Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges

dimarts, 16 d’agost del 2011


Taxistes que no entenen res
La meitat dels aspirants no aproven l'examen de llengua i només un fa la prova en català
Taxis
És molt habitual a Barcelona agafar un taxi i que el conductor no parli català, però tampoc castellà, i , a més, desconegui els principals carrers de la ciutat. De fet, no és estrany si tenim en compte que el 47,5% dels 695 estrangers que s’han presentat a la prova bàsica de llengua – català o castellà- de l'Institut Metropolità del Taxi (IMT) de Barcelona fins al juliol han suspès. I d’aquests només un va preferir fer la prova en català.

Precisament aquesta prova s’ha instaurat aquest any per poder garantir la qualitat del servei i a partir d’ara resulta imprescindible per obtenir la credencial de taxista. Només cal demostrar un nivell mínim de B1 -bàsic- d’alguna de les dues llengües oficials.

I és que la llengua s’havia convertit en un problema quan quatre de cada 10 candidats a obtenir la credencial del taxi a l’Àrea Metropolitana són forans (80% pakistanesos). I no es pot oblidar una darrera dada, alguns dels suspesos porten entre cinc i deu anys de residència a Catalunya.

La lucidesa de Xavier Roig


Lloret de Bar

Aquests dies han tingut lloc els fets de Lloret que ja tots coneixem. Eren inevitables. Ens hauríem d’anar acostumant que les accions tenen conseqüències. Vull dir que tot, absolutament tot, el que s’ha fet a la costa catalana des dels anys seixanta ha anat orientat a que fets com els de Lloret (en les seves gradacions, que van des del “no passa res” però l’ambient és dantesc, fins els actes violents com els viscuts) fossin inevitables.

Fa uns anys, la conselleria de Turisme (no recordo el nom que adoptava aleshores) em va convidar a un dinar on hi havia altres persones, a més del conseller. Allí vaig descobrir que es subvencionava el sector turístic. Es duien a terme actuacions diverses com, per exemple, pagar la instal·lació d’aires condicionats als hotels. Quan els vaig preguntar si s’havien tornat bojos, em van mirar estranyats. Els vaig argumentar que si a Catalunya un sector com el turístic necessitava ser subvencionat era millor que tanquéssim el país i ens anéssim a viure tots a l’Àfrica.

I és que si hi ha algun sector que pot ser modulat pel poder públic, aquest és el turístic. I els governs catalans han optat pel model de turisme barat. Jo sóc dels que crec que el turisme forma part de l’economia escombraria. De la prostitució social. És allò en que centren l’activitat els països que no saben, o no volen, fer altra cosa. En què es diferencia una dona que ven els seus encants, d’un país que ven els seus? En el volum de gent que participa en l’operació. Jo no hi veig massa més diferències. Quan un país no considera el turisme com una propina econòmica, com allò que es fa “a hores lliures”, com una activitat a més a més, el país està perdut. I així està Catalunya: perduda. El pes del turisme a casa nostra ja arriba al 14% del PIB (9% a França, 8,5% a Itàlia). Som un país prostituït.

Des que tinc ús de raó que es parla de reconvertir el nostre turisme. Ens agrada enganyar-nos. Parlar de “turisme de qualitat” representa la mateixa contradicció estúpida que cometria el que volgués promoure la “prostitució verge”. El màxim al que es pot aspirar és a que els que ens visiten tinguin un poder adquisitiu alt. I per arreglar aquest problema, en economia encara no s’ha inventat res nou: reduir l’oferta per apujar els preus. I per arreglar el problema del turisme a Catalunya s’han de trencar ous. Com s’està fent amb el sector sanitari. El poder polític ha de renunciar a ser simpàtic i s’ha d’enfrontar amb els capitostos del sector. Explicar-los que la rifeta s’ha acabat. Com? Molt senzill: pujant impostos al sector, dictant una normativa dura i exigent, i fent unes inspeccions estrictes. Tot allò que representi tancar, com a mínim, la meitat dels establiments que existeixen. A més de per raons d’oferta i demanda, com ja he comentat, cal fer-ho per una simple raó d’higiene: la majoria d’hotels i bars catalans no valen res. Són impresentables. Ja sé que sortiran els de sempre: “El turisme porta riquesa!”. No els trec raó. El macroprostíbul de la Jonquera també aporta riquesa. Algú m’ho pot negar? El cultiu de coca genera molts llocs de treball a l'Amèrica Llatina. Algú m’ho pot negar?

Crec que és hora de deixar els eufemismes de banda i ser clar. Viatgin al Tirol, a la Toscana, a Provença, als Estats Units, ... observin els pobles, els seus establiments i restaurants. Com es comporten els seus cambrers i propietaris. Tornin aquí i comprovaran que hem aconseguit que els nostres pobles turístics i la nostra “indústria turística” siguin “une grosse merde” (com diuen els francesos).

dilluns, 15 d’agost del 2011


Opinió | Miquel Payeras

Encara raparem més

Miquel Payeras | 15/08/2011 | Vistes: 29
Zapatero va directe a ser part de la història política (secció de personatges intranscendents) i per això no cal insistir en l'enorme incapacitat que ha demostrat com a governant. Allò més important que ha fet en els set anys i busques de president ho ha fet durant el darrer any quan, obligat per Angela Merkel, ha hagut d'imposar importants retallades i, sobretot, la reforma del sistema de pensions, allargant l'edat de jubilació fins a 67 anys (no de cop i per a tothom, sinó progressivament a partir de l'any que ve). És la mesura més important de la seva presidència, no per bona, evidentment, sinó perquè és l'única que recordarem, atès que és la més negativa possible per a milions d'espanyols treballadors que hagin nascut després de 1960. Ja ho crec, que la recordarem. Fins i tot amb certa nostàlgia de quan governava aquell inútil que "només" ens va endossar els 67 anys (amb 38,6 anys de cotització, val a dir-ho). Perquè aquesta llei, que va entrar en vigor, per cert, el passat 1 d'agost, no és res comparada amb el que vendrà. 

El que ha fet Zapatero és obrir la porta a altres reformes posteriors molts més dures. Millor dit: la seva profundíssima inutilitat, perquè no ha estat capaç de veure que l'havia d'obrir a poc a poc, ha fet que hagi estat la ventada la que l'hagi oberta de cop. Ja no sabrem mai si hauria estat diferent en el cas que ZP no hagués estat tan beneit. El que sí que sabem és que, tant si governa a partir de final d'any Rajoy com Rubalcaba, diguin el que diguin ara, i fins i tot digui el que digui qui governi durant els primers mesos o anys, arribarà el dia en el qual una nova i més profunda reforma serà inexorable. 

La inexorabilitat és per raó demogràfica. Durant les dues dècades en les quals hem crescut econòmicament i demogràficament gràcies a la immigració, el país ha pogut fer un bon calaix (altra cosa és que polítics sense escrúpols l'hagin tudat). Ara, tanmateix, el calaix és quasi buit, o sense quasi, i com que l'aportació de nous efectius poblacionals joves immigrats gairebé s'ha aturat (en termes nacionals: no a les Balears, on la immigració continua creixent), ens trobam que tenim un panorama ferest per endavant. Les xifres de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) no deixen cap escletxa per al dubte. Actualment, hi ha a tot el país 7,8 (nombres rodons) milions d'espanyols majors de 65 anys. És a dir, passius que cobren la pensió de jubilació. La projecció, moderada, del mateix INE per a l'any 2050 és que n'hi hagi, de jubilats pensionistes, 16,4 milions. 

Ara tenim suficients problemes perquè, per "assegurar les pensions" (així ho diuen els polítics, no se'ls creguin: menteixen en això igual que en gairebé tot), l'inútil de Zapatero ha hagut d'allargar dos anys l'edat de jubilació. Cosa que estarà en vigor plenament l'any 2027. És a dir, d'aquí a setze anys. Tots els qui tenguin ara mateix manco de cinquanta anys ja han rapat. Però que no es preocupin: raparan encara més. Perquè, si el Govern nacional no pot assegurar ara pagar la pensió als deu o onze milions que serem de jubilats aleshores -i per això s'estalvia aquests dos anys-, com es pot creure ningú que al cap de tretze anys més tengui prou calaix per pagar 16,4 milions de pensionistes? Senzillament és impossible. Per això, cal que ens ho prenguem amb absoluta tranquil·litat: encara raparem molt més en els pròxims anys.