Miguel Hernández era un miracle. Pastor de cabres des de molt petit, és obligat pel seu pare a renunciar a una beca d'estudis. Tot i així, a les muntanyes, mentre pastura els animals, Miguel estudia, llegeix i llegeix, i escriu els seus primers poemes. El seu talent crida l'atenció de poetes i intel·lectuals fins que, amb l'arribada de la Guerra Civil, tot s'estronca. Hernández marxa al front amb el bàndol republicà. Quan s'acaba la guerra, Miguel Hernández s'ha casat, ha tingut dos fills –el primogènit mor amb pocs mesos– i ha publicat diversos llibres: El rayo que no cesa, Viento del pueblo. A començament de 1939, tot just acaba de sortir d'impremta El hombre acecha. Encara sense enquadernar, cau a les mans d'una comissió censora franquista, presidida pel filòleg (!) Joaquín de Entreambasaguas, que ordena la destrucció completa de l'edició. Tanmateix, se'n salven dos exemplars, que en permeten la reedició molts anys després. És detingut i tancat a la presó de Sevilla, on escriu les cèlebres i emocionants Nanas de la cebolla, quan la seva dona li explica en una carta que ella i el nen només mengen pa i ceba. Més tard l'envien a la presó de Madrid, d'on surt gràcies a la intercessió de Pablo Neruda. El poeta torna al seu poble, Oriola, però algú el denuncia i torna a ser detingut. És jutjat i condemnat a mort. Una altra vegada diversos intel·lectuals i amics fan gestions que aconsegueixen, finalment, la commutació de la pena màxima. Miguel Hernández va de presó en presó fins arribar al Reformatori d'Adults d'Alacant, on comparteix cel·la amb el dramaturg Buero Vallejo. En aquest centre cau malalt: bronquitis, tifus, tuberculosi. Va morir a la infermeria de la presó el 28 de març de 1942. Només tenia 31 anys. Des d'aleshores l'hem estudiat a l'escola, hem plorat amb els seus versos, l'ha cantat Joan Manuel Serrat i, sobretot, ens hem lamentat per la pèrdua de tota la poesia que no va poder escriure. I ara, l'any 2011, el nou govern municipal d'Elx, del Partit Popular, ha revocat l'acord amb els hereus del poeta per mantenir el seu llegat a l'Arxiu Municipal. Raó? La crisi econòmica, naturalment. Feia 26 anys que els documents eren a Elx. Sembla que ara hi ha la possibilitat que vagin a parar a Oriola, la vila natal de Miguel Hernández. De moment, però, tenim un miracle tancat en unes caixes, demanant acolliment. Quina tristesa!
