Opinió | Sebastià Bennasar
L’exili (daurat) d’una força de la natura
Sebastià Bennasar | 22/06/2011 | Vistes: 19
Li agrada matinar. O com a mínim això es traspuava durant la seva etapa de regidor a Cort amb Joan Fageda, quan era capaç de citar periodistes a les vuit del matí al seu despatx (fins que va aprendre que era millor fer altres coses i citar-nos a partir de les onze). És curiós que algú que ha treballat tant per Palma, que l'ha feta aixecar, asfaltar, tornar a aixecar, canalitzar i emmirallar, ara se'n vulgui anar a Madrid, a aquest cementiri d'elefants que és el Senat (amb algunes il·lustres excepcions com Pere Sampol). Coneixent la seva capacitat de feina, per ventura sí que alguna cosa es remourà en aquella cambra. José María Rodríguez Barberá té l'empenta i la força d'una envergadura prodigiosa per a la seva edat -va néixer el 1947 i ja se sap que els d'aquesta generació de postguerra eren més aviat poca cosa- que l'ha fet ser un adversari temible en el debat on els gestos i una tendència a posar-se vermell i a suar quan es posava nerviós suplien la ironia i una oratòria que mai no s'ha caracteritzat per l'excel·lència en la verbalització (ep, en cap de les dues llengües de la Comunitat). Això sí, veure'l bullir al banc de Cort o al dels membres del Govern al Parlament era un espectacle de vehemència en la defensa de les seves propostes.
Rodríguez va regir Palma amb mà de ferro, proximitat i un nodrit grup de col·laboradors de fidelitat fora mida. La seva etapa com a conseller fou molt més irregular i ningú no oblidarà una fabulosa conversa telefònica inclosa en el cas Andratx. Rodríguez marxa a Madrid sense màcula a l'expedient i fent el procés natural de molts dels que han nascut al sud del País Valencià. Ell va fer-lo a la inversa i el seu camí de Daia Nova (el Baix Segura) cap a Madrid ha passat per Palma. En política, Rodríguez s'ha demostrat ben bé com el seu poble: ferruginós i aspre. Daia Nova es caracteritza pel conreu de llegums i cítrics, i per a molts, fins i tot dins del seu partit, Rodríguez era això: un menjar pesat i àcid.
Al darrere d'aquesta façana s'hi amaga un tipus singular, que és capaç d'enfadar-se com un tro i poc després riure per les butxaques com una força de la natura. És el mateix que s'abrandava en els plens de Cort però que en una pausa era capaç de convidar al petit bar de la cantonada els polítics amb els quals s'acabava de discutir i en un ambient que s'ha trobat a faltar especialment des de la desaparició dels malaguanyats Ferran Trujillo i Joan Bauzà, en una etapa on la política de Cort no era brillant però sí que era divertida (el batle Fageda i en Sebastià Serra contribuïen a posar humor als plens).
Rodríguez se'n va Madrid i es pot dir que es tanca per sempre una etapa de la política a ciutat on aquest homenàs ha ocupat bona part de les polèmiques. La seva fesomia bulldoguesca ha permès que la caricatura i el retrat fossin senzills per als companys que posen una nota d'humor-amor agredolç als diaris. Rodríguez és un d'aquests polítics que els periodistes agraeixen que existeixin, per bé i per mal, perquè no és un producte de màrqueting ni d'escola de disseny. És temperamental, i això, en aquest món de pensament únic i de càlculs de possibilitats, és quelcom que es troba a faltar.
José María Rodríguez ens ha duit petards i focs d'artifici, un pla mirall del tot innecessari i una alegria fallera que ningú no li havia demanat, però no es pot negar que ha estat feiner, que ha cregut en el seu projecte per a Palma i que s'hi ha dedicat en cos i ànima. Veurem què fa a Madrid.
Rodríguez va regir Palma amb mà de ferro, proximitat i un nodrit grup de col·laboradors de fidelitat fora mida. La seva etapa com a conseller fou molt més irregular i ningú no oblidarà una fabulosa conversa telefònica inclosa en el cas Andratx. Rodríguez marxa a Madrid sense màcula a l'expedient i fent el procés natural de molts dels que han nascut al sud del País Valencià. Ell va fer-lo a la inversa i el seu camí de Daia Nova (el Baix Segura) cap a Madrid ha passat per Palma. En política, Rodríguez s'ha demostrat ben bé com el seu poble: ferruginós i aspre. Daia Nova es caracteritza pel conreu de llegums i cítrics, i per a molts, fins i tot dins del seu partit, Rodríguez era això: un menjar pesat i àcid.
Al darrere d'aquesta façana s'hi amaga un tipus singular, que és capaç d'enfadar-se com un tro i poc després riure per les butxaques com una força de la natura. És el mateix que s'abrandava en els plens de Cort però que en una pausa era capaç de convidar al petit bar de la cantonada els polítics amb els quals s'acabava de discutir i en un ambient que s'ha trobat a faltar especialment des de la desaparició dels malaguanyats Ferran Trujillo i Joan Bauzà, en una etapa on la política de Cort no era brillant però sí que era divertida (el batle Fageda i en Sebastià Serra contribuïen a posar humor als plens).
Rodríguez se'n va Madrid i es pot dir que es tanca per sempre una etapa de la política a ciutat on aquest homenàs ha ocupat bona part de les polèmiques. La seva fesomia bulldoguesca ha permès que la caricatura i el retrat fossin senzills per als companys que posen una nota d'humor-amor agredolç als diaris. Rodríguez és un d'aquests polítics que els periodistes agraeixen que existeixin, per bé i per mal, perquè no és un producte de màrqueting ni d'escola de disseny. És temperamental, i això, en aquest món de pensament únic i de càlculs de possibilitats, és quelcom que es troba a faltar.
José María Rodríguez ens ha duit petards i focs d'artifici, un pla mirall del tot innecessari i una alegria fallera que ningú no li havia demanat, però no es pot negar que ha estat feiner, que ha cregut en el seu projecte per a Palma i que s'hi ha dedicat en cos i ànima. Veurem què fa a Madrid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada