dimecres, 15 de juny del 2011

Indignats que m'indignen

“És francament difícil no simpatitzar amb alguna de
les causes dels indignats. N'hi ha tantes...”
Això d'indignar-se està molt bé. I indignar-se col·lectivament sembla que encara sigui millor. Hem de reconèixer que els primers dies aquest moviment d'indignats va caure simpàtic a tothom i que ens va fer reflexionar a tots plegats. El moviment d'indignats va enganxar la classe política amb el pas canviat i en plena campanya electoral, i això es va notar. Però, a més a més, va tenir l'habilitat –volguda o no– d'expressar en veu alta unes reivindicacions amb què, d'una manera o una altra, molts de nosaltres podíem estar d'acord. Que si els bancs i caixes ens escanyen, que si ens apugen la llum, l'aigua i el gas, que si no hi ha dret que ens executin les hipoteques i ens facin pagar els interessos, que si els partits polítics s'han tornar màquines de governar sense miraments, que si la llei electoral... Vaja, que era difícil no simpatitzar amb alguna de les causes. N'hi havia tantes... Qui no pot estar d'acord amb una pancarta que digui ““Volem un habitatge digne” o “Repensem el futur”? Ahir, però, en vaig veure una que deia “Volem més democràcia”. Em va fer pensar. Jo em pensava que això de la democràcia era com allò d'estar embarassat. O s'hi està o no s'hi està. O se'n té o no se'n té, de democràcia. I a mi em sembla que en tenim. Potser descafeïnada, perquè aquí ens la dosifiquen des de Madrid. Però això serien figues d'un altre paner. La qüestió és que a mi em sembla que en tenim, i que el Parlament en deu ser el símbol. Per això no acabo d'entendre els indignats que ahir defensaven boicotejar el ple del Parlament d'avui, on es debaten els pressupostos. Aquesta és la “més democràcia” que volen?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada