diumenge, 13 de novembre del 2011

EL DÍA DE MAÑANA

Que la transició no va ser aquell conte de fades que ens expliquen tantes vegades és quelcom que ja sabíem. Que hi hagi algú que ho hagi volgut posar blanc sobre negre per fer una gran novel·la -cadascú discutirà fins a quin punt de ficció- sobre el personatge de Justo Gil, un confident de la Brigada Político Social, és tota una altra qüestió. Precisament això és el que ha fet Ignacio Martínez de Pisón, (Saragossa, 1960) en aquesta obra, "El Día de Mañana", una obra coral sobre la història que ens han volgut amagar.


Seix Barral
Abril de 2011
382 pàgines.

EL CAMP DEL TERRISSAIRE

Una de les coses que es poden dir quasi certes és que no hi ha novel·les dolentes d'Andrea Camilleri, ni les negres ni les de tipus històric (segur que n'hi ha de més fluixes unes que altres, però no dolentes). "El camp del Terrissaire" ens presenta -novament en traducció de Pau Vidal- una nova novel·la de la sèrie Montalbano i, per a mi, una de les més aconseguides. El cas és important, però ho és molt més les relacions humanes d'aquesta guarda sensacional de personatges secundaris que acompanyen Montalbano. Una bona aposta.


Edicions 62,
març del 2011, 255 pàgines.

TABUCCHI I LES AÇORES


La literatura fragmentària, de dietari mesclat amb narracions, de narracions mesclades amb la vida, és un gènere per si mateixa. Un dels escriptors que l'ha freqüentada amb molt encert és Antonio Tabucchi, (Vecchiano, 1943), a un llibre sensacional com és Dama de Porto Pim, publicat per Edicions 62 en la traducció de Pau Vidal (garantia absoluta). Les illes Açores són el referent per a aquests paisatges, per a aquestes reflexions sensacionals i meravelloses, per a aquestes petites proses escrites originalment el 1983. L'ànima i esperit dels baleners sura en un llibre estrany, fascinador. Tabucchi és el més portuguès dels escriptors italians, com demostren obres com "Afirma Pereira", "Rèquiem", "El tres últims dies de Fernando Pessoa" o "El cap perdut de Damasceno Monteiro", però en aquest llibre ens trasllada ben bé al mig de l'Atlàntic. Una petita joia.

dissabte, 12 de novembre del 2011

EL LLIBRE DE LA SETMANA

'Curial e Güelfa': Senyors ancestrals, noblesa catalana

'Curial e Güelfa': Senyors ancestrals, noblesa catalana'Curial e Güelfa': Senyors ancestrals, noblesa catalana
Sóc partidari dels llibres ben fets, bells, més enllà del seu contingut estimulant, volums que com a objectes se'ls pugui contemplar, fullejar i llegir amb impacient satisfacció, manejables, que no els caiguin les pàgines, en paper decent, de qualitat, i que siguin revisats a fons, sense errates, en què es vegi amor, cura i l'encís de perdurabilitat. És cert que la majoria de llibres publicats no compleixen molts dels requisits esmentats, per això dóna gust tenir a les mans la primera edició crítica i comentada de Curial e Güelfa, la famosa novel·la catalana de cavalleries del quatre-cents, a càrrec de Lola Badia i Jaume Torró, editada per Quaderns Crema. Un clàssic medieval imprescindible, exhumat per Agustín Durán i Manuel Milà i Fontanals el 1876 de l'arxiu de la Biblioteca Nacional de Madrid, i que sortí a la llum gràcies a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el 1901.
Curial e Güelfa és, per la complexitat inherent dels seus elements, una obra incomparable. El llibre és ple d'admirables sorpreses i la curiositat és inevitable. I no només pel fet misteriós i especulatiu del seu anonimat, un anònim, cal dir, embegut per una cultura molt notable que andareja per Plató, Ovidi, Boccaccio, Dant o el mateix Petrarca, sinó també perquè acaba sent un producte literari divertit i de gran qualitat.
Curial e Güelfa, més enllà de la fabulosa història que explica, és un autèntic document de la vida de mitjans segle XV -ambientada, però, al segle XIII-, que capta la realitat que l'envolta, retratant de manera avinent els usos, costums, paisatges i personalitats de l'època, i les circumstàncies polítiques i socials. És, de fet, una narració cavalleresca, lluny encara de la novel·la burgesa, que s'ajusta al roman d'aventures i al model de les cròniques biogràfiques dels cavallers; però que també desprèn un cert esperit renovador (el trànsit de la cultura feudal cap a la renovació humanística), per la sorprenent complexitat psicològica en els episodis sentimentals i les reflexions que planteja el narrador sobre com explicar una història. A més és una novel·la d'amor i de guerra, la història de formació d'un cavaller i cortesà, sorgit del poble, que arriba a príncep pels seus mèrits en les armes, per la seva qualitat moral i per la seva competència com a poeta i músic. Curial és, doncs, un heroi literari que enllaça amb la tradició èpica de les cavalleries feudals i que representa l'estampa ideal d'un gentilhome, pur i digne. Güelfa, en canvi, és el nucli que articula la trama, una trama que dibuixa tot un arc d'existència, amb una potent vocació lúdica, didàctica i ètica, una moralitat que retrata un univers cavalleresc perfecte, i que mostra una feminitat capaç de fer front als impediments socials.
Per ser una obra de ficció està dotada d'una singular versemblança, amb una prosa treballada, elegant i clara, en què el fet fantasiós acaba controlat per una contenció racionalista. El simbolisme i el realisme hi conviuen, però sense arribar a fondre-s'hi mai. Potser és un llibre amb poc humor, però amb molta gràcia pel ritme d'aventures vibrant: tornejos, una vintena de combats, una batalla campal entre tropes imperials i turcs, celebracions, naufragis, nans, monges que posen fi a una lluita i l'encantadora dèria dels cavallers errants que, en veure un altre cavaller acompanyat d'una donzella, l'hi han de fotre, tant sí com no, per les armes. Això pot alimentar alguns prejudicis, és cert, però té una gràcia infinita. Per aquestes pàgines hi corren alguns senyors de l'ancestral noblesa catalanoaragonesa (Orcau, Ximénez, Montcada, Bages...), i també un autèntic fervor monàrquic projectat en la figura de Pere II el Gran. Tanmateix, encara que hi tinguin papers destacats el rei de França, l'emperador d'Alemanya i personatges italians, els millors cavallers, els governants més justos i els mercaders més honrats són catalans o aragonesos. Quina magnífica i encisadora ironia!

dimecres, 9 de novembre del 2011

Opinió | Sebastià Bennasar

Que ses velles se xapin de riure

Sebastià Bennasar | 09/11/2011 | Vistes: 101 vegades
Tenen un nom de dona i fan una música singular, per ventura única. Hi ha, com sempre, gent a qui no els agradaran -ja ho va dir Cristiano Ronaldo l'altre dia, en una de les poques frases intel·ligents que ha pronunciat, que ni tan sols Déu no satisfà tothom-, però en aquests dies previs a la suposada majoria absoluta popular poden ser un bon bàlsam en una campanya on només interessen les batalles individuals (Catalunya, Euskadi, el possible diputat del PSM, la quasi segura entrada de Compromís amb tot el que això suposarà de cara al futur del País Valencià). Res millor per sentir qualque cosa intel·ligent que apagar qualsevol espai electoral i escoltar les cançons d'Antònia Font.

Ara m'adon que ha arribat l'hora de fer un perfil plural i ben pensat la cosa és més complicada del que em pensava, però si Antònia Font és un col·lectiu, en Joan Miquel Oliver, el seu compositor, n'és l'ànima i el cervell. És una ànima poètica, que cultiva lletres de gran densitat perquè les canti en Pau Debon. En un grup, ja se sap que els egos se solen repartir entre els cantants i els guitarristes, però això passa només en els grups de rock i hardcore, que acabaran protagonitzant llibres i pel·lícules en el futur. Aquí Oliver s'amaga darrere la guitarra i Debon posa el vellut de la veu i alguns salts sobre l'escenari -de cada vegada menys, tot sigui dit- per aportar un poc de màgia i convertir els directes, que és allà on es foguegen les bandes, en quelcom diferent. Joan Roca aporta la pausa. Els baixistes han de fer de cap de files i comandar la tropa. En un vaixell, un baixista seria el segon o el contramestre; en un exèrcit de terra, un sergent veterà sempre disposat a salvar l'escamot amb un punt de pausa serena. En Jaume Manresa, l'home que maneja els teclats d'aquest grup, és tot el contrari. Hi aporta espurnes de velocitat, s'aboca sobre els seus instruments de la mateixa manera que un oficial de la sala de màquines sobre el motor intentant treure la potència màxima d'un vaixell. Els moments àlgids d'Antònia Font corresponen als moments en els quals Manresa sembla a punt de la dislocació cervical. En Pere Manel Debon s'encarrega de fer sonar la bateria del conjunt, ço és, d'ajudar a impulsar el procés de bombeig de la sang per les artèries del grup segons el moment amb un ritme o un altre.

Els Antònia Font han aconseguit quelcom important: triomfar amb un punt de surrealisme, amb un punt de màgia, fent la volta a les coses, una mirada nova. En els temps fotuts futurs que ens esperen -i creieu-me que la política no és la pitjor de les desgràcies que vendran de Mordor-Madrid-, és interessant que hi hagi algú que ens ensenyi a mirar les coses amb una altra perspectiva. Hi ha qui diu que les lletres del grup són absurdes o que no s'entenen. Mentida. Les lletres d'Antònia Font són un joc de referències culturals -poesia i filosofia, narrativa, novel·la- i musicals de primer ordre. El grup té un punt afegit, el d'haver-nos fet recuperar l'orgull de ser illencs. Sempre es pot dir a fora de Mallorca: quan vosaltres no sabíeu ni que existien, nosaltres ja corejàvem les cançons dels Antònia Font. El grup té sis treballs d'estudi -Antònia Font, A Rússia, Alegria, Taxi, Batiscafo Katiuscas i Lamparetes- i un, Coser i Cantar, de versions amb orquestra. En cada un hi ha cançons que s'han convertit en himnes, potser perquè en aquests temps el que ens cal és alegria i que ses velles se xapin de riure.

dilluns, 7 de novembre del 2011

HISTÒRIA
Els perdedors del 1714 van fundar una Nova Barcelona prop del Danubi, a Sèrbia

La tragèdia dels exiliats de la Guerra de Successió

La història dels exiliats del 1714, que van fundar una ciutat a l'actual Sèrbia, va ser desconeguda i distorsionada durant segles. Alcoberro en descobreix tots els detalls en un llibre publicat per Dalmau.
La nova barcelona Dibuix de Nova Barcelona, avui Zrenjanin (Sèrbia). La colònia va tenir una vida molt breu, els colons van arribar el desembre del 1735 i els últims la van abandonar el juny del 1738. La nova barcelona Dibuix de Nova Barcelona, avui Zrenjanin (Sèrbia). La colònia va tenir una vida molt breu, els colons van arribar el desembre del 1735 i els últims la van abandonar el juny del 1738.ÖSTA / FINANZ UND HOFFKAMERARCHIV, VIENA
La Guerra de Successió no va tenir un bon final per als catalans. Van morir-hi 1.200.000 persones i el rei Borbó, Felip V, no va ser gaire magnànim amb els que se li havien oposat. Catalunya va perdre les llibertats polítiques i hi va haver execucions, empresonaments, segrestos de béns, desterraments i exili. Aquest últim capítol, la tràgica història d'entre 25.000 i 30.000 exiliats, que van haver de fugir de l'Espanya borbònica, ha estat ignorat durant segles. "S'ha patit un exercici de desmemòria", assegura el professor d'història i director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro. Per rescatar de l'oblit aquests homes i dones que van fundar Nova Barcelona a l'actual Sèrbia, Alcoberro acaba de publicar La "Nova Barcelona" del Danubi (1735-1738).
En opinió d'Alcoberro, si pràcticament fins avui aquest capítol de la història ha estat enterrat o distorsionat -durant molt de temps es pensava que els que havien fundat Nova Barcelona eren bascos- és perquè "ni tan sols els mateixos exiliats van voler explicar les seves vicissituds". Ni hi fa referència el mateix Francesc de Castellví, que també va haver d'emprendre el camí de l'exili després de la derrota austriacista i que va escriure els quatre volums deNarraciones históricas -una obra recentment reeditada-. "Castellví parla àmpliament de Carrasquet (un dels herois del 1714), però l'existència de Nova Barcelona només la menciona en una nota al marge, i com que ho escriu ja de gran, amb una lletra insegura, en les transcripcions que es van fer de la seva obra no es va tenir en compte", argumenta Alcoberro. El director del Museu d'Història de Catalunya, però, va poder llegir-la en els microfilms que hi ha als arxius de Viena.
De la utopia a la malària i la fam
Nova Barcelona, actualment coneguda com a Zrenjanin, havia de ser originàriament una ciutat ideal. Fins i tot estava previst que hi hagués sufragi universal, cosa força impensable a mitjans del segle XVIII. El somni utòpic, però, es va convertir en malson.
La majoria d'exiliats que van anar a espetegar a Banat de Temesvar -el territori nord de l'actual Sèrbia, fent frontera amb Romania- eren homes i dones que pràcticament havien de viure de l'almoina. Quan Felip V va conquerir Nàpols i Sicília el 1735, on havien anat a viure molts dels exiliats, es van quedar sense pensió i es van veure forçats a anar a aquesta zona pantanosa. S'hi van unir els que s'havien exiliat a Viena.
No eren joves sans, acabats de casar i disposats a conrear arròs i plantar moreres, com la majoria de repobladors d'aquests territoris que les tropes germàniques acabaven de guanyar als turcs. Molt d'ells només tenien experiència en oficis urbans o en el servei domèstic. S'havien passat els últims anys vivint de les pensions. I vint anys després de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V, començaven a fer-se grans. N'hi havia que tenien malalties cròniques i d'altres que estaven ferits per les diverses guerres que havien hagut de patir. De fet, en un dels cens que va trobar Alcoberro s'assegura que només en nou casos eren hàbils o aptes per al servei.
Centenars de famílies van acabar en aquestes terres de llacunes i pantans al costat del riu Danubi. La combinació d'una subvenció inicial i d'un període d'exempció fiscal havia de garantir l'èxit del projecte. Les previsions, però, eren massa optimistes. La vida de Nova Barcelona va ser efímera. Els primers colons van arribar el desembre del 1735 i els últims la van abandonar el juny de 1738. La mortalitat entre els desterrats va ser considerable. La pesta va esmicolar la colònia.
Doblement vençuts
Castellví va qualificar els exiliats, en la nota a peu de pàgina de les seves monumentals Narraciones históricas, de"reliquia de los que su mala suerte condenó al Banato de Themisbar". Alguns dels que van sobreviure es van quedar a Viena. D'altres van optar per tornar a la península Ibèrica. Alcoberro ha rescatat els llistats amb els noms i cognoms de tots els que van participar en aquesta aventura. "Si la història l'escriuen els vencedors, aquests van ser doblement vençuts", conclou l'historiador.

diumenge, 6 de novembre del 2011

CADUCA ALS TRES MESOS

'Ego te absolvo'

'Ego te absolvo''Ego te absolvo'
La meua àvia maternaera un cas extraordinari, forta i amb un caràcter que tallava claus. A penes sabia parlar castellà. Compràrem el primer televisor, s'asseia davant l'aparell i així que el presentador del Telediarioiniciava les notícies amb un buenas noches ella murmurava, arreglant-se el davantal, bona nit. Aleshores ja tenia demència senil. Només recordava els de casa i no sempre. La papil·la gustativa la tenia insensible; demanava un plat d'olives, jo li posava cireres i se les empassava com si res.
De vegades rebíem visites a casa i mon pare treia una botella de conyac. Jo esperava el moment que els acomiadaren a la porta per mesurar-li'n tres ditets i se'l fotia d'un glop. Si els pares tardaven li'n ficava tres més, les galtes se li envermellien i començava a riure a cor què vols. Què li passa a esta dona?, s'estranyava mon pare. No res, que s'ha begut un got de conyac, l'acusava jo. Llavors ma mare la renyava, però l'àvia replicava blasfemant sense embuts. A les festes nadalenques, quan les dones es fumaven l'únic cigarret de l'any, els recriminava bo i dient-los que eren les més putes del poble.
A causa de la demència senil sovint eixia al carrer i s'extraviava. Llavors, amb els meus amics recorríem el poble buscant-la. Vinga, torna a casa, l'esbroncava simulant estar emprenyat. Calla, morral!, contestava. Fora de casa no em reconeixia. En una de les escapades caigué un bac i es va trencar els malucs. Ja no pogué alçar-se del llit. A poc a poc s'hi apagava i, moribunda, avisaren el capellà perquè l'auxiliara espiritualment. L'habitació era a gom de familiars. De sobte un oncle meu va eixir escandalitzat: Serà possible? Ha enviat a la merda Don Joaquín. Sembla que el rector li va ficar un dit al front maldant fer-li la senyal de la creu i l'àvia no estava per a hòsties. Tot un caràcter.
deteste les pàtries,sobretot les dels altres.
em trobe amb el fotògrafd'El País Jesús Ciscar al restaurant de Carmina. Ens veiem poc, però riem molt. Als anys vuitanta, treballant a la revista El Temps, vaig aconseguir, en un encontre amb un enllaç a Andorra, una entrevista amb Terra Lliure, la primera que concedien.
Li ho comunique a Eliseu Climent i fins a Perpinyà que ens anem Jesús Ciscar i jo. Ens van citar al castell d'aquella ciutat. Un cotxe ens va recollir, ens posaren unes ulleres fosquíssimes a tots dos i ens portaren a una casa dels afores (en el trajecte, tant Jesús Ciscar com jo podíem observar el paisatge pels costats de les ulleres). Hi arribem. Esperem en una sala. Al cap d'una estona apareixen tres encaputxats, dos homes i una dona. Seuen darrere d'una taula, damunt la qual plante una gravadora. Pregunte i contesten nerviosos. Jesús no para de fotografiar. L'entrevista, no caldria dir-ho, era una apologia del terrorisme.
Havent acabat, amb un material que era una bomba (informativa), propose a Jesús Ciscar tornar per Andorra, per si de cas ens havien seguit (fantasia, que no en falte). Férem una volta grandíssima, però l'entrevista s'ho valia. Abans d'arribar a la frontera em vaig amagar els cassets dins la bragueta. Hi havia una cua bastant llarga. Salta't la cua, li dic a Ciscar. Estàs boig? Fes-me cas. A la garita, el policia espanyol ens atura.
-Oiga -faig, amb cara d'angoixat i mostrant-li uns altres cassets buits-, somos periodistas y tenemos que llegar a tiempo para publicar mañana el reportaje.
-Pasen.
Uf!, fem els dos.
El cap d'ala d'Eliseu va enviar l'entrevista a un advocat, el qual, per raons ben senzilles, li va dir que era delictiva. No la va publicar, ni vendre, malgrat que la revista Interviú estava disposada a pagar-ne un bon preu. Jesús encara conserva les fotos.
El Temps jo em responsabilitzava de les entrevistes i reportatges més insòlits, aquells que les revistes normals no publicaven. Entre d'altres, com l'enterrador del meu poble i el bandoler de la Marina El Periçò, vaig entrevistar la vedet Rosita Amores i Baltasar Sangchilli, l'únic valencià que fou campió mundial del pes ploma. Sangchilli va derrotar Panamà Al Brown a la plaça de bous de València, plena d'aficionats locals, a la dècada dels anys trenta. El que no em va contar fou que Panamà Al Brown va pujar al ring sifilític. Potser era l'únic homosexual de la història de la boxa.
NOVETAT EDITORIAL
Cafè Central/Eumo en publica un dels seus llibres més importants, 'Gravitacions'

El poeta António Ramos Rosa, traduït per primera vegada al català

Jardins de Samarcanda és, des de fa més de vint anys, una de les col·leccions de poesia més importants en català. Dirigida per Antoni Clapés i Víctor Sunyol, acaba de presentar dos nous títols: 'Gravitacions', d'António Ramos Rosa, i 'Escarabeu', de Francesc Prats
Acaba de sortir publicada l’edició bilingüe de Gravitacions, un llibre del poeta portuguès António Ramos Rosa, que li va fer merèixer a Antoni Xumet el setè Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, convocat per Cafè Central. L’escriptura de Ramos Rosa testimonia la fusió amb la naturalesa i una recerca d’unitat universal en què l’humà participa i s’integra en el món. Els seus textos sovint són una reflexió sobre l’acte mateix de l’escriptura i la naturalesa de la creació poètica. Poeta, assagista i traductor, António Ramos Rosa (Faro, Portugal, 1924) ha estat distingit amb nombrosos guardons, com el Prémio Pessoa l’any 1988, està considerat un dels grans poetes portuguesos actuals i fins ara no estava traduït al català.
Dins de la col·lecció Jardins de Samarcanda s’acaba de publicar tambéEscarabeu, el cinquè llibre de Francesc Prat (1950), un recull de textos en prosa i vers, en què l’autor reflecteix la fragilitat humana i la nostra capacitat d’estimar i morir; reflexions catalitzades per espais concrets de Barcelona o altres indrets i les vivències que s’hi circumscriuen. I tot sota la invocació de l’escarabeu, l’escarabat egipci, símbol del cicle de naixement i mort.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Vull fer una pel·lícula de Tots Sants

Vull fer una pel·lícula. Una superproducció de por juvenil en què els protagonistes no siguin zombis, vampirs ni fantasmes. Una història de monstres i llegendes terrorífiques amb uns primers plans per tremolar en reconèixer el malson que ens aterrava de petits: l'home del sac. Sí, voldria veure com és per primera vegada, aquest criminal que assaltava les cases de nit i segresta els nens per fer-ne talls de greix, segons deien, per fer ungüents curatius per als malalts de cases riques. Segur que avui en dia treballen per als laboratoris farmacèutics.
M'agradaria fer una pel·lícula en què en lloc de xuclasangs de pintura vermella els protagonistes fossin ànimes en pena que tornen del passat per complir o per tancar deutes de quan eren vius. La terrible greixonera Enriqueta Martí que vivia al carrer Joaquim Costa de Barcelona i que tenia una habitació plena de nens en gàbies, o el soldat que es va perdre durant més de tres anys en els forats del temps que existeixen a la Mussara, un poble desert i solitari, amb les restes d'una església enigmàtica on s'ha practicat la màgia negra.
M'agradaria fer una pel·lícula on els cementiris fossin els de Sinera, en un penya-segat davant del mar, o els de la Segarra, enmig del no-res i carregats d'històries que ericen els pèls. On apareguin els peluts i agressius simiots i les devoradores raboses de tres caps, els uns en la densitat del bosc del Pirineu, les altres en els empantanegats i traïdors racons que amaga el riu Ebre.
M'agradaria fer una pel·lícula on tots els monstres i llegendes de Tots Sants es reivindiquessin contra les disfresses ianquis del Hollywood-Halloween. I que la castanya es mengés la puta carabassa. Però els nostres pares no van saber recrear-nos l'emoció amb què els nostres avis vivien la nit de Tots Sants i van deixar la ficció a mans de la tele: així hem perdut la nostra cultura de la por. Per això vull fer una pel·lícula...

dijous, 3 de novembre del 2011

Mig segle de novel·la negra en català

Col·leccions obstinades, traduccions inspirades i una bona collita de casa: el panorama de la novel·la negra en català creix a bon ritme des de fa més de cinquanta anys
Teresa SolanaAndreu MartínAgustí Vehí: Mig segle de novel·la negra en català "I si fomentem la delinqüència en català?" "Feia molt que no posava tant de mi en una novel·la" "Escric sobre un país carregat de por"Teresa SolanaAndreu MartínAgustí Vehí: Mig segle de novel·la negra en català "I si fomentem la delinqüència en català?" "Feia molt que no posava tant de mi en una novel·la" "Escric sobre un país carregat de por"
L'any 1955 Rafael Tasis publicaria una de les primeres novel·les negres en català, La Bíblia valenciana, en què un comissari i un periodista intenten localitzar una traducció perduda de les sagrades escriptures de finals del segle XV. Conscient de la temeritat i disposat a fer soroll en un panorama desèrtic, Tasis va seguir escrivint sobre crims i persecucions a És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960), títols suficients per motivar rèpliques per part de Manuel de Pedrolo -L'inspector fa tard (1960) i Joc brut (1965)- i Maria Aurèlia Capmany -Traduït de l'americà (1958).
Tasis, Pedrolo i Capmany escriurien sobre detectius, persecucions i assassinats abans de disposar d'un substrat de traduccions que els marqués cap camí lingüístic. No seria fins al 1963 que Pedrolo assumiria el repte de dirigir La Cua de Palla, col·lecció d'Edicions 62 impulsada per Max Cahner i Ramon Bastardes. "Ara ja és generalment reconegut que la novel·la que anomenem de «lladres i serenos» no és un subproducte literari, sinó una modalitat que les històries de la literatura no poden passar per alt, com avui s'ocupen ben seriosament dels llibres de cavalleries que la narració detectivesca ha vingut a substituir", escrivia De Pedrolo el mateix any que va engegar la col·lecció, que fins al 1970 publicaria 71 títols, sobretot d'autors americans (Dashiell Hammett, James M. Cain, Patricia Highsmith, Ross MacDonald), però amb incursions europees puntuals (Georges Simenon, Friedrich Dürrenmatt) i alguna excepció catalana (Joc brut, del mateix Manuel de Pedrolo). Tot i les vendes migrades de la majoria de títols -motiu pel qual es va decidir acabar amb la col·lecció set anys després que fos creada-, els autors catalans ja disposaven d'uns quants referents a l'abast i no van trigar a fer créixer la bibliografia. A contribucions puntuals com les de Llorenç Sant Marc, Ramon Planes i Jordi Carbonell cal afegir-hi un nom indispensable, Jaume Fuster, que l'any 1972 publicaria De mica en mica s'omple la pica, de la qual s'han venut, al llarg dels anys, més de 200.000 exemplars.
Va ser durant la dècada dels 80, ja en plena democràcia, que la novel·la negra catalana viuria el seu primer moment d'esplendor: a les novel·les de Ferran Torrent sobre Toni Butxana s'hi afegiria la sèrie del detectiu Flanagan, escrita a mitges per Andreu Martín i Jaume Ribera, les aventures juvenils de Felip Marlot, invenció entranyable de Joaquim Carbó, i la col·lecció La Negra, d'Edicions La Magrana, que entre 1985 i 1997 competiria amb la segona etapa de La Cua de Palla (1981-1996). La Negra va publicar un número important d'autors catalans (Maria Antònia Oliver, Magí Rosselló, Margarida Aritzeta, Josep Surroca), combinats amb el bo i millor de la tradició europea (Boris Vian, Giorgio Scerbanenco, Leo Malet, Boris Vian), al mateix temps que la col·lecció d'Edicions 62 seguia indagant en el llegat americà (Jim Thompson, William P. McGivern, Chester Himes, Donald E. Westlake).
La Cua de Palla: retrat en groc i negre, de Jordi Canal i Àlex Martín, és la primera mirada assagística als 50 anys de novel·la negra en català. El gènere comptava, des de fa uns mesos, amb l'entusiasta aportació del periodista i escriptor Sebastià Bennassar, que a Pot semblar un accident repassa l'última dècada del gènere en català, que ha coincidit amb una segona època editorial daurada, caracteritzada per l'eclecticisme, les possibilitats comercials i l'anàlisi dels costats més foscos de la societat. A mirades històriques retrospectives com les que proposa Marc Pastor a La mala dona o Sebastià Jovani a Emulsió de ferro cal afegir-hi espais rurals com els que apareixen a les novel·les de Gerard Guix i Juli Alandes i casos particulars com el detectiu creat per Xavier Moret a la sèrie de Max Riera, els bessons investigadors de Teresa Solana o el recercador de mots perduts ideat per Pau Vidal. Si a tot això hi sumem un ritme de traduccions que segueix sent important i la ressurecció de La Negra, tot fa pensar que detectius, policies i pistoles seguiran parlant català durant molt de temps.
Teresa Solana: "I si fomentem la delinqüència en català?"
L'hora zen (Edicions 62), tercera novel·la dels germans detectius bessons creats per Teresa Solana, l'escriptora i traductora barcelonina es permet fer broma fins i tot sobre la incorrecció lingüística que alguns lectors han recriminat a l'autora d'Un crim imperfecte i Negres tempestes. "Porta també un parell de llaunes de berberetxus", diu un dels detectius, que de seguida és corregit per un dels altres personatges de la novel·la: "Es diu escopinyes [...]. A veure si parlem bé el català!".
"Quan escric novel·les m'esforço perquè hi hagi com menys distància millor entre la llengua parlada i la llegida -diu Solana-. Pedrolo i Fuster es van inventar un argot en català que mai no ha acabat d'existir. Quaranta anys després seguim sense tenir delinqüents que parlin català. Potser caldria fomentar-la des de la Generalitat... A Catalunya, els delinqüents catalans només són d'alta volada".
"Després de fer una sàtira de la classe alta a Un crim imperfecte i d'ocupar-me del món literari a Drecera al paradís, a L'hora zen faig servir l'humor per ridiculitzar les teràpies alternatives i les flors de Bach -explica Solana-. Em sorprèn la passivitat de la comunitat científica davant de tractaments que no tenen cap mena de validesa...". La Barcelona que comença per sobre de la Diagonal és objecte d'un "crim refinat" que el Borja i l'Eduard hauran de resoldre sent fidels als seus procediments peculiars però sempre inspirats.
Andreu Martín: "Feia molt que no posava tant de mi en una novel·la"
Cabaret Pompeya (Edicions 62), últim premi Sant Joan Unnim de novel·la, recorda l'inici del pistolerisme durant la dècada dels 20 del segle passat, passa per la Guerra Civil -i s'atura al maig del 1937- i arriba fins a l'any 1945. "Feia molt de temps que no posava tant de mi mateix en una novel·la", diu Andreu Martín, que va començar a treballar en aquesta novel·la fa més de quatre anys, abans de rebre l'encàrrec d'escriure Barcelona tràgica (Alisis, 2009). "La Barcelona de la Setmana Tràgica del 1909 no té res a veure amb la que arrenca amb el pistolerisme de la dècada dels 20: entremig hi queda la Primera Guerra Mundial i l'enriquiment de la ciutat... En el cas de Cabaret Pompeya, parlo d'una època que el meu pare va conèixer en primera persona. Molts dels fets que hi explico els va viure de prop o el van impressionar molt".
Els tres amics que protagonitzen el llibre es coneixen al music hall Pompeya del Paral·lel, al mateix lloc on ara hi ha el Bagdad. La sort del local barceloní seria igual de dramàtica que la que va sepultar la ciutat romana l'any 79 dC: una bomba el va fer esclatar l'any 1920. "L'atemptat havia de ser un dels punts centrals de la novel·la, que al final arriba fins al 1945. Un dels punts més importants de Cabaret Pompeya són els Fets de Maig del 1937, moment en què hi va haver un enfrontament despietat en el si de les esquerres. La mateixa essència de l'esquerra fa que estigui dividida, i això segueix passant ara: per un excés d'autocrítica, honradesa, racionalisme i intel·lectualitat, l'esquerra acaba sent escombrada per la dreta. A la dècada dels 30, mentre el feixisme es menjava el món, l'esquerra es devorava a ella mateixa".
Agustí Vehí: "Escric sobre un país carregat de por"
"Tots els profes d'història ens hem trobat amb el problema de com explicar el franquisme", diu Agustí Vehí, sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres, professor d'història i narrador que es va estrenar fa dos anys amb Abans del silenci (Pagès, 2009).
"No em sento ni novel·lista i escriptor: em crec afortunat per haver pogut publicar tres llibres", assegura. L'últim, Quan la nit mata el dia (La Magrana, 2011), ha guanyat el IV premi Crims de Tinta i mira d'explicar "un país carregat de por i tristesa", la ciutat de Figueres de l'any 1958. "Hi havia la ciutat oficial i l'amagada, la que encara mantenia algun fil republicà", recorda Vehí, que ha aconseguit una novel·la àgil i plena de matisos.
Protagonitzada per un inspector de la Brigada d'Investigació Policial, Carlos Iríbar, Quan la nit mata el dia és una crònica de l'inici de la fi de l'hegemonia de Falange Española a partir de la investigació d'un crim força truculent, al mateix temps que explica el naixement dels dubtes ideològics en el personatge principal i una història d'amor amb alguna sorpresa a la recàmera. "Parlo d'aquella època en què una paraula tenia vuit nivells de lectura tan vigents com el primer. Només cal recordar cançons com Con un franco no se puede vivir, que es cantaven amb accent francès i remarcant paraules comrequete-requete-bien. Tot era llegir entre línies".

Un Villalonga misteriós

Lleonard Muntaner Editor recupera la novel·la inèdita ‘Rosa i gris', de Llorenç Villalonga, que presenta coincidències amb ‘Un estiu a Mallorca'

Llorenç Villalonga continua generant polèmica per la seva obra Foto: ARXIU.
A la Casa Museu Villalonga es conserva una primera versió de ‘Rosa i gris' en castellà
Lleonard Muntaner Editor recupera la novel·la Rosa i gris, de Llorenç Villalonga (Ciutat de Mallorca, 1897-1980), en una edició a cura de Josep Antoni Grimalt, que signa, així mateix, la introducció. Tal com explica el prologuista, “el text de la novel·laRosa i gris que ara publicam és el que l'autor lliurà a Edicions 62 de Barcelona perquè fos inclòs en el tom segon de la primera edició d'Obres completes,el primer de la qual fou publicat el 1966 –El mite de Bearn–. El segon, que havia de dur com a títol genèric La raó i els esperits, no arriba a veure la llum, de manera que aquest original havia romàs inèdit fins avui”. Grimalt també recorda que la novel·la Un estiu a Mallorca, publicada el 1975, presenta moltes coincidències, “sovint literals, ambRosa i gris, però també tantes diferències, a més de la del títol, que ens podríem demanar si no caldria considerar-les obres distintes”. Tot i que l'argument i els personatges són idèntics, a Un estiu a Mallorcahi ha més material extra, la qual cosa fa que Rosa i gris sigui, a criteri dels editors, “més àgil, sense el llast dels afegitons, sorgida espontàniament de la ploma de l'autor”.
Pels que vulguin considerar-les com una única obra, Grimalt ofereix pistes sobre la seva gènesi a través de cinc exemplars mecanografiats que es conserven a la Casa Museu Villalonga de Binissalem. La primera versió és un text en castellà titulat Celia y sus fantasmas. També són en castellà les revisions posteriors. Totes les versions, però, estan inspirades en la poeta cubana Emilia Bernal, que va visitar Mallorca el 1931
Opinió | Gabriel Ensenyat

Catalunya i Portugal

Gabriel Ensenyat 03/11/2011 | Vistes: 22 vegades
L'altre dia Gregorio Peces-Barba, tot un pare de la Constitució espanyola -"De tal palo, tal astilla", diuen-, afirmà que a Espanya li hauria anat millor amb Portugal que amb Catalunya. A Espanya no ho sé, però a Catalunya segur que sí, que li hauria anat millor sense Espanya. Però, què passa amb Portugal? Avui m'atreviré a fer una mica d'història ficció sobre la qüestió, però barata, perquè no crec que, atès el cas, calgui ésser un gran visionari.
Portugal, a hores d'ara, és un país amb els seus problemes, com tots (el nostre, sigui quin sigui, crec que també en va sobrat), però no té cap amenaça en qüestions identitàries, lingüístiques, d'espoli fiscal, etc. En canvi, si fos una part més d'Espanya, què passaria? Per començar, ara mateix tendria un estatut d'autonomia retallat pel Parlament espanyol i mutilat pel Tribunal Constitucional, malgrat la promesa que hauria fet ZP, en el seu moment, d'aprovar-lo talment com sortís del Parlament portuguès. Per descomptat que no hi figuraria cap dret a decidir el futur (autodeterminació...).

La setmana passada Rouco i companyia haurien bramat contra els secessionistes portuguesos (amb el suport d'una part dels bisbes de les diòcesis portugueses). En termes econòmics no sé si l'espoli fiscal seria igual, superior o inferior al de Catalunya, però que n'hi hauria, segur. (Des de l'edat mitjana Espanya-Castella, per viure, es dedica a espoliar tothom que pot: els musulmans d'al-Àndalus amb les pàries; Amèrica després del descobriment; nosaltres més tard...). A hores d'ara, el PNP (Partit Nacionalista Portuguès) demanaria un concert econòmic del qual, a Madrid, no en voldrien sentir a parlar. Ni, per descomptat, de seleccions esportives oficials amb el nom de Portugal. En qüestions lingüístiques, el portuguès es trobaria cada cop més arraconat en benefici del castellà i només seria un mèrit per accedir a l'Administració. Els diferents tribunals espanyols (Superior de Justícia de Portugal, Suprem, Constitucional) escometrien contra la immersió en portuguès a les escoles. De fet, hi hauria dos tipus de portuguesos: els bilingües portuguès-castellà i els monolingües en castellà.

Aquests últims, en nom de la seva llibertat per parlar i per exigir que els parlin en la llengua que volen (l'espanyol), atropellarien els drets dels portuguesos que, simplement, a Portugal volguessin parlar i viure en portuguès. I d'oficialitat europea de la llengua, res de res. Tot i així, la Brunete mediàtica amb el suport dels Guerra, Peces-Barba, etc. (i d'una part dels mateixos portuguesos, inclosa la delegació portuguesa del PP) parlarien de la marginació del castellà a Portugal i, en general, dirien pestes de tot allò que fes olor de portuguès, excepte si fos "regionalismo bien entendido". Camoes, a les Espanyes, seria tan poc conegut com Llull o Ausiàs March. I Saramago seria la Sara Mago que en va dir la ministra de Cultura espanyola d'un temps, Esperanza Aguirre (també aquí Rosa Estaràs convertí Marià Aguiló en na Maria Aguiló -potser és la manera d'entendre el feminisme que té el PP).

I que, en definitiva, Portugal no seria cap nació no ho havíem dit de tan obvi com és.
Peces-Barba va fer al·lusió a un fet històric (les revoltes catalana i portuguesa de 1640) per opinar. Fins i tot esmentà Olivares. Va anar ben alerta, però, a dir que arran de tot aquell immens desgavell que era aleshores la monarquia hispànica, el 1659 a Catalunya li fou amputada una part del territori, la Catalunya Nord actual, a causa d'una guerra entre Castella i França (efectes col·laterals, per a Catalunya, de compartir la mateixa monarquia amb Castella). Portugal, en canvi, té intacta la seva integritat territorial. De fet, Peces-Barba en cap moment no es referí a l'opinió dels portuguesos, en tot això. Parlava d'Espanya, és clar, no de Portugal.