Ja hi ha criatura nova a punt de sortir al carrer. La primavera dels Indignats es publica la primera setmana de juliol i és una crònica-assaig sobre el moviment del 15-M des d'una perspectiva àmplia per intentar entendre què ha passat perquè milenars de persones hagin decidit sortir al carrer a demanar canvis polítics profunds. El llibre el publica Meteora i en aquest link de la seva pàgina web podeu saber-ne més coses
http://www.editorialmeteora.com/noticia/la-primavera-dels-indignats-de-sebastia-bennasar-l-estudi-sobre-el-moviment-del-15-m-arriba-a-les-llibreries-a-primers-de-juliol/285
també hi ha els audios de la primera entrevista, a Ràdio Tiana,
http://ia700503.us.archive.org/30/items/Ent.PrimaveraIndignats/Td-ent.laPrimaveraDelsIndignats.mp3
i l'avanç editorial que varen oferir els diaris El Punt i Avui.
http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/428388-els-indignats-ja-tenen-llibre.html
http://www.elpunt.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/428388.html
Massa blocs a la vegada, massa dispersions. Ara unifico tots els esforços en aquest únic espai on s'uneixen algunes de les meves passions: la literatura, la novel·la negra, Portugal, el periodisme. Tot per intentar saber perdre, com la novel·la de David Trueba, perquè saber perdre ja és una victòria
dimecres, 29 de juny del 2011
LA PRIMAVERA DELS INDIGNATS
diumenge, 26 de juny del 2011
L'opinió de L'Espira
L'article d'ahir a L'Espira el podeu llegir en PDF aquí:
El carrer de Roberto Bolaño
L’escriptor Roberto Bolaño ja té un carrer a Girona, és a dir, ja és immortal fins que algú consideri que és temps de canviar de gustos estètics i decideixi alterar la nomenclatura dels carrers, que en aquestes terres nostrades en sabem molt d’aquestes coses. Que Bolaño tingui un carrer a Girona és una putada. Sobretot perquè els carrers només te’ls posen quan ja t’has mort i no pots decidir si el carrer en qüestió t’agrada o no, com la Plaça Manolo Vázquez Montalbán, a Barcelona, al Raval, sense arbres i amb un hotel de cinc estrelles. Tenir un carrer significa que t’has mort i per ventura que els teus llibres són tan coneguts que els llegeix tothom, o tan profunds que els entén poca gent però queda bé dir que es llegeixen. Una mica de tot això hi ha en Bolaño, que s’ha convertit en un autor de culte que arriba a les masses, o a unes determinades masses. No és que em molesti, és que em sap greu que el pobre home no tingués aquest reconeixement en vida i pogués viure sense angoixes econòmiques (és clar que igual ens hauríem perdut algunes de les seves millors obres, amb aquesta seguretat burgesa) i pogués fer actes de supèrbia com signar només 150 llibres com fa Murakami que, cal dir-ho, quan va publicar el primer llibre en català aviat es trobava a les botigues de saldo.
Vaig arribar a Bolaño a través de La literatura nazi en América, el 1996, quan tenia 20 anys i el Diari de Balears acabava de néixer i a Bolaño no el llegia gairebé ningú. En aquests quinze anys, els llibres de Bolaño i el diari han estat una presència constant a la meva vida. Anar a la llibreria de la Joana amb en Pep Maria Aguiló (tot sortint de l’Ajuntament de Palma, els dimecres, després d’haver anat a les rodes de premsa del dia, d’haver revisat els acords horribles de la Comissió de Govern, d’haver passejat pels despatxos de l’oposició, i d’haver recuperat forces a Can Joan de S’Aigo per poder suportar la roda de premsa posterior a la Gerència d’Urbanisme –inacabables guàrdies en despatxos farcits de personatges secundaris de Bolaño-) de vegades se saldava amb premi per als dos: un Bolaño per a mi, un Trapiello per a ell. La Joana va trobar-me la primera edició de “La pista de hielo” i la de “Consejos de un discípulo...”, del 1984, les dues guardades com un tresor. Vaig trobar un altre bolanyista al diari, en Toni Limongi, amb qui sempre parlàvem de l’escriptor. Dèiem d’entrevistar-lo algun dia si venia a Mallorca. Però ens vàrem haver de limitar a escriure’n la necrològica i les ressenyes dels seus llibres. És una putada que Bolaño tengui un carrer a Girona perquè per tenir un carrer has d’estar mort.
MÓN
Un exagent del KGB diu que Bin Laden va morir el desembre del 2001
Daniel Estulin també explica al llibre 'Desmuntant Wikileaks' que el líder d'Al-Qaida no va tenir res a veure amb els atemptats de l'11-S. Segons l'espia, autor de 'La veritable història del Club Bilderberg', “tot és fals”
EFE
Barcelona | Actualitzada el 25/06/2011 11:17
Daniel Estulin, un exagent del KGB, el servei secret soviètic, diu que "tots" els serveis d'espionatge del món sabien que Bin Laden va morir per una malaltia renal el desembre del 2001, i no el maig passat, durant una rocambolesca i supersecreta operació militar nord-americana que els va sorprendre en el seu amagatall del Pakistan. "Tot és fals", assegura Estulin. "Està enterrat a Bora Bora", a la Polinèsia francesa, comenta aquest exagent rus, que acaba de publicar un nou llibre, Desmuntant Wikileaks, d'Edicions Bronze.
Segons Estulin, Bin Laden "no va tenir res a veure" amb els atemptats de l'11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington, que van tenir lloc tot just tres mesos abans de la seva suposada mort. "Les imatges que hem vist d'ell aquests anys són falses", diu. Estulin justifica la "mentida" Bin Laden per la necessitat que han tingut els Estats Units de justificar la seva "guerra contra el terror". "No hem vist el seu cadàver i és impossible fer una prova d'ADN en tan sols unes hores, tothom sap que són necessaris uns quants dies. Els americans són especialistes en aquest tipus de muntatges", recalca l'espia.
La "mentida" de la mort del terrorista més buscat de tots els temps, continua, va poder desmuntar-se "en hores" gràcies a Internet, un espai de llibertat però també "una enorme màquina d'espionatge", una cosa que coneix, i molt bé, aquest agent del contraespionatge militar rus que va treballar uns quants anys a l'Àfrica en països com el Txad, Sudan, el Zaire i Uganda "per netejar les aldees de traficants de diamants de sang". "Fart de tota aquesta moguda", relata, Estulin va decidir abandonar el KGB el 2006.
"No és cert que només sigui possible sortir d'una agència d'espionatge amb els peus per davant, ficat en una caixa de fusta". Aquí hi és ell per demostrar-ho. Això sí, sempre va tenir clar qui eren els seus enemics, però no tant qui eren els seus amics. "O surto o em maten", es va dir llavors Estulin. Després d'una experiència tan "excitant" podia haver-se dedicat "al negoci de les armes" o a escriure relats "per a nens". Ni una cosa ni l'altra. Finalment, va decidir explicar, de viva veu o per escrit, "alguna de les moltes coses" que ha tingut oportunitat de conèixer per la seva feina.
Wikileaks, una excusa per controlar internet
La veritable història del Club Bilderberg, un selecte i discret club al qual pertanyen alguns dels més poderosos del planeta, "un govern mundial a l'ombra", ha estat fins ara el seu major èxit editorial. Un èxit que vol repetir amb Desmuntant Wikileaks, en què no deixa canya dreta. Qui hagi ordit la "conspiració" que, segons ell, és Wikileaks, "un instrument de desinformació mediàtic", té "una ment privilegiada". I, per descomptat, en cap cas és qui "passa" per ser-ne el fundador, Julian Assange, que "sense saber-ho" treballa per la CIA, la totpoderosa agència nord-americana d'intel·ligència. "Wikileaks -diu sense immutar-se- és l'excusa que han creat els EUA per controlar internet. És una estafa gran i perillosa de la intel·ligència nord-americana", insisteix.
La veritable història del Club Bilderberg, un selecte i discret club al qual pertanyen alguns dels més poderosos del planeta, "un govern mundial a l'ombra", ha estat fins ara el seu major èxit editorial. Un èxit que vol repetir amb Desmuntant Wikileaks, en què no deixa canya dreta. Qui hagi ordit la "conspiració" que, segons ell, és Wikileaks, "un instrument de desinformació mediàtic", té "una ment privilegiada". I, per descomptat, en cap cas és qui "passa" per ser-ne el fundador, Julian Assange, que "sense saber-ho" treballa per la CIA, la totpoderosa agència nord-americana d'intel·ligència. "Wikileaks -diu sense immutar-se- és l'excusa que han creat els EUA per controlar internet. És una estafa gran i perillosa de la intel·ligència nord-americana", insisteix.
dissabte, 25 de juny del 2011
NITS DE LISBOA
És encara de dia i l'al·lot de les entrades no ha arribat, però ho fa ràpid. Amb el poder a les mans, la Umbelina, la Victòria i jo anem a buscar gasolina per al cos. Un restaurantet a prop del Castell on ja sabem que menjarem pitjor i més car que a qualsevol altre lloc, però si ho saps no passa res. Les terrasses estan plenes i molts clients són portuguesos. Descartam el restaurant de Goa i anam a un de clàssicament portuguès. Són ràpids, no són extremadament cars i el menjar és menjar. Després, entram al Castell. Fa calor, agafam lloc en unes cadires de plàstic rígides. Molt millor que les habituals de fusta d'aquestes coses a l'aire lliure, però al final són cadires. Hi ha el pont il·luminat al fons, hi ha el cel amb aquell color blau fosc quasi negre que s'hi anirà tornant i hi ha extranys ocells nocturns que canten des dels arbres amb un lament esqueixat de presoner medieval. Surten els músics i després surt ella. Mafalda Arnauth arrenca el concert una mica accelerada, de vegades sense aire. Però a la tercera cançó comença la màgia de les fades del fado i ella fa una actuació superba, tal volta amb massa parlament entre peça i peça. Els músics són extraordinaris, la nit plàcida acompanyada per aquesta veu prodigiosa hi guanya quan s'arrenca amb alguns tangos, un d'ells de Piazzola que acaba essent un joc de virtuosismes entre el guitarrista, l'acordió i la veu d'Arnauth. Continua el concert i la sorpresa: el Lisboa Fado Ensemble, instruments clàssics per reinventar el fado. Arnauth ho fa amb els temes propis i el públic ja està entregat, fins i tot de veegades els ocells callen per sentir-la a ella. Marxa l'Ensemble i ella torna als fados més clàssics, amb homenatges explícits i més avorrits: és el que té el fado clàssic, que si es versiona es millora i si s'imita es perd. Tot i això, era obligatori cantar-los, per promocionar la candidatura a Patrimoni de la Humanitat. Acaba el concert amb el públic dempeus i llarga ovació. Les vistes de Lisboa des del Castell, aprofitam fins al darrer moment per gaudir de la ciutat, tornam a peu a poc a poc de cap a casa. Des del Miradouro de Santa Luzia es pot sentir l'arraial de São Miguel. Hi ha música pimba i festa major. Contrast entre l'alta cultura i la baixa cultura, però convé recordar que l'alta cultura no és res més que la baixa cultura un poc modificada. Pervertida fins i tot. Continuam. A Graça hi ha gent al Botequim, el bar on passava les hores la poetessa Natália Correia. Fa una mica de fresca. Agafam el carrer de Damasceno Monteiro, amb vistes espectaculars. Continuam. Lisboa fa olor de festa. LLuny se sent la música d'un altre arraial. Al barri de les Colònies la Umbelina i la Victoria marxen cap a casa i jo baixo fins a Almirante Reis. Una gran avinguda freda i deserta. Pujo el turonet cap a casa. Al carrer, als balcons, hi ha gent que parla a la fresca. Ja som al Barri. Des de la finestra de la marquise se sent alguna música. Tot és a les fosques menys a una finestra on hi ha algú que estudia aprofitant la fresca. Bona nit Lisboa.
Etiquetes de comentaris:
fado,
Lisboa,
Mafalda Arnauth,
Música
divendres, 24 de juny del 2011
Opinió | Sebastià Bennàssar
Palma ja va de cul enrere
Sebastià Bennàssar | 24/06/2011 | Vistes: 40
- Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5
- Puntua amb 1 estrelles
- Puntua amb 2 estrelles
- Puntua amb 3 estrelles
- Puntua amb 4 estrelles
- Puntua amb 5 estrelles
Les majories absolutes mai no han estat bones excepte per a qui les administra. Mateu Isern s'ha instal·lat a la poltrona de Cort i ha començat a fer cagades emparat pels vots: unificar cultura i esports (o sigui, el cul i les témpores), suprimir l'àrea de política lingüística i carregar-se l'eix cívic de Blanquerna, a més d'inflar les xifres del deute municipal. Amb aquestes actuacions programàtiques ja sabem què ens espera els propers quatre anys: una ciutat de cada vegada més inculta, més castellanitzada, i més al servei dels cotxes.
És a dir, un gran retrocés. Palma hauria de ser la capital turística de la Mediterrània, però sembla que a aquest alcalde li interessa més el hooligan del low cost que no el turista d'alta qualitat; el pensament únic i el genocidi lingüístic. Per ventura passarà a la història com el pitjor batle de ciutat. De moment, fa passes en aquesta direcció.
És a dir, un gran retrocés. Palma hauria de ser la capital turística de la Mediterrània, però sembla que a aquest alcalde li interessa més el hooligan del low cost que no el turista d'alta qualitat; el pensament únic i el genocidi lingüístic. Per ventura passarà a la història com el pitjor batle de ciutat. De moment, fa passes en aquesta direcció.
dijous, 23 de juny del 2011
L'estratègia d'Extremadura
Sebastià Bennassar. Diuen els qui en saben que en política no hi ha pacte contra natura possible, que del que es tracta és que tu governis i que els altres no ho facin, perquè si tu governes, encara que sigui limitat pels altres, no són els altres els qui governen encara que limitats per tu. Part d’aquesta veritat pot explicar, per ventura, què punyetes està passant a Extremadura, on si tot va com toca Izquierda Unida donarà la presidència al Partit Popular i, potser, segellarà la seva mort precipitada i gloriosa. Si el guió es compleix i s’aprova allò que les bases del partit han decidit, Monago serà el primer president Popular d’una comunitat autònoma que necessita mà de metge i que per ventura haurà trobat la solució en aquest pacte de circumstàncies.
La situació de Monago i del PP a Extremadura s’haurà d’incorporar aviat als manuals d’història i als de politologia. El 22 M el poder blau a Extremadura es va multiplicar per molt i el PP va passar a ser la força més votada, però sense majoria absoluta. Llavors va arribar el moment més fascinant de la política, el dels pactes. Monago, que havia fet un gir al centre, va oferir grans contrapartides a Izquierda Unida, que aconseguirien coses importants del seu programa i que a més a més, així acabarien amb la preeminència del PSOE a la comunitat, acabat d’una vegada per totes el Rodríguez-Ibarrisme (que encara planava des de la jubilació) per a gran alegria de tots.
És suïcida l’actitud de Monago? No gens. Ha aconseguit l’objectiu principal del PP: governar un féu del PSOE i un territori que sempre els era esquiu, i a més a més, si les coses li surten més o manco bé haurà aconseguit desfer la màquina socialista –decebuda per la situació espanyola general i per la local-regional en particular- i destrossar Izquierda Unida no només a Extremadura sinó a tota Espanya. Rajoy –si és que arriba a governar- li ho haurà d’agrair molt més a ell que no a l’armari de Camps i a les taronjades de Rita Barberà. Vés qui ho hauria dit fa quatre anys. A més a més, Monago tendrà quatre anys de coll per anar consolidant la seva posició: com que la seva majoria és feble, si no compleix tot el que ha promès al seu programa podrà dir que estava fermat per les minories parlamentàries, que l’obligaran a anar pactant moltes coses i això l’ajudarà a demanar als seus seguidors una victòria més àmplia i absoluta a les properes eleccions. Si és intel·ligent no esgotarà el mandat. D’aquí a dos anys, si finalment el PP guanya a Madrid (cosa que s’haurà de veure perquè si les eleccions generals s’avancen pot passar qualsevol cosa per l’efecte 15-M), pot convocar unes noves eleccions i tenir la quasi certesa que guanyarà. Izquierda Unida i el PSOE no hauran aconseguit refer-se i crear una dinàmica guanyadora i ell anirà a l’alça amb la solvència que dóna governar. És una lliçó de manual de politologia. Llàstima que els grans estrategs sempre siguin de dretes.
dimecres, 22 de juny del 2011
El PERFIL DE JOSÉ MARIA RODRÍGUEZ AL BALEARS
Opinió | Sebastià Bennasar
L’exili (daurat) d’una força de la natura
Sebastià Bennasar | 22/06/2011 | Vistes: 19
- Actualment puntuat amb 4 estrelles sobre 5
- Puntua amb 1 estrelles
- Puntua amb 2 estrelles
- Puntua amb 3 estrelles
- Puntua amb 4 estrelles
- Puntua amb 5 estrelles
Li agrada matinar. O com a mínim això es traspuava durant la seva etapa de regidor a Cort amb Joan Fageda, quan era capaç de citar periodistes a les vuit del matí al seu despatx (fins que va aprendre que era millor fer altres coses i citar-nos a partir de les onze). És curiós que algú que ha treballat tant per Palma, que l'ha feta aixecar, asfaltar, tornar a aixecar, canalitzar i emmirallar, ara se'n vulgui anar a Madrid, a aquest cementiri d'elefants que és el Senat (amb algunes il·lustres excepcions com Pere Sampol). Coneixent la seva capacitat de feina, per ventura sí que alguna cosa es remourà en aquella cambra. José María Rodríguez Barberá té l'empenta i la força d'una envergadura prodigiosa per a la seva edat -va néixer el 1947 i ja se sap que els d'aquesta generació de postguerra eren més aviat poca cosa- que l'ha fet ser un adversari temible en el debat on els gestos i una tendència a posar-se vermell i a suar quan es posava nerviós suplien la ironia i una oratòria que mai no s'ha caracteritzat per l'excel·lència en la verbalització (ep, en cap de les dues llengües de la Comunitat). Això sí, veure'l bullir al banc de Cort o al dels membres del Govern al Parlament era un espectacle de vehemència en la defensa de les seves propostes.
Rodríguez va regir Palma amb mà de ferro, proximitat i un nodrit grup de col·laboradors de fidelitat fora mida. La seva etapa com a conseller fou molt més irregular i ningú no oblidarà una fabulosa conversa telefònica inclosa en el cas Andratx. Rodríguez marxa a Madrid sense màcula a l'expedient i fent el procés natural de molts dels que han nascut al sud del País Valencià. Ell va fer-lo a la inversa i el seu camí de Daia Nova (el Baix Segura) cap a Madrid ha passat per Palma. En política, Rodríguez s'ha demostrat ben bé com el seu poble: ferruginós i aspre. Daia Nova es caracteritza pel conreu de llegums i cítrics, i per a molts, fins i tot dins del seu partit, Rodríguez era això: un menjar pesat i àcid.
Al darrere d'aquesta façana s'hi amaga un tipus singular, que és capaç d'enfadar-se com un tro i poc després riure per les butxaques com una força de la natura. És el mateix que s'abrandava en els plens de Cort però que en una pausa era capaç de convidar al petit bar de la cantonada els polítics amb els quals s'acabava de discutir i en un ambient que s'ha trobat a faltar especialment des de la desaparició dels malaguanyats Ferran Trujillo i Joan Bauzà, en una etapa on la política de Cort no era brillant però sí que era divertida (el batle Fageda i en Sebastià Serra contribuïen a posar humor als plens).
Rodríguez se'n va Madrid i es pot dir que es tanca per sempre una etapa de la política a ciutat on aquest homenàs ha ocupat bona part de les polèmiques. La seva fesomia bulldoguesca ha permès que la caricatura i el retrat fossin senzills per als companys que posen una nota d'humor-amor agredolç als diaris. Rodríguez és un d'aquests polítics que els periodistes agraeixen que existeixin, per bé i per mal, perquè no és un producte de màrqueting ni d'escola de disseny. És temperamental, i això, en aquest món de pensament únic i de càlculs de possibilitats, és quelcom que es troba a faltar.
José María Rodríguez ens ha duit petards i focs d'artifici, un pla mirall del tot innecessari i una alegria fallera que ningú no li havia demanat, però no es pot negar que ha estat feiner, que ha cregut en el seu projecte per a Palma i que s'hi ha dedicat en cos i ànima. Veurem què fa a Madrid.
Rodríguez va regir Palma amb mà de ferro, proximitat i un nodrit grup de col·laboradors de fidelitat fora mida. La seva etapa com a conseller fou molt més irregular i ningú no oblidarà una fabulosa conversa telefònica inclosa en el cas Andratx. Rodríguez marxa a Madrid sense màcula a l'expedient i fent el procés natural de molts dels que han nascut al sud del País Valencià. Ell va fer-lo a la inversa i el seu camí de Daia Nova (el Baix Segura) cap a Madrid ha passat per Palma. En política, Rodríguez s'ha demostrat ben bé com el seu poble: ferruginós i aspre. Daia Nova es caracteritza pel conreu de llegums i cítrics, i per a molts, fins i tot dins del seu partit, Rodríguez era això: un menjar pesat i àcid.
Al darrere d'aquesta façana s'hi amaga un tipus singular, que és capaç d'enfadar-se com un tro i poc després riure per les butxaques com una força de la natura. És el mateix que s'abrandava en els plens de Cort però que en una pausa era capaç de convidar al petit bar de la cantonada els polítics amb els quals s'acabava de discutir i en un ambient que s'ha trobat a faltar especialment des de la desaparició dels malaguanyats Ferran Trujillo i Joan Bauzà, en una etapa on la política de Cort no era brillant però sí que era divertida (el batle Fageda i en Sebastià Serra contribuïen a posar humor als plens).
Rodríguez se'n va Madrid i es pot dir que es tanca per sempre una etapa de la política a ciutat on aquest homenàs ha ocupat bona part de les polèmiques. La seva fesomia bulldoguesca ha permès que la caricatura i el retrat fossin senzills per als companys que posen una nota d'humor-amor agredolç als diaris. Rodríguez és un d'aquests polítics que els periodistes agraeixen que existeixin, per bé i per mal, perquè no és un producte de màrqueting ni d'escola de disseny. És temperamental, i això, en aquest món de pensament únic i de càlculs de possibilitats, és quelcom que es troba a faltar.
José María Rodríguez ens ha duit petards i focs d'artifici, un pla mirall del tot innecessari i una alegria fallera que ningú no li havia demanat, però no es pot negar que ha estat feiner, que ha cregut en el seu projecte per a Palma i que s'hi ha dedicat en cos i ànima. Veurem què fa a Madrid.
dilluns, 20 de juny del 2011
VÍCTOR TORRES
En la mort de Víctor Torres (o el descrèdit del periodisme)
Sebastià Bennassar. Víctor Torres va fer, de llarg, la intervenció més brillant, emotiva i sentida de la darrera edició de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, al Conflent, l’any passat. Als peus del Canigó, un dels homes que havia transportat sobre les seves espatlles el fèretre de Pompeu Fabra, va anar desgranant els records de la seva vida i de l’exili, i sobretot l’amor fraternal que el va unir a un dels grans poetes de la literatura catalana, Màrius Torres, un dels poetes de la generació de la tuberculosi, com els també enormes Salvat Papasseit i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Víctor Torres ha mort als 96 anys i deixa al darrere l’empremta d’un home bo i savi, d’un home fidel sempre al seu país, des que es va afiliar a Esquerra Republicana el 1931. Lluità a la Guerra Civil com a voluntari amb la columna Macià-Companys, fou secretari de la Generalitat de Catalunya a l’exili durant el temps del president Irla (de fet, Torres era l’ànima de la Generalitat en un dels seus temps més difícils), i després de la mort del dictador va ser diputat i senador fins que els anys 80 va deixar la primera línia de la política.
La Universitat Catalana d’Estiu, en la que cada any participen nombrosos mallorquins i a la qual encara us podeu apuntar per anar a l’edició d’enguany, permet tenir la sort de conèixer persones que són la memòria viva del país. Recordo que només entrevistàrem a Torres dos periodistes: un era l’enviat del diari Segre –per a ell era obligat i gustós entrevistar-lo, era el seu tema de portada atès que Màrius i Víctor Torres són de Lleida i que es feia el centenari del poeta commemorat en un acte nacional- i l’altre fou un servidor. Tenir a una taula a la fresca aquell home i poder parlar-hi una estona, sense presses, sobre poesia, sobre país, sobre exili, sobre la vida, fou un privilegi i un honor i que els mitjans generalistes no li fessin gens de cas demostra, una vegada més, que el periodisme és un ofici en decadència. Aquell dia segur que algun insuls polític va fer les mateixes declaracions absurdes i buides de contingut que hauria fet el dia abans a o la setmana abans a Barcelona, però que a l’aire lliure motivaven més. Els periodistes –i sobretot els editors dels diaris- hem caigut en una degradació de la qual difícilment sortirem en aquest temps de roda de premsa sense preguntes, comunicat i periodisme de declaracions. Hem perdut l’esperit i així no es recuperaran lectors.
Víctor Torres s’expressava amb una lucidesa brutal. Es movia amb cadira de rodes, però conservava tota la força mental intacta. I sobretot una gran tendresa. A l’auditori de Prada, mentre molts alumnes es perdien –ai, la manca de criteri- el millor acte nacional de l’any, fórem molts els que ploràrem amb les seves paraules. Perquè eren les de la nostra memòria col·lectiva, massa sovint silenciades i menyspreades. Per sort, sempre queda algú per servar-les. Serà el millor homenatge per a un home bo.
diumenge, 19 de juny del 2011
Bolaño fa feliç Girona
Patti Smith va assistir per sorpresa a la inauguració del carrer que porta el nom de l'escriptor, al costat d'Herralde, Echevarría, Montané i Salomé Bolaño
19/06/11 02:00 - GIRONA - EVA VÀZQUEZ
Notícies de ...
Des de l'any 2008 ha estat batallant el poeta xilè Jorge Morales perquè el seu idolatrat Roberto Bolaño tingués ni que fos una discreta placeta dedicada a Girona, la ciutat on diuen que va ser feliç i pobre, i al final tanta perseverança, una perseverança tossuda, desbordant, tremenda, com saben els que el coneixen bé, ha tingut recompensa: un carrer inacabable, encara a mig urbanitzar, del barri de Domeny, que porta el seu nom des de fa uns quants mesos i que ahir va ser inaugurat en un acte tan poc protocol·lari, tan espontani i al mateix temps tan emotiu i greu, que el crític literari Ignacio Echevarría va assegurar que Bolaño “s'hauria fet un fart de riure” de veure'ls a tots allà reunits per honorar ben mirat un carrer llarguíssim però buit, i en presència únicament d'“una autoritat i a sobre derrocada”, va dir en referència a la regidora en funcions de Cultura, Lluïsa Faxedas. La veritat és que n'hi havia d'altres, de representants polítics, com la candidata del PSC a les últimes eleccions, Pia Bosch, que mentre esperava que comencés l'acte s'havia acostat a saludar una dona amb dues trenes mal pentinades i una vestimenta desmenjada d'eterna d'adolescent que tenia una retirada extraordinària a Patti Smith. Hi tenia una semblança prodigiosa, comentava incrèdula la gent, però no, devia ser una semblança i prou, fins que el llibreter Guillem Terribas, en pujar a la tarima, va anunciar que “Jorge Morales és l'única persona del món capaç d'aconseguir que dediquin a Bolaño un carrer de tres quilòmetres i que Patti Smith deixi tot el que estigui fent per venir a Girona a celebrar-ho amb els amics de l'escriptor”.
La cantant nord-americana, lectora incondicional de Bolaño des que fa quatre anys va descobrir-lo amb la traducció anglesa del portentós 2666, no va dubtar a acompanyar el seu amic Ignacio Echevarría fins a un descampat de Domeny per compartir amb tota la colla bolañesca aquest acte d'afirmació de la vida com a literatura, o del seu revers, de la literatura com una secreció de la vida, i fins i tot, accedir a la petició unànime perquè pugés a l'escenari a fer pública la seva adhesió a la causa. Com que domina poc el castellà, va disculpar-se, en lloc de discursejar es va oferir a interpretar “una cançó per a Bolaño”, i en sec, sota un cel gris que a estones s'esqueixava per filtrar una afilada claror, va interpretar Wing (“and if there's one thing / could do for you / you'd be a wing / in heaven blue”), un tema que ahir va sonar més elegíac que mai. Va ser el moment més especial de la festa, perquè havia estat no només del tot inesperat, sinó a més gens premeditat, però va haver de rivalitzar en encongiment i emoció amb la lectura que poc abans havia fet Salomé Bolaño d'algunes de les cartes que havia rebut del seu germà quan ell vivia encara a Girona i ella ja havia tornat a Mèxic, en què li parlava del fred i la boira, d'aquesta ciutat tan a propòsit per a les seves màscares i per a la lectura del “terrible Onetti”, de la seva fèrria obstinació de ser escriptor encara que fos “abocat a l'abisme i amb una secretària cega”. No tenir-lo ja al costat, la feia sentir terriblement sola, però poques vegades tant com fa tres anys, quan arran de la mort també de la mare, Victoria Ábalos, va tornar al domicili familiar i, entre capses amuntegades, va descobrir un paper que desconeixia, una mena de decàleg amb dotze punts, l'últim dels quals era un imperatiu “escriu!”, en què el seu germà afirmava la necessitat dels amics, l'exigència de “tocar, mirar i escoltar les parpelles del món”, de ser fidel i crític, de recordar que “el teu cos ha estat bell i que ho continua sent sota aquesta capa de desamor”, i que acabava aconsellant: “Si et quedes sol, projecta en els hospitals i els jardins les ombres de tots els que vas conèixer”. Mentre ho llegia, tenia sense cap dubte el germà al costat.
A l'acte, conduït per un frenètic Morales, editor de la revista El Llop Ferotge, van prendre també la paraula el cineasta Isaki Lacuesta, que va recordar la intenció primera d'aconseguir per a Bolaño la placeta que hi ha davant el pont d'Eiffel, amb la intenció de construir-hi “una pista de gel oberta només al juliol”; l'editor Jorge Herralde, que va admetre que “amb Bolaño el catàleg d'Anagrama va arribar al seu màxim esplendor”, i l'escriptor xilè Bruno Montané, que va llegir un poema escrit amb Bolaño la primavera de 1977 titulat La cantera de las manos.
LA CUINA I LA VIDA A LA VALL DE BOÍ EN UN LLIBRE
La Vall de Boí va ser el primer territori de la Catalunya continental que vaig trepitjar. Tenia nou mesos, era una Setmana Santa i hi havia neu a dojo. Els meus pares i els meus tiets varen fer un viatge en un d'aquells Renaults 5 que ho aguantaven tot i de cap a la muntanya s'ha dit. La segona vegada que vaig posar els peus a Catalunya tenia 14 anys i novament va ser la Vall de Boí la destinació. Fou un campament de travessa de muntanya de dues setmanes. La primera estàrem acampats a la vora de la Noguera de Tor, una mica més avall de Boí. Férem excursions i ens preparàrem per a la travessa. Ens iniciaren a l'escalada, férem rappel per la paret de la presa de Cavallers i visitàrem totes les esglésies romàniques de la Vall, que llavors no era patrimoni de la Humanitat. Sortírem al pub a Boí, férem focs de camp i ens banyàrem en aigües gelades. Participàrem ben activament a la festa de les falles de Taüll i fendírem la nit amb les torxes enceses. La segona setmana va tocar descobrir la natura salvatge del Parc d'Aigüestortes i els voltants. Férem el Portarró d'Espot i dormírem a Amitges, travessàrem fins a Salardú i pujàrem el Montardo d'Aran, remuntàrem carenes i cims fins a la Punta Alta i sí, ens banyàrem a l'estany en lluna plena, com a la novel·la. La vall de Boí sempre ha estat el meu paisatge i sempre l'he ensenyat i redescobert a poc a poc, amb plaer: amb en Jaume Vilanova; amb en Pep Gomis i en Salvador Iborra, amb n'Anna en aquells dies de Taüll i autoestop i memòria dels maquis, amb en Pedro per anar-hi a presentar el llibre un desembre... aquí, a la Vall, és on viuen alguns dels personatges de "Mateu el president" i aquí, a la vall, és on queda pendent una de les aventures del comissari Jaume Fuster. De moment, us deixo amb la proposta de redescobrir-la de la mà d'aquest llibret sensacional de Meteora
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1348/26
dissabte, 18 de juny del 2011
Autor/s: Xavier Montanyà
Jacinto Guerrero Lucas, l'agent trifàsic
El periodista Xavier Montanyà ressegueix la carrera del suposat espia infiltrat en cercles anarquistes i dels GRAPO a França durant la dictadura franquista, i presumpte col·laborador dels GAL en democràcia
La publicació fa dos mesos de suposats documents d'un espia delministeri d'Interior espanyol poden afegir noves pistes sobre la trama de la guerra bruta contra ETA els anys 1980. Les investigacions i processos judicials sobre els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL) i l'actuació antiterrorista dels governs de Felipe González, els ministres d'Interior, Corcuera i Barrionuevo, i el secretari d'estat de Seguretat, Rafael Vera, han aclarit culpes i responsabilitats, tant dels polítics com dels mercenaris policíacs i parapolicíacs que integraven els escamots dels GAL. Els suposats papers de l'agent Jacinto Guerrero Lucas (àlies 'el Peque' pels anarquistes o 'el Botijero' de l'estat espanyol, pels dirigents d'ETA) obren noves vies d'investigació sobre aquella trama, o són simplement càrregues de profunditat en la guerra PP-PSOE? El temps ho dirà, si es demostra l'autenticitat dels documents o n'apareixen més, i, sobretot, si hi ha la voluntat, tant de l'estat espanyol com del francès, d'arribar al fons d'un tema que els resulta radicalment incòmode.
Mentrestant es pot resseguir la carrera del suposat autor dels documents secrets, l'espia Jacinto Guerrero Lucas, un personatge que sempre s'ha mogut entre tenebres i intrigues, envoltat pel misteri i la sospita. La seva trajectòria podria haver estat de conseqüències tràgiques per als anarquistes, i també per als independentistes bascos. Si algun dia s'arriba a saber del cert els serveis que els agents com ell han aportat a l'estat des de sempre, potser hi trobaríem els fonaments reals de la 'modèlica transició'.
1. Jacinto Guerrero Lucas, la diplomàcia dels GAL?
El diumenge 3 d’abril, el diari El Mundo va publicar en portada i pàgines interiors un reportatge titulat 'Un agent d'Interior va frenar a França els processos contra el GAL'. Segons aquella informació, l'agent era Jacinto Guerrero Lucas, suposat ex-anarquista, maçó, espia i assessor de Rafael Vera al ministeri d'Interior espanyol. Basant-se en uns suposats papers de l'arxiu personal de l'agent, 'El Mundo' afirmava que Guerrero hauria repartit ajuts econòmics i regals a policies i magistrats francesos per tal d'aturar els processos en marxa a França veí contra els mercenaris dels GAL, i que mantenia informat el ministeri i Felipe González, personalment, sobre les seves activitats. Per donar suport a la informació, el diari publicava fragments de les suposades cartes originals.
Els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL), creats per eliminar els activistes d’ETA refugiats a Euskadi Nord i el sud de França, van assassinar vint-i-set persones entre 1983 i 1987.
'El Mundo' no deia, tanmateix, com havia aconseguit accedir a una part dels documents de l'arxiu de Guerrero que, segons el diari, hauria guardat una còpia de la seva correspondència personal i oficial amb la cúpula del govern i del PSOE entre 1989 i 2004. A banda la incògnita sobre l'autenticitat o la credibilitat d'aquests documents, la seva procedència i la seva oportuna aparició pública en aquests moments, la informació torna a posar damunt la taula la figura d'un peó de l'equip Barrionuevo-Vera amb un historial misteriós, una peça clau –a la llum i sobretot a l'ombra– de la col·laboració policial hispano-francesa.
Qui és Jacinto Guerrero Lucas o Ángel Guerrero Lucas, àlies 'el Peque'?
Es fa difícil seguir amb certesa la seva trajectòria d'espia, o del que en realitat sigui. Però els mitjans de comunicació n'han publicat, de tant en tant, notícies. S'ha escrit que Jacinto Guerrero Lucas, l'espia més ben pagat de Rafael Vera, tenia, per la seva condició de maçó, excel·lents contactes entre la francmaçoneria francesa, especialment amb el ministre d'Interior Charles Pasqua (1986-1988), que també ho és, i amb Robert Pandraud, el ministre delegat de la Seguretat.
Els anys 1980-1990, el seu nom va sonar com a mediador entre el govern espanyol i ETA. El diari d'extrema dreta 'El Alcázar' va publicar el 1988 que els seus serveis es remuntaven a l'època del ministeri de Governació franquista. També se l'ha relacionat amb elsRenseignements Généraux (RG), el servei secret francès creat pel mariscal Pétain el 1941 i directament vinculat al ministeri d’Interior. És una policia política i d’informació i desinformació, especialista en lluita antiterrorista, tràfic de drogues, joc il·legal, prostitució, etc.
No obstant això, la situació privilegiada de Guerrero Lucas al ministeri d'Interior espanyol va perillar dues vegades. És molt complex verificar avui aquestes afirmacions. Segons 'El Mundo', Antoni Asunción el va intentar expulsar quan va ser nomenat ministre d'Interior el 1994. I no ho va aconseguir. Després Margarita Robles, secretària d'estat d'Interior a l'època Belloch, també el va voler fer fora, però algunes fonts asseguren que no va poder per pressió del ministre Pasqua. I algunes altres, que només ho va aconseguir després de pagar sumes de diners perquè les autoritats franceses facilitessin extradicions d'etarres. Diuen, però és dificil d'assegurar, que la seva sort podria haver-se acabat quan un altre ministre d'Interior francès, Jean-Louis Debré (1995-1997), va exigir a Mayor Oreja que Guerrero fos acomiadat i deixés de treballar en la lluita antiterrorista a França.
Aleshores també es va publicar que Guerrero havia fitxat pel CESID, gràcies a les seves excel·lents relacions amb Enrique González Galindo, general de la Guardia Civil i ex-cap de la caserna d'Intxaurrondo.
Jacinto Guerrero és, per damunt de tot, el millor promotor d'ell mateix. Hi ha dues fotos d'aquells anys que l'immortalitzen amb la plana major d'Interior. És en la presentació de dos llibres, avalats per ell, que defensen la seva posició i la dels seus caps. La primera (imatge) és de l'any 1997, en la presentació de 'GAL: punto final', d’Eliseo Bayo. La segona, de 1999, en la presentació de 'Interior', de Santiago Belloch, on a més del trio Vera-Barrionuevo-Corcuera, hi ha l'ex-director de la Guardia Civil, José Antonio Saéz de Santamaría (imatge).
Com ha arribat Guerrero Lucas a jugar tantes cartes alhora? Com ha arribat tan lluny? Com va començar la seva trajectòria d'espia?
2. Dècada de 1960. El Peque i el moviment llibertari espanyol a França
L'aparició de Guerrero Lucas, àlies ‘el Peque’ (per la baixa estatura), als ambients llibertaris de Tolosa (Occitània) es va produir l’any 1961, just quan al Congrés de Llemotges la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries van acordar la creació de l'organisme secret Defensa Interior (DI) per a dur a terme accions contra Franco. La cúpula de DI era integrada per Cipriano Mera, Joan Garcia Oliver, Acracio Ruiz, Germinal Esgleas, Vicente Llansola, Juan Gimeno i Octavio Alberola, que avui és l’únic supervivent del grup.
Fill del mestre racionalista José Alberola, membre del Consell d'Aragó durant la revolució de 1936, Octavio Alberola va arribar a França el 1960 provinent de l'exili de Mèxic, en companyia de Joan Garcia Oliver, ex-ministre de Justícia a la República i ex-membre del grup d'acció Los Solidarios. L'objectiu era activar la lluita armada contra el règim. Alberola va ser el coordinador més actiu de totes les accions contra la dictadura que va dur a terme DI els anys 1960 i, posteriorment, el Grupo Primero de Mayo.
En conversa telefònica des del sud de França, sobre la fiabilitat del Peque a l'època, Alberola declara: 'No tenim una prova definitiva de quan va començar a treballar per als serveis policíacs. A mi me’l presenten a Tolosa, l'any 1961, quan ja s'ha creat DI. Té l'aval del comitè nacional de la CNT de l'interior. Venia de la mili. És possible que els serveis franquistes el reclutessin allà i en saber que s'havia creat DI, ens l'enviessin. És possible, però no es pot demostrar. Sí que sabem, amb tot, és que el 1962 els responsables de la CNT exiliada el van presentar al cap dels Renseignements Généraux de Tolosa, el comissari Tataro, perquè li donés asil polític. Aquest comissari era l'encarregat d'informar les autoritats franceses sobre la CNT. És possible també que la seva carrera comencés a partir d'aquest contacte.'
–En quines primeres accions va participar?
–El juliol de 1962 va esclatar una bomba al balcó de l'Ajuntament de València, on Franco havia fet un discurs dies abans. Era un avís. Només tres persones n'estàvem al corrent. Ell, jo i el company italià Franco Leggio. No va haver-hi cap detenció. Per tant, jo no tenia encara motiu de sospita.
–Quan vas començar a sospitar-ne?
–el 1962, ell s'encarregava bàsicament de la relació informativa amb l'interior. Un dia li van robar una maleta plena de documentació on diu que també hi havia els seus papers d'identitat. Es decideix que quedi al marge de l'activitat. És quan coneix el comissari de Renseignements Généraux, Tataro, i reapareix la maleta, però jo mai no vaig saber ni què hi havia a dins, ni què li van tornar.
–Vas mantenir-hi relació?
–Jo hi vaig tallar tota relació. Després, el 19 d'agost, es va fer un intent d'atemptat contra Franco al Palau d'Ayete, a Sant Sebastià (País Basc). Va fallar pel retard del general a arribar a la seva residència d'estiu, tot i que les càrregues explosives es van fer esclatar. El Peque no n'estava al corrent i no hi va haver detencions. Només van ser detinguts alguns militans d'ETA, que no tenien res a veure amb l'acció.
Octavio Alberola no va tornar a tenir-ne notícies fins que el Peque va aconseguir posar-se al mig de l'operatiu per fer un atemptat contra Franco a Madrid, l'estiu de 1963, que no es va fer mai, amb tràgiques conseqüències. És l'afer de Francisco Granados i Joaquin Delgado, els dos joves llibertaris executats a la presó de Carabanchel el 17 d'agost de 1963, acusats d'uns atemptats que no havien comès. Aquí la seva intervenció va ser fatal, com explicarem més endavant.
És després d'aquests fets que Guerrero es va distanciar completament dels activistes anarquistes d'acció. 'Quan hi va haver la caiguda de Granados i Delgado, no vam sospitar-ne', recorda Alberola. 'Va desaparèixer. Tres o quatre setmanes després, hi va haver una important batuda per tot França de militants llibertaris espanyols. Hi va haver vint-i-un detingut per 'associació de malfactors', entre els quals cal destacar els històrics Ciprino Mera i José Pascual. Es va interrogar seixanta militants i es van escorcollar els seus domicilis. El nom de Jacinto Guerrero Lucas figurava a la llista, però no el van agafar. No el vam veure més, fins que va reaparèixer, en el sector oposat a l'acció, el de Frederica Montseny i Esgleas, un sector que abans ell havia criticat molt durament per immobilista. Va canviant de posició, segons passa el temps. Més tard, via el president de la República a l'exili, Fèlix Gordon Ordás, maçó com ell, va conèixer Julio Alvarez del Vayo, considerat l'inspirador del FRAP... El Peque va apareixent sempre vinculat a tot, i mai no el detenen.'
3. 'Granados i Delgado, un crim legal'
Trenta anys després, el 1996, en el decurs del treball d'investigació del documental 'Granados i Delgado. Un crim legal', l'equip que el vam realitzar vam aconseguir una cita per a entrevistar Jacinto Guerrero Lucas sobre la seva participació en aquells fets. La cita va ser en un bar de Perpinyà, un matí a primera hora. Baixet i barbamec, el Peque és un tipus de maneres afectades, poc naturals. Usa una retòrica peculiar, gesticula molt, com per corroborar la veracitat de les seves afirmacions, que solen ser contundents i molt florides d'adjectius. Abans de l'entrevista vam conversar breument i em va confiar que, per ell, molts periodistes són 'como putas del rastrojo' i que la seva consciència política li venia de molt lluny: 'Mi retina de niño, a las seis de la mañana, veía por la ventana rebaños de obreros que inundaban las calles, camino del trabajo. ¿Y sabe usted cómo quedaban luego las aceras? Llenas de escupitajos. Porque en España había tuberculosis.' Em va sorprendre l'ús d'un vocabulari i d'un estil xulesc, que mai no havia vist entre llibertaris.
Aleshores deia que treballava per al ministeri d'Interior i es definia com a 'ambaixador de bona voluntat entre França i Espanya'. A l'entrevista, el Peque va negar rotundament la participació en l'afer Granados i Delgado, va entrar en contradicció i es va posar en evidència, per contrast, amb les declaracions d'Octavio Alberola, Robert Ariño, Luis Andres Edo i Vicente Martí.
Els fets van anar així. Defensa Interior, sota la coordinació d'Alberola, tenia en marxa un pla d'atemptat contra Franco a Madrid, el dia que anés al Palacio de Oriente a fer el lliurament oficial de cartes credencials diplomàtiques. Un bon dia es va saber que no hi hauria cerimònia. El pla no es podia dur a terme. Alberola ho va comunicar als seus companys Cipriano Mera i José Pascual, que li van dir que hi havia un altre equip que podia fer-lo quan Franco se n'anés de vacances. El coordinador era el Peque. Calia posar en contacte l'home del Peque i Granados, que era qui tenia els explosius amagats a Madrid. Es va preparar la cita, però el Peque va enviar tard el seu home i el contacte va fallar. Franco se'n va anar de vacances a Sant Sebastià. Alberola es va veure forçat a enviar Delgado per a dir-los que es retiressin, que tornessin a França, que l'atemptat ja no es podia fer de cap manera. L'home del Peque es va retirar a temps, però Granados i Delgado van ser detinguts, jutjats i executats al garrot vil, acusats falsament d'haver posat unes bombes, dos dies abans. Al documental, Sergio Hernández i Antonio Martín, després de trenta anys, reconeixien públicament l'autoria dels atemptats.
Al film, Alberola diu que el Peque va proposar un pla alternatiu. Ell ho nega. Robert Ariño s'identifica com l'home enviat pel Peque. Ell ho nega. Des d'aleshores, no han parat de créixer les sospites sobre la seva veritable responsabilitat en la caiguda dels dos nois executats. Sospites que es van fent més consistents amb la publicació de més treballs d'investigació com 'Garrote vil para dos inocentes', de Carlos Fonseca.
Anys després, l'octubre del 2009, en un acte de debat sobre aquells fets que Guerrero Lucas va acceptar de fer en un local de la CNT de Madrid, a condició que no hi assistís Octavio Alberola, va reconèixer davant un grup de militants llibertaris dels anys 1960 que ens havia mentit en aquella entrevista. Alberola i Ariño deien la veritat.
També va quedar clar en aquella confrontació que a l'època mentia o exagerava les seves possibilitats d'acció davant els llibertaris de Madrid, d'una banda, i els de França, d'una altra. Sobre aquells fets, ha mentit a tres bandes, en el passat i en el present. L'equip de llibertaris de Madrid que ell prometia tenir als de Tolosa no existia com a tal. A més a més, la seva proximitat a la col·locació d'uns explosius al Valle de los Caídos, l'any 1962, va comportar que fossin detinguts i empresonats joves que no hi tenien res a veure. En concret, Francisco Sánchez Ruano, conegut del Peque, va ser condemnat a vint-i-vuit anys, onze dels quals els va complir al penal de Burgos. Tant Ruano com Granados i Delgado eren innocents dels fets de què se’ls acusava.
El diumenge 3 d’abril, el diari El Mundo va publicar en portada i pàgines interiors un reportatge titulat 'Un agent d'Interior va frenar a França els processos contra el GAL'. Segons aquella informació, l'agent era Jacinto Guerrero Lucas, suposat ex-anarquista, maçó, espia i assessor de Rafael Vera al ministeri d'Interior espanyol. Basant-se en uns suposats papers de l'arxiu personal de l'agent, 'El Mundo' afirmava que Guerrero hauria repartit ajuts econòmics i regals a policies i magistrats francesos per tal d'aturar els processos en marxa a França veí contra els mercenaris dels GAL, i que mantenia informat el ministeri i Felipe González, personalment, sobre les seves activitats. Per donar suport a la informació, el diari publicava fragments de les suposades cartes originals.
Els Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL), creats per eliminar els activistes d’ETA refugiats a Euskadi Nord i el sud de França, van assassinar vint-i-set persones entre 1983 i 1987.
'El Mundo' no deia, tanmateix, com havia aconseguit accedir a una part dels documents de l'arxiu de Guerrero que, segons el diari, hauria guardat una còpia de la seva correspondència personal i oficial amb la cúpula del govern i del PSOE entre 1989 i 2004. A banda la incògnita sobre l'autenticitat o la credibilitat d'aquests documents, la seva procedència i la seva oportuna aparició pública en aquests moments, la informació torna a posar damunt la taula la figura d'un peó de l'equip Barrionuevo-Vera amb un historial misteriós, una peça clau –a la llum i sobretot a l'ombra– de la col·laboració policial hispano-francesa.
Qui és Jacinto Guerrero Lucas o Ángel Guerrero Lucas, àlies 'el Peque'?
Es fa difícil seguir amb certesa la seva trajectòria d'espia, o del que en realitat sigui. Però els mitjans de comunicació n'han publicat, de tant en tant, notícies. S'ha escrit que Jacinto Guerrero Lucas, l'espia més ben pagat de Rafael Vera, tenia, per la seva condició de maçó, excel·lents contactes entre la francmaçoneria francesa, especialment amb el ministre d'Interior Charles Pasqua (1986-1988), que també ho és, i amb Robert Pandraud, el ministre delegat de la Seguretat.
Els anys 1980-1990, el seu nom va sonar com a mediador entre el govern espanyol i ETA. El diari d'extrema dreta 'El Alcázar' va publicar el 1988 que els seus serveis es remuntaven a l'època del ministeri de Governació franquista. També se l'ha relacionat amb elsRenseignements Généraux (RG), el servei secret francès creat pel mariscal Pétain el 1941 i directament vinculat al ministeri d’Interior. És una policia política i d’informació i desinformació, especialista en lluita antiterrorista, tràfic de drogues, joc il·legal, prostitució, etc.
No obstant això, la situació privilegiada de Guerrero Lucas al ministeri d'Interior espanyol va perillar dues vegades. És molt complex verificar avui aquestes afirmacions. Segons 'El Mundo', Antoni Asunción el va intentar expulsar quan va ser nomenat ministre d'Interior el 1994. I no ho va aconseguir. Després Margarita Robles, secretària d'estat d'Interior a l'època Belloch, també el va voler fer fora, però algunes fonts asseguren que no va poder per pressió del ministre Pasqua. I algunes altres, que només ho va aconseguir després de pagar sumes de diners perquè les autoritats franceses facilitessin extradicions d'etarres. Diuen, però és dificil d'assegurar, que la seva sort podria haver-se acabat quan un altre ministre d'Interior francès, Jean-Louis Debré (1995-1997), va exigir a Mayor Oreja que Guerrero fos acomiadat i deixés de treballar en la lluita antiterrorista a França.
Aleshores també es va publicar que Guerrero havia fitxat pel CESID, gràcies a les seves excel·lents relacions amb Enrique González Galindo, general de la Guardia Civil i ex-cap de la caserna d'Intxaurrondo.
Jacinto Guerrero és, per damunt de tot, el millor promotor d'ell mateix. Hi ha dues fotos d'aquells anys que l'immortalitzen amb la plana major d'Interior. És en la presentació de dos llibres, avalats per ell, que defensen la seva posició i la dels seus caps. La primera (imatge) és de l'any 1997, en la presentació de 'GAL: punto final', d’Eliseo Bayo. La segona, de 1999, en la presentació de 'Interior', de Santiago Belloch, on a més del trio Vera-Barrionuevo-Corcuera, hi ha l'ex-director de la Guardia Civil, José Antonio Saéz de Santamaría (imatge).
Com ha arribat Guerrero Lucas a jugar tantes cartes alhora? Com ha arribat tan lluny? Com va començar la seva trajectòria d'espia?
2. Dècada de 1960. El Peque i el moviment llibertari espanyol a França
L'aparició de Guerrero Lucas, àlies ‘el Peque’ (per la baixa estatura), als ambients llibertaris de Tolosa (Occitània) es va produir l’any 1961, just quan al Congrés de Llemotges la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries van acordar la creació de l'organisme secret Defensa Interior (DI) per a dur a terme accions contra Franco. La cúpula de DI era integrada per Cipriano Mera, Joan Garcia Oliver, Acracio Ruiz, Germinal Esgleas, Vicente Llansola, Juan Gimeno i Octavio Alberola, que avui és l’únic supervivent del grup.
Fill del mestre racionalista José Alberola, membre del Consell d'Aragó durant la revolució de 1936, Octavio Alberola va arribar a França el 1960 provinent de l'exili de Mèxic, en companyia de Joan Garcia Oliver, ex-ministre de Justícia a la República i ex-membre del grup d'acció Los Solidarios. L'objectiu era activar la lluita armada contra el règim. Alberola va ser el coordinador més actiu de totes les accions contra la dictadura que va dur a terme DI els anys 1960 i, posteriorment, el Grupo Primero de Mayo.
En conversa telefònica des del sud de França, sobre la fiabilitat del Peque a l'època, Alberola declara: 'No tenim una prova definitiva de quan va començar a treballar per als serveis policíacs. A mi me’l presenten a Tolosa, l'any 1961, quan ja s'ha creat DI. Té l'aval del comitè nacional de la CNT de l'interior. Venia de la mili. És possible que els serveis franquistes el reclutessin allà i en saber que s'havia creat DI, ens l'enviessin. És possible, però no es pot demostrar. Sí que sabem, amb tot, és que el 1962 els responsables de la CNT exiliada el van presentar al cap dels Renseignements Généraux de Tolosa, el comissari Tataro, perquè li donés asil polític. Aquest comissari era l'encarregat d'informar les autoritats franceses sobre la CNT. És possible també que la seva carrera comencés a partir d'aquest contacte.'
–En quines primeres accions va participar?
–El juliol de 1962 va esclatar una bomba al balcó de l'Ajuntament de València, on Franco havia fet un discurs dies abans. Era un avís. Només tres persones n'estàvem al corrent. Ell, jo i el company italià Franco Leggio. No va haver-hi cap detenció. Per tant, jo no tenia encara motiu de sospita.
–Quan vas començar a sospitar-ne?
–el 1962, ell s'encarregava bàsicament de la relació informativa amb l'interior. Un dia li van robar una maleta plena de documentació on diu que també hi havia els seus papers d'identitat. Es decideix que quedi al marge de l'activitat. És quan coneix el comissari de Renseignements Généraux, Tataro, i reapareix la maleta, però jo mai no vaig saber ni què hi havia a dins, ni què li van tornar.
–Vas mantenir-hi relació?
–Jo hi vaig tallar tota relació. Després, el 19 d'agost, es va fer un intent d'atemptat contra Franco al Palau d'Ayete, a Sant Sebastià (País Basc). Va fallar pel retard del general a arribar a la seva residència d'estiu, tot i que les càrregues explosives es van fer esclatar. El Peque no n'estava al corrent i no hi va haver detencions. Només van ser detinguts alguns militans d'ETA, que no tenien res a veure amb l'acció.
Octavio Alberola no va tornar a tenir-ne notícies fins que el Peque va aconseguir posar-se al mig de l'operatiu per fer un atemptat contra Franco a Madrid, l'estiu de 1963, que no es va fer mai, amb tràgiques conseqüències. És l'afer de Francisco Granados i Joaquin Delgado, els dos joves llibertaris executats a la presó de Carabanchel el 17 d'agost de 1963, acusats d'uns atemptats que no havien comès. Aquí la seva intervenció va ser fatal, com explicarem més endavant.
És després d'aquests fets que Guerrero es va distanciar completament dels activistes anarquistes d'acció. 'Quan hi va haver la caiguda de Granados i Delgado, no vam sospitar-ne', recorda Alberola. 'Va desaparèixer. Tres o quatre setmanes després, hi va haver una important batuda per tot França de militants llibertaris espanyols. Hi va haver vint-i-un detingut per 'associació de malfactors', entre els quals cal destacar els històrics Ciprino Mera i José Pascual. Es va interrogar seixanta militants i es van escorcollar els seus domicilis. El nom de Jacinto Guerrero Lucas figurava a la llista, però no el van agafar. No el vam veure més, fins que va reaparèixer, en el sector oposat a l'acció, el de Frederica Montseny i Esgleas, un sector que abans ell havia criticat molt durament per immobilista. Va canviant de posició, segons passa el temps. Més tard, via el president de la República a l'exili, Fèlix Gordon Ordás, maçó com ell, va conèixer Julio Alvarez del Vayo, considerat l'inspirador del FRAP... El Peque va apareixent sempre vinculat a tot, i mai no el detenen.'
3. 'Granados i Delgado, un crim legal'
Trenta anys després, el 1996, en el decurs del treball d'investigació del documental 'Granados i Delgado. Un crim legal', l'equip que el vam realitzar vam aconseguir una cita per a entrevistar Jacinto Guerrero Lucas sobre la seva participació en aquells fets. La cita va ser en un bar de Perpinyà, un matí a primera hora. Baixet i barbamec, el Peque és un tipus de maneres afectades, poc naturals. Usa una retòrica peculiar, gesticula molt, com per corroborar la veracitat de les seves afirmacions, que solen ser contundents i molt florides d'adjectius. Abans de l'entrevista vam conversar breument i em va confiar que, per ell, molts periodistes són 'como putas del rastrojo' i que la seva consciència política li venia de molt lluny: 'Mi retina de niño, a las seis de la mañana, veía por la ventana rebaños de obreros que inundaban las calles, camino del trabajo. ¿Y sabe usted cómo quedaban luego las aceras? Llenas de escupitajos. Porque en España había tuberculosis.' Em va sorprendre l'ús d'un vocabulari i d'un estil xulesc, que mai no havia vist entre llibertaris.
Aleshores deia que treballava per al ministeri d'Interior i es definia com a 'ambaixador de bona voluntat entre França i Espanya'. A l'entrevista, el Peque va negar rotundament la participació en l'afer Granados i Delgado, va entrar en contradicció i es va posar en evidència, per contrast, amb les declaracions d'Octavio Alberola, Robert Ariño, Luis Andres Edo i Vicente Martí.
Els fets van anar així. Defensa Interior, sota la coordinació d'Alberola, tenia en marxa un pla d'atemptat contra Franco a Madrid, el dia que anés al Palacio de Oriente a fer el lliurament oficial de cartes credencials diplomàtiques. Un bon dia es va saber que no hi hauria cerimònia. El pla no es podia dur a terme. Alberola ho va comunicar als seus companys Cipriano Mera i José Pascual, que li van dir que hi havia un altre equip que podia fer-lo quan Franco se n'anés de vacances. El coordinador era el Peque. Calia posar en contacte l'home del Peque i Granados, que era qui tenia els explosius amagats a Madrid. Es va preparar la cita, però el Peque va enviar tard el seu home i el contacte va fallar. Franco se'n va anar de vacances a Sant Sebastià. Alberola es va veure forçat a enviar Delgado per a dir-los que es retiressin, que tornessin a França, que l'atemptat ja no es podia fer de cap manera. L'home del Peque es va retirar a temps, però Granados i Delgado van ser detinguts, jutjats i executats al garrot vil, acusats falsament d'haver posat unes bombes, dos dies abans. Al documental, Sergio Hernández i Antonio Martín, després de trenta anys, reconeixien públicament l'autoria dels atemptats.
Al film, Alberola diu que el Peque va proposar un pla alternatiu. Ell ho nega. Robert Ariño s'identifica com l'home enviat pel Peque. Ell ho nega. Des d'aleshores, no han parat de créixer les sospites sobre la seva veritable responsabilitat en la caiguda dels dos nois executats. Sospites que es van fent més consistents amb la publicació de més treballs d'investigació com 'Garrote vil para dos inocentes', de Carlos Fonseca.
Anys després, l'octubre del 2009, en un acte de debat sobre aquells fets que Guerrero Lucas va acceptar de fer en un local de la CNT de Madrid, a condició que no hi assistís Octavio Alberola, va reconèixer davant un grup de militants llibertaris dels anys 1960 que ens havia mentit en aquella entrevista. Alberola i Ariño deien la veritat.
També va quedar clar en aquella confrontació que a l'època mentia o exagerava les seves possibilitats d'acció davant els llibertaris de Madrid, d'una banda, i els de França, d'una altra. Sobre aquells fets, ha mentit a tres bandes, en el passat i en el present. L'equip de llibertaris de Madrid que ell prometia tenir als de Tolosa no existia com a tal. A més a més, la seva proximitat a la col·locació d'uns explosius al Valle de los Caídos, l'any 1962, va comportar que fossin detinguts i empresonats joves que no hi tenien res a veure. En concret, Francisco Sánchez Ruano, conegut del Peque, va ser condemnat a vint-i-vuit anys, onze dels quals els va complir al penal de Burgos. Tant Ruano com Granados i Delgado eren innocents dels fets de què se’ls acusava.
Avui Octavio Alberola, en vista de l'evolució posterior del personatge i les seves contradiccions públiques, reflexiona: 'És possible, com que ell ja el 1963 tenia contacte amb la policia francesa, que seguissin Ariño i a través seu trobessin Delgado, Granados i els explosius. Aleshores les policies francesa i espanyola col·laboraven molt estretament. Hi havia un intercanvi d'informació. França ens vigilava a nosaltres i l'estat espanyol, els activistes de l'OAS (Organisation de l'Armée Secrète) refugiats per Franco. És possible. Jo no puc saber si ja treballava per als serveis activament, però sí que estava implicat en aquella trama. Com que la veritat és que pocs anys després col·laborava a cara descoberta amb totes dues policies, i ho reconeix públicament, que cadascú tregui les seves conclusions.'
4. Xavier Vinader i el Peque els anys 1970-1980
Els periodistes Xavier Vinader i Pere Costa Musté van entrevistar Jacinto Guerrero Lucas a la revista 'Interviú' el febrer de 1979. L'article, titulat 'Habla el cerebro del activismo anarquista: cuando intentamos cargarnos a Franco', es va publicar al número 144. 'Es va presentar a la redacció. Venia de França. Era un desconegut. Em va semblar que tenia moltes ganes de fer-se autopropaganda. Era molt egocèntric. Només declinava la primera persona del singular, cosa una mica contradictòria en un anarquista', recorda avui Vinader.
Un incís. Resulta curiós llegir que davant de Vinader va definir el naixement de la seva consciència política, l'any 1979, amb unes paraules gairebé idèntiques a les que em va dir a mi, a Perpinyà, disset anys més tard, amb una notable fixació per les escopinades a les voreres del Madrid de postguerra.
–Era normal aleshores que algú es presentés en un mitjà de comunicació i s'atribuís accions tan fortes com atemptats contra Franco?, pregunto a Vinader.
–No. Però ja havia sortit el llibre d'Eliseo Bayo 'Los atentados contra Franco', on ell no surt esmentat. Tenia un punt d'aventurer i d'oportunista. Volia promocionar-se.
–Ho deia?
–És un gran relacions públiques i en un moment donat ens va deixar clar que volia saber qui tallava el bacallà, políticament. S’interessava molt pel PSOE. Era una mica estrany, també, que un anarquista amb aquest passat volgués acostar-se als socialistes. Però sobre això hi he reflexionat després, en perspectiva.
–A l'entrevista s'atribueix accions en què no va participar. Això se sap ara, abans no.
–Exacte. Aleshores, el 1979, no hi havia gaires fonts on poder contrastar aquestes informacions. Ho vam deixar en boca seva. Tampoc ningú no ho va desmentir.
–Ets un especialista en la investigació de trames policials i grups d'extrema dreta. Vas denunciar a 'Interviú' el precedent dels GAL a Euskadi, per exemple, cosa que et va valdre un procés, l'exili i la presó. Quan et torna a aparèixer el nom de Guerrero Lucas?
–A París, al final dels anys 1980, vaig contactar amb un inspector de Renseignements Généraux anomenat Jean-Marc Dufourg, implicat en un cas de segrest i assassinat del pastor Doucé. Dufourg havia estat a la Section Manipulation dels RG. Ell em va parlar de Guerrero Lucas com a implicat en la guerra bruta contra ETA, els anys 1980. Després ho va publicar en un llibre.
–Vas poder contrastar aquella informació?
–Sí, vaig parlar amb més inspectors de RG, entre els quals Roger Duran, que havia estat cap de la secció d'Investigacions de RG a Tolosa, i que confirmava que era un confident.
–Vas poder esbrinar si ja era des del principi un infiltrat policíac franquista entre els anarquistes exiliats?
–Jo volia fer un llibre titulat 'Tolouse, capital rouge et noir', que mai no vaig acabar. Aleshores vaig seguir el fil de la seva vida. És complicat perquè ell ha llançat moltes cortines de fum. Explica històries per emmascarar la veritat. No et pots refiar mai de què diu. Has de verificar-ho no per tres bandes, sinó per tretze. Vaig contactar amb gent de les Joventuts Llibertàries de Madrid dels anys 1960, i ja aleshores tenien força sospites que col·laborava amb la policia espanyola. És posible que el pare fos policia, o funcionari de governació...
–Per què es va presentar a Tolosa el 1961?
–No és clar. Aquí hi ha una nebulosa. Va arribar a Tolosa amb dos companys més, en representació del comitè nacional de la CNT de l'interior. Els altres dos van tornar per passos clandestins del Pirineu, però Guerrero, aleshores 'Hidalgo', va endarrerir la tornada. Al cap de pocs dies es va rebre la notícia de la detenció a Madrid dels assistents a la reunió de Tolosa i algú va filtrar que la policia, als interrogatoris, havia mostrat un gran interès per saber on era Guerrero, que va decidir quedar-se a Tolosa. Anys més tard un militant anarquista que va viure de prop les detencions de Madrid va reconèixer que tot allò va ser molt sospitós. Era com si els haguessin esperat. Amb el que s'ha sabut després del personatge, sembla més que evident que es va tractar d'una operació policíaca per a reforçar la seva implantació als cercles de l'exili.
–Després va ser reclutat per la policia francesa?
–Sí. Això ho sé segur. M'ho va explicar el policia francès que el va detenir i el va reclutar. A més, era maçó. El va convertir en informador.
–Va ser el 1962, quan va perdre una maleta amb documents?
–Més o menys, no ho recordo amb exactitud... El comissari de RG, Tataro, els cita i els torna els documents, al·lega que l'ha trobada un pagès al mig del camp. Però en realitat va ser una operació muntada pels RG.
–La conclusió podria ser que era un infiltrat franquista des del principi i que a França va entrar en relació amb els RG i comença a treballar per als dos serveis?
–Exactament.
–Com va connectar amb Rafael Vera i la cúpula d'Interior?
–Segons les meves notes, va ser el 1984. L'hi van presentar Gabriel Urralburu, president del govern de Navarra. Guerrero representava una firma de construcció francesa que pretenia l'adjudicació de les obres d'una planta de residus i potabilització d'aigua. Va deixar anar que tenia molt bones relacions al ministeri d'Interior francès. Urralburu li va presentar Luis Roldán, aleshores delegat del govern a Navarra. Aquest va veure la possibilitat de desblocar les relacions entre la Guardia Civil i la PAF (Police de l'Air et des Frontières). Era molt recent l'incident dels quatre policies espanyols detinguts en territori francès intentant segrestar l'activista d'ETA Larretxea. Roldán va parlar amb Vera, però va ser una trucada de Julio Feo, secretari de Felipe González, la que va possibilitar l'entrada de Guerrero al 'staff' secret d'Interior. Tot es va consolidar en un dinar a Irun al qual van assistir Guerrero, Vera, el governador de Guipúscoa Julen Elorriaga, el coronel de la Guardia Civil Enrique Rodríguez Galindo i el comissari Joel Cathalà, de la PAF.
–Quina era, si es pot concretar, la funció de Guerrero?
–S'encarregava de la cooperació amb la policia francesa, va intervenir en el diàleg amb els dirigents d'ETA a Santo Domingo, es va reunir amb els advocats d'ETA al sud de França i secundava en tot el que calia les operacions parapolicials dels GAL. Tocava totes les tecles. Els etarres, en els seus documents interns, l'anomenaven el 'Botijero' de l'estat espanyol.
–Quines són les últimes notícies que te n'han arribat?
–En temps de Montserrat Tura com a consellera d'Interior es va dirigir als Mossos d'Esquadra per a oferir informació, però el van rebutjar.
5. L'ex-inspector francès Jean-Marc Dufourg, Guerrero i els GAL
Arran de la publicació ara a 'El Mundo' d’aquests suposats documents de l'arxiu secret de Guerrero on, si són certs, sembla que va teixir entre policies i magistrats francesos una xarxa de col·laboradors favorables als GAL, és interessant de recordar les acusacions que, en aquest sentit, va fer públiques un policia francès, al principi dels anys 1990.
L'inspector de policia Jean-Marc Dufourg va treballar durant nou anys, a la dècada de 1980, a la Section Manipulation dels Renseignements Généraux. La seva feina consistia a investigar, reclutar i manipular confidents en els ambients extremistes i independentistes de tota mena. Dufourg va ser empresonat acusat en un fosc cas de segrest i assassinat del pastor homosexual Doucé. Aleshores va circular el rumor que Dufourg havia estat un cap de turc.
A la presó va escriure un llibre dels seus records professionals a la brigada: 'Section Manipulation. De l'antiterrorisme a l'affaire Doucé' (Michel Lafon, 1991). El seu advocat, que no podia ser sinó Jacques Vergès, afirma al pròleg: 'És la primera vegada que un policia de Renseignements Généraux parla del que ha vist i mostra que els lligams del 'establishment' polític amb els baixos fons són tan forts com els que té amb la delinqüència dels negocis.'
De totes les missions que va tenir en aquells anys, Dufourg qualifica l'afer dels GAL com la més tortuosa. Un dia se'ls va presentar un senyor al despatx, recomanat pels seus superiors. Era Jacinto Guerrero Lucas. A l'inspector, d'entrada, el personatge li va causar mala impressió. 'Es va presentar com a molt pròxim al ministre d'Interior espanyol. Parlava de dos comissaris amb els quals estava en estreta col·laboració: Ballesteros i Fuce. Després va dir a Ferrand (el seu superior) . Sóc jo qui està al càrrec del problema que vostè sap.'
Un dels seus companys de la brigada el va reconèixer com un dels seus antics confidents infiltrats en els ambients anarquistes espanyols i del GRAPO.
Durant gairebé un any l'estrany personatge compareixia davant el superior de Dufourg, acompanyat d'un alt funcionari espanyol, un tal Pedro. 'A cada visita, se n'anaven amb dossiers... Contenien fotografies, noms i adreces de militants d’ETA.' 'Aquestes informacions, Guerrero Lucas les donava al govern espanyol, el qual les transmetia als assassins del GAL', conclou.
L'al·ludit Guerrero Lucas, en carta al diari 'Deia' (26 d'abril de 1991), negava el relat de l'ex-inspector i afirmava: 'ETA, GRAPO y GAL son perros de similares collares y los desprecio por igual.' I anunciava, amb el seu estil inconfusible, que recorreria als tribunals. 'Voy a hacer morder el polvo a este policía corrupto, mitómano y pretencioso, intrigante fracasado; a esta 'máquina de guerra', como así se autocalifica, que más entiendo llamada a algún tratamiento psiquiátrico que a ningún cuidado mecánico.'
Els tribunals li van atorgar el dret, aclareix Octavio Alberola, de desmentir públicament els fets relatats al llibre, però no obligaven l'autor ni la premsa a modificar el que havien publicat.
Le Monde, el 9 de juliol de 1991, va publicar una petita nota:
'Publication Judiciaire. Par ordonnance de référé du 24 mai 1991, Angel Guerrero Lucas a été autorisé à faire état auprès du public des protestations qu'il a élevées à la suite de la mise en cause dont il est l'objet et des atteintes intolérables dont il est victime dans l'ouvrage de Jean Marc Dufourg intitulé 'Section Manipulation'.'
No obstant això, la informació aportada per Dufuorg es va continuar publicant. El 21 de setembre de 1995 el periodista Roland-Pierre Paringaux publicava a 'Le Monde' un extens article titulat 'La police française est accusée d'avoir collaboré avec les GAL' (imatge). 'Les révélations espagnoles sur les commandos anti-ETA éclairent le rôle de plusieurs policiers français soupçonnés de corruption. Au-delà de ces cas individuels, l'ensemble de la coopération antiterroriste entre la France et l'Espagne est mise en question.'
'Plusieurs policiers, dont l'ancien responsable de la police de l'air et des frontières des Pyrénées-Atlantiques, ont été accusés par leurs collègues espagnols d'avoir fourni à partir de 1982, moyennant finances, photos et adresses de militants de l'ETA à des hommes des GAL. Ils auraient également aidé à recruter des hommes de main. Au-delà de ces dérives individuelles, est mise en cause la politique franco-espagnole de lutte contre le terrorisme. A partir de 1983, la coopération entre les services des deux pays ne cessera d'être renforcée', escrivia Paringaux a l'entradeta.
El periodista, que en un requadre reproduïa l'acusació que Dufourg havia fet sobre Guerrero al llibre, afirmava:
'Pendant les années 80, un certain Ángel Guerrero Lucas, que l'on dit proche, dans les milieux policiers, des Renseignements Généraux français, a été l'homme clè de la collaboration policière et judiciaire entre Paris et Madrid dans les affaires concernant l'ETA. Directement mis en cause en 1991 par l'ancien inspecteur des Renseignements Généraux Jean-Marc Dufourg, il avait saisi la justicie et dénoncé ces 'affabulations'. Me. Jacques Vergès, avocat de M. Dufourg, avait alors exhibé une photo montrant le plaignant en compagnie des policiers des RG français.'
Sembla que l'al·ludit va pressionar 'Le Monde' perquè rectifiqués la informació o publiqués una carta amb la seva versió, però el prestigiós diari s'hi va negar.
Actuarà ara Guerrero Lucas contra 'El Mundo' per haver publicat uns suposats papers seus, que confirmen la feina que feia aquells anys? Els papers publicats són autèntics o es tracta d'un muntatge? A què juga ara el Peque? El govern francès investigarà els casos de suborn de policies i magistrats? Hi haurà alguna investigació judicial contra ell, a França o a l'estat espanyol? Mai no ha tingut un judici per la seva feina a Interior. El seu nom mai no ha sortit implicat en els judicis dels GAL. Mai ningú no l'ha acusat judicialment. És com si Guerrero no existís. Per què? Qui són els seus encobridors? Preguntes sense resposta. Forma part de l'aura que envolta el Peque des dels anys 1960.
4. Xavier Vinader i el Peque els anys 1970-1980
Els periodistes Xavier Vinader i Pere Costa Musté van entrevistar Jacinto Guerrero Lucas a la revista 'Interviú' el febrer de 1979. L'article, titulat 'Habla el cerebro del activismo anarquista: cuando intentamos cargarnos a Franco', es va publicar al número 144. 'Es va presentar a la redacció. Venia de França. Era un desconegut. Em va semblar que tenia moltes ganes de fer-se autopropaganda. Era molt egocèntric. Només declinava la primera persona del singular, cosa una mica contradictòria en un anarquista', recorda avui Vinader.
Un incís. Resulta curiós llegir que davant de Vinader va definir el naixement de la seva consciència política, l'any 1979, amb unes paraules gairebé idèntiques a les que em va dir a mi, a Perpinyà, disset anys més tard, amb una notable fixació per les escopinades a les voreres del Madrid de postguerra.
–Era normal aleshores que algú es presentés en un mitjà de comunicació i s'atribuís accions tan fortes com atemptats contra Franco?, pregunto a Vinader.
–No. Però ja havia sortit el llibre d'Eliseo Bayo 'Los atentados contra Franco', on ell no surt esmentat. Tenia un punt d'aventurer i d'oportunista. Volia promocionar-se.
–Ho deia?
–És un gran relacions públiques i en un moment donat ens va deixar clar que volia saber qui tallava el bacallà, políticament. S’interessava molt pel PSOE. Era una mica estrany, també, que un anarquista amb aquest passat volgués acostar-se als socialistes. Però sobre això hi he reflexionat després, en perspectiva.
–A l'entrevista s'atribueix accions en què no va participar. Això se sap ara, abans no.
–Exacte. Aleshores, el 1979, no hi havia gaires fonts on poder contrastar aquestes informacions. Ho vam deixar en boca seva. Tampoc ningú no ho va desmentir.
–Ets un especialista en la investigació de trames policials i grups d'extrema dreta. Vas denunciar a 'Interviú' el precedent dels GAL a Euskadi, per exemple, cosa que et va valdre un procés, l'exili i la presó. Quan et torna a aparèixer el nom de Guerrero Lucas?
–A París, al final dels anys 1980, vaig contactar amb un inspector de Renseignements Généraux anomenat Jean-Marc Dufourg, implicat en un cas de segrest i assassinat del pastor Doucé. Dufourg havia estat a la Section Manipulation dels RG. Ell em va parlar de Guerrero Lucas com a implicat en la guerra bruta contra ETA, els anys 1980. Després ho va publicar en un llibre.
–Vas poder contrastar aquella informació?
–Sí, vaig parlar amb més inspectors de RG, entre els quals Roger Duran, que havia estat cap de la secció d'Investigacions de RG a Tolosa, i que confirmava que era un confident.
–Vas poder esbrinar si ja era des del principi un infiltrat policíac franquista entre els anarquistes exiliats?
–Jo volia fer un llibre titulat 'Tolouse, capital rouge et noir', que mai no vaig acabar. Aleshores vaig seguir el fil de la seva vida. És complicat perquè ell ha llançat moltes cortines de fum. Explica històries per emmascarar la veritat. No et pots refiar mai de què diu. Has de verificar-ho no per tres bandes, sinó per tretze. Vaig contactar amb gent de les Joventuts Llibertàries de Madrid dels anys 1960, i ja aleshores tenien força sospites que col·laborava amb la policia espanyola. És posible que el pare fos policia, o funcionari de governació...
–Per què es va presentar a Tolosa el 1961?
–No és clar. Aquí hi ha una nebulosa. Va arribar a Tolosa amb dos companys més, en representació del comitè nacional de la CNT de l'interior. Els altres dos van tornar per passos clandestins del Pirineu, però Guerrero, aleshores 'Hidalgo', va endarrerir la tornada. Al cap de pocs dies es va rebre la notícia de la detenció a Madrid dels assistents a la reunió de Tolosa i algú va filtrar que la policia, als interrogatoris, havia mostrat un gran interès per saber on era Guerrero, que va decidir quedar-se a Tolosa. Anys més tard un militant anarquista que va viure de prop les detencions de Madrid va reconèixer que tot allò va ser molt sospitós. Era com si els haguessin esperat. Amb el que s'ha sabut després del personatge, sembla més que evident que es va tractar d'una operació policíaca per a reforçar la seva implantació als cercles de l'exili.
–Després va ser reclutat per la policia francesa?
–Sí. Això ho sé segur. M'ho va explicar el policia francès que el va detenir i el va reclutar. A més, era maçó. El va convertir en informador.
–Va ser el 1962, quan va perdre una maleta amb documents?
–Més o menys, no ho recordo amb exactitud... El comissari de RG, Tataro, els cita i els torna els documents, al·lega que l'ha trobada un pagès al mig del camp. Però en realitat va ser una operació muntada pels RG.
–La conclusió podria ser que era un infiltrat franquista des del principi i que a França va entrar en relació amb els RG i comença a treballar per als dos serveis?
–Exactament.
–Com va connectar amb Rafael Vera i la cúpula d'Interior?
–Segons les meves notes, va ser el 1984. L'hi van presentar Gabriel Urralburu, president del govern de Navarra. Guerrero representava una firma de construcció francesa que pretenia l'adjudicació de les obres d'una planta de residus i potabilització d'aigua. Va deixar anar que tenia molt bones relacions al ministeri d'Interior francès. Urralburu li va presentar Luis Roldán, aleshores delegat del govern a Navarra. Aquest va veure la possibilitat de desblocar les relacions entre la Guardia Civil i la PAF (Police de l'Air et des Frontières). Era molt recent l'incident dels quatre policies espanyols detinguts en territori francès intentant segrestar l'activista d'ETA Larretxea. Roldán va parlar amb Vera, però va ser una trucada de Julio Feo, secretari de Felipe González, la que va possibilitar l'entrada de Guerrero al 'staff' secret d'Interior. Tot es va consolidar en un dinar a Irun al qual van assistir Guerrero, Vera, el governador de Guipúscoa Julen Elorriaga, el coronel de la Guardia Civil Enrique Rodríguez Galindo i el comissari Joel Cathalà, de la PAF.
–Quina era, si es pot concretar, la funció de Guerrero?
–S'encarregava de la cooperació amb la policia francesa, va intervenir en el diàleg amb els dirigents d'ETA a Santo Domingo, es va reunir amb els advocats d'ETA al sud de França i secundava en tot el que calia les operacions parapolicials dels GAL. Tocava totes les tecles. Els etarres, en els seus documents interns, l'anomenaven el 'Botijero' de l'estat espanyol.
–Quines són les últimes notícies que te n'han arribat?
–En temps de Montserrat Tura com a consellera d'Interior es va dirigir als Mossos d'Esquadra per a oferir informació, però el van rebutjar.
5. L'ex-inspector francès Jean-Marc Dufourg, Guerrero i els GAL
Arran de la publicació ara a 'El Mundo' d’aquests suposats documents de l'arxiu secret de Guerrero on, si són certs, sembla que va teixir entre policies i magistrats francesos una xarxa de col·laboradors favorables als GAL, és interessant de recordar les acusacions que, en aquest sentit, va fer públiques un policia francès, al principi dels anys 1990.
L'inspector de policia Jean-Marc Dufourg va treballar durant nou anys, a la dècada de 1980, a la Section Manipulation dels Renseignements Généraux. La seva feina consistia a investigar, reclutar i manipular confidents en els ambients extremistes i independentistes de tota mena. Dufourg va ser empresonat acusat en un fosc cas de segrest i assassinat del pastor homosexual Doucé. Aleshores va circular el rumor que Dufourg havia estat un cap de turc.
A la presó va escriure un llibre dels seus records professionals a la brigada: 'Section Manipulation. De l'antiterrorisme a l'affaire Doucé' (Michel Lafon, 1991). El seu advocat, que no podia ser sinó Jacques Vergès, afirma al pròleg: 'És la primera vegada que un policia de Renseignements Généraux parla del que ha vist i mostra que els lligams del 'establishment' polític amb els baixos fons són tan forts com els que té amb la delinqüència dels negocis.'
De totes les missions que va tenir en aquells anys, Dufourg qualifica l'afer dels GAL com la més tortuosa. Un dia se'ls va presentar un senyor al despatx, recomanat pels seus superiors. Era Jacinto Guerrero Lucas. A l'inspector, d'entrada, el personatge li va causar mala impressió. 'Es va presentar com a molt pròxim al ministre d'Interior espanyol. Parlava de dos comissaris amb els quals estava en estreta col·laboració: Ballesteros i Fuce. Després va dir a Ferrand (el seu superior) . Sóc jo qui està al càrrec del problema que vostè sap.'
Un dels seus companys de la brigada el va reconèixer com un dels seus antics confidents infiltrats en els ambients anarquistes espanyols i del GRAPO.
Durant gairebé un any l'estrany personatge compareixia davant el superior de Dufourg, acompanyat d'un alt funcionari espanyol, un tal Pedro. 'A cada visita, se n'anaven amb dossiers... Contenien fotografies, noms i adreces de militants d’ETA.' 'Aquestes informacions, Guerrero Lucas les donava al govern espanyol, el qual les transmetia als assassins del GAL', conclou.
L'al·ludit Guerrero Lucas, en carta al diari 'Deia' (26 d'abril de 1991), negava el relat de l'ex-inspector i afirmava: 'ETA, GRAPO y GAL son perros de similares collares y los desprecio por igual.' I anunciava, amb el seu estil inconfusible, que recorreria als tribunals. 'Voy a hacer morder el polvo a este policía corrupto, mitómano y pretencioso, intrigante fracasado; a esta 'máquina de guerra', como así se autocalifica, que más entiendo llamada a algún tratamiento psiquiátrico que a ningún cuidado mecánico.'
Els tribunals li van atorgar el dret, aclareix Octavio Alberola, de desmentir públicament els fets relatats al llibre, però no obligaven l'autor ni la premsa a modificar el que havien publicat.
Le Monde, el 9 de juliol de 1991, va publicar una petita nota:
'Publication Judiciaire. Par ordonnance de référé du 24 mai 1991, Angel Guerrero Lucas a été autorisé à faire état auprès du public des protestations qu'il a élevées à la suite de la mise en cause dont il est l'objet et des atteintes intolérables dont il est victime dans l'ouvrage de Jean Marc Dufourg intitulé 'Section Manipulation'.'
No obstant això, la informació aportada per Dufuorg es va continuar publicant. El 21 de setembre de 1995 el periodista Roland-Pierre Paringaux publicava a 'Le Monde' un extens article titulat 'La police française est accusée d'avoir collaboré avec les GAL' (imatge). 'Les révélations espagnoles sur les commandos anti-ETA éclairent le rôle de plusieurs policiers français soupçonnés de corruption. Au-delà de ces cas individuels, l'ensemble de la coopération antiterroriste entre la France et l'Espagne est mise en question.'
'Plusieurs policiers, dont l'ancien responsable de la police de l'air et des frontières des Pyrénées-Atlantiques, ont été accusés par leurs collègues espagnols d'avoir fourni à partir de 1982, moyennant finances, photos et adresses de militants de l'ETA à des hommes des GAL. Ils auraient également aidé à recruter des hommes de main. Au-delà de ces dérives individuelles, est mise en cause la politique franco-espagnole de lutte contre le terrorisme. A partir de 1983, la coopération entre les services des deux pays ne cessera d'être renforcée', escrivia Paringaux a l'entradeta.
El periodista, que en un requadre reproduïa l'acusació que Dufourg havia fet sobre Guerrero al llibre, afirmava:
'Pendant les années 80, un certain Ángel Guerrero Lucas, que l'on dit proche, dans les milieux policiers, des Renseignements Généraux français, a été l'homme clè de la collaboration policière et judiciaire entre Paris et Madrid dans les affaires concernant l'ETA. Directement mis en cause en 1991 par l'ancien inspecteur des Renseignements Généraux Jean-Marc Dufourg, il avait saisi la justicie et dénoncé ces 'affabulations'. Me. Jacques Vergès, avocat de M. Dufourg, avait alors exhibé une photo montrant le plaignant en compagnie des policiers des RG français.'
Sembla que l'al·ludit va pressionar 'Le Monde' perquè rectifiqués la informació o publiqués una carta amb la seva versió, però el prestigiós diari s'hi va negar.
Actuarà ara Guerrero Lucas contra 'El Mundo' per haver publicat uns suposats papers seus, que confirmen la feina que feia aquells anys? Els papers publicats són autèntics o es tracta d'un muntatge? A què juga ara el Peque? El govern francès investigarà els casos de suborn de policies i magistrats? Hi haurà alguna investigació judicial contra ell, a França o a l'estat espanyol? Mai no ha tingut un judici per la seva feina a Interior. El seu nom mai no ha sortit implicat en els judicis dels GAL. Mai ningú no l'ha acusat judicialment. És com si Guerrero no existís. Per què? Qui són els seus encobridors? Preguntes sense resposta. Forma part de l'aura que envolta el Peque des dels anys 1960.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)