Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), ha tengut la genial ocurrència de voler canviar el nom al museu. Segons ell, el nom no ven i no té projecció internacional, cosa que en canvi sí que té Barcelona, paraula que segons ell hauria d'ocupar el nom de la cosa aquesta que tenim dalt de Montjuic i que resulta que és la seu de la major i millor col·lecció de pintures romàniques del món, entre moltes altres joies.
Pot semblar que això del canvi de nom sigui només una bajanada i que no n'hi hagi per a tant. Alerta, però, que el canvi és molt més profund del que us pogueu pensar, perquè el nom sí que fa la cosa. I sembla que a Serra li molesta molt el fet que hi hagi la paraula Nacional i la paraula Catalunya.
Podem discutir molt si la ubicació del museu és la més encertada (certament no, però ara ja ens hem acostumat a anar muntanyeta amunt) i podem discutir si el seu model de gestió és el més encertat (ja us dic jo que segur que pot millorar), però el que no podem discutir és que el museu és Nacional i de Catalunya.
Serra és només un més dels múltiples exemples d'aquests ciutadans que volen diluir Catalunya dins de Barcelona, i de retruc Barcelona dins d'Espanya. Barcelona s'ha sabut consolidar com a marca per múltiples motius, entre ells per haver tengut un alcalde com Pasqual Maragall, amb visió de futur. Després d'ell, tot ha estat mediocritat (ep, sense incloure en Trias, que encara no ha tengut temps de fer res com aquell que diu i que sembla una persona molt més assenyada que Clos i Hereu). Maragall, però, tenia una grandesa política molt més acusada que tots els Pepe Serra i companyia: sabia que Barcelona havia de ser el motor de Catalunya, però que Catalunya ho era tot, des del bocí de terra més petit del Pirineu, fins a les terres de l'Ebre sense descuidar per a res el nostre rerepaís.
Ara tota aquesta colla de Pepes Serra que hi ha repartits pel país, el que volen fer és eliminar qualsevol referència a la nació i qualsevol referència a Catalunya i dissoldre-ho tot al darrere de Barcelona. Van de progres però el que fan és atemptar contra el país, perquè el que haurien de fer és lluitar i treballar per internacionalitzar la marca Catalunya (i atenció, el que és més greu és que el conseller Ferran Mascarell hi està d'acord, en això del canvi de nom i d'afegir Barcelona).
Pepe Serra podria no haver acceptat el càrrec de director del museu. De fet, podria no haver optat al concurs per a dirigir-lo. Serra és especialista en art contemporani i ve de dirigir el museu Picasso, i abans va treballar al MACBA i a la Fundació Caixa Catalunya i a altres indrets així, diguem-ne públics. És nebot de Narcís Serra. A mi em sembla, que per dirigir el museu nacional de Catalunya no és la persona més adequada. El MNAC necessita especialistes en art medieval amb visió integral, no especialistes en art contemporani amb visió restringida. Segur que Serra seria molt més feliç a París o a Nova York, sentint-se un d'aquests ciutadans del món. El país també seria molt més feliç si al capdavant del seu museu nacional hi hagués algú que s'estimés les dues paraules més importants del nom: la nació i Catalunya.
Sí, sí, sí, sí. Quan fas aquests articles tan ben parits em sap molt greu que siguis a Lisboa, perquè m'agafen unes ganes boges de fer-te mil petons. Però no pateixis (o sí) que te'ls faré. Tens la ment preclara, Tià. Tant de bo tothom sabés dir les coses tan ben dites.
ResponEliminaXaval, em trec el barret.
Gràcies, Sebastià, no es pot dir més clar. Al Twitter en corre un que diu: I si en comptes del nom li canvien el director?
ResponEliminaAlgú ho havia de dir! (clar i català)
ResponElimina