dissabte, 11 de juny de 2011

Opinió | Josep Maria Llauradó

L’aristocràcia dels incomunicats

Josep Maria Llauradó | 11/06/2011 | Vistes: 13
Mentre tothom es mira amb enveja (la majoria silenciosament, però tothom amb enveja) el model islandès de demanar responsabilitats als causants de la crisi, perquè no pot ser que un daltabaix quasiuniversal com aquest sigui només producte de l'atzar, m'he entretingut cercant alguna novel·la o relat recent que atribueixi la causa d'aquesta crisi còsmica a la ignorància i a la desídia més que no pas a l'avarícia. Encara no l'he trobat, però segur que n'hi ha, i si no fos així deixo caure la idea per a qui vulgui aprofitar-la literàriament. Sona molt socràtic, ja ho sé, això de veure el delinqüent com un ignorant i no com un malvat, però enmig de l'era de la informació i de la sobreinformació no podem acceptar que els dies passin i ningú no ens expliqui com es va generar aquest desastre sense parió en el qual navegam ja fa temps.

I és cert, això que vivim en l'era de l'excés d'informació? Comparem les receptes dels dels metges i els economistes (aprofitant l'equiparació que en fa Xavier Sala i Martín, explicant que ningú no demana als metges que prevegin les malalties sinó que les curin): mentre que els primers han avançat segles a còpia d'informació, els segons cada dia plantegen i confessen públicament més dubtes. Només faltava la sospita aquesta del forat dels comptes públics (en els seus múltiples nivells) com a postres magnífiques. Enmig de l'era de la informació, ningú no coneix el detall (ni l'engròs) dels comptes públics, tothom sospita de tothom i l'únic que queda clar cada posta de sol és allò de Darío Fo: aquí no paga ningú.

L'era de la informació sense límits? Sí, per descomptat. Tothom té al feisbuc una plana amb dues frases brillants i tres fotos retocades, i tothom coneix gràcies al Twitter les interessants activitats de Rània de Jordània o Paris Hilton, i tothom està permanentment enredat amb micromissatges sobre les darreres parides d'algun còmic nord-americà o el darrer estirabot d'alguna actorel·lo local de tercera categoria, mentre que sobre les coses realment importants, sobretot el rerefons de l'economia, estam cada dia més desinformats. Aquesta és la tesi de Nicholas Carr (¿Qué está haciendo Internet con nuestras mentes?): front a la complexitat creixent i innegable dels debats científics i financers, la majoria vivim sota el miratge de la sobreinformació però en realitat estam menys informats que fa una o dues dècades i, a més, pensam pitjor, més simplificadament, més obtusament, més rígidament. Els periodistes clàssics repetien que si et calen més de trenta paraules per explicar una cosa és perquè necessites explicar-te-la a tu mateix, i ara hi tornam.

Rere la xerrameca de l'accés universal i instantani a la informació, resulta que ningú no és capaç de detallar clarament les tarifes elèctriques o telefòniques (o el deute de les administracions públiques), i l'ideal de vida comença a ser el d'aquell potentíssim empresari a qui un ingenu periodista demanà: "Em dóna el seu mòbil?", ignorant que la nova aristocràcia la formen els que poden viure incomunicats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada