LA REVISIÓ DE LA HISTÒRIA
Qui es reinventa Franco?
Aquests últims dies, a la Real Academia de la Historia li ha caigut una pluja torrencial de crítiques. El motiu, un Diccionario Biográfico Español de 50 volums i 6,5 milions d'euros. Moltes de les entrades d'aquesta obra col·lectiva han estat contundentment criticades. Un dels autors més polèmics de l'obra és Luis Suárez. Vinculat a la Fundación Nacional Francisco Franco, l'historiador qualifica el generalísimod'autoritari, però en cap cas de totalitari o dictador. Tampoc fa cap menció a la seva faceta de repressor, però sí que traspua admiració per la seva "valentia" al camp de batalla. No és la primera vegada, però, que la figura del dictador és maquillada. El franquisme va durar més de tres dècades, va tenir moltes etapes i va generar molts Franco "diferents". I el primer que va polir-ne la imatge, en sintonia amb els temps, va ser el mateix dictador.
II Guerra Mundial Franco s'adapta als temps
"El primer a reinventar-se a si mateix és Franco", assegura l'historiador Xavier Casals. Quan el dictador assumeix que Hitler és a punt de caure derrotat, passa de defensar les potències de l'Eix a convertir-se en un fervent anticomunista. El febrer del 1942, segons Casals, el dictador afirmava: " Si hubiera un momento de peligro; si el camino de Berlín fuese abierto, no sería una división de voluntarios españoles lo que allí fuese, sino que sería un millón de españoles los que se ofrecían ". L'onze d'octubre del 1948 canviava una mica la seva versió: " Hace años cuando la Gran Guerra estaba en su último declive pronuncié en estos salones unas frases que al mundo parecieron sonar como herejías. Y encareciendo la trascendencia del avance comunista, os decía que si sus hordas avanzaban sobre Occidente, un millón de españoles debieran salirles al encuentro ". Amb l'esclat de la Guerra Freda, el dictador intensificarà encara més el seu paper com a banderer anticomunista, "s'allunya del falangisme i presenta el règim com a nacionalcatòlic i pro occidental", diu Casals.
Anys 60 Estables gràcies a Franco
"Franco salva la pàtria el 1936, però el que és més important per als aparells de l'Estat, amb Manuel Fraga al capdavant, a partir de la dècada dels 60, és que es presenta als espanyols i al món com el responsable de l'estabilitat econòmica", resumeix l'historiador Alfons Aragoneses. És el patriarca bondadós del desarrollismo . Els estudiants, a la universitat i a les escoles, fan colzes memoritzant les gestes de visigots, l'Espanya de l'Edat Mitjana i de la Reconquesta. El segle XX, la República i la Guerra Civil, a les aules, simplement no existeixen.
Transició No hi ha una sublevació moral
"No hi ha una sublevació moral contra el franquisme, no hi ha una contradicció entre servir Franco i servir la democràcia", assegura l'historiador Ferran Gallego. A Espanya passa una cosa singular -seria inaudit a Itàlia o Alemanya-: ministres de la dictadura fan carrera política dins la democràcia. No hi ha un trencament amb la dictadura, sinó un pacte i, per tant, no es condemna el règim anterior. La memòria de Franco, doncs, sobreviu.
Segle XXI Parlen els néts dels vençuts
A principis del segle XXI comencen a parlar els néts dels vençuts. Es reclama la revisió de judicis i compensacions econòmiques, es reobren fosses comunes... El 2007 el Parlament aprova la llei del memorial democràtic que declara que la Generalitat ha de vetllar pel coneixement de la memòria històrica com a "patrimoni col·lectiu que testimonia la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques". Després de 30 anys, la Transició ja no és tan idíl·lica i es multipliquen les mirades crítiques. La dreta reacciona davant el discurs i les reclamacions de l'esquerra i es rearma ideològicament. Aquest segon revisionisme històric l'han protagonitzat fins ara publicistes o assagistes com Pío Moa. La visió que ofereixen està ancorada en els mites. Escriuen versions molt crítiques de la República, eleven a categoria d'icona la matança de Paracuellos i asseguren que l'autèntic cop d'estat no va ser el que va donar Franco el juliol del 1936 sinó que el situen al 6 d'octubre del 1934, el dia en què es va proclamar l'estat català i va esclatar la revolta d'Astúries. Però com ara s'ha vist, no estan sols. També tenen conspicus acadèmics al seu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada