article a Mallorca Progrés

Contra el pa de plàstic

Sebastià Bennassar. Mentre nou de cada illencs tenen un batle del Partit Popular (dita així la xifra escarrufa), hi ha altres temes de vital importància que mai no es posen sobre la taula fins que els diaris en fan un gran desplegament. En aquest cas és la tragèdia que s’està vivint per la guerra del pa barat, que es pot aconseguir, calent de darrera hora, en molts supermercats, benzineries i altres indrets i que estan obligant als forns a també oferir aquest producte. La crisi econòmica ha comportat la guerra de la baguette calenta a preus realment molt baixos que està costant molts llocs de feina als forns tradicionals, però sobretot és una desgràcia i un malbaratament del gust i del paladar del consumidor. No estam valorant el producte per la seva qualitat, sinó per la seva instantaneïtat, i això és pa per avui i fam per demà (i mai millor dit).

No estic en contra de la baguette sempre i quan aquesta sigui cuita en un forn tradicional seguint el mètode francès que data del segle XVIII i que, sobretot, es consolida a la ciutat de Viena al voltant del 1920. Una baguette feta amb la llevadura i la massa pastada del dia anterior i amb totes les seves aromes, pot ser una menja deliciosa, com un bon croissant, un producte que amb molt poques excepcions es desgracia per sistema a la nostra illa i que també té els seus orígens a la ciutat de Viena, en concret durant el setge de 1570 de l’exèrcit otomà. Es veu que els resistents vienesos consideraren ben oportú ensenyar als seus assaltants aquest producte en forma de mitja lluna per demostrar-los que els seus esforços eren inútils. I certament, de llavors ençà, l’Imperi Otomà va anar perdent territoris fins que després de la Primera Guerra Mundial es quedà en l’actual Turquia, poc més o manco.

Però deixem-nos d’història i anem al que ens interessa, la crisi del pa actual. La situació econòmica ha provocat que hi hagi una gran quantitat de llocs que ofereixen el pa a un preu molt barat –i segons els forners sense les mateixes condicions higièniques que els ofereixen a ells-. Moltes vegades el que es prima és que el pa sigui calent, i no la qualitat del mateix. Diguem-ho clar d’una vegada: menjar aquesta mena de pa és caure en allò ordinari, en el fast-foodisme (un dia no fa res, cada dia insensibilitza el paladar) i en la uniformització del gust. A més, si provau de menjar una baguette d’aquestes el dia següent, veureu que és necessari una escarpra i un martell per poder pegar-hi queixalada.

El problema d’això és molt més greu. Aquesta invasió de producte barat i de baixa qualitat està acabant amb la varietat i amb la indústria local. Aquí tenim barres artesanes, barres pageses, pa moreno, pa blanc, pans de cereals i molts altres més que no cal enumerar. Si per culpa del baix consum això es perd o queda com un recurs únicament a l’abast de les classes més elevades, estarem patint un endarreriment cultural notable: també en qüestió de gustos del pa començarem a entrar en el perillós món del pensament únic.