dijous, 31 de maig del 2012

Les noves cançons de Petit

Els que em coneixeu ja sabeu que jo, de música, sempre he anat justet. Mentre era cap de Cultura al Diari de Balears sempre vaig tenir la sort de tenir algú que en sabés més que un servidor. I una de les funcions que ha de tenir un cap de secció en un diari és creure en els seus redactors i donar-los suport (i de vegades imposar una mica el seu criteri i el de la publicació, però aquesta és una altra història). Fet aquest aclariment s'ha de dir que servidor s'apunta dos mèrits musicals estranys: haver fet la primera entrevista als Antònia Font quan encara no els coneixia ningú i eren el grup que més tocava a Mallorca (fàcil, el meu germà era amic seu) i haver entrevistat Ravi Shankar a l'aeroport de Palma sense saber ni una paraula d'anglès (i a més fer-li les fotos). Llevat d'aquests escassos mèrits servidor només sap dir sobre la música: m'agrada o no m'agrada, la qual cosa no és un criteri sinó una opinió, però i què, de vegades les opinions també serveixen (encara que es veu que per devers el Primavera Sound això de la llibertat d'opinió no ho tenen molt clar).
Ara, mentre m'enfrontava a una traducció del portuguès, m'ha arribat un petit regal en forma de tres cançons. Són les tres peces que es poden escoltar aquí http://www.enderrock.cat/sona9/grup/178/petit de Joan Petit, o el que és el mateix, de Joan Castells. Petit no és cap descobriment. Les cançons en català de Petit sí que són un descobriment. En el nostre petit món són pocs els grups que han començat cantant en anglès i després s'han reconvertit de cap al català. Els Mishima són, potser l'exemple més clar i exitós.
Petit té regust de moltes coses i quan un artista té un regust de moltes coses el que passa és que és realment original, i aquesta és la grandesa dels artistes: beure de múltiples fonts per acabar creant un estil propi. Els dos primers discs de Petit són molt bons. Les tres darreres cançons de Petit són extraordinàries. Aquesta és la grandesa de la música i dels artistes que es reinventen, que cerquen un so propi. Hi havia nombrosos dubtes sobre com sonaria Petit en català, però ara per a mi la seva veu ha perdut un punt de foscor, però gens de contundència. I les cançons hi surten guanyant. Ningú no podrà oblidar l'entrada de Oblidar-me de tu, la seva potència sonora, que recorda i ens trasllada a paisatges canadencs de muntanyes retallades, postes de sol al pacífic i una Alaska al fons. Seda Índia és una cançó amable, mediterrània, càlida. La sonoritat és perfecta i Castells imposa la veu sobre la música i transmet un bon rotllo molt notable, una pronúncia que marca les síl·labes, una cançó més nostrada. Cançó de Bressol és simplement perfecta, entronca amb els millors temes de Petit i la sensació que transmet és la del desassossec que arriba a les nits fosques on es poden contemplar en un silenci foscant els estels.
Petit canta en català i tothom l'hauria de continuar escoltant.


Reus busca una solución para sacar a la momia del general Prim de la nevera
El mausoleo, expuesto al aire libre, tuvo que protegerse con cristal | En Madrid se prepara por todo lo alto el bicentenario del nacimiento de Prim




El general Prim, el reusense ilustre que gobernó España hasta que en 1870 fue asesinado, yace en una cámara frigorífica del tanatorio de Reus desde hace un año y medio. La momia espera un tratamiento que garantice su conservación, pero las elecciones municipales y la crisis han retrasado el proyecto. El Ayuntamiento negocia desde hace meses un convenio con una universidad madrileña para que estudie el cuerpo del general y frene su deterioro.


"El general Prim ha sido y es un referente para la ciudad de Reus, es un mito y una leyenda y queremos que esté en el lugar que le corresponde", mantiene el alcalde de Reus, Carles Pellicer. Al parecer, el convenio que debe garantizar el tratamiento de la momia está a punto de firmarse: "Sólo falta cerrar unos flecos jurídicos", asegura el concejal de Cultura, Joaquim Sorio, quien reconoce que el presupuesto que se encontraron encima de la mesa cuando llegaron al gobierno municipal (antes gobernaba PSC, ERC e ICV y desde hace un año, CiU y PP) era "excesivo". Según Sorio, con este convenio -no quiere revelar la universidad para no entorpecer las negociaciones- el Ayuntamiento se asegura un estudio multidisciplinar del cuerpo del general Prim y su conservación para la posteridad sin que suponga una carga para las arcas municipales. 


En paralelo, el Consistorio está buscando una fórmula para financiar la restaura- ción del mausoleo de Prim, que hasta hace un año y medio podía contemplarse en el cementerio de la ciudad. El alcalde quiere tenerlo todo listo antes de dos años, para la celebración del bicentenario del nacimiento del general. Una efeméride que se celebrará por todo lo alto en Madrid, donde la figura del valiente, decidido y audaz Prim -un conspirador nato, según destacó en su obra el historiador Pere Anguera- levanta pasiones y donde hace ya más de un año que se constituyó la Sociedad Bicentenario del General Prim 2014. 


Mientras tanto, la momia del histórico personaje descansa en la cámara frigorífica del tanatorio reusense y se muestra en contadas ocasiones. Jaume Massó, director del Museu d'Arqueologia Salvador Vilaseca de Reus, es uno de los privilegiados que han podido observar de cerca el cuerpo embalsamado del general Prim. "El hedor es muy fuerte, se tiene que usar mascarilla", dice este historiador, gran conocedor de la figura del ilustre reusense.


Massó pudo constatar la degradación que ha sufrido la momia a lo largo de las últimas décadas, en un proceso de corrosión acelerado por el plomo, material usado inusualmente en la construcción del ataúd original.


Los efectos de los rayos solares sobre el ataúd, expuesto durante casi cuarenta años en el mausoleo ubicado en el cementerio de Reus, habrán contribuido a la degradación de los restos mortales del general, a pesar de que el mausoleo se protegió hace algunos años con una gran cristalera para que la temperatura y la humedad se mantuvieran estables, al margen de las inclemencias meteorológicas. 


"El plomo es un material muy tóxico", constata Massó. El traslado de la momia, junto a todo el mausoleo, hasta el cementerio de Reus, procedente de Madrid, en 1971 (cuando se celebraba el centenario de su muerte), no habría contribuido, pues, a la perfecta conservación del cuerpo embalsamado del general Prim. No es extraño que los familiares del ilustre mandatario reusense destacaran, cuando se procedió a abrir el ataúd, el empeoramiento del estado de la momia, desde que la vieran en 1971, cuando se trasladó desde la capital española. 


Precisamente, cuando en otoño del 2010 se abrió el ataúd, los responsables del proyecto de restauración alertaron de que la intervención tenía que ser rápida, para evitar así que el proceso de degradación detectado se agudizase. Incluso antes de realizar los análisis químicos y la endoscopia, en una primera observación visual, los especialistas ya detectaron que el estado de los restos mortales estaba empeorando, aunque entonces se atribuyó a la degradación de los propios restos mortales.


Pese al retraso en el tratamiento del cadáver, los expertos coinciden en que, mientras esté en la cámara frigorífica, la momia no corre peligro. "Hemos estado preocupados desde el primer día por este asunto, pero estas cosas no son sencillas...", insiste el actual concejal de Cultura. No en vano, sólo la primera parte de la intervención se presupuestó en 35.000 euros. El proyecto que estudiaba el equipo de gobierno anterior suponía una inversión de unos 300.000 euros, según recuerda la anterior concejal de Cultura, Empar Pont: "Queríamos potenciar la figura de Prim, que junto a Gaudí y Fortuny es un símbolo de la ciudad, y teníamos pensado diseñar un centro de interpretación sobre el personaje". 


Pero la crisis ha tocado de pleno el Consistorio reusense, que, como tantos otros, ha tenido que aprobar un riguroso plan de austeridad para pagar facturas pendientes. "Si hubiéramos tenido dinero habría sido más fácil, pero hemos tenido que negociar mucho las condiciones", reconoce Carles Tubella, comisario del año Prim de Reus. El convenio que están a punto de firmar supone la implicación de varias universidades, lideradas por una madrileña, y la participación de especialistas de diferentes campos. 


Así, se pretende que un equipo multidisciplinar -en el que también habría investigadores de la Universitat Rovira i Virgili (URV)- estudie los restos de la momia, que se someterá a varias pruebas en el propio hospital Sant Joan de Reus. Y una vez comprobado cuál es exactamente el grado de deterioro del cuerpo se determinará el tratamiento para garantizar su conservación. 


"Nuestra idea es devolver al mausoleo todo su esplendor para que pueda ser visitado de nuevo en el cementerio de la ciudad", explica el alcalde, que se ha encargado personalmente de mostrar la momia de Prim a los especialistas o estudiosos que lo han solicitado. Este fue el caso del escritor e historiador cordobés José Calvo Poyato, quien pudo contemplar de cerca los restos mortales del militar reusense, cuando en otoño del pasado año visitó Reus para presentar Sangre en la calle del Turco, una exitosa novela sobre el asesinato del general Prim.


Las publicaciones no cesan. Este mismo año, José María Fontana ha presentado El magnicidio del general Prim. Los verdaderos asesinos, que concluye que el general Serrano y el duque de Montpensier fueron los autores intelectuales del asesinato. Pere Anguera también expuso las tres hipótesis más creíbles sobre quién pudo ordenar el atentado. Antes, otros, como el abogado catalán Antonio Pedrol Rius, apuntaron a José Paul, republicano, e incluso alguno habló de una traición de los masones. "Prim era masón y fue enterrado siguiendo el rito masón", descarta Jaume Massó.

dimarts, 29 de maig del 2012


Un nou espai per als llibres catalans i occitans a París

El llibreter Jean-François Coche, que fa un any va haver de tancar la històrica llibreria Pam de Nas, ha llogat una parada en un mercat de llibres de la ciutat
Demà, dia 30 de maig, farà un any del tancament de Pam de Nas, el nom d'una llibreria, tan mítica com minúscula, del Barri Llatí de París especialitzada en llengües romàniques, amb una atenció especial per al català i l'occità. La raó del tancament, va explicar aleshores l'encarregat, Jean-François Coche, va ser que el propietari de l'immoble volia triplicar el lloguer del local. Coche s'hi resistia des de feia quatre anys, però finalment va tirar la persiana avall, decebut per la indiferència de la Delegació de la Generalitat a França, l'Institut Ramon Llull i el Centre d'Estudis Catalans de la Sorbona. Un any després, aquest parisenc enamorat de la cultura catalana informa que no s'ha allunyat del llibre: ha reprès l'activitat al mercat del llibre vell i d'ocasió del Parc Georges Brassens de París.
La nova etapa té dues grans raons: una jubilació 'migrada' i un estoc de llibres 'aclaparador'. Coche, doncs, ha llogat una parada en aquest mercat del llibre, situat al carrer de Brancion 104, que obre el dissabte i el diumenge de les nou del matí a les sis d'horabaixa. Els caps de setmana, doncs, hi porta uns quants centenars de llibres, entre els quals sempre n'hi ha, i 'ben visibles', en català i en occità.

diumenge, 27 de maig del 2012


Un joven alemán aterrizó con una avioneta en la plaza Roja de Moscú hace 25 años

El aterrizaje permitió a Gorbachov sacarse de encima a la plana mayor del ejército |Dos cazas salieron a su encuentro; uno pidió permiso para derribarlo

Internacional | 27/05/2012 - 00:00h
RAFAEL POCH | BERLÍN
Corresponsal
En la crónica soviética de 1986 y 1987, tres diferentes sucesos, dos accidentes y un incidente, sembraron una común sensación de desbarajuste en la URSS. El 26 de abril de 1986 explotó la central nuclear de Chernóbil. Siete meses después, el 3 de octubre, un submarino, el K-219, armado con 16 misiles nucleares, se incendió y se hundió frente a la costa este de Estados Unidos, a la altura de las islas Bermudas. El 28 de mayo de 1987 Mathias Rust, un joven alemán, aterrizó con su avioneta en la plaza Roja.

Tenía 18 años y cincuenta horas de vuelo, y había alquilado una avioneta Cessna-172 en un aeródromo de Hamburgo, "para dar una vuelta por el mar del Norte". El mismo día llegó a las islas Färöer, luego siguió hasta Islandia, de allí a Bergen, en Noruega. Desde Bergen saltó hasta Helsinki, donde tomó tierra el 27 de mayo. Al día siguiente entró en la URSS, primero hacia Leningrado, hoy Petersburgo, luego hacia Moscú, siguiendo la vía férrea, siempre con la radio desconectada. Por la tarde aterrizó en la plaza Roja. El asunto no era fácil. A las seis y cuarto sobrevoló el lugar un par de veces antes de decidirse por el puente del río Moscova que lleva hasta la plaza Roja, un lugar complicado con el firme de adoquines y en subida, hasta la catedral de San Basilio. Dejó el aparato junto a la puerta Vasilievski del Kremlin, donde solían aparcar los autobuses de turistas. Charló con los curiosos y al cabo de un rato lo detuvieron.

La situación fue insólita, pero no única. Lo de Rust tenía también otros precedentes. En los años sesenta, la URSS había sido un coladero constante de aviones espía norteamericanos y británicos que escudriñaban y fotografiaban su territorio desde vuelos a grandes alturas, una práctica que concluyó con el derribo del U-2 de Gary Powers el 1 de mayo de 1960. Lo de Rust fue más inocente y por eso más picante.

Contra lo que afirma la leyenda, el sistema de defensa antiaérea funcionó. Al poco de entrar en la URSS, tres baterías de misiles pusieron a la avioneta de Rust en su punto de mira. Más tarde dos cazas salieron a su encuentro. Uno pidió permiso para derribarlo, pero se lo denegaron. No sabían qué era aquello que aparecía en el radar, hasta que aterrizó en el lugar más sagrado, junto a la tumba de Lenin, donde no se permitía fumar ni a medio kilómetro. Rust fue condenado en septiembre a cuatro años de trabajos forzados, pero en lugar de picar piedra lo encerraron en Lefortovo, la mejor cárcel moscovita. En agosto de 1988 lo indultaron y a casa.

Aquellos eran unos años de asentamiento del nuevo y joven secretario general del PCUS, Mijaíl Gorbachov. Quería cambiar cosas fundamentales, pero era una etapa de grandes vacilaciones y estupefacción. Los gastos de defensa, se enteró, representaban el 16,4% del PIB. Más o menos. Los gastos imperiales, todo sumado, quizá hasta el 40% del presupuesto nacional. "No se puede vivir así", decía.

Rust cayó como un paracaidista en aquel contexto. El glorioso aterrizaje permitió a Gorbachov sacarse de encima a la plana mayor del ejército, hasta 300 generales, comenzando por el jefe de la defensa aérea, el general Alexander Koldunov, y el propio ministro de defensa, Mariscal Sergei Sokolov, sustituido por un militar gris y bonachón, Dimitri Yazov, que acabó conspirando contra Gorbachov en agosto de 1991. Eran tiempos de cambio: una nueva doctrina militar, más brío a la política de desarme.

El incidente Rust también contribuyó a un replanteamiento más crítico del sistema por parte de los dirigentes que cristalizó a finales de 1987 en un plan de reforma política con énfasis en la democratización y en la libertad de expresión.

Nada de todo eso hubiera tenido la más mínima consecuencia si al frente del régimen no hubiera habido un político, animado por un raro optimismo y voluntarismo que llegó a sacrificar la posición geopolítica de gran potencia de su país en el mundo, y hasta los cimientos de su propio poder personal, en aras de un proyecto moral global. Se trataba de la unificación mundial, de la superación de una civilización caduca basada en la crematística y la guerra. Una guerra cuyo último recurso eran las armas de destrucción masiva que había que abolir. Se trataba de un nuevo pensamiento.

Naturalmente, alguien con aquellas ideas sólo podía fracasar. Sin embargo aquella actitud, tan rara en los políticos, sigue teniendo hoy una demanda aún mucho mayor, lo que obliga a replantearse la categoría de fracasado habitualmente adjudicada a Mijaíl Gorbachov y lo coloca, como decía el académico Dimitri Furman, al lado de grandes hombres de la historia como Gandhi u otros profetas de los grandes principios universales
.

Autor/s: Montserrat Serra

Tísner, centenari del gran polifacètic

Dilluns farà cent anys del naixement d'Avel·lí Artís Gener, Tísner · Diumenge li faran un homenatge particular, lingüístic i lúdic, impulsat per Màrius Serra i Oriol Comas
El dia 28 de maig de fa cent anys va néixer a Barcelona Avel·lí Artís Gener (1912-2000), conegut pel pseudònim Tísner (#Tisner,@artis_gener). Fou un personatge polifacètic: novel·lista, periodista, ninotaire, escenògraf, traductor, enigmista, publicitari, corrector de català, pintor, llibreter, home de compromís polític… Tísner va fer la guerra amb la República i el 1939 va haver d'exiliar-se, a Mèxic. De retorn a Catalunya, els anys seixanta, fou reconegut com a novel·lista i els seus mots encreuats en català de La Vanguardia el van fer popular. Quan va deixar aquests mots encreuats va passar el relleu a Màrius Serra, que és qui els fa des d'aleshores.
Tísner era un home-símbol, que enllaçava amb la Catalunya d'abans de la guerra, i per això fou un referent per a molts joves antifranquistes de la generació dels setanta i més endavant, que l'anaven a veure sovint a casa seva. Tísner, ja de gran, va abonar moltes iniciatives, d'índole diversa; per exemple, va apadrinar el projecte d'una versió catalana de l'Scrabble, proposat per Oriol Comas.
Màrius Serra i Oriol Comas, amb Miquel Sesé, són els impulsors d'un homenatge particular a Tísner: una partida simultània de Scrabble, amb quaranta dels millors jugadors de fa uns quants anys i d'ara. Serà diumenge, a les 11.00, al Palau Moja de Barcelona.

Reivindicar la seva literatura
Màrius Serra, verbívor: 'Al Tísner, li estic molt agraït i aprofito per reivindicar-lo sempre que puc, perquè és un personatge que ha quedat una mica desdibuixat en la cultura catalana. Probablement, pel fet de ser molt polièdric, i en aquest sentit m'hi sento molt identificat. Al Tísner, li dec la independència: em va fer hereu de la secció de mots encreuats en català de La Vanguardia, que volia dir un ingrés estable. De manera que vaig poder pensar en la professionalitat des de l'escriptura.' 
'Però, a més a més, el reivindico perquè em va fer vibrar amb la seva literatura. Crec que 'Paraules d'Opoton el Vell' i 'Les dues funcions del circ' haurien de figurar, totes dues, entre les millors novel·les del segle XX, escrites en català. I avui no hi ha aquesta percepció social d'ell com a autor. I, d'una altra banda, la seva actitud era meravellosa, perquè venint d'algú que havia passat la guerra i tot un exili, quan torna a aquesta societat en què el lema era 'salvem els mots', ell deia: 'Bé salvem-los, però ensalivem-los també.' Perquè aquesta dita espriuana es pot entendre com si digués "posem-los dins un armari, preservem-los, museïtzem la cultura catalana…", i si no fem ús d'aquests mots, es moriran, i difícilment tindran gens d'interès per a la gent jove.'
'Ell trempava, amb la gent jove. A casa seva, s'hi trobava tota la generació dels setanta, el Jaume Fuster, la Maria Antònia Oliver… Jo hi vaig anar a petar amb l'Oriol Comas: anàvem a jugar a Scrabble a casa el Tísner, i allà ens trobàvem amb en Pep Sala, que era jovenet i volia tocar la guitarra. El Tísner sempre tenia gent, i com més jove, millor. Això el vivificava.'

La primera partida de Scrabble en català fou l'any 1990 i la va apadrinar en Tísner
Oriol Comas, especialista en jocs: 'Vaig conèixer en Tísner l'any 1990. Pensava que calia editar l'Scrabble, aquest joc lingüístic, en català, que no hi era. I per convèncer el propietari que en tenia els drets en castellà, Manel Borràs (artífex de Juguetes Borrás), vaig pensar que calia tenir un bon padrí i organitzar un gran esdeveniment. Així que vaig demanar al Tísner si volia ser el padrí del joc. De seguida em va dir que sí. També vaig anar a veure el conseller d'Ensenyament d'aleshores, que era en Josep Laporta, que va resultar ser un admirador dels mots encreuats del Tísner, i també hi va donar suport.' 
'Manuel Borràs va tirar endavant l'edició del joc (es va morir el 14 de maig proppassat, i per això en l'acte de diumenge també li dedicarem un petit homenatge). Aleshores em vaig posar en contacte amb el Lluís de Yzaguirre, lingüista computacional, que era professor de la UB (avui ho és de la UPF), perquè analitzés la freqüència de cada lletra en la llengua catalana. El català té unes 600.000 paraules, que vol dir uns cinc milions de lletres. Amb això, va calcular quantes 'a', 'b', 'c'… hi havia. Va ser el primer estudi que establia la freqüència de les lletres per a fer la versió de Scrabble. Vam aplicar alguns factors de correcció i vam donar un valor a cada lletra. A diferència d'alguna altra llengua, vam incloure-hi la 'ç' (a França no la tenen), i la 'l·l' i la 'ny' com a lletres. Era una manera de prestigiar la versió catalana.'
'El Primer Campionat de Scrabble en Català es va fer el 26 de març de 1990, dins el Saló de l'Ensenyament. Va ser una partida duplicada dirigida per Tísner i per mi, en què van participar cinquanta parelles de nens d'escoles catalanes diverses. Van guanyar la Meritxell Bassols i el Joaquim Pascual, de Sant Celoni, que també van guanyar el segon campionat, el febrer del 1991, sota la direcció de Tisner, Màrius Serra i Oriol Comas.'
'Recordo també molt vivament que, el maig del 1991, en Tísner, en Màrius i jo vam participar en la Setena Trobada d'Escoles Mallorquines, organitzada a Artà per l'Obra Cultural Balear. Vam fer-hi modalitats de jocs de Scrabble diferents, com una gran partida subhastada i partides simultànies.'
'Diumenge, reproduirem amb els millors jugadors de Scrabble en català, els de fa vint anys i els d'ara, aquella primera partida simultània que va dirigir en Tísner.'

dissabte, 26 de maig del 2012


Tísner: un escriptor per redescobrir

Demà diumenge se celebra el centenari del naixement d'Avel·lí Artís-Gener, 'Tísner' (1912-2000). L'escriptor de novel·les, contes, articles i llibres de memòries és ara per ara, dotze anys després de la seva desaparició, un nom poc present a les llibreries.
A LA IMATGE POTENT I ROBUSTA DE L'ESCRIPTOR L'ACOMPA-NYAVA  UNA GRAN CAPACITAT ORATÒRIA. A LA IMATGE POTENT I ROBUSTA DE L'ESCRIPTOR L'ACOMPA-NYAVA UNA GRAN CAPACITAT ORATÒRIA. FAMÍLIA ARTÍS-GENER
Avel·lí Artís-Gener s'enfurismava cada vegada que algú li deiapolifacètic , no pas perquè no acceptés la pluriocupació a què s'havia dedicat des dels anys 30, sinó perquè associava la paraula amb "els tastaolletes que se senten encuriosits sense aprofundir en cap coneixement". Des que amb només 16 anys va publicar el conte Martínez editor al setmanari Mirador , Tísner va començar una carrera literària que passaria per l'articulisme ( La Publicitat , L'Opinió ) i, a partir de la dècada dels 60 -després d'un llarg parèntesi d'exili a Mèxic-, també per novel·les com Paraules d'Opòton el vell(1968) i L'enquesta del canal 4 (1973). Els quatre volums de memòries, Viure i veure (1989-1994), van aconseguir recuperar la popularitat que l'autor barceloní havia tingut abans de la Guerra Civil.
Màrius Serra
Escriptor i 'hereu'
L'any 1988, Màrius Serra va visitar Tísner a l'apartament del carrer Comte Borrell on vivia. El motiu era fer-li una entrevista per a la revista Més : "Buscava escriptors que tinguessin una relació lúdica amb el llenguatge", comenta Serra, que després d'aquest primer contacte continuaria freqüentant la casa. "L'Oriol Comas i jo hi anàvem a jugar a Scrabble. Era molt divertit, perquè tot sovint s'inventava paraules i ens entabanava", diu el verbívorSerra, que dos anys més tard, al final de la presentació de la novel·la L'home del sac , seria interpel·lat per l'escriptor amb una notícia que li canviaria la vida: "Em va demanar si volia ser el seu hereu . Em vaig quedar de pedra i llavors va afegir: «L' hereu dels mots encreuats»". Tísner va ser un pioner del gènere a La Publicitat (1932-1936) i els recuperaria a partir de l'any 1967, primer des de Tele/Estel i més tard des de La Vanguardia , espai que a partir de llavors ocuparia Màrius Serra.
Pilar Rahola
Columnista i escriptora
A finals de la dècada dels 80, Pilar Rahola era editora de Pòrtic, i des d'allà va engegar el projecte de publicació de les memòries tisnerianes. "Tenia la convicció que a més de ser un bon escriptor i un home compromès havia viscut una vida interessantíssima, i que si l'explicava en podien sortir coses molt interessants -diu Rahola-. Viure i veure és un homenatge a la memòria de Catalunya, a tota una generació de republicans que van veure com s'esmicolava el seu somni per culpa de la Guerra Civil, i al llarg calvari de l'exili, que en el cas de l'Avel·lí va ser viscut des de Mèxic". Rahola recorda que "si no hi hagués hagut la destrucció del país, personatges com Tísner haurien anat pujant com l'escuma". Igual que en tants altres casos, l'escriptor va haver de fer un esforç suplementari per recuperar lectors i prestigi: "Com a escriptor, era un plaer llegir-lo. Com a narrador, una referència. Com a persona, un model moral", conclou Rahola.
Jordi Finestres
Periodista i biògraf
Un any després de la mort de l'autor, David Escamilla i Jordi Finestres van publicar l'única biografia que se n'ha escrit fins ara, L'univers Tísner (Angle). "L'Avel·lí va ser algú amb un fort compromís amb la cultura catalana: havia treballat moltíssim per a la seva supervivència -explica Finestres- . Era un escriptor àgil, ràpid i brillant, dotat d'una capacitat de memòria i lucidesa impressionants. La seva obra és ben vigent: queda pendent que algú prepari una antologia dels seus millors articles. D'aquesta manera es veuria l'actualitat de la feina que va fer als anys 30, l'època daurada del periodisme en català".
Julià Guillamon
Crític literari i escriptor
El boà taronja , recull de contes publicat per La Magrana l'any 1986, va ser preparat per Julià Guillamon, que havia conegut Tísner amb motiu d'una entrevista per a l'Avui . "Quan el vaig conèixer no tenia una presència gaire viva com a escriptor. El poc èxit d' Els gossos d'Acteó [1983] l'havia desanimat força -recorda Guillamon-. Tísner és d'aquells autors que, tot i no ser vertebrals en una literatura, fan dues o tres aportacions amb un valor d'època". A més de Paraules d'Opòton el vell , Guillamon destaca Les dues funcions del circ (1966) i 556 Brigada Mixta (1969): el primer, per la seva "gran modernitat"; el segon, perquè "és un llibre antitràgic, un bon anecdotari sobre l'experiència de la Guerra Civil".
Isabel Martí
Editora
L'any 1997, Edicions La Campana publicava Ciris trencats , una tria de les millors anècdotes i històries que Tísner va explicar a la ràdio durant els últims anys de la seva vida. "Era un autor amb una enorme capacitat de treball i molt rigorós, però alhora tenia una actitud molt juganera amb la vida -diu Isabel Martí-. A principis dels anys 90 vam publicar un llibre amb els dibuixos que Tísner i Calders havien publicat a la premsa. Tots dos són autors oblidats i és una pena. Van ser escriptors amb un enorme do de paraula. La seva literatura llisca i té un ritme molt bonic". Sobre l'absència de Tísner a les llibreries -aquest 2012 només s'ha reeditat Paraules d'Opòton el vell (Labutxaca)- Martí opina: "Estaria molt bé reeditar-ne llibres, però no els compraria pràcticament ningú: els editors hem de moure els fils per posar a l'abast els llibres, però un dels grans problemes del país és que no hi ha un pòsit ni una continuïtat, i els autors desapareixen de seguida".

Un Verdaguer indignado

Jacint Verdaguer.
Jacint Verdaguer.
Este es un país muy raro, tan raro que no es capaz de colocar a sus grandes figuras en el lugar que les corresponde. Este es el caso de Jacint Verdaguer (1845-1902), el poeta que fue uno de los grandes artífices de la Renaixença y sentó las bases de la literatura catalana moderna.
Dice el periodista Pere Cullell que Catalunya ha tenido tres grandes entierros verdaderamente populares, sentidos y multitudinarios, el de Francesc Macià, el de Buenaventura Durruti y el demossèn Cinto. Perp a pesar de tanto enraizamiento tuvo que pasar casi un siglo antes de que en la década de los 90 vieran la luz las primeras tesis universitarias sobre el poeta de Folgueroles y aun hoy puede oírse aquello de que Verdaguer no solo es una estación de metro.
Más allá de su producción literaria y periodística, ni siquiera su vida, llena de ingredientes novelescos, desde su relación con el marqués de Comillas, comerciante de esclavos; sus viajes a Cuba y Puerto Rico como sacerdote de los barcos de la Trasmediterránea; su misticismo y su vinculación a una secta esotérica, o su conflicto con la jerarquía eclesiástica han despertado suficiente curiosidad.
La Casa museu, en Folgueroles. MARC VILA.
La Casa museu, en Folgueroles. MARC VILA.
A la figura de Verdaguer le fastidió enormemente el franquismo cuando, en 1971, en una operación de supuesta aproximación a la cultura catalana, puso la imagen del poeta en los billetes de 500 pesetas.Asociar la figura del escritor a la dictadura ya era nefasto. Más todavía cuando autores como José María Pemán eran los referentes culturales del régimen.
Quitarle el polvo al autor de L’Atlàntida o Canigó es tarea relativamente reciente y en buena parte debida a los estudios del catedrático Narcís Garolera que ha editado numerosas obras de Verdaguer, y a editoriales como Proa, Pagès editors, Edicions 62, Tusquets o Edicions del 1984 que las han publicado en la última década.
La Fundació Verdaguer ha mantenido viva y sigue manteniendo el recuerdo y la investigación sobre la obra del poeta. Lo hace de muchas maneras y una de ellas es a través de la Quinzena Literària que se realiza en Folgueroles desde el viernes 18 de mayo.
Agenda del poeta con notas manuscritas, 1890.
Agenda del poeta con notas manuscritas, 1890.
Una de las actividades de esta edición es la presentación de un Verdaguer solidario a través de la difusión de la obra Caritat, un libro que editó el propio poeta para colaborar económicamente en la reconstrucción de una serie de pueblos de Andalucía asolados por un terremoto en vísperas de la Navidad de 1884. En la presentación de una exposición sobre aquella obra se puede leer:
“El Verdaguer de Caritat, de 40 anys, a la Barcelona de la meitat dels 80 del segle XIX, esdevé un sismògraf, no pas de terratrèmols com els d’Andalusia, sinó dels moviments que transformen la societat que ell mateix contribueix a transformar, transformant-s’hi, amb els rics dels palaus dels Comillas, dels Güell, dels bisbes de Vic i de Barcelona, i amb els pobres dels tallers, de les fàbriques i dels carrers.”
Aquel Verdaguer que había conocido las dos caras de la sociedad igual hoy estaría con los indignados.

dijous, 24 de maig del 2012


La beneiteria nacional de Catalunya

Han escrit un manifest en què demanen que l'allioli sigui considerat salsa nacional

La Vanguardia en català | 24/05/2012 - 00:00h

Jo creia que, amb una bandera, un escut i un himne, un país ja té prou símbols i no en necessita cap més. Símbols per respectar o per cremar, segons convingui en cada moment de la història i depenent de la trinxera que et calgui defensar. Doncs es veu que estava equivocat. Ara, ves per on, a més de la bandera, l'escut i l'himne, els catalans necessitem un altre símbol: una salsa nacional, convenientment reconeguda com a tal pel Parlament. No és cap broma. Al vilar de Creixell, al municipi altempordanès de Borrassà, celebren des de fa anys una fira i una festa de l'allioli, i aquest any han escrit un manifest en què demanen que l'allioli sigui considerat salsa nacional catalana. A la pàgina web de la Fira de Creixell apleguen firmes per impulsar aquesta petició.

¿Per què ha de ser l'allioli salsa nacional de Catalunya? És una salsa que es fa a molts llocs del mediterrani occidental: a Andalusia, al País Valencià, a Occitània, a la Ligúria, a Calàbria, a Sicília... ¿Què té d'intrínsecament català, l'allioli? Res. Pel mateix preu, tots aquests altres llocs podrien demanar de convertir-la en la seva salsa oficial i ningú no els podria negar el dret. Però no ho fan perquè tenen dos dits de front i encara no s'han begut del tot l'enteniment. Posats a buscar una salsa intrínsecament catalana, ho seria molt més el romesco. Però és que el romesco tampoc no es mereix la barroeria indigna de ser declarada salsa nacional de Catalunya. ¿De debò es pensen que el Parlament ha de perdre el temps en cigalades com aquesta? Després de la salsa nacional de Catalunya, què proposaran? La sopa nacional de Catalunya? L'amanida nacional de Catalunya? El rostit nacional de Catalunya? L'arròs nacional de Catalunya...?

Sovint, aquest país pateix uns atacs de barretinisme barat que fan posar la pell de gallina. És la carrincloneria més tronada, la de les rajoles d'"Aquí hi viu un català!". Fa uns quants lustres, a uns il·luminats se'ls va acudir que, com que hi ha una truita a la francesa i una truita a l'espanyola, no podia ser que els catalans no poguéssim exhibir, orgullosos, una truita a la catalana, i van impulsar un concurs per crear-ne una. ¿Canviarà res al món, a la gastronomia o al mateix allioli, si li atorguen el títol de salsa nacional? Més els valdria esmerçar l'esforç a intentar que els alliolis que se serveixen a la immensa majoria de restaurants catalans deixin de ser una vergonya i serveixin allioli de debò, ben fets i sense afegits per lligar-los. Sovint ens queixem que els estats que ens tenen emparedats són perversos i se'ns pixen a la boca, però és que, quan no són ells els que se'ns hi pixen, ens hi pixem nosaltres mateixos. Aquest és un d'aquests casos. ¿Per quins set sous cal que Catalunya instauri una salsa nacional? Faria riure si no fes pena.