A les contrades mediterrànies, l'estiu és temps de gelats. A les nòrdiques, ho és tot l'any. Potser per això no és estrany que el gelat pugui evocar-nos records centrats en l'estiu, com si fos un cadàver de cornet que la mà infantil no ha sostingut amb prou fermesa i ara es desfà lentament damunt les rajoles del carrer, esdevenint un material enganxós i capritxós com el vol de les mosques que l'assetgen.
Si ens posem nostàlgics, podríem fer una llista de gelats que van endolcir-nos estius pretèrits, com el Drácula, que et deixava la llengua de color morat i un regust de cola, maduixa i vainilla molt millor del que es podia esperar a priori. El Frigo Dedo: mai un gelat ha estat més suggeridor; bé, encara ho seria més si el consumís la Lolita de Nabokov; amb la versió menys glamurosa: Frigo Pie. El Nifty, un deliciós fantasma de vainilla amb el somriure i els ulls de xocolata que, en algunes promocions, tenia un pal de xiclet de gust i textura repugnants.
En un món marquetinguitzat, l'àmbit del gelat s'adapta de seguida a les exigències comercials i les modes, com els caps de plàstic de personatges de dibuixos animats amb gelat a l'interior, de La Mallorquina. El coet anomenat Camy Jet, que tenia aquella caputxeta de xocolata que no superava la primera envestida; la versió original no duia caputxa, però regalaven ninotets de plàstic que representaven cosmonautes. El Calippo, de final indefectiblement llefiscós, que hauria de permetre primer ingerir el xarop i al final la part més refrescant. A la platja, els llampants gelats de pal de taronja o llimona (Popeye, en versió cilíndrica), quina frescor esquitxaven reflectint el sol, i acompanyats per les cantarelles dels venedors ambulants,“al rico bombón helaaado!”.
I, a banda dels gelats d'autor i del mar de gustos que actualment podem trobar comercialitzats, queden els pots de quilo de format més ianqui i els clàssic cortes, cornets i copes, amb gelats a granel o en barra tricolor, galeta i consumits com un veritable símbol estival.
Buscant relacions entre gelat i literatura, per llepar lletres amb fonaments culturals, és curiós que a la base de dades del Ministeri de Cultura només he localitzat tres llibres amb la paraula gelat al títol. Obres de ficció, no tractats gastronòmics ni viatges a l'Antàrtida. Gelat de maduixa, d'Antònia Vicens (Editorial Fernando Torres, 1984), Quaranta-sis contes i un gelat, de Vicens Marçà (Onada edicions, 2005) i Fredoroses, fregitel·les i frigorífics: un conte d'amor i gelats, de Margaret Mahy (La Magrana, 1997).
En castellà, originals o traduïts, n'hi ha uns quants més, però tampoc gaires: El corazón helado, d'Almudena Grandes (Tusquets, 2007), El cortejo nupcial helado en la nieve, d'Ismail Kadaré (Alianza, 2001) i alguns títols antitètics, com ara Fuego helado, Infierno helado, Perdidos en el desierto helado...
Però buscant buscant he topat casualment amb una connexió gelada de nivell, popular i mig oculta. El gran etnòleg i folklorista Joan Amades es diu de segon cognom... Gelats!
Nascut al barri del Raval de Barcelona el 1890, l'estudiós Amades no va deixar de dur a terme investigacions etnogràfiques fins que va morir el 1959, i això que el 1947 va patir una hemiplegia. El que sí que va deixar per dedicar-se al cent per cent a la seva passió va ser l'ofici de llibreter. Excursionista i esperantista, aquest membre de l'Ateneu Enciclopèdic Popular té una producció molt extensa, en què destaca el Costumari Català (1950-1956), Les diades populars catalanes (1932-1949), Les cent millors cançons populars de Nadal (1949), Refranyer català comentat (1951) i Les cent millors rondalles populars(1953), entre unes 120 referències més. Cap, però, dedicada al gelat, llàstima.