Opinió | Sebastià Bennàssar
Un algaidí universal
Sebastià Bennàssar | 20/07/2011 | Vistes: 30
Diuen els qui en saben que Felanitx és un municipi que exporta cervells. Si es mira la nòmina de felanitxers il·lustres, la frase és perfectament certa, però sens dubte hi ha un altre municipi illenc que li fa la competència i aquest no és cap altre que Algaida. D'aquesta vila són les il·lustres figures del dramaturg Pere Capellà i de qui avui ens ocupa, Biel Majoral, molt menys conegut com a Gabriel Oliver Oliver. Aquest professor de Llengua Catalana de la Facultat d'Educació té el cos i la cara afuats, prims, incisius com cada una de les lletres de les cançons que són un cant a la vida i a la manera de fer d'aquesta terra nostra. Ara que s'acosten mals temps des de les instàncies oficials, convé tenir en Majoral ben present i no defallir, i recordar aquell himne simbiòtic entre els dos algaidins: "Jo som mallorquí i és la meva glòria esser català per la meva història", malgrat que alguns facin tot el possible per amagar-nos la nostra història.
Biel Majoral admet la comparació amb un falcó pelegrí. La velocitat del seu pensament, equivalent a la rapidesa de l'ocell dels roquissars, i l'afuament de les seves paraules el fan ser un dels cantants més apreciats del nostre país amb nom plural, tal com el defineix el poeta d'ànima lusitana Gabriel Sampol. Majoral és un home arrelat a la terra algaidina i n'és un dels màxims difusors. En una llarga conversa a Lisboa, Algaida va ser-hi molt present. A n'Antoni Trobat Alemany, un dels meus millors amics, la conversa li hauria plagut.
Si aquest fos un indret normal, en Biel Majoral hauria d'estar tocant a un bon nombre de places i festes majors, però ja se sap que aquest és un país desmemoriat. Majoral és això, un immens testimoni de la memòria que es perd o que ens roben i que ell vol evitar que perdem ni per un motiu ni per l'altre. En aquest cos petit que agafa sovint ximbombes de grans dimensions hi podem trobar la comunió entre terra, identitat, pàtria i cultura, quan per ventura la nostra principal errada ha estat pensar que cada una d'elles pot anar deslligada de l'altra. Els ulls d'en Majoral, vivaços, ho controlen tot quan puja dalt d'un escenari, des d'allò que transmet fins a allò que passa al voltant d'un cadafal on ha pujat manta vegades.
El 1977 va entrar a treballar a la Universitat de les Illes Balears i ben sovint en aquest espai de saviesa que hauria de ser el campus de la carretera de Valldemossa ha trobat la complicitat, coneixença i lligam d'un altre dels nostres genis: Antoni Artigues. Si el professor Artigues no existís l'hauríem d'inventar, perquè no ens podem permetre el luxe d'ignorar un ésser poètic de primera magnitud. A la Universitat Majoral s'ha guanyat una fama de professor dur que no crec que estigui justificada. El que passa és que ens hem acostumat massa a rebaixar el nivell d'aquells que en el futur han de conformar les elits culturals d'aquest no país. Com que sembla que el que s'ha de fer és aprimar el coneixement dels universitaris, els professors durs no estan ben vists, però a l'hora d'enfrontar-se a la vida real tothom agraeix haver-los tengut.
Biel Majoral ens ha deixat tres discs imprescindibles que haurien de ser encara uns grapats més. Les seves Cançons republicanes són un dels testimonis més brillants del que hauria de ser un intel·lectual en aquesta terra i en aquests temps. El seu perfil prim i afuat amaga al darrere d'aquest posat la solidesa de l'aritja que tots hem de ser en aquesta època d'incerteses. Irrompibles, fidels i resistents. Com aquests algaidins universals.
Biel Majoral admet la comparació amb un falcó pelegrí. La velocitat del seu pensament, equivalent a la rapidesa de l'ocell dels roquissars, i l'afuament de les seves paraules el fan ser un dels cantants més apreciats del nostre país amb nom plural, tal com el defineix el poeta d'ànima lusitana Gabriel Sampol. Majoral és un home arrelat a la terra algaidina i n'és un dels màxims difusors. En una llarga conversa a Lisboa, Algaida va ser-hi molt present. A n'Antoni Trobat Alemany, un dels meus millors amics, la conversa li hauria plagut.
Si aquest fos un indret normal, en Biel Majoral hauria d'estar tocant a un bon nombre de places i festes majors, però ja se sap que aquest és un país desmemoriat. Majoral és això, un immens testimoni de la memòria que es perd o que ens roben i que ell vol evitar que perdem ni per un motiu ni per l'altre. En aquest cos petit que agafa sovint ximbombes de grans dimensions hi podem trobar la comunió entre terra, identitat, pàtria i cultura, quan per ventura la nostra principal errada ha estat pensar que cada una d'elles pot anar deslligada de l'altra. Els ulls d'en Majoral, vivaços, ho controlen tot quan puja dalt d'un escenari, des d'allò que transmet fins a allò que passa al voltant d'un cadafal on ha pujat manta vegades.
El 1977 va entrar a treballar a la Universitat de les Illes Balears i ben sovint en aquest espai de saviesa que hauria de ser el campus de la carretera de Valldemossa ha trobat la complicitat, coneixença i lligam d'un altre dels nostres genis: Antoni Artigues. Si el professor Artigues no existís l'hauríem d'inventar, perquè no ens podem permetre el luxe d'ignorar un ésser poètic de primera magnitud. A la Universitat Majoral s'ha guanyat una fama de professor dur que no crec que estigui justificada. El que passa és que ens hem acostumat massa a rebaixar el nivell d'aquells que en el futur han de conformar les elits culturals d'aquest no país. Com que sembla que el que s'ha de fer és aprimar el coneixement dels universitaris, els professors durs no estan ben vists, però a l'hora d'enfrontar-se a la vida real tothom agraeix haver-los tengut.
Biel Majoral ens ha deixat tres discs imprescindibles que haurien de ser encara uns grapats més. Les seves Cançons republicanes són un dels testimonis més brillants del que hauria de ser un intel·lectual en aquesta terra i en aquests temps. El seu perfil prim i afuat amaga al darrere d'aquest posat la solidesa de l'aritja que tots hem de ser en aquesta època d'incerteses. Irrompibles, fidels i resistents. Com aquests algaidins universals.
hola sebastià he llegit un relat teu publicat a crims.cat i he vist el teu blog. Només et volia saludar com a aprenent d'escriptor i aficionat al relat curt. Vaig participar al concurs negroliva de Vilanova d'enguany i vaig quedar finalista, estic molt content i per mi és un orgull poder contactar amb escriptors com tu que ja han publicat tantes coses. Espero que poguem compartir...
ResponEliminauna salutació ben cordial des de mataró
joan
Benvolgut Joan, moltes gràcies per les teves paraules. Qualsevol cosa que hagis de menester, ja ho saps, serà un plaer si algun dia coincidim. Una aferrada, Tià
ResponElimina