dimecres, 3 d’agost de 2011

CRÒNICA D'UN JULIOL MOGUDET

I si com a mínim haguéssin estat vacances... però de tot hi ha hagut aquests dies:


7 de juliol. Agafo l'avió a les nou de la nit (en teoria). La realitat és que som a Barcelona a les dues i busques de la matinada i encara he de recollir la maleta. Per sort l'espera l'he feta amb la Marta, trobada per sorpresa a la cua de l'avió. Se n'han ressentit les lectures i els contes, però hi hem guanyat en conversa i qualitat humana.


8 de juliol. Roda de premsa per presentar "La primavera dels indignats" al cafè de la Llibreria Laie. Com era d'esperar, venen pocs periodistes, però a poc a poc van sortint notícies al llarg del temps, com aquesta del diari Público
9 i 10 de juliol. Encara que sigui cap de setmana, vaig a la Universitat per tal d'avançar una mica en la redacció de la Tesina. Com que no hi ha ningú, les paraules flueixen quasi soles. Tot i això aprofito per anar a veure la darrera de Woody Allen. Em reconcilio amb ell gràcies a la Generació perduda.


11 de juliol. A l'horabaixa pujo fins a Puigcerdà. Demà començo el curs "Les paraules justes" organitzat per l'Associació Universitària de la Cerdanya i la Universitat Ramon LLull. M'allotjo a l'hotel Prado de la vila i des de la finestra veig tots els colors del verd. Sopo tot sol envoltat de gent curiosa. Connecto l'ordinador i avanço la tesina.


12 de juliol. Ben d'hora em ve a buscar la Maria Àngels Terrones i marxam de cap a classe. Hi ha onze matriculats en el curs d'escriptura (relats). Són més de vuit hores de classe intensiva però ens ho passem bé (com a mínim jo). Aprofito relats de Bolaño, de Quim Monzó, de la Bel Olid i un de meu per fer el taller. Vuit hores després estic ben satisfet perquè els alumnes han entès que a escriure se'n pot aprendre però no en vuit hores.


Aprofito i deixo aquí el conte que vaig fer servir: 

Vocació
            El dia en que la meva mare va saltar per la finestra jo no sabia qui era Amedeo Modigliani. De fet, em va costar molts d’anys descobrir-ho. En canvi, des del primer moment vaig saber que jo no era fill real dels meus pares, que m’havien salvat de morir al carrer. Jo m’estimava molt el Paul i la Céline, els meus pares adoptius i sempre els vaig dir pare i mare, tot i que als deu anys em van fer saber la realitat. Llavors ja no vivíem a París, sinó que ens havíem traslladat al camp, a un petit poble de la Bretanya. Així jo ja no havia de veure cada dia la finestra per la qual la meva mare Jeanne es va llançar al buit.
            Si les coses haguessin seguit els senderis prevists jo no seria aquí explicant aquesta història, sinó que seria una petita massa esclafada sobre el terra d’un carrer de París. No he dit abans que quan la mare va llançar-se per la finestra estava embarassada de mi, concretament de nou mesos. Jo havia d’haver mort aquell dia, haver quedat esclafadet com un xampinyó. Però ma mare va caure d’esquena i jo em vaig salvar. En Paul és metge. Va sentir el crit i va sortir al carrer. Ma mare ja estava cadàver, però ell estava convençut que jo viuria i li va fer una cesària i em va treure.
            La història és així, no estic inventant res. Jo havia de ser un cadàver, una desgràcia més en la història de la ciutat de Paris, però el cas és que estic ben viu, que em puc considerar una persona assortada. Paul em va treure de l’úter matern i després va certificar la meva mort. Després anà a Nantes i em va inscriure en el registre de naixement d’allà i així puc dir que vaig néixer a la mateixa ciutat que Jules Verne, encara que realment vaig albirar la llum per primer cop en un carrer fred de París, la rue Amyot, número 8, sortint del cos inert però encara calent de Jeanne Hébuterne, la meva mare suïcida.
            Ells si sabien qui era Amedeo Modigliani, el meu pare pintor. Havia deixat darrera seu una llegenda de seduccions que era quasi impossible no saber d’on venia jo. La seva fama com a pintor també començava a ser notable, tot i que no en tenia tanta com ara en que es paguen fortunes a les subhastes pels seus quadres.
            Malgrat el descobriment de les circumstàncies tràgiques que envoltaren el meu naixement vaig ser un nin feliç i completament normal. Jugava relativament bé a futbol en la posició de davanter centre, seguia els estudis amb facilitat i no quedava ni rastre del meu trauma infantil.
            A mesura que m’anava fent gran adorava encara més els meus pares adoptius. Els admirava pel fet que haguéssin corregut tants de riscs per salvar-me. A poc a poc em van anar orientant de cap a la literatura. No em desagradava. Jo tenia un fascinant món interior i m’agradava explicar-lo. També m’encantava llegir. Teníem sort de ser una família acomodada gràcies als diners que Paul guanyava com a metge.
            A poc a poc havia anat guanyant fama com a escriptor a la zona de Nantes. Havia publicat en algunes revistes locals i estava a punt d’anar a la Universitat quan esclatà la segona guerra Mundial. Jo era un jove idealista aleshores i primer amb la resistència i després amb els soldats americans de Patton vaig prendre part activa en la contesa. També vaig tenir sort perquè dels deu joves que ens allistàrem plegats a Nantes només en vam tornar tres, i jo l’únic il·lès. Semblava com si tengués un àngel de la guarda vetllant sobre meu perquè no em passàs res.
            Un bon dia, cap al final de la guerra, vam anar avançant cap a l’interior d’Alemanya. En una de les nostres expedicions assaltàrem un castell que acabaven d’abandonar els alemanys. En una de les sales hi havia un quadre preciós. Va ser quan vaig decidir que jo volia ser també pintor, a més d’escriptor. Era un nu ajagut de Modigliani. En aquell moment encara no em deia res aquell nom.
                            Novembre de 2003.

Acabo el curs i sopo a l'hotel amb una tempesta de llamps i trons que esqueixa el cel de la Cerdanya. A la matinada cau pedra, i una hora més tard surto a veure els estels.


13 de juliol. Arribo a Barcelona, em reuneixo amb el Manel Ollé, el meu tutor de tesina. Signa el paper i l'endemà l'entregaré a secretaria. Surto corrents de cap a la Universitat de Barcelona. Em toca parlar del clima i la natura en les novel·les negres escrites per dones del Nord i del Sud d'Europa. Me'n surto gràcies a la lectura de l'Assa Larson i de Fred Vargas, Donna Leon, Maria Antònia Oliver...
reconec que la conferència és refrescant només gràcies a l'aire condicionat. A Barna fa calor però plourà.


14 de juliol. A l'Espai Mallorca, amb Jordi Mata i Montse Costas, editora d'Ara Llibres, presentem un llibre criminal: 501 crims que has de conèixer abans de morir. El 14 de juliol és un bon dia per recordar caps tallats.
I endavant les atxes, que això no ha estat res, acabo amb els amics fent una cervesa a la plaça del Rei, pur estiu barceloní.


15 de juliol. Tornam-hi torna-hi, de cap a la UB s'ha dit per participar en la taula rodona de cloenda del curs sobre novel·la negra escrita per dones a Europa. Comparteixo taula amb Anna Maria Villalonga -un plaer i un luxe de professora d'aquesta santa casa- i amb la Teresa Solana, que ens anuncia bones noves: els seus bessons detectius tornen a la tardor.


16 de juliol. De cap a l'Empordà. L'Anna Cortils i jo ens embarquem amb l'heroi Àlex Martín (ja em corregireu si no és una heroïcitat ser professor de català a Salamanca) en direcció a casa de l'Agustí Vehí, un dels millors autors de novel·la negra en català que té aquest país nostre. Arròs suculent, conversa transcendent, arreglam el món, empordenajem i tornada de cap a casa. Sopar a Gràcia, lleugeret per refer-nos de les excel·lències de la Marie!


17 de juliol. Primer dinar a casa de la Joana Cortils. He passat el matí per la biblioteca Jaume Fuster. És un privilegi i un plaer que un escriptor com aquest tengui una biblioteca tan sensacional dedicada a la seva memòria. I que a més a més, els diumenges sigui el refugi de molts barcelonins.


18 de juliol. De cap a Mallorca falta gent.


19 de juliol. A Can Alcover celebram el 50 aniversari de la mort de Dashiell Hammett parlant de novel·la negra i de novel·la negra a Mallorca. Hi ha n'Àlex Casadesús, en Miquel Vicens... i veiem audiovisuals de la Zona Fosca, una de les grans sèries de televisió de TV3 sobre casos criminals. Abans, passada per LLibres Mallorca per veure n'Àlex Volney!


20 de juliol. Passo l'horabaixa al Diari de Balears recordant vells temps i escrivint alguns reportatges i un article d'opinió. El millor del dia, la trobada amb en Pep Maria Aguiló i en Toni Gomis a la fresca a 31 de desembre. I la visita del matí a ca na Ramona, a la llibreria Àgora.


21 de juliol. L'horabaixa en Toni Gomis i jo preparam projectes mentre ens banyam a la piscina de ca mumare. Per ventura alguna cosa sortirà. Es dematí quedo amb en Llorenç Capellà que me fa una entrevista pel Brisas i després em trobo amb en Toni Trobat i xerram una estona llarga. Passam per la llibreria Embat i així puc veure na Glòria.


22 de juliol. Reunió matinal amb en Tomeu Martí a l'Obra Cultural Balear i després de cap a casa amb l'Anna. Primer horabaixa sense fer res, sensació de vacances.


23 de juliol. Berenar a casa de la padrina i després exposició al Gran Hotel. Hi ha gravats de Dürer i entre ells aquest que sempre m'ha fascinat:
sopam amb els meus onclos i el meu germà a Sa Cabaneta.


24 de juliol. Diumenge gris i de pluja. Ideal per navegar per la badia de Palma. sense patir gens de calor.
i en acabat, paella a La Payesita.


25 de juliol. El dia de Sant Jaume, mos n'anam al Port de Pollença. Com que fa bon temps anam a la meva cala preferida de Mallorca, Cala Bóquer, on passàvem molt bones setmanes a l'estiu quan hi acampàvem com a infants i com a monitors de l'esplai del Pla de Na Tesa.


Sopam al Port, a Can Parra.
26 de juliol. Santa Anna. Passam tot el dia a la Platja de Muro. És on acabo el llibre de la Marta Rojals, primavera, estiu, etcètera. Molt bo.


27 de juliol. Vaig a Palma de bon matí. Tempesta d'estiu, llamps i trons. Compr doblegats al forn de Sa Pelleteria. I després de cap a Campanet amb en Jaume Vilanova. Per dinar s'hi afegeix en Pep Gomis i la felicitat és completa. Tornam en tren a Palma i agafam sa camiona de cap Algaida. Sopar amb el gran mestre, en Biel Majoral. Ha estat un dia inoblidable.


28 de juliol. Dematí a la piscina amb els meus nebots. Hem tornat de cap a Barcelona. A Gràcia quedam amb n'Elisenda i en Pep. És fantàstic reveure els amics.


29 de juliol. Un dematí enfeinat. He passat per la Universitat. Més tesina. A Mallorca he fet poca cosa, però alguna sí. Sobres per a concursos literaris meam si hi ha sort i sona la flauta. I s'horabaixa de cap a Súria. Primer sopar de barbacoa. Acabo de llegir Vallvi, de l'Edgar Cantero.


30 de juliol. Els sogres ens tracten a cos de rei. Avui no feim res més que visitar en Josep i la Carmela.


31 de juliol. Com que el temps continua així de malament, visita a les torres de Fals, llargues migdiades i un Bolaño. La tesina avança. Anam al Poble Vell de Súria. S'hi respira calma.


1 d'agost. Fantàstica excursió a Busa i al pla de Busa i a la presó de Calapotell. Estam a més de mil-tres metres i els Pirineus s'oculten entre els niguls davant nostre. Quina pau.


2 d'agost. Piscina a Santpedor. Tornada a Barcelona i demà, cap a Lisboa. Tesina, tesina, tesina. (i sí, ha estat un mes productiu, he pogut escriure 5 relats)

2 comentaris:

  1. M'he esgotat de llegir les teves activitats, Tià. Tanmateix, he fet reflexió i, si jo em dediqués a fer un dietari d'aquesta mena, no em quedaria curta.
    Què ho fa que alguns treballem tant? Molt bon estiu.

    ResponElimina
  2. I tot ben contents i bens alegres, veritat?

    Una aferrada i bon estiu per a tu també!

    ResponElimina