des del guardiolisme fins a la triada paraula, història i vida.
Ens calen Prada i Guardiola.

Pere Morey reivindica la bona salut de la novel·la històrica

L’escriptor mallorquí va aprofitar l’estada nord-catalana per presentar el llibre Pirènia, el país que mai no va existir

Sebastià Bennasar | 18/08/2011 | Vistes: 60

L'escriptor Pere Morey és un dels convidats a la Universitat de la Catalunya Nord. Foto: UCE

La novel·la històrica és un gènere que a casa nostra neix i reneix de les seves cendres com un au fènix en funció d'aquesta cosa tan complicada anomenada mercat editorial. Però Pere Morey Servera (1941) l'ha servada al llarg de la seva trajectòria literària i per això ahir va ser l'encarregat de conduir un dels tallers de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, a banda d'aprofitar per presentar Pirènia, el país que mai no va existir en una de les contrades que protagonitzen aquesta singular obra literària. En aquest sentit, Morey afirmà que "per unes hores he pogut creure que existeix realment Pirènia el país que mai va existir, als dos costats del Pirineu, amb una llengua, cultura i visió del món compartides. I el fet de presentar Pirènia a la UCE per ventura farà una mica més possible que algun dia sigui real".

L'escriptor assegurà a la seva intervenció que la novel·la històrica passa per un molt bon moment "amb autors tan llegívols com Patrick O'Brian o Richard Cornwell, però de vegades la proporció entre realitat i fantasia d'aquests i altres es decanta massa a favor de la segona, i això els lleva el valor didàctic, o si vols informatiu, que jo solc valorar molt".

Per a Morey, la novel·la històrica també passa per un moment excel·lent des del punt de vista de la creació a casa nostra: "També en català estam millor que mai, amb pesos pesants com Alfred Bosch, que novel·la la Història per als grans, i un mallorquí Guillem Rosselló, que segueix la deixant dels meus Anells de Boken Rau amb els seus llibres per als més joves,El petit foner i El petit romà. Tot bri fa garba".

En el seu taller de dues hores Morey va remarcar que la documentació és una passa vital per a la creació de novel·les històriques "si vols que el lector te cregui i aprengui història. No pots fer berenant d'un pa amb oli i tomàtiga i pebre de cirereta a uns personatges d'abans de 1500".

L'escriptor -que acaba de publicar el seu llibre de gènere negre, Els casos més espaterrants de l'inspector Tellini Alpesto- va assegurar que encara té molts projectes vinculats amb la novel·la hitòrica: "Em falta per completar la sèrie de Boken-Raus fins al present, i especialment novel·lar la resistència de Mallorca als Borbons, amb l'admirable episodi del talaier Guillem Riera, que es va enfrontar ell sol amb una colobrina a tres vaixells de línia i 300 mercenaris de Felip V" i explicà que està treballant en El desertor de Malta, la tercera part de la trilogia que començà amb El llaüt de vela negra i La magrana de foc. El llibre apareixerà a Columna el 2012.
Jornada inaugural

Comença la tasca

El president de la Societat Catalana de Sociologia, Joaquim Torres, impartí ahir la lliçó inaugural de la Universitat Catalana d'Estiu, on també intervingueren el conseller de Salut català, Boi Ruíz; el batle de Prada, Joan Castex; el president de l'equip rector de la UCE, Jordi Sales; i el director general d'Universitats i Recerca del Govern balear, Miquel Deià.

dimecres, 17 d’agost del 2011


Opinió | Sebastià Bennasar

La presidenta que ja no és presidenta

Sebastià Bennasar | 17/08/2011 | Vistes: 25
Acaba de fer quaranta anys i és de suposar que li hauria agradat celebrar-los en un lloc de més responsabilitat. És a dir, governant i no a l'oposició. Però la virtut d'aquesta democràcia incompleta, o d'aquesta manca de llibertats disfressada de pas per les urnes cada quatre anys, és que els llocs els decidim entre tots en els comicis. Desconec si, en el règim d'honors de les Illes, quan una presidenta deixa de ser presidenta continua essent presidenta, però bé, posem que sí i que, per tant, na Francina Armengol, nascuda l'11 d'agost de 1971, continua tenint tractament de presidenta, tot i que no exerceixi com a tal. 

Sigui com sigui, aquesta farmacèutica fa tants d'anys que es dedica a la política -des que va néixer, si tenim en compte les filiacions de son pare- i tants d'anys vinculada a un dels partits que (com sempre recordava qui durant molts anys va ser el cap de l'oposició a l'Ajuntament de Palma, Antoni Roig) va tenir militants que pagaren amb la presó i amb la vida això de creure en la democràcia, que ara dir Francina també és dir PSIB (i per ventura no tant PSOE, tot i que en bona part de les actuacions d'aquest grup polític mare, en els darrers anys, el que hi ha sobrat ha estat la O d'Obrer i la S de Socialista i ha semblat molt més el Partit Espanyol que no cap altra cosa).

Tot i això, no es pot dir que Francina Armengol hagi descuidat la S del PSIB. Mai com durant la seva gestió el Consell de Mallorca s'ha trobat tan abocat a la S de Social, i això és quelcom que l'honora i que la diferencia d'altres èpoques en què el palau del Consell estava sota control absolut d'altres presidències (ep, i en aquest moment cal recordar que les majories absolutes mai no són bones i també que el president Antich ha estat tot un exemple de contenció dels anhels fagocitadors de Mordor, perdó, volia dir Madrid, envers la identitat pròpia).
A la presidenta no li costarà recuperar la contundència oratòria que la definia en l'època en què Jaume Matas duia les regnes de l'imperi de la corrupció. No se sap si, sota les formes aparentment més dolces de Bauzá (company de generació, el president només és un any més gran que la presidenta), haurà de sortir de nou la Francina mossegadora o si caldrà una acció més sibil·lina des dels escons dels diputats.

En els anys que ha navegat per la política insular, Francina Armengol ha sabut guanyar-se les simpaties de molts membres del PSC amb una actitud que la defineix clarament: és de les que volen que el nostre tarannà propi quedi ben remarcat en allò de més PSIB i menys PSOE (i que s'hauria d'incrementar en aquests temps propers que vénen, perquè aquesta marca estatal ara mateix és un cavall desbocat que transita a la vora de penyals) i que, per això, pren model d'exemples catalans.

Francina Armengol ha crescut en tots els sentits, com si el pas per la presidència del Consell de Mallorca l'hagués esmolada. Tot i això, no es pot oblidar que ella també va perdre les eleccions, malgrat les circumstàncies (començant per la de fer promeses que no es podien fer, com ara la de Son Espases, i malgrat una crisi econòmica de la qual no té cap altra culpa que la de pertànyer al mateix partit que Zapatero). Tot i això, malgrat haver estat tota la vida al PSIB, Francina Armengol és vista encara com una renovadora. Per ventura, sí que ho és i la seva és la fórmula correcta: més identitat i més Part Forana, formació i experiència. I, malgrat tot, no basta. Ah, i molts d'anys per l'altre dia.

dimarts, 16 d’agost del 2011


QUADERN D'ESTIU
EN AQUESTA ÈPOCA EL CONSUM DE GELAT ENS POT EVOCAR RECORDS A LA MANERA DE LA MAGDALENA DE PROUST, PERÒ EN VERSIÓ EFÍMERA

Llepa, llepa que es desfà

Els gelats s'adapten a les modes, tot i que siguin tan temporals com un mundial de futbol Foto: FRANK MAY.
A la base de dades del Ministeri de Cultura només hi ha tres llibres amb la paraula ‘gelat'
al títol català
A les contrades mediterrànies, l'estiu és temps de gelats. A les nòrdiques, ho és tot l'any. Potser per això no és estrany que el gelat pugui evocar-nos records centrats en l'estiu, com si fos un cadàver de cornet que la mà infantil no ha sostingut amb prou fermesa i ara es desfà lentament damunt les rajoles del carrer, esdevenint un material enganxós i capritxós com el vol de les mosques que l'assetgen.
Si ens posem nostàlgics, podríem fer una llista de gelats que van endolcir-nos estius pretèrits, com el Drácula, que et deixava la llengua de color morat i un regust de cola, maduixa i vainilla molt millor del que es podia esperar a priori. El Frigo Dedo: mai un gelat ha estat més suggeridor; bé, encara ho seria més si el consumís la Lolita de Nabokov; amb la versió menys glamurosa: Frigo Pie. El Nifty, un deliciós fantasma de vainilla amb el somriure i els ulls de xocolata que, en algunes promocions, tenia un pal de xiclet de gust i textura repugnants.
En un món marquetinguitzat, l'àmbit del gelat s'adapta de seguida a les exigències comercials i les modes, com els caps de plàstic de personatges de dibuixos animats amb gelat a l'interior, de La Mallorquina. El coet anomenat Camy Jet, que tenia aquella caputxeta de xocolata que no superava la primera envestida; la versió original no duia caputxa, però regalaven ninotets de plàstic que representaven cosmonautes. El Calippo, de final indefectiblement llefiscós, que hauria de permetre primer ingerir el xarop i al final la part més refrescant. A la platja, els llampants gelats de pal de taronja o llimona (Popeye, en versió cilíndrica), quina frescor esquitxaven reflectint el sol, i acompanyats per les cantarelles dels venedors ambulants,“al rico bombón helaaado!”.
I, a banda dels gelats d'autor i del mar de gustos que actualment podem trobar comercialitzats, queden els pots de quilo de format més ianqui i els clàssic cortes, cornets i copes, amb gelats a granel o en barra tricolor, galeta i consumits com un veritable símbol estival.
Buscant relacions entre gelat i literatura, per llepar lletres amb fonaments culturals, és curiós que a la base de dades del Ministeri de Cultura només he localitzat tres llibres amb la paraula gelat al títol. Obres de ficció, no tractats gastronòmics ni viatges a l'Antàrtida. Gelat de maduixa, d'Antònia Vicens (Editorial Fernando Torres, 1984), Quaranta-sis contes i un gelat, de Vicens Marçà (Onada edicions, 2005) i Fredoroses, fregitel·les i frigorífics: un conte d'amor i gelats, de Margaret Mahy (La Magrana, 1997).
En castellà, originals o traduïts, n'hi ha uns quants més, però tampoc gaires: El corazón helado, d'Almudena Grandes (Tusquets, 2007), El cortejo nupcial helado en la nieve, d'Ismail Kadaré (Alianza, 2001) i alguns títols antitètics, com ara Fuego heladoInfierno heladoPerdidos en el desierto helado...
Però buscant buscant he topat casualment amb una connexió gelada de nivell, popular i mig oculta. El gran etnòleg i folklorista Joan Amades es diu de segon cognom... Gelats!
Nascut al barri del Raval de Barcelona el 1890, l'estudiós Amades no va deixar de dur a terme investigacions etnogràfiques fins que va morir el 1959, i això que el 1947 va patir una hemiplegia. El que sí que va deixar per dedicar-se al cent per cent a la seva passió va ser l'ofici de llibreter. Excursionista i esperantista, aquest membre de l'Ateneu Enciclopèdic Popular té una producció molt extensa, en què destaca el Costumari Català (1950-1956), Les diades populars catalanes (1932-1949), Les cent millors cançons populars de Nadal (1949), Refranyer català comentat (1951) i Les cent millors rondalles populars(1953), entre unes 120 referències més. Cap, però, dedicada al gelat, llàstima.
Darrera actualització ( Dimarts, 16 d'agost del 2011 02:00 )

Taxistes que no entenen res
La meitat dels aspirants no aproven l'examen de llengua i només un fa la prova en català
Taxis
És molt habitual a Barcelona agafar un taxi i que el conductor no parli català, però tampoc castellà, i , a més, desconegui els principals carrers de la ciutat. De fet, no és estrany si tenim en compte que el 47,5% dels 695 estrangers que s’han presentat a la prova bàsica de llengua – català o castellà- de l'Institut Metropolità del Taxi (IMT) de Barcelona fins al juliol han suspès. I d’aquests només un va preferir fer la prova en català.

Precisament aquesta prova s’ha instaurat aquest any per poder garantir la qualitat del servei i a partir d’ara resulta imprescindible per obtenir la credencial de taxista. Només cal demostrar un nivell mínim de B1 -bàsic- d’alguna de les dues llengües oficials.

I és que la llengua s’havia convertit en un problema quan quatre de cada 10 candidats a obtenir la credencial del taxi a l’Àrea Metropolitana són forans (80% pakistanesos). I no es pot oblidar una darrera dada, alguns dels suspesos porten entre cinc i deu anys de residència a Catalunya.

La lucidesa de Xavier Roig


Lloret de Bar

Aquests dies han tingut lloc els fets de Lloret que ja tots coneixem. Eren inevitables. Ens hauríem d’anar acostumant que les accions tenen conseqüències. Vull dir que tot, absolutament tot, el que s’ha fet a la costa catalana des dels anys seixanta ha anat orientat a que fets com els de Lloret (en les seves gradacions, que van des del “no passa res” però l’ambient és dantesc, fins els actes violents com els viscuts) fossin inevitables.

Fa uns anys, la conselleria de Turisme (no recordo el nom que adoptava aleshores) em va convidar a un dinar on hi havia altres persones, a més del conseller. Allí vaig descobrir que es subvencionava el sector turístic. Es duien a terme actuacions diverses com, per exemple, pagar la instal·lació d’aires condicionats als hotels. Quan els vaig preguntar si s’havien tornat bojos, em van mirar estranyats. Els vaig argumentar que si a Catalunya un sector com el turístic necessitava ser subvencionat era millor que tanquéssim el país i ens anéssim a viure tots a l’Àfrica.

I és que si hi ha algun sector que pot ser modulat pel poder públic, aquest és el turístic. I els governs catalans han optat pel model de turisme barat. Jo sóc dels que crec que el turisme forma part de l’economia escombraria. De la prostitució social. És allò en que centren l’activitat els països que no saben, o no volen, fer altra cosa. En què es diferencia una dona que ven els seus encants, d’un país que ven els seus? En el volum de gent que participa en l’operació. Jo no hi veig massa més diferències. Quan un país no considera el turisme com una propina econòmica, com allò que es fa “a hores lliures”, com una activitat a més a més, el país està perdut. I així està Catalunya: perduda. El pes del turisme a casa nostra ja arriba al 14% del PIB (9% a França, 8,5% a Itàlia). Som un país prostituït.

Des que tinc ús de raó que es parla de reconvertir el nostre turisme. Ens agrada enganyar-nos. Parlar de “turisme de qualitat” representa la mateixa contradicció estúpida que cometria el que volgués promoure la “prostitució verge”. El màxim al que es pot aspirar és a que els que ens visiten tinguin un poder adquisitiu alt. I per arreglar aquest problema, en economia encara no s’ha inventat res nou: reduir l’oferta per apujar els preus. I per arreglar el problema del turisme a Catalunya s’han de trencar ous. Com s’està fent amb el sector sanitari. El poder polític ha de renunciar a ser simpàtic i s’ha d’enfrontar amb els capitostos del sector. Explicar-los que la rifeta s’ha acabat. Com? Molt senzill: pujant impostos al sector, dictant una normativa dura i exigent, i fent unes inspeccions estrictes. Tot allò que representi tancar, com a mínim, la meitat dels establiments que existeixen. A més de per raons d’oferta i demanda, com ja he comentat, cal fer-ho per una simple raó d’higiene: la majoria d’hotels i bars catalans no valen res. Són impresentables. Ja sé que sortiran els de sempre: “El turisme porta riquesa!”. No els trec raó. El macroprostíbul de la Jonquera també aporta riquesa. Algú m’ho pot negar? El cultiu de coca genera molts llocs de treball a l'Amèrica Llatina. Algú m’ho pot negar?

Crec que és hora de deixar els eufemismes de banda i ser clar. Viatgin al Tirol, a la Toscana, a Provença, als Estats Units, ... observin els pobles, els seus establiments i restaurants. Com es comporten els seus cambrers i propietaris. Tornin aquí i comprovaran que hem aconseguit que els nostres pobles turístics i la nostra “indústria turística” siguin “une grosse merde” (com diuen els francesos).

Els Antònia Font, estrelles literàries

La banda illenca apareix en els textos d’algunes de les novel·les més exitoses de la temporada

Sebastià Bennasar | 16/08/2011 | Vistes: 25
Portada del llibre de Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera. Foto: S.Bennasar
Els Antònia Font s'han convertit en uns dels grans protagonistes musicals d'aquest estiu. La publicació del seu darrer treball, Lamparetes, a la primavera, els ha obert les portes per ser els caps de cartell en moltes de les cites habituals de la temporada i, fins i tot, han actuat en un dels festivals més prestigiosos, com ara el dels Jardins de Cap Roig, al terme municipal de Palafrugell. Tot això -incloses les bones crítiques a la premsa i un constant boca-orella a les xarses socials- seria normal per a una banda de tanta qualitat com la illenca.

Allò que ja no és tan habitual és que un grup de música es converteixi en banda sonora... de la millor literatura catalana actual. Idò bé, això és el que ha passat amb els mallorquins Antònia Font. Les dues autores revelació d'aquesta temporada, Bel Olid i Marta Rojals, els han inclòs en les seves respectives novel·les. En el cas de la Bel Olid, la incorporació dels mallorquins no és tan important, perquè la seva novel·la, Una terra solitària, guanyadora del premi Documenta i publicada per Empúries, té una banda sonora per on desfilen la flor i nata de la música del país.

De fet, s'ha de recordar que a la proposta musical d'Olid s'hi inclouen altres referències insulars. En aquest cas, Petit, el projecte musical de Joan Castells, que també ha tret un nou EP de quatre cançons a final de la primavera, un treball molt intimista que ja ha presentat en directe algunes vegades a Mallorca. En canvi, en el cas de Marta Rojals, la presència dels Antònia Font és més marcada perquè assenyala un dels punts d'inflexió de la novel·la Primavera, Estiu, etcètera, que ja ha arribat a la tercera edició. El punt de concomitància entre les dues escriptores no és tan sols que hagin incorporat banda sonora a les seves novel·les: per a les dues es tracta de la seva primera incursió en el gènere, les dues autores tenen una edat similar (Olid és del 1977 i Rojals, del 1975) i les dues parlen de dones a la trentena, amb una proposta que indaga en els orígens familiars.

I per què els Antònia Font? Doncs, Marta Rojals ho té molt clar: "No els vaig triar de manera conscient, simplement m'encanten. D'ells només te'n puc dir que, al seu costat, musicalment parlant, tot em sembla simple i quantificable, antic i descriptible. No els puc definir si no és a través d'una interminable negació d'adjectius". 
Així, els Antònia Font -un dels grups amb més referències literàries en les seves lletres, des d'Apollinaire fins a Monterroso, passant per Cortázar- també han triomfat en el panorama literari més contemporani. I això que encara no havien tret el Lamparetes.

dilluns, 15 d’agost del 2011


Opinió | Jaume Corbera

El súmmum de la ignomínia

Jaume Corbera | 15/08/2011 | Vistes: 25
Sabíem que amb el resultat de les eleccions de maig començàvem una nova etapa difícil per a la llengua i la cultura del país, però -ingènuament, és ver- hi havia qui confiava que la cosa no seria tan greu com amenaçava de ser, sobretot perquè la manca de recursos actual no deixaria fer moltes de les coses que els qui tornaven deien que farien. Just han passat uns pocs mesos i la realitat ja comença a superar les previsions, no tant per allò que realment han fet sinó per allò que deixen entreveure. Efectivament, que hagin decidit el tancament de RTVM, a pesar del mal que fan no tan sols a la llengua (que no els importa gens, ja ho sabem) sinó també -i especialment- a la indústria audiovisual mallorquina (que haurien de defensar, en lloc d'enfonsar), no és en realitat cap sorpresa, perquè ja ho havien anunciat; si trobaven que era, econòmicament, poc rendible haurien pogut potenciar-la, introduir-hi publicitat, dinamitzar-la...; però som conscients que no era aquest el problema, sinó que era una qüestió de simple venjança per haver estat una emissora que havia anat massa lluny -segons ells- en el servei al país i en la denúncia del franquisme. 

Que als catalanoparlants insulars ens hagin convertit en un "mèrit" i hàgim deixat de ser una necessitat a casa nostra tampoc ja no ens sorprèn, perquè ens ho havien anunciat: aquí vosaltres sou tan poca cosa que podeu donar gràcies si us deixam existir i encara valoram una mica que qualcú conegui -voluntàriament, és clar!- el vostre argot indígena propi dels vells... Que ens repeteixin contínuament que compliran la promesa de deixar que els pares triïn la llengua a l'escola infantil i que canviaran el decret sobre el model lingüístic a l'ensenyament, sempre en detriment del català, evidentment, no ens ve gens de nou, perquè la desaparició de la nostra llengua és una de les seves obsessions i actuaran in aeternum en aquest sentit fins a aconseguir la seva meta. Aquestes actuacions i altres que probablement vendran eren esperades coneixent des de fa mesos qui prenien ara les decisions al nou Movimiento Nacional, i per tant les havíem de suportar amb resignació perquè, diuen, són actuacions fetes "democràticament", resultat d'unes eleccions on tot això de fet importava un pebre als electors, preocupats per qüestions molt més pràctiques i vitals. 

Ara, jo, la veritat, allò que crec que és la culminació, el súmmum, de l'oprobi, de l'insult, de la ignomínia, a què ens sotmet aquest nou govern provincià, no és que posin en pràctica totes les seves amenaces antibalears (bé, anticatalanes en general), sinó que donin càrrecs de certa rellevància a forasters que tenen un historial profund d'agitació, fins a la incitació violenta, en contra dels ciutadans dignes d'aquesta terra. No en diré els noms, perquè no es mereixen ni una traça en el meu escrit, però m'imagín que el lector els té ben presents. Des de la persecució sofrida el temps de la guerra i la dictadura franquista posterior, mai ningú no ens havia menyspreat, insultat o maltractat tant com ho fa aquest govern triat per una bona part dels mateixos nadius de les Balears. ¿La gent sap què vota o vota enganada? No ho sé ni hi vull fer elucubracions, però el punt de degradació a què hem arribat difícilment ja pot ser superat.

Opinió | Miquel Payeras

Encara raparem més

Miquel Payeras | 15/08/2011 | Vistes: 29
Zapatero va directe a ser part de la història política (secció de personatges intranscendents) i per això no cal insistir en l'enorme incapacitat que ha demostrat com a governant. Allò més important que ha fet en els set anys i busques de president ho ha fet durant el darrer any quan, obligat per Angela Merkel, ha hagut d'imposar importants retallades i, sobretot, la reforma del sistema de pensions, allargant l'edat de jubilació fins a 67 anys (no de cop i per a tothom, sinó progressivament a partir de l'any que ve). És la mesura més important de la seva presidència, no per bona, evidentment, sinó perquè és l'única que recordarem, atès que és la més negativa possible per a milions d'espanyols treballadors que hagin nascut després de 1960. Ja ho crec, que la recordarem. Fins i tot amb certa nostàlgia de quan governava aquell inútil que "només" ens va endossar els 67 anys (amb 38,6 anys de cotització, val a dir-ho). Perquè aquesta llei, que va entrar en vigor, per cert, el passat 1 d'agost, no és res comparada amb el que vendrà. 

El que ha fet Zapatero és obrir la porta a altres reformes posteriors molts més dures. Millor dit: la seva profundíssima inutilitat, perquè no ha estat capaç de veure que l'havia d'obrir a poc a poc, ha fet que hagi estat la ventada la que l'hagi oberta de cop. Ja no sabrem mai si hauria estat diferent en el cas que ZP no hagués estat tan beneit. El que sí que sabem és que, tant si governa a partir de final d'any Rajoy com Rubalcaba, diguin el que diguin ara, i fins i tot digui el que digui qui governi durant els primers mesos o anys, arribarà el dia en el qual una nova i més profunda reforma serà inexorable. 

La inexorabilitat és per raó demogràfica. Durant les dues dècades en les quals hem crescut econòmicament i demogràficament gràcies a la immigració, el país ha pogut fer un bon calaix (altra cosa és que polítics sense escrúpols l'hagin tudat). Ara, tanmateix, el calaix és quasi buit, o sense quasi, i com que l'aportació de nous efectius poblacionals joves immigrats gairebé s'ha aturat (en termes nacionals: no a les Balears, on la immigració continua creixent), ens trobam que tenim un panorama ferest per endavant. Les xifres de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) no deixen cap escletxa per al dubte. Actualment, hi ha a tot el país 7,8 (nombres rodons) milions d'espanyols majors de 65 anys. És a dir, passius que cobren la pensió de jubilació. La projecció, moderada, del mateix INE per a l'any 2050 és que n'hi hagi, de jubilats pensionistes, 16,4 milions. 

Ara tenim suficients problemes perquè, per "assegurar les pensions" (així ho diuen els polítics, no se'ls creguin: menteixen en això igual que en gairebé tot), l'inútil de Zapatero ha hagut d'allargar dos anys l'edat de jubilació. Cosa que estarà en vigor plenament l'any 2027. És a dir, d'aquí a setze anys. Tots els qui tenguin ara mateix manco de cinquanta anys ja han rapat. Però que no es preocupin: raparan encara més. Perquè, si el Govern nacional no pot assegurar ara pagar la pensió als deu o onze milions que serem de jubilats aleshores -i per això s'estalvia aquests dos anys-, com es pot creure ningú que al cap de tretze anys més tengui prou calaix per pagar 16,4 milions de pensionistes? Senzillament és impossible. Per això, cal que ens ho prenguem amb absoluta tranquil·litat: encara raparem molt més en els pròxims anys.



Denuncia

La Catedral apila bancos sobre la tumba del poeta Ausiàs March

Compromís exige al arzobispado más respeto para los restos del escritor valenciano y éste le responde que ha sido un hecho puntual

  
Bancos apilados sobre la tumba del poeta.
Bancos apilados sobre la tumba del poeta.  Levante-EMV
J. P. VALENCIA Unos bancos apilados sobre la tumba de Ausiàs March ha desatado la polémica en torno al cuidado que los responsables de la Catedral de Valencia dispensan a los restos del poeta valenciano. Para el grupo municipal de Compromís, se trata de una falta de respeto que no debe repetirse. Para el Arzobispado, se trata de un momento puntual derivado, probablemente, de las labores de limpie-za o del paso de alguna máquina.
Según la concejala de Compromís Consol Castillo, este mes de agosto, el más turístico del año, se han podido ver en la Catedral de Valencia numerosos bancos apilados sobre la tumba del poeta Ausiàs March, de manera que ha pedido al arzobispado "mayor respeto para la figura de nuestro poeta más universal". "Ausiàs March es una figura histórica de primer orden que no se merece las imágenes que hemos podido ver estos días", dice.
Según Consol Castillo, "sería impensable encontrarse bancos apilados en la tumba, si fuera el caso, de un escritor como Miguel de Cervantes, ya que este escritor, como tantos otros, sería un reclamo cultural y turístico de primer nivel y no como sucede actualmente con Ausiàs March".
Pide al arzobispado, por tanto, que no se vuelvan a repetir imágenes como las de este mes de agosto y, sobre todo, que ordene a los técnicos de la catedral que pongan en valor la tumba del poeta, que la incluyan en las rutas culturales y las visitas guiadas de la catedral".
Por su parte, el responsable de conservación de la catedral, Jaime Sancho, aseguró que la tumba está bien cuidada y libre de obstáculos. En su opinión y a falta de otras noticias, esta imagen de los bancos apilados es puntual y obedece, a falta de otra información, a los trabajos de limpieza que se hacen en el recinto o al paso, por ejemplo, de máquinas pesadas. "No podemos olvidar que la catedral es un espacio vivo", dijo Sancho, quien recuerda, además, que en la catedral nunca hay bancos apilados, ni allí ni en ningún otro lugar.

diumenge, 14 d’agost del 2011

UNA ALTRA LISBOA

Com que la traducció era avorrida me n'he anat a fer una volta per Lisboa amb la càmera i he caçat qualque cosa...