Opinió | Joan Mir
El problema del centre mallorquí
Joan Mir | 05/08/2011 | Vistes: 45
Les eleccions espanyoles són un problema per als partits petits, especialment per a aquells que no poden aspirar a treure algun diputat. Però no només per a aquests: a Esquerra hi havia moltes veus que raonaven que, si Espanya era un país estranger, no ens havíem de presentar, com no ens presentàvem a les eleccions italianes, posem per cas. Normalment, l'argument decisiu era que un sol diputat a Madrid garantia una economia sanejada durant quatre anys.
Hi ha partits determinats per l'àmbit en el qual volen influir, i aquests tenen ben justificat presentar-se o no a certes eleccions. Per exemple, si l'objectiu gairebé exclusiu d'un partit és segregar una part d'un municipi (Son Macià de Manacor, per exemple, si fos el cas) no té sentit que es presenti a les eleccions estatals o europees. N'hi ha, contàriament, que volen canviar una determinada legislació general (de competència estatal), com crec que ha passat a França amb el partit dels caçadors: en aquest cas, no té gaire sentit que presentin candidatures municipals. Tots aquests, però, són casos molt particulars i, a Mallorca, correntment, els partits d'àmbit supramunicipal solen presentar-se a totes les eleccions, tret d'aquells que assumeixen la impotència o la desmoralització. Si no ho fan, topen amb un problema que té un fort component estratègic: els electors desemparats poden trobar noves ubicacions i desertar per sempre de l'adscripció actual. Però el problema ètic és, al meu entendre, més rellevant: si hom accepta que el sistema de partits i eleccions és la manera més pertinent de treballar per a uns objectius, no presentar-se pot significar una renúncia a aquests objectius (no sempre és criticable aquesta actitud: si un partit només aspira a "ocupar cadires", una renúncia d'aquest estil pot resultar fins i tot virtuosa). Hi ha una manera d'esquivar aquesta impostura, i és demanar el vot per a un altre partit d'ideologia i objectius no massa diferents, o que pot ser útil per a aturar una opció molt contrària (seria allò del vot útil contra la malignitat).
Els partits del centre mallorquinista han de jugar dins aquestes coordenades a les eleccions espanyoles que s'acosten, i ho tenen difícil. Pràcticament, tant la Lliga com la nostra Convergència han decidit no presentar-se, però, encara que coincideixen en l'absoluta impossibilitat d'obtenir diputats, les circumstàncies de cadascuna d'aquestes opcions són diferents. Fins ara jo havia trobat artificial l'obsessió de la Lliga de desmarcar-se del nacionalisme per afirmar el seu regionalisme, però ara i aquí té un cert sentit: tant pel perfil dels seus votants com per aquesta insistència antinacionalista, podem concloure que el partit més proper que té és el PP, i allò que hauria de fer és demanar el vot per a aquest partit si no vol que els seus seguidors el votin igualment sense la seva aprovació. Que la Lliga hagi nascut contra el PP no esborra que hagi estat el principal contribuent a la seva majoria absoluta.
Convergència pot exhibir més equidistància, però si realment el nacionalisme és el seu emblema, té la proximitat major amb el PSM. La dificultat és que Convergència és odiada pel PSM, i amb aquesta limitació sentimental és difícil regir-se per afinitats ideològiques.
Un advertiment aquí és pertinent: quan no hi ha possibilitats d'obtenir representació és quan les coalicions són més fàcils, ja que no es trobaran mai que els elegits hagin de votar contra l'interès d'un o altre dels partits coalitzats. D'aquesta manera, queda clar que les aproximacions que no es facin ara, no es faran a les autonòmiques. Els mallorquins ens hem estret molt el joc, i passa que, d'allà on no n'hi ha, no en raja.
Hi ha partits determinats per l'àmbit en el qual volen influir, i aquests tenen ben justificat presentar-se o no a certes eleccions. Per exemple, si l'objectiu gairebé exclusiu d'un partit és segregar una part d'un municipi (Son Macià de Manacor, per exemple, si fos el cas) no té sentit que es presenti a les eleccions estatals o europees. N'hi ha, contàriament, que volen canviar una determinada legislació general (de competència estatal), com crec que ha passat a França amb el partit dels caçadors: en aquest cas, no té gaire sentit que presentin candidatures municipals. Tots aquests, però, són casos molt particulars i, a Mallorca, correntment, els partits d'àmbit supramunicipal solen presentar-se a totes les eleccions, tret d'aquells que assumeixen la impotència o la desmoralització. Si no ho fan, topen amb un problema que té un fort component estratègic: els electors desemparats poden trobar noves ubicacions i desertar per sempre de l'adscripció actual. Però el problema ètic és, al meu entendre, més rellevant: si hom accepta que el sistema de partits i eleccions és la manera més pertinent de treballar per a uns objectius, no presentar-se pot significar una renúncia a aquests objectius (no sempre és criticable aquesta actitud: si un partit només aspira a "ocupar cadires", una renúncia d'aquest estil pot resultar fins i tot virtuosa). Hi ha una manera d'esquivar aquesta impostura, i és demanar el vot per a un altre partit d'ideologia i objectius no massa diferents, o que pot ser útil per a aturar una opció molt contrària (seria allò del vot útil contra la malignitat).
Els partits del centre mallorquinista han de jugar dins aquestes coordenades a les eleccions espanyoles que s'acosten, i ho tenen difícil. Pràcticament, tant la Lliga com la nostra Convergència han decidit no presentar-se, però, encara que coincideixen en l'absoluta impossibilitat d'obtenir diputats, les circumstàncies de cadascuna d'aquestes opcions són diferents. Fins ara jo havia trobat artificial l'obsessió de la Lliga de desmarcar-se del nacionalisme per afirmar el seu regionalisme, però ara i aquí té un cert sentit: tant pel perfil dels seus votants com per aquesta insistència antinacionalista, podem concloure que el partit més proper que té és el PP, i allò que hauria de fer és demanar el vot per a aquest partit si no vol que els seus seguidors el votin igualment sense la seva aprovació. Que la Lliga hagi nascut contra el PP no esborra que hagi estat el principal contribuent a la seva majoria absoluta.
Convergència pot exhibir més equidistància, però si realment el nacionalisme és el seu emblema, té la proximitat major amb el PSM. La dificultat és que Convergència és odiada pel PSM, i amb aquesta limitació sentimental és difícil regir-se per afinitats ideològiques.
Un advertiment aquí és pertinent: quan no hi ha possibilitats d'obtenir representació és quan les coalicions són més fàcils, ja que no es trobaran mai que els elegits hagin de votar contra l'interès d'un o altre dels partits coalitzats. D'aquesta manera, queda clar que les aproximacions que no es facin ara, no es faran a les autonòmiques. Els mallorquins ens hem estret molt el joc, i passa que, d'allà on no n'hi ha, no en raja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada