Massa blocs a la vegada, massa dispersions. Ara unifico tots els esforços en aquest únic espai on s'uneixen algunes de les meves passions: la literatura, la novel·la negra, Portugal, el periodisme. Tot per intentar saber perdre, com la novel·la de David Trueba, perquè saber perdre ja és una victòria
divendres, 24 de febrer del 2012
SEBASTIÀ ALZAMORA, CRIM DE SANG
Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) és l'escriptor mallorquí més consolidat de la seva generació, i no només això, sinó possiblement un dels escriptors en llengua catalana amb més projecció. Conrea l'articulisme de premsa amb precisió al diari Ara (entre d'altres mitjans), és polifacètic pel que fa a les seves investigacions literàries (algun dia s'haurien de publicar els assaigs sobre literatura que té esparsos en algunes publicacions més segurament propostes inèdites que deu tenir en altres llocs), ha guanyat els grans premis de poesia i com a narrador ha fet ja el que es considera la tríada -és a dir, guanyar 3 dels 5 premis més importants: Documenta, Josep Pla, Sant Jordi, Ramon Llull i Prudenci Bertrana-. Doncs bé. Ell té el Documenta, el Josep Pla, i ara acaba de treure "Crim de sang", el llibre guanyador de l'últim Sant Jordi. Què és aquest llibre? D'entrada s'ha de dir que es un llibre d'Alzamora i que això es nota en el seu estil, en l'ús d'un llenguatge sempre precís, en la creació de grans personatges i en aquella pàtina d'erudició que tot ho impregna però que no molesta. "Crim de sang" és una molt bona novel·la sobre un dels aspectes foscs de la Guerra Civil, l'assassinat de 172 germans maristes per la Fai. Alzamora crea un constructe gairebé perfecte, on fins i tot hi apareixen vampirs, i és un digne guanyador del premi més important i prestigiós de les lletres catalanes. I sabeu el millor? Que només té 40 anys, això vol dir, corda per estona. Per cert, als qui us interessi el tema, no deixeu de llegir "El preu de la traïció", de Miquel Mir.
Etiquetes de comentaris:
notes de lectura,
novel·la,
Sebastià Alzamora
dimecres, 22 de febrer del 2012
RIBERA I ROVIRA, DIA 5
Ja han passat cinc dies d'ençà que iniciàrem el projecte per recuperar l'obra d'Ignasi Ribera i Rovira "Portugal Literari" i les coses comencen a rutllar a través del verkami. Si voleu conèixer com està el procés i en què consisteix el projecte, no dubteu en clickar. I si ho podeu difondre per les vostres xarxes, encara molt millor. Una abraçada!
http://www.verkami.com/projects/1339-reedicio-de-portugal-literari-d-ignasi-ribera-i-rovira
http://www.verkami.com/projects/1339-reedicio-de-portugal-literari-d-ignasi-ribera-i-rovira
dissabte, 18 de febrer del 2012
RIBERA I ROVIRA, DIA 2
La campanya per aconseguir editar "Portugal Literari", de Ribera i Rovira entra en el seu segon dia. Sembla que aquesta cursa és de les dures, de les esgotadores, però els primers fruits han arribat i l'esperança i l'optimisme és el darrer que es perd. Ribera i Rovira va ser un treballador incansable, com demostra, el fet que en una època sense els avenços tecnològics de l'actual, fos capaç de traduir més d'una vintena de llibres i de publicar-ne més d'una trentena, sense comptar amb els milenars d'articles en premsa... per tant, endavant les atxes i gràcies als primers mecenes del projecte. Continuam treballant.
Si voleu ajudar-nos, podeu conèixer el projecte aquí: http://www.verkami.com/projects/1339-reedicio-de-portugal-literari-d-ignasi-ribera-i-rovira
Si voleu ajudar-nos, podeu conèixer el projecte aquí: http://www.verkami.com/projects/1339-reedicio-de-portugal-literari-d-ignasi-ribera-i-rovira
NOTAS DE UN VIAJE A ORIENTE
Fa molta enveja aquesta generació d'intel·lectuals que amb dinou anys ja escrivien meravellosament be i dominaven les llengües antigues. Julián Marías, el filòsof, n'és un dels exponents. I en la lectura de les "Notas de un viaje a Oriente" ja s'intueix l'alta volada intel·lectual que agafarà un home que va ser, com molts dels de la seva generació, putejat per la guerra incivil. Llegir aquestes pàgines és descobrir els anys de formació d'aquest home de cultura.
Etiquetes de comentaris:
dietaris,
Julián Marías,
notes de lectura
LA RESSENYA A CRIMS.CAT, AGUSTÍ VEHÍ
Escrit per: Sebastià Bennasar - 15.02.2012 | 09:16 | 1 opinions
Retrat de la grisor
L’aparició de l’Agustí Vehí amb la seva novel·la Abans del silenci (Pagès Editors, 2009) va suposar una alenada d’aire fresc en el panorama de la novel·la negra en català. Vehí (Figueres, 1958) aportava en aquell primer text una sàvia combinació entre novel·la negra i història per narrar-nos la sortida de l’exèrcit republicà de Catalunya el 1939, però fent un homenatge als homes i dones que es mantingueren fidels a la seva forma de fer i als seus ideals. Amb les seves paraules la retirada republicana adquireix tot el dramatisme i hi ha un retrat dels ideals però també de la misèria moral. Després fou el torn de Ginesta pels morts (2010). Ambientada en el present històric –anys 2000-, la història també és clau per resoldre els casos d’assassinat en un Empordà que pren una nova dimensió literària i humana gràcies a la seva ploma. Vehí s’inseria així en la llarga tradició de la literatura nostrada que ha literaturitzat aquest paisatge: des de Pla fins a Vicenç Pages sense oblidar les meravelles verbals de Carles Fages de Climent o la sensacional cançó dels Sopa de Cabra. En aquella obra, Vehí ens descobria també una altra faceta seva, la capacitat humorística i la creació de grans personatges.
Doncs bé, Vehí va guanyar el 2011 el premi Crims de Tinta amb Quan la nit mata el dia (La Magrana, 2011), una novel·la on es combina amb una saviesa majúscula la recreació històrica amb un punt d’humor en alguns moments i la construcció de grans personatges per crear un llibre del tot excepcional i que fa que la lectura de la seva darrera obra fins al moment, Torn de nit (Alrevés 2012) sigui una qüestió imperiosa perquè promet noves alegries. A Quan la nit mata el dia, Agustí Vehí ens situa a la Figueres del 1958, on és imperiós investigar qui ha pogut matar el delegat local de la Falange.
Doncs bé, aquesta investigació serveix a l’autor per explicar com era la postguerra a la capital empordanesa i a partir d’aquest retrat local construir un arquetipus universal, aplicable perfectament a qualsevol indret. Figueres es converteix, així, en un exemple extraordinari de la foscor de la postguerra en general a tot Catalunya i per extensió a tota Espanya. La construcció dels personatges és sensacional i també l’ús del castellà per dotar de versemblança la novel·la: evidentment, a l’època, les forces d’ocupació de l’Estat no parlaven català entre elles –independentment, que sí que ho puguin fer amb la població civil o a la intimitat-.
La investigació del cas –que no us explicarem per no llevar-vos la intriga de la lectura- serveix a Vehí per passar comptes amb la seva infantesa; per reivindicar alguns homes bons que malgrat tot feien el possible per redreçar la situació i sobretot per fer un exercici de memòria històrica molt notable. La literatura catalana està molt farcida de novel·les que expliquen la Guerra Civil i en canvi la producció és molt menor si ens centram en els anys de la postguerra. Vehí ha aconseguit inserir-se amb molta força en una corrent dels darrers deu anys de la novel·la negra catalana: aquella ambientada en temps pretèrits. De moment ens ha explicat a la perfecció els darrers dies del somni republicà i la pesantor i grisor de la postguerra. I ho ha fet de tal manera que amb els seus llibres hem rigut, hem somrigut, ens hem indignat, hem patit i sobretot hem gaudit. Vehí és, possiblement, el gran descobriment literari en català dels darrers anys.
Quan la nit mata el dia,
Agustí Vehí.
La Magrana,
Barcelona, 2011.
Etiquetes de comentaris:
Agustí Vehí,
crims.cat,
notes de lectura,
novel·la negra
ALBERT VILLARÓ, IMPRESCINDIBLE
Albert Villaró és un dels escriptors més singulars que tenim al país. Pot transitar perfectament dins tots els àmbits de la novel·la, des de la històrica fins aquella que no té gènere passant per la negra i en totes ho fa bé. Ara, per sort, ens acaba d'oferir el segon lliurament de les aventures de l'Andreu Boix, el policia andorrà que ja va aparèixer a Blau de Prússia, un llibre que li va valdre el premi Carlemany i que és molt i molt bó. Doncs bé, ara en Boix torna i ho fa en el seguit que ha de vetllar per la seguretat de Sarkozy i Carla Bruni en la visita que, com a coprínceps, fan a Andorra. La novel·la és sensacional perquè ens descriu a la perfecció la societat andorrana, el mètode policial i les angoixes de la petita societat del Pirineu. No podreu deixar-la!
Etiquetes de comentaris:
Albert Villaró,
notes de lectura,
novel·la negra
NIL BARRAL, INTRANSCENDENT
Nil Barral pot perviure molt de temps a l'anonimat. L'aposta per una novel·la negra amagada sota seudònim tal vegada funcioni des del punt de vista comercial, però no des del punt de vista literari. El personatge del Nil té algunes coses bones: possiblement sigui el detectiu més versemblant, perquè ara els privats no es dediquen a investigar assassinats, sinó a fer el que han fet sempre: ensumar braguetes i encalçar la pasta, i si pot ser per a una empresa d'assegurances millor que millor. Fins aquí l'originalitat de l'invent (i alguna petita aportació d'argot, si tant voleu). Però en aquesta segona aventura, la trama no acaba d'estar ben resolta, és precipitada i un tema que podria haver donat molt més de si no acaba de resoldre's bé. Tot i això, la novel·la és entretinguda, de vegades amb un català forçadot, però vaja, no ho passareu malament. Ni tampoc extraordinàriament bé. Sabeu aquests llibres que deixen indiferent? Doncs això. I per això no cal tanta mandanga amb els anonimats!
Etiquetes de comentaris:
Nil Barral,
notes de lectura,
novel·la negra
divendres, 17 de febrer del 2012
REEDICIÓ DE PORTUGAL LITERARI, DE RIBERA I ROVIRA
Ignasi Ribera i Rovira va ser un home especial en el seu temps. Aquest periodista nascut a Castellbell i el Vilar va ser el primer gran lusitanista català. Una mostra de la seva tasca són els dos volums de Portugal Literari, un llibre editat ara fa cent anys i que recull les conferències que féu sobre aquest tema a l'Ateneu Barcelonès. La nostra intenció és celebrar aquesta efemèride, i els 70 anys de la seva mort, reeditant aquests llibres i a la vegada fundant NE, una editorial de caire universitari que estarà especialitzada en llibres d'història i en texts vinculats amb Portugal. Per això mateix hem iniciat un projecte de micro-mecenatge a Verkami que esperam que us pugui interessar i que pogueu difondre. L'enllaç del nostre projecte és aquest:
dimarts, 14 de febrer del 2012
Autor/s: Montserrat Serra
Agustí Vehí: 'Els "cocodrils" en sabem molt de la vida'
Sots-inspector de la guàrdia urbana de Figueres, és un dels exponents de l’actual novel·la negra catalana
Agustí Vehí (Figueres, 1958) és sots-inspector de la guàrdia urbana de Figueres des del 1982, i des de fa quatre anys també escriu de novel·la negra. De fet, avui és un dels escriptors catalans més interessant d'aquest gènere. En quatre anys ha publicat quatre llibres i el reconeixement i els lectors no se li han fet esperar. Sobretot gràcies al IV Premi Crims de Tinta 2011 per 'Quan la nit mata el dia', que atorga el Departament d'Interior de la Generalitat i que publica la Magrana.
Ara, aquest no és pas el seu primer premi, puix que Vehí va debutar amb 'Abans del silenci', Premi Ferran Canyameres, publicat per Pagès Editor el 2009. L'any sobre l'editorial Mare Nostrum de Perpinyà li va publicar 'Ginesta pels morts'. I aquest gener ha aparegut 'Torn de nit' de l'editorial Alrevés, dins la col·lecció Crims.cat., dirigida per Àlex Martín Escribà. Amb Crims.cat s'ha compromès a publicar els pròxims dos títols i segurament que l'any vinent l'editora li reeditarà 'Ginesta pels morts'.
Cap d'aquests llibres no té un mateix policia de protagonista. Vehí no té interès a construir una sèrie lligada a un policia estel·lar, sinó a trobar un tema atractiu, molt sovint lligat a aspectes de la policia. Diu que escriure no li costa gens, que, d'arguments, no li'n falten, segurament mercès a la seva passió per la història (és doctor en història per la UAB) i a la seva feina de sots-inspector, que li proporciona materials a desdir.
Vehí ha passat un parell de dies a Barcelona en ocasió de la BCNegra, la setmana de novel·la negra de Barcelona. Confessa que no li agrada gaire estar a la ciutat, que ell és molt de l'Empordà, de Figueres i de casa seva. Un home simpàtic, ple de bonhomia i de sentit comú.
Hi parlem de la seva trajectòria, de la seva professió, dels seus interessos literaris… i de Simenon, perquè al principi de 'Quan la nit mata el dia' s'esbossa una història d'amor prohibit per la fractura de la guerra, i perquè la capacitat d'ambientar, que és el seu gran atot, recorda les aventures del comissari Maigret.
—El fet que us presentéssiu al Premi Ferran Canyameres és casual o volgut?[Camanyeres era amic de Simenon i li va publicar els primers títols al català.]
—Quan era petit m'havia llegit totes les aventures del comissari Maigret, perquè les venien cada setmana al quiosc. Aquella calma, aquella humanitat, aquell saber esperar…, admeto que m'agrada molt. Però d'aquí a comparar-m'hi, no. Les persones hem de conèixer els nostres límits.
—No es tracta pas de comparar-vos-hi, sinó dd'adonar-se que hi ha algunes similituds: el gust per a construir una escena, un ambient, fet més important que no pas el crim... [A 'Torn de nit', no n'hi ha cap , de crim.]
—Sí que és cert que el decorat és important, i que la novel·la negra és un vehicle fantàstic per a explicar el decorat. I és cert que, a mi, m'agrada de reflexionar no tant sobre els crims com sobre els policies, que són els qui tenen la responsabilitat de la pau pública, i que les sèries americanes han deformat fins a la caricatura. Però darrere l'uniforme hi ha una persona, que té dies bons i dies dolents. En aquest sentit, practico el cinisme, en positiu, que és la manera de contemplar la societat sense filtres. Em serveixo d'una reflexió molt irònica, però molt tendra també.
—Quan hi vau entrar, a la guàrdia urbana?
—He viscut tres moments importants des que vaig entrar a la guàrdia urbana, l'any 1982. El primer, quan vaig entrar-hi, amb els ajuntaments democràtics, a l'època de la transició. El segon, llavors del canvi de model policíac, amb la institució del cos dels mossos d'esquadra. I el tercer, amb el canvi tecnològic que hem viscut: quan vaig començar anàvem amb una Olivetti, amb tres papers de calc, i martellejant les tecles perquè la tercera còpia quedés marcada. Ara, en canvi, amb el telèfon mòbil vaig informat cada segon. A mi, aquest canvi encara em desconcerta. I ens trobem que els joves estan preparadíssims tecnològicament, però no saben res de la vida; en canvi, els 'cocodrils' no sabem fer anar el correu electrònic, però en sabem molt, de la vida.
—Com és que, estudiant d'història, home d'esquerres, vau entrar a la guàrdia urbana?
—Doncs, mira, una tarda a la Rambla de Figueres, fent un cafè amb uns amics comentàvem 'i de què treballarem?' I la dona d'un regidor del PSUC em va dir: 'Fes-te de la guàrdia urbana. També hi ha d'haver guàrdies d'esquerres.' I m'hi vaig presentar i vaig treure el número u. De primer descobreixes que és una feina en què pots ajudar la gent, que parles amb tothom, que treballes a fora, que la teva oficina és la ciutat… I després et surt la vocació.
—Deu ser fals que no passin coses a ciutats com Figueres...
—Oi tant! A Figueres, hi passa de tot, com pertot arreu. I hi ha dies molt durs (crims, suïcidis, maltractaments…), d'arribar a casa a la nit pensant: 'Mare de Déu, en quin món vivim.' Però això s'arregla amb sentit de l'humor. Ara, no et negaré pas que hi ha moments duríssims. Per exemple, hi va haver una temporada que cada dos per tres hi havia un desnonament. I quina cara fas a aquesta gent, si la fan fora de casa perquè no poden pagar el lloguer, potser perquè han perdut la feina, potser perquè no en saben més? Això suposo que només ho pots passar amb sentit de la disciplina i del deure, però porta càrrecs de consciència. A mi, m'hi ajuda pensar que sóc un treballador de la llei, i a la llarga un referent de la pau i de la concòrdia.
—I a escriure, quan us hi vau posar?
—A casa, tant la meva dona com jo som uns lectors afamats. I suposo que l'una cosa porta a l'altra. La dona em deia: 'Has de començar a escriure, has d'escriure…' I l'escriure va anar sorgint d'una manera natural. El fet d'escriure, de trobar l'argument, no m'ha estat mai cap maldecap. En canvi, que allò que escrivia pogués interessar els altres, això sí que m'ha costat de creure.
—A la novel·la 'Ginesta pels morts' tracteu dels primers contingents de mossos d'esquadra que es van desplegar pel país.
—Aquesta gent va pagar un preu personal molt alt i això em va commoure, i per això en vaig fer una novel·la.
—Com ha canviat el cos dels mossos? Amb la mala imatge recent d'aquella lamentable vaga lingüística...
—El sindicat que va fer aquesta acció té la direcció a Madrid i una representació ínfima entre els mossos. Hi ha veus dins els mossos que s'han declarat contràries a aquella acció. Certament, va ser una acció desafortunada. Hi ha coses amb què no es pot jugar.
—Quan era petit m'havia llegit totes les aventures del comissari Maigret, perquè les venien cada setmana al quiosc. Aquella calma, aquella humanitat, aquell saber esperar…, admeto que m'agrada molt. Però d'aquí a comparar-m'hi, no. Les persones hem de conèixer els nostres límits.
—No es tracta pas de comparar-vos-hi, sinó dd'adonar-se que hi ha algunes similituds: el gust per a construir una escena, un ambient, fet més important que no pas el crim... [A 'Torn de nit', no n'hi ha cap , de crim.]
—Sí que és cert que el decorat és important, i que la novel·la negra és un vehicle fantàstic per a explicar el decorat. I és cert que, a mi, m'agrada de reflexionar no tant sobre els crims com sobre els policies, que són els qui tenen la responsabilitat de la pau pública, i que les sèries americanes han deformat fins a la caricatura. Però darrere l'uniforme hi ha una persona, que té dies bons i dies dolents. En aquest sentit, practico el cinisme, en positiu, que és la manera de contemplar la societat sense filtres. Em serveixo d'una reflexió molt irònica, però molt tendra també.
—Quan hi vau entrar, a la guàrdia urbana?
—He viscut tres moments importants des que vaig entrar a la guàrdia urbana, l'any 1982. El primer, quan vaig entrar-hi, amb els ajuntaments democràtics, a l'època de la transició. El segon, llavors del canvi de model policíac, amb la institució del cos dels mossos d'esquadra. I el tercer, amb el canvi tecnològic que hem viscut: quan vaig començar anàvem amb una Olivetti, amb tres papers de calc, i martellejant les tecles perquè la tercera còpia quedés marcada. Ara, en canvi, amb el telèfon mòbil vaig informat cada segon. A mi, aquest canvi encara em desconcerta. I ens trobem que els joves estan preparadíssims tecnològicament, però no saben res de la vida; en canvi, els 'cocodrils' no sabem fer anar el correu electrònic, però en sabem molt, de la vida.
—Com és que, estudiant d'història, home d'esquerres, vau entrar a la guàrdia urbana?
—Doncs, mira, una tarda a la Rambla de Figueres, fent un cafè amb uns amics comentàvem 'i de què treballarem?' I la dona d'un regidor del PSUC em va dir: 'Fes-te de la guàrdia urbana. També hi ha d'haver guàrdies d'esquerres.' I m'hi vaig presentar i vaig treure el número u. De primer descobreixes que és una feina en què pots ajudar la gent, que parles amb tothom, que treballes a fora, que la teva oficina és la ciutat… I després et surt la vocació.
—Deu ser fals que no passin coses a ciutats com Figueres...
—Oi tant! A Figueres, hi passa de tot, com pertot arreu. I hi ha dies molt durs (crims, suïcidis, maltractaments…), d'arribar a casa a la nit pensant: 'Mare de Déu, en quin món vivim.' Però això s'arregla amb sentit de l'humor. Ara, no et negaré pas que hi ha moments duríssims. Per exemple, hi va haver una temporada que cada dos per tres hi havia un desnonament. I quina cara fas a aquesta gent, si la fan fora de casa perquè no poden pagar el lloguer, potser perquè han perdut la feina, potser perquè no en saben més? Això suposo que només ho pots passar amb sentit de la disciplina i del deure, però porta càrrecs de consciència. A mi, m'hi ajuda pensar que sóc un treballador de la llei, i a la llarga un referent de la pau i de la concòrdia.
—I a escriure, quan us hi vau posar?
—A casa, tant la meva dona com jo som uns lectors afamats. I suposo que l'una cosa porta a l'altra. La dona em deia: 'Has de començar a escriure, has d'escriure…' I l'escriure va anar sorgint d'una manera natural. El fet d'escriure, de trobar l'argument, no m'ha estat mai cap maldecap. En canvi, que allò que escrivia pogués interessar els altres, això sí que m'ha costat de creure.
—A la novel·la 'Ginesta pels morts' tracteu dels primers contingents de mossos d'esquadra que es van desplegar pel país.
—Aquesta gent va pagar un preu personal molt alt i això em va commoure, i per això en vaig fer una novel·la.
—Com ha canviat el cos dels mossos? Amb la mala imatge recent d'aquella lamentable vaga lingüística...
—El sindicat que va fer aquesta acció té la direcció a Madrid i una representació ínfima entre els mossos. Hi ha veus dins els mossos que s'han declarat contràries a aquella acció. Certament, va ser una acció desafortunada. Hi ha coses amb què no es pot jugar.
Escriptors.TV: Pau Vidal
Llegeix un fragment de la seva darrera novel·la, 'Fronts oberts'
Fa cinc anys el filòleg Pau Vidal publicà la seva primera novel·la, 'Aigua Bruta' (Empúries, 2007). Una història de lladres i serenos protagonitzada per un filòleg, fervent seguidor de Coromines i detectiu accidental, Miquel Camiller, dit Camil. Aleshores Vidal ja anunciava que la vida d'en Camil no s'acabava amb aquella novel·la, que en vindrien més. I després de cinc anys ha arribat 'Fronts oberts'. L'autor en llegeix uns fragments per a la sèrie Escriptors.TV (vídeo) i en parla.
'Sí, entenc aquests dos llibres com una sèrie. A 'Fronts oberts' hi apareixen gairebé els mateixos personatges que a 'Aigua bruta'. En Camil ha deixat l'Acadèmia d'Estudis Catalans per la placidesa de l'Escola de Policia de Catalunya, on fa classes de llengua. Potser en Camil té alguna explicació a la lamentable actuació d'un sector dels Mossos, que per fer pressió al Departament d'Interior, es negava a parlar en català? 'A mi allò que em va sorprendre és que diguessin que solament farien servir el castellà. Però si ja ho fan! També em va sorprendre que la gent es pensés que parlaven català. Se us ha adreçat mai cap mosso en català? A mi, no m'ha passat mai.'
En l'àmbit de la ficció, Vidal explica que li convenia de situar en Camil en un context policíac, perquè sense aquest context és difícil de resoldre un crim. Alhora, 'permet de contrastar encara més l'anacronisme del lingüista: Camil és un personatge anacrònic, que treballa amb les paraules, una ciència que demana un temps llarg, mentre que el ritme policíac és tot a l'inrevés, la rapidesa és bàsica a l'hora de resoldre un cas. Qui resol els casos és l'inspector Jeroni Domingo. En aquesta novel·la, en Domingo té entre mans un cas de pederàstia començat per xat, i és en les converses que Camil intentarà de descobrir l'origen de tots els qui en formen part.'
'El cadàver apareix al País Valencià i com que allí els mossos no hi poden actuar, per investigar el cas fan servir un agent de Borriana infiltrat, que té un paper definitiu, i que és la cara bruta de la policia. Volia que la novel·la passés al País Valencià, perquè vull que la sèrie es vagi succeint en tots els territoris de parla catalana per reproduir-ne les parles diverses: la primera novel·la passava a la Catalunya central i al Pirineu, aquesta passa al País Valencià, i les vinents se situaran a Alcoi, a l'Alguer, a Mallorca, a Perpinyà… Literàriament és un experiment. I no és fàcil. Donar forma física a una llengua no fixada, costa. Però hi ha precedents, com les novel·les d'Andrea Camilleri, el sicilià que ell escriu, no el parla ningú. Això dóna carta de naturalesa a una llengua que encara hi ha qui creu que és poc útil.'
'La croada d'en Camil és de desfer la confusió de parlar català bé. Vull dir que parlar bé el català no és fer servir de tant en tant mots com 'llur', sinó que la saba d'una llengua és la llengua popular. I la llengua popular és la que es perd amb més facilitat. Per això en les meves novel·les s'hi renega molt, hi ha moltes frases populars…, per desfer aquesta confusió que ens ha de matar.'
'De fet, la víctima d'aquestes novel·les és la llengua, i l'assassí és l'estat de les coses, diríem.' Aquest pessimisme podria ser un entrebanc per la trama. Tanmateix, Vidal ho desmenteix perquè considera que en Camil és un personatge prou pintoresc per a fer-se simpàtic. Ara, reconeix que, per a ell, que és qui construeix la història, sí que és una mica pesat, perquè 'és com la cançó de l'enfadós. Però és així. Mira, ben aviat publicaré un llibre sobre el bilingüisme, en el qual intento de fer entendre que el fenomen del canvi idiomàtic és com el fenomen del canvi climàtic. Ser pessimista no és culpa meva, és la realitat. Abans parlàvem dels mossos, que només fan servir el castellà. I la policia és un reflex del país: si hi ha individus tan cínics i facinerosos com aquest mosso dit Antoni Castejón és perquè té el seu reflex en el Parlament, amb gent com en Jordi Cañas (portaveu de Ciutadans).'
En l'àmbit de la ficció, Vidal explica que li convenia de situar en Camil en un context policíac, perquè sense aquest context és difícil de resoldre un crim. Alhora, 'permet de contrastar encara més l'anacronisme del lingüista: Camil és un personatge anacrònic, que treballa amb les paraules, una ciència que demana un temps llarg, mentre que el ritme policíac és tot a l'inrevés, la rapidesa és bàsica a l'hora de resoldre un cas. Qui resol els casos és l'inspector Jeroni Domingo. En aquesta novel·la, en Domingo té entre mans un cas de pederàstia començat per xat, i és en les converses que Camil intentarà de descobrir l'origen de tots els qui en formen part.'
'El cadàver apareix al País Valencià i com que allí els mossos no hi poden actuar, per investigar el cas fan servir un agent de Borriana infiltrat, que té un paper definitiu, i que és la cara bruta de la policia. Volia que la novel·la passés al País Valencià, perquè vull que la sèrie es vagi succeint en tots els territoris de parla catalana per reproduir-ne les parles diverses: la primera novel·la passava a la Catalunya central i al Pirineu, aquesta passa al País Valencià, i les vinents se situaran a Alcoi, a l'Alguer, a Mallorca, a Perpinyà… Literàriament és un experiment. I no és fàcil. Donar forma física a una llengua no fixada, costa. Però hi ha precedents, com les novel·les d'Andrea Camilleri, el sicilià que ell escriu, no el parla ningú. Això dóna carta de naturalesa a una llengua que encara hi ha qui creu que és poc útil.'
'La croada d'en Camil és de desfer la confusió de parlar català bé. Vull dir que parlar bé el català no és fer servir de tant en tant mots com 'llur', sinó que la saba d'una llengua és la llengua popular. I la llengua popular és la que es perd amb més facilitat. Per això en les meves novel·les s'hi renega molt, hi ha moltes frases populars…, per desfer aquesta confusió que ens ha de matar.'
'De fet, la víctima d'aquestes novel·les és la llengua, i l'assassí és l'estat de les coses, diríem.' Aquest pessimisme podria ser un entrebanc per la trama. Tanmateix, Vidal ho desmenteix perquè considera que en Camil és un personatge prou pintoresc per a fer-se simpàtic. Ara, reconeix que, per a ell, que és qui construeix la història, sí que és una mica pesat, perquè 'és com la cançó de l'enfadós. Però és així. Mira, ben aviat publicaré un llibre sobre el bilingüisme, en el qual intento de fer entendre que el fenomen del canvi idiomàtic és com el fenomen del canvi climàtic. Ser pessimista no és culpa meva, és la realitat. Abans parlàvem dels mossos, que només fan servir el castellà. I la policia és un reflex del país: si hi ha individus tan cínics i facinerosos com aquest mosso dit Antoni Castejón és perquè té el seu reflex en el Parlament, amb gent com en Jordi Cañas (portaveu de Ciutadans).'
Joan Sales, a través de les cartes dels amics
El 19 de novembre farà 100 anys del naixement de Joan Sales, el constructor rondinaire d''Incerta glòria', la gran novel·la de la postguerra . La seva personalitat és a la seva obra, però també en la correspondència que va mantenir, sobretot, amb Mercè Rodoreda i Màrius Torres.
PATRÍCIA GABANCHO
| Actualitzada el 01/02/2012 00:00
L'home solia dir, i la frase ja el caracteritza: "Els catalans des de fa 300 anys hem estat uns imbècils. Hem de deixar de ser catalans? No: hem de deixar de ser imbècils!" Per entendre el pes d'aquesta afirmació, cal que ens situem en el marc del franquisme dens de la postguerra. Qui la diu, Joan Sales, és un exiliat de la guerra, un vençut, que torna a Catalunya el 1948, quan el règim s'obre una mica i permet blanquejar trajectòries inequívocament republicanes i catalanes. Un any abans, el 1947, ha tingut lloc un fet singular: l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el primer acte festiu -que il·lusiona-, catalanista i capaç d'aplegar catalans dels dos bàndols que encara migparteixen la societat. Sales és a Mèxic, treballa de linotipista perquè ell és un home d'oficis, i publica amb un grup d'amics una revista urticant,Quaderns de l'exili .
És una publicació que es reparteix gratuïtament entre la comunitat. Es finança amb anuncis, i el cas és que en té molts, més que ningú. Els Quadernsirriten sovint, per la personalitat del director. Per exemple, Joan Sales creu que els catalans han d'organitzar un exèrcit per anar a lluitar amb els aliats, i aquesta idea causa espant als exiliats, que encara es llepen les ferides. Sales també està marcat per la guerra, de la qual va sortir amb el grau de comandant, perquè en esclatar el conflicte va anar a l'Escola Militar a aprendre a fer el soldat. És un home seriós. Però s'hi va graduar pels pèls.
Doncs el 1947, Sales veu en els actes de Montserrat un signe de reconciliació. Té al cap un projecte de reconstrucció. Hem perdut la guerra, diu, i ara hem de pagar la factura. Té clar que la factura és tornar a començar, en aquest etern retorn de Sísif que és la història dels catalans. I com que els aliats han guanyat i no han fet res per Catalunya, decideix tornar a casa i arromangar-se. Sap que els seves idees, tan clares, tan contundents, remouran les aigües estantisses de la resistència, però ell té entre cella i cella un projecte de normalitat. Així doncs, tanca els Quaderns , arreplega la família i s'instal·la en una casa precària, petita, del barri del Carmel, que està a punt de transformar l'ànima rural en un autèntic dipòsit d'immigrants desguarnits de tot suport social.
Sales és un antinoucentista quan el noucentisme s'està perllongant artificialment com a únic referent. Als anys 30 aquesta estètica rigorosa ja estava sent qüestionada per gent com Josep Pla i Sagarra, per no dir els iconoclastes de la Colla de Sabadell, però amb l'ensulsiada queda com l'últim intent de fer un edifici cultural plausible, i el respecte és absolut. Carles Riba, també retornat, n'és el suprem sacerdot i, en certa manera, l'eixida de la casa de Joan Sales -una eixida catalana, que no té res de jardí i sí molt d'herbots i plantes descurades- és la contrafigura del pis de l'Eixample on Riba imparteix doctrina cada diumenge. Els visitants de l'un i de l'altre són molt diferents. No hi ha una única veritat. Avui tenim un seguit d'epistolaris que ens transparenten l'ambient d'aquells anys. Una societat petita, resclosida, desesperançada, tanmateix resistent i, com no podia ser altrament, clivellada de baralles personals, ideològiques i de criteri.
L'editor Joan Sales té el mèrit indubtable de descobrir Llorenç Villalonga, de repescar el geni de Mercè Rodoreda, de posar en circulació gent jove, de creure en els Països Catalans. Al davant de tot això, la burgesia ara cosmopolita, aglevada per la revista Destino , crea el premi Nadal per establir una nova hegemonia cultural en llengua espanyola. En les cartes entre Villalonga i Baltasar Porcel, el jove escriptor topa amb un estrany consell del seu mentor: és més important triomfar en castellà, li diu. Porcel intenta reescriure la novel·la que està fent, però no se'n surt, no li surt del cor. Els dos mallorquins parlen en català i s'escriuen en castellà, i en les cartes surt tota la petitesa de les societats castigades: enveges, xafarderies, ambicions escapçades. El gran personatge d'aquest epistolari és, però, Núria Sales, la dona de l'editor: possessiva i obsessiva, manipuladora, "una mantis ", diuen. ¿O potser tot això és una facècia de Villalonga, tan frívol?
El cas de Mercè Rodoreda és diferent: continua ancorada en l'exili i l'epistolari amb Joan Sales és molt tècnic. Qüestions de llengua -Sales té al cap un model de llengua, compartit amb Joan Coromines- i de diners. Només hi ha 10.000 famílies capaces de llegir en català, li diu a l'autora, quan Sales està a punt de deixar-ho córrer. De fet, l'èxit de La plaça del Diamant li serà un estímul. També per a Rodoreda, una dona de fràgil equilibri emocional, que viu una relació poc convencional amb Joan Prat (Armand Obiols), intel·ligentíssim, influent. No en parla, però. Obiols de tant en tant marxa a Viena, i Rodoreda, insegura, escriu frenèticament per retenir i enlluernar el company. Té por de perdre'l. És entendridor comprovar, doncs, a través de l'espistolari Obiols-Rodoreda, quant d'amor, de respecte i de delicadesa hi ha en aquella relació que dura per sempre.
I és que els espistolaris ens donen una veritat quotidiana, d'intensions i resultats, que configuren un nou escenari -desmitificat- per entendre Joan Sales. És un home d'una fermesa i d'un talent literari excepcionals, però desencaixat. Quan acaba la disputa del noucentisme, la cultura del país es gira cap al marxisme, i Sales tampoc no era marxista. El seu catolicisme topa amb la ideologia de la nova generació catalanista! És un solitari. Joan Sales mereix una recuperació fidedigna, perquè en ell s'encarnen les contradiccions d'un país vençut que lluita per mantenir el cap fora de l'aigua que l'engoleix. Era un constructor rondinaire. Però era lúcid i impertinent i, més important encara, tenia raó
Subscriure's a:
Missatges (Atom)