dijous, 11 d’agost de 2011

UN CONTE DE SURF DE L'estret de Torres


El gran dimecres del 1974
            Matt Johnson només sentia el renou de l’aigua. Mai havia vist unes ones tan grans. No tenia por. Sabia que la mar era la seva aliada, la seva companya perfecta. Mentre s’endinsava de cap al mig de l’oceà va pensar que no tenia res de Pacífic. Va veure volar les tables d’alguns valents que s’havien atrevit a endinsar-se de cap a la mar profunda, allà on tenia el blau més intens.
            Matt Johnson havia après a distingir el color de la mar, amb la seva poliforma de matisos molts d’anys enrere. Duia esperant aquelles onades tota la vida, des de que va revolucionar la forma de fer surf amb els seus amics a principis dels seixanta. Els seus amics. Va pensar en ells. El surf els havia unit per a sempre, però també era perfectament conscient que dins la mar només hi eren ell, les ones i el vent. No hi havia amics. Aquella era una lluita singular entre la natura i els homes que cadascú havia d’assumir completament en solitari.
            Va bracejar per anar encara més endins. Estava freda. La primavera del 74 havia començat amb aquella tempesta marina que els havia proporcionat el dia perfecte per fer surf, per combregar en solitari amb una religió pròpia que no tenia res de divina, però si molt d’espiritual. Havia arribat el Gran Dimecres. Els serveis d’emergència no donaven a bastament perquè les tables se xapaven en colpejar les roques del fons en un espectacle que mai no havien vist ni els surfistes ni el públic que sotjava la platja i les seves evolucions. Jovençans amb les seves tables acabades d’encerar esperaven al Passeig Marítim observant els seus ídols pensant que  algun dia serien ells els qui travessarien els immensos tubs d’aigua.
            Matt Johnson es va girar i va observar la següent onada. Cinc segons i seria seva. Es va alçar amb mestria i va començar a cavalcar-la com si fos un genet salvatge. L’aigua amenaçava amb sepultar-lo. Els seus cabells rossos ja no estan ben pentinats, ja són lliures. Aconsegueix travessar la primera de les ones i enllaça amb la següent. Els seus moviments són perfectes.
            A la platja un vell surfista mira les evolucions de Matt. És el primer cop en la darrera setmana que està serè i està gaudint d’allò més amb les evolucions del surfista. Ell li va ensenyar a Johnson els fonaments de la tècnica del surf que després va revolucionar pel seu compte. Jim Beard, l’ós, li ha regalat una tabla que va fabricar per a ell el 1963. “Només la pots fer servir amb onades molt grans” li havia dit, i per aquelles coses que passen a la vida, mai no l’havia haguda de menester. La nit abans l’ós li havia donat la tabla. Era el darrer que li quedava. Havia viscut del surf i per al surf fins al darrer moment i en un dels seus darrers actes de lucidesa li havia deixat la tabla a casa seva i ara era a la platja observant com Matt Johnson oferia una lliçó de surf a tota la jovenalla.
            Havien passat onze anys des del 63. I per als surfistes de la platja no havien passat debades. Jack havia anat al Vietnam des del 65 al 68 i després s’havia mudat a l’interior en veure que la Sally s’havia casat amb un altre home durant la seva absència. Leroy i Matt s’havien lliurat de la guerra després d’assajar durant mesos una coixesa irreversible i una follia terrible que els va declarar inútils. Havien fet el màxim per la pau, evitar ser allistats. Leroy s’havia mudat al nord i feia surf quasi cada dia. Es veien poc, els tres inseparables. Lluny quedaven els dies del 63, l’excursió a Tijuana, les festes sorpresa i el sexe salvatge a la platja, amb la tabla o amb una bella al·lota. Jack havia tornat molt canviat del Vietnam. Havia experimentat una por a la mort que mai no havia sentit mai abans. Ell va tenir sort, va tornar. Altres companys de la platja havien arribat a casa dins una bossa de plàstic i completament rígids.
            Matt Johnson va tornar a endinsar-se de cap a les ones. Inexplicablement, sentia unes ganes terribles de plorar. Fins aleshores sabia que tornaria a veure els seus amics, almanco el gran dia que tots esperaven des de petits. Ara aquest dia s’estava acabant i era molt possible que fos un adéu definitiu. Sabia que el seu món s’estava acabant. Melissa ja tenia onze anys, la seva camioneta duia publicitat de l’empresa de neteja de piscines que tenia muntada i Peggy i ell feia massa estona que només boixaven al llit, com les parelles convencionals. Matt Johnson s’havia fet massa gran. Vorejava la trentena i al final havia entrat a formar part del sistema. Pagava els seus imposts, les factures, duia la nena a escola i havia comprat una caseta confortable.
            Matt Johnson bracejà amb força de cap endins mentre notava les llàgrimes al seu rostre. Va mirar enrere i va veure com Leroy caminava sobre la platja amb la seva tabla trencada. S’ho havia passat en gran, pel que semblava. Després, entre la gent, va creure distingir Jim Beard, però no n’estava segur. La veritat és que la tabla que li havia donat era perfecta, una meravella. Va pensar en el model Matt Johnson de competició que va treure l’any 1966 i en com tots els nins de la zona compraren aquella tabla. Llavors ell era una estrella que no podia suportar la fama i que es dedicava a beure i a dormir la mona a la platja. Només Peggy i Melissa li donaren les forces i el coratge suficient per deixar el suc i convertir-se de nou en una llegenda del surf.
            L’any 1965, l’any en que Jack va anar a la guerra, va començar el declivi de tot. Els amics se separaren. Ell va muntar el negoci de les piscines i el surf d’elit s’acabà. Curiosament, es va sentir alliberat. Des de llavors ençà feia surf perquè li agradava. No tenia cap mena de pressió. Gaudia de la comunió entre ell, l’onada i la tabla. Melissa i Peggy jugaven a l’arena fent castells d’arquitectura impossible i Jack es jugava la vida entre els kalashnikov dels vietnamites. Ell no era un covard. Ho demostrava cada dia entre les onades de la platja. Simplement no es considerava un Déu com per anar a llevar la vida a ningú a milenars de quilòmetres de casa. I què si es feien comunistes? La llibertat consistia en que a casa seva cadascú pogués fer el que volia. Era quelcom que no havien entès amb Cuba i que ara no entenien amb Vietnam. Els polítics, el sistema, sempre complicaven massa les coses.
            Matt Johnson es va endinsar una mica més. Llavors va veure la seva onada. Es va enfilar a la tabla i va iniciar una cavalcada salvatge. Sentia el brogit de l’aigua precipitar-se per sobre mentre ell feia el túnel. A la platja la gent al·lucinava amb la seva exhibició. Va fer un parell de girs i va començar a cercar una altra onada. Les anava enllaçant amb perícia de mestre. Al final, després d’una cavalcada de prop de vint minuts va caure. Tocà el fons, notà com els seus genolls raspaven les pedres i es feien ferides. Aguantà un poc més la respiració. Tragué el cap un parell de centenars de metres més a prop de la platja. Estava cansat i colpejat, però feliç d’estar viu. Ara ja havia demostrat la grandesa de Matt Johnson a tots els seus veïns i als surfers actuals, a tothom de la platja. Va sortir de l’aigua. A la vorera l’esperaven en Leroy i en Jack. Duia unes bones genolleres i una rialla de banda a banda de la cara. Els seus amics li demanaren si estava bé. Ell els va dir que si. Un jove se li va acostar. “És vostè en Matt Johnson?” “Si”. “Idò aquesta tabla és seva”. Li havia duit la tabla amb la que havia domat la mar per un instant. Va mirar si trobava en Jim. No el va veure. “Ha estat l’espectacle més meravellós que mai no he vist”, li va dir el jove. “Té, empra-la quan faci ones tan grans com aquestes”. Matt Johnson li va donar la tabla. I va començar a eixugar-se al sol. Dalt de la vella escala els tres amics se separaren de nou, com tantes altres vegades.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada