dissabte, 6 d’agost de 2011


Marina Llansana
Filòloga i periodista

Per què ha de ser Alfred Bosch

Oriol Junqueras va acceptar encapçalar la llista d'Esquerra a les europees en un moment en  que ja era evident que les sigles del partit vivien un moment crític. Es va posar al davant i Esquerra va aconseguir uns resultats molt dignes. Era el juny de 2009, en un moment en que els dirigents d'Esquerra suàvem per reunir 30 persones en una sala, Junqueras omplia i deixava gent dreta.
Amb la seva habilitat com a comunicador, amb humilitat i un punt d'èpica va fer que molta gent recuperés la il·lusió. Confio molt en Junqueras i en la feina que farà al capdavant d'Esquerra: és un home format, i prou generós per tornar a aglutinar els desencantats i crear la cohesió necessària perquè Esquerra pugui tornar a emprendre el viatge cap a la centralitat política amb els efectius que va tenir al 2003.

Per això defenso que havia de ser ell i el seu nou equip qui nomenés un candidat a les eleccions espanyoles. I desconfio d'aquells que no han tingut la valentia suficient de disputar-li la presidència del partit però que ara li volen qüestionar la primera decisió i la més important.

Alfred Bosch representa tot allò que Esquerra ara necessita. Ha liderat des de la societat civil un referèndum  -el més difícil, el de Barcelona- que va culminar amb un èxit indiscutible. Té gruix ideològic, comparteix el discurs del partit (d'esquerres i independentista) i ajuda a projectar a la societat catalana la imatge de renovació que Esquerra necessita. En to conciliador i gens excloent, Bosch ja ha dit que renovar no vol dir prescindir de ningú.

Ara només cal veure si, en la més trista tradició d'Esquerra, ara s'haurà de tornar a viure una batalla interna que debilitarà el projecte, que farà perdre la confiança de la ciutadania -i per tant restarà suport a les urnes- i a més posarà pals a les rodes de la nova direcció que ni tan sols no ha tingut encara l'oportunitat de posar en marxa el seu projecte. Perquè si això passa, si protagonitzem de nou el trist espectacle de la guerra interna, algú haurà guanyat les primàries però tot el partit haurà perdut les eleccions.

Potser ja és hora de constatar que el problema d'ERC no té res a veure amb la ideologia (de fet, ERC ha guanyat la batalla ideològica els últims 15 anys). El problema d'ERC és que històricament hi han sobrat els personalismes i hi ha faltat disciplina i generositat. Ara, per sort, això es pot canviar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada