Opinió | Miquel Payeras
Encara raparem més
Miquel Payeras | 15/08/2011 | Vistes: 29
Zapatero va directe a ser part de la història política (secció de personatges intranscendents) i per això no cal insistir en l'enorme incapacitat que ha demostrat com a governant. Allò més important que ha fet en els set anys i busques de president ho ha fet durant el darrer any quan, obligat per Angela Merkel, ha hagut d'imposar importants retallades i, sobretot, la reforma del sistema de pensions, allargant l'edat de jubilació fins a 67 anys (no de cop i per a tothom, sinó progressivament a partir de l'any que ve). És la mesura més important de la seva presidència, no per bona, evidentment, sinó perquè és l'única que recordarem, atès que és la més negativa possible per a milions d'espanyols treballadors que hagin nascut després de 1960. Ja ho crec, que la recordarem. Fins i tot amb certa nostàlgia de quan governava aquell inútil que "només" ens va endossar els 67 anys (amb 38,6 anys de cotització, val a dir-ho). Perquè aquesta llei, que va entrar en vigor, per cert, el passat 1 d'agost, no és res comparada amb el que vendrà.
El que ha fet Zapatero és obrir la porta a altres reformes posteriors molts més dures. Millor dit: la seva profundíssima inutilitat, perquè no ha estat capaç de veure que l'havia d'obrir a poc a poc, ha fet que hagi estat la ventada la que l'hagi oberta de cop. Ja no sabrem mai si hauria estat diferent en el cas que ZP no hagués estat tan beneit. El que sí que sabem és que, tant si governa a partir de final d'any Rajoy com Rubalcaba, diguin el que diguin ara, i fins i tot digui el que digui qui governi durant els primers mesos o anys, arribarà el dia en el qual una nova i més profunda reforma serà inexorable.
La inexorabilitat és per raó demogràfica. Durant les dues dècades en les quals hem crescut econòmicament i demogràficament gràcies a la immigració, el país ha pogut fer un bon calaix (altra cosa és que polítics sense escrúpols l'hagin tudat). Ara, tanmateix, el calaix és quasi buit, o sense quasi, i com que l'aportació de nous efectius poblacionals joves immigrats gairebé s'ha aturat (en termes nacionals: no a les Balears, on la immigració continua creixent), ens trobam que tenim un panorama ferest per endavant. Les xifres de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) no deixen cap escletxa per al dubte. Actualment, hi ha a tot el país 7,8 (nombres rodons) milions d'espanyols majors de 65 anys. És a dir, passius que cobren la pensió de jubilació. La projecció, moderada, del mateix INE per a l'any 2050 és que n'hi hagi, de jubilats pensionistes, 16,4 milions.
Ara tenim suficients problemes perquè, per "assegurar les pensions" (així ho diuen els polítics, no se'ls creguin: menteixen en això igual que en gairebé tot), l'inútil de Zapatero ha hagut d'allargar dos anys l'edat de jubilació. Cosa que estarà en vigor plenament l'any 2027. És a dir, d'aquí a setze anys. Tots els qui tenguin ara mateix manco de cinquanta anys ja han rapat. Però que no es preocupin: raparan encara més. Perquè, si el Govern nacional no pot assegurar ara pagar la pensió als deu o onze milions que serem de jubilats aleshores -i per això s'estalvia aquests dos anys-, com es pot creure ningú que al cap de tretze anys més tengui prou calaix per pagar 16,4 milions de pensionistes? Senzillament és impossible. Per això, cal que ens ho prenguem amb absoluta tranquil·litat: encara raparem molt més en els pròxims anys.
El que ha fet Zapatero és obrir la porta a altres reformes posteriors molts més dures. Millor dit: la seva profundíssima inutilitat, perquè no ha estat capaç de veure que l'havia d'obrir a poc a poc, ha fet que hagi estat la ventada la que l'hagi oberta de cop. Ja no sabrem mai si hauria estat diferent en el cas que ZP no hagués estat tan beneit. El que sí que sabem és que, tant si governa a partir de final d'any Rajoy com Rubalcaba, diguin el que diguin ara, i fins i tot digui el que digui qui governi durant els primers mesos o anys, arribarà el dia en el qual una nova i més profunda reforma serà inexorable.
La inexorabilitat és per raó demogràfica. Durant les dues dècades en les quals hem crescut econòmicament i demogràficament gràcies a la immigració, el país ha pogut fer un bon calaix (altra cosa és que polítics sense escrúpols l'hagin tudat). Ara, tanmateix, el calaix és quasi buit, o sense quasi, i com que l'aportació de nous efectius poblacionals joves immigrats gairebé s'ha aturat (en termes nacionals: no a les Balears, on la immigració continua creixent), ens trobam que tenim un panorama ferest per endavant. Les xifres de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) no deixen cap escletxa per al dubte. Actualment, hi ha a tot el país 7,8 (nombres rodons) milions d'espanyols majors de 65 anys. És a dir, passius que cobren la pensió de jubilació. La projecció, moderada, del mateix INE per a l'any 2050 és que n'hi hagi, de jubilats pensionistes, 16,4 milions.
Ara tenim suficients problemes perquè, per "assegurar les pensions" (així ho diuen els polítics, no se'ls creguin: menteixen en això igual que en gairebé tot), l'inútil de Zapatero ha hagut d'allargar dos anys l'edat de jubilació. Cosa que estarà en vigor plenament l'any 2027. És a dir, d'aquí a setze anys. Tots els qui tenguin ara mateix manco de cinquanta anys ja han rapat. Però que no es preocupin: raparan encara més. Perquè, si el Govern nacional no pot assegurar ara pagar la pensió als deu o onze milions que serem de jubilats aleshores -i per això s'estalvia aquests dos anys-, com es pot creure ningú que al cap de tretze anys més tengui prou calaix per pagar 16,4 milions de pensionistes? Senzillament és impossible. Per això, cal que ens ho prenguem amb absoluta tranquil·litat: encara raparem molt més en els pròxims anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada