dissabte, 25 de juny de 2011

NITS DE LISBOA



És encara de dia i l'al·lot de les entrades no ha arribat, però ho fa ràpid. Amb el poder a les mans, la Umbelina, la Victòria i jo anem a buscar gasolina per al cos. Un restaurantet a prop del Castell on ja sabem que menjarem pitjor i més car que a qualsevol altre lloc, però si ho saps no passa res. Les terrasses estan plenes i molts clients són portuguesos. Descartam el restaurant de Goa i anam a un de clàssicament portuguès. Són ràpids, no són extremadament cars i el menjar és menjar. Després, entram al Castell. Fa calor, agafam lloc en unes cadires de plàstic rígides. Molt millor que les habituals de fusta d'aquestes coses a l'aire lliure, però al final són cadires. Hi ha el pont il·luminat al fons, hi ha el cel amb aquell color blau fosc quasi negre que s'hi anirà tornant i hi ha extranys ocells nocturns que canten des dels arbres amb un lament esqueixat de presoner medieval. Surten els músics i després surt ella. Mafalda Arnauth arrenca el concert una mica accelerada, de vegades sense aire. Però a la tercera cançó comença la màgia de les fades del fado i ella fa una actuació superba, tal volta amb massa parlament entre peça i peça. Els músics són extraordinaris, la nit plàcida acompanyada per aquesta veu prodigiosa hi guanya quan s'arrenca amb alguns tangos, un d'ells de Piazzola que acaba essent un joc de virtuosismes entre el guitarrista, l'acordió i la veu d'Arnauth. Continua el concert i la sorpresa: el Lisboa Fado Ensemble, instruments clàssics per reinventar el fado. Arnauth ho fa amb els temes propis i el públic ja està entregat, fins i tot de veegades els ocells callen per sentir-la a ella. Marxa l'Ensemble i ella torna als fados més clàssics, amb homenatges explícits i més avorrits: és el que té el fado clàssic, que si es versiona es millora i si s'imita es perd. Tot i això, era obligatori cantar-los, per promocionar la candidatura a Patrimoni de la Humanitat. Acaba el concert amb el públic dempeus i llarga ovació. Les vistes de Lisboa des del Castell, aprofitam fins al darrer moment per gaudir de la ciutat, tornam a peu a poc a poc de cap a casa. Des del Miradouro de Santa Luzia es pot sentir l'arraial de São Miguel. Hi ha música pimba i festa major. Contrast entre l'alta cultura i la baixa cultura, però convé recordar que l'alta cultura no és res més que la baixa cultura un poc modificada. Pervertida fins i tot. Continuam. A Graça hi ha gent al Botequim, el bar on passava les hores la poetessa Natália Correia. Fa una mica de fresca. Agafam el carrer de Damasceno Monteiro, amb vistes espectaculars. Continuam. Lisboa fa olor de festa. LLuny se sent la música d'un altre arraial. Al barri de les Colònies la Umbelina i la Victoria marxen cap a casa i jo baixo fins a Almirante Reis. Una gran avinguda freda i deserta. Pujo el turonet cap a casa. Al carrer, als balcons, hi ha gent que parla a la fresca. Ja som al Barri. Des de la finestra de la marquise se sent alguna música. Tot és a les fosques menys a una finestra on hi ha algú que estudia aprofitant la fresca. Bona nit Lisboa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada