DIES DE LISBOA

És el Jardí d'Estrela i sembla que ha arribat una mica de fresca que fa que els colors del cel avancin de cap a la tardor amb passes de gegant enyorades. Encara fa bo sobre la gespa encara que hi hagi tres senyors que s'estimin més un banc on passen llargues les hores rememorant la joventut o maleïnt les noves decisions de la troika que de cada dia ens empobreixen més i anuncien noves tempestes.

I mentre la Basílica d'Estrela enlaira de cap a un cel que mostra senyals del pas del temps les seves torres colonials (pel finançament, no per l'estil), hi ha qui a les terrasses emula estàtues de Rodin amb menys gràcies, mentre que tres senyores amb ulleres de sol es miren el pas del temps des de diferents perspectives.

Al cementiri dels Prazeres hi ha estàtues que s'alcen fins que gairebé freguen el ventre de gruixats avions pesants que perboquen turistes sobre la ciutat blanca, però també hi ha cartells que ens parlen de l'oblit després de la mort. Són lletreros de ferro forjat que fan més mal a l'ànima que les històries esculpides a la pedra, perquè al cap i a la fi els que abandonen sempre són els vius, cansats de servar memòries, o els que abandonen són els darrers de cada casa, de cada nissaga que es perd amb un funcionari municipal col·locant el cartell i sense cap Antonio Tabucchi que els canti. Són els mateixos que deixen perdre oficis ancestrals, que condemnen els homes i les dones a menjar sols el pastís del diumenge, l'única alegria permesa en aquests dies de prototardor, són els que malgrat el vent sempre miren de cap a una altra banda.

Lisboa és una ciutat plena de gent gran que només aspira a mirar per les finestres i que el món es manifesti al seu davant. Gent gran amb escales impossibles de davallar, soles, a qui un raig de sol, una persona o un cant li alegren el dia. De vegades aquestes persones són màgiques i es projecten com a miralls en els vidres, just abans de balcons que deixen a la intempèrie els somnis de la infantesa perquè els turistes puguin caçar aquesta ciutat amb objectius que mai no podran capturar l'essència de la vida.

Al final del dia, però, sempre és el poeta qui té raó quan afirma que no hi ha res millor que el color de les teulades de Lisboa. Cel blau, els dies que avancen de cap a la tardor desitjada, Lisboa, els amics, el riu que sempre és el mateix i mai no és igual, la vida.

DIES DE LISBOA

Hi ha un riu que és un Mar i que Pessoa assegura que és gran perquè Lisboa hi és ajaguda a sobre. Hi ha els vaixells que el fendeixen en deu minuts en els quals executius vinguts a menys somien amb recuperar la grandesa. Deu minuts per fondre's amb un sol que s'amaga cada vegada més ràpid, llum de tardor i calor d'estiu, deu minuts per buscar i mirar i llegir i somiar. El cacilheiro fins i tot és protagonista de fados catalans que s'escolen des de l'altre costat del riu, allà on la ciutat es capta amb una sola mirada que cada vegada és única. Hi ha el pont que construiren obrers mal pagats que hi deixaven la vida en temps de Salazar i que ara du el nom de la llibertat i del 25 d'abril que és màgic i mític, malgrat que la troika hagi imposat una dictadura econòmica quasi tan  dura disfressada de democràcia. Ens trobam l'Arian de casualitat mentre les carmanyoles calentes ens conviden a un sopar de rics reis riallers. No ens podran robar la felicitat ni les ganes de continuar buscant-la decididament. Tot i això hi ha les saudades pels amics que se'n van, l'alegria pels que arriben demà i la certesa que Lisboa continuarà essent màgica.

DIES DE LISBOA

Hi ha la lluna plena i el Tejo que espurneja i que es mou en aquest lloc que és el mar de Palla. Hi ha l'aiguabarreig i els vaixells il·luminats i les cases del davant, a l'altra riba, com en una cançó d'Antònia Font. Avui no hi ha llum a la finestra ni l'al·lota que escriu. És la primera vegada que ha tancat les golfes més privilegiades de Lisboa. Se respira una mica de saladina al miradouro de Santa Luzia. Travessam escales nocturnes que menen a l'Alfama. A l'església de San Miquel ens encomanem a l'aventura i recordo que el francès és molt més fàcil llegir-lo que parlar-lo, sobretot quan el que et puja a la gola és el portuguès de la supervivència. Ja no parlem llengües com als llibres. A la Rúa dos Remédios no hi ha poesia perquè tot és poètic, els fados que s'escolen per la porta de la Mesa des Frades on un rei emprava una capella amb "azulejos" per trobar-se amb la seva amant; la jove que fa fotos des dalt d'una escala sense veure que la lluna li confegeix una corona de santa, els amics que ens arrosseguen de cap al Tejo Bar on la pianola de jugueta fascina amb el color de les cireres a punt de madurar i un so esqueixat d'improvisació. La música la fan ells i jo només recordo les emocions de sentir les cançons per primer cop, aquell concert de Els Pets a Son Ferriol o la descoberta de Sopa de Cabra amb altres guitarres i altres solituds a la Vall de Boí i totes les estrelles del món penjades sobre el cap. Són dies de Lisboa, nits que complementen altres miradors, altres cerveses que no bec, altres sols que se'n van de cap a l'infinit com un vaixell petit que parteix de cap a la llibertat. I aquí, a terra, ens quedam amb els petits moments de la màgia.

UNA ALTRA LISBOA

Com que la traducció era avorrida me n'he anat a fer una volta per Lisboa amb la càmera i he caçat qualque cosa...

CACILHEIRO CAP A ALMADA

Són només deu minuts els que ens transporten d'un marge a l'altre del riu. Ja ho deia el mestre Pla, que la millor manera d'arribar a Lisboa és en vaixell. Acabada l'època dels grans vaixells oceànics, el millor és agafar un ferry, passar a l'altre costat del riu, veure el pont 25 d'abril i pensar que a Lisboa som feliços. Deu minuts per fer fotos dins el vaixell, on fins i tot hi ha gent que somia.

NITS DE LISBOA

És encara de dia i l'al·lot de les entrades no ha arribat, però ho fa ràpid. Amb el poder a les mans, la Umbelina, la Victòria i jo anem a buscar gasolina per al cos. Un restaurantet a prop del Castell on ja sabem que menjarem pitjor i més car que a qualsevol altre lloc, però si ho saps no passa res. Les terrasses estan plenes i molts clients són portuguesos. Descartam el restaurant de Goa i anam a un de clàssicament portuguès. Són ràpids, no són extremadament cars i el menjar és menjar. Després, entram al Castell. Fa calor, agafam lloc en unes cadires de plàstic rígides. Molt millor que les habituals de fusta d'aquestes coses a l'aire lliure, però al final són cadires. Hi ha el pont il·luminat al fons, hi ha el cel amb aquell color blau fosc quasi negre que s'hi anirà tornant i hi ha extranys ocells nocturns que canten des dels arbres amb un lament esqueixat de presoner medieval. Surten els músics i després surt ella. Mafalda Arnauth arrenca el concert una mica accelerada, de vegades sense aire. Però a la tercera cançó comença la màgia de les fades del fado i ella fa una actuació superba, tal volta amb massa parlament entre peça i peça. Els músics són extraordinaris, la nit plàcida acompanyada per aquesta veu prodigiosa hi guanya quan s'arrenca amb alguns tangos, un d'ells de Piazzola que acaba essent un joc de virtuosismes entre el guitarrista, l'acordió i la veu d'Arnauth. Continua el concert i la sorpresa: el Lisboa Fado Ensemble, instruments clàssics per reinventar el fado. Arnauth ho fa amb els temes propis i el públic ja està entregat, fins i tot de veegades els ocells callen per sentir-la a ella. Marxa l'Ensemble i ella torna als fados més clàssics, amb homenatges explícits i més avorrits: és el que té el fado clàssic, que si es versiona es millora i si s'imita es perd. Tot i això, era obligatori cantar-los, per promocionar la candidatura a Patrimoni de la Humanitat. Acaba el concert amb el públic dempeus i llarga ovació. Les vistes de Lisboa des del Castell, aprofitam fins al darrer moment per gaudir de la ciutat, tornam a peu a poc a poc de cap a casa. Des del Miradouro de Santa Luzia es pot sentir l'arraial de São Miguel. Hi ha música pimba i festa major. Contrast entre l'alta cultura i la baixa cultura, però convé recordar que l'alta cultura no és res més que la baixa cultura un poc modificada. Pervertida fins i tot. Continuam. A Graça hi ha gent al Botequim, el bar on passava les hores la poetessa Natália Correia. Fa una mica de fresca. Agafam el carrer de Damasceno Monteiro, amb vistes espectaculars. Continuam. Lisboa fa olor de festa. LLuny se sent la música d'un altre arraial. Al barri de les Colònies la Umbelina i la Victoria marxen cap a casa i jo baixo fins a Almirante Reis. Una gran avinguda freda i deserta. Pujo el turonet cap a casa. Al carrer, als balcons, hi ha gent que parla a la fresca. Ja som al Barri. Des de la finestra de la marquise se sent alguna música. Tot és a les fosques menys a una finestra on hi ha algú que estudia aprofitant la fresca. Bona nit Lisboa.