CADUCA ALS TRES MESOS

'Ego te absolvo'

FERRAN TORRENT 

| Actualitzada el 06/11/2011 00:00

'Ego te absolvo'

La meua àvia maternaera un cas extraordinari, forta i amb un caràcter que tallava claus. A penes sabia parlar castellà. Compràrem el primer televisor, s'asseia davant l'aparell i així que el presentador del Telediarioiniciava les notícies amb un buenas noches ella murmurava, arreglant-se el davantal, bona nit. Aleshores ja tenia demència senil. Només recordava els de casa i no sempre. La papil·la gustativa la tenia insensible; demanava un plat d'olives, jo li posava cireres i se les empassava com si res.

De vegades rebíem visites a casa i mon pare treia una botella de conyac. Jo esperava el moment que els acomiadaren a la porta per mesurar-li'n tres ditets i se'l fotia d'un glop. Si els pares tardaven li'n ficava tres més, les galtes se li envermellien i començava a riure a cor què vols. Què li passa a esta dona?, s'estranyava mon pare. No res, que s'ha begut un got de conyac, l'acusava jo. Llavors ma mare la renyava, però l'àvia replicava blasfemant sense embuts. A les festes nadalenques, quan les dones es fumaven l'únic cigarret de l'any, els recriminava bo i dient-los que eren les més putes del poble.

A causa de la demència senil sovint eixia al carrer i s'extraviava. Llavors, amb els meus amics recorríem el poble buscant-la. Vinga, torna a casa, l'esbroncava simulant estar emprenyat. Calla, morral!, contestava. Fora de casa no em reconeixia. En una de les escapades caigué un bac i es va trencar els malucs. Ja no pogué alçar-se del llit. A poc a poc s'hi apagava i, moribunda, avisaren el capellà perquè l'auxiliara espiritualment. L'habitació era a gom de familiars. De sobte un oncle meu va eixir escandalitzat: Serà possible? Ha enviat a la merda Don Joaquín. Sembla que el rector li va ficar un dit al front maldant fer-li la senyal de la creu i l'àvia no estava per a hòsties. Tot un caràcter.

deteste les pàtries,sobretot les dels altres.

em trobe amb el fotògrafd'El País Jesús Ciscar al restaurant de Carmina. Ens veiem poc, però riem molt. Als anys vuitanta, treballant a la revista El Temps, vaig aconseguir, en un encontre amb un enllaç a Andorra, una entrevista amb Terra Lliure, la primera que concedien.

Li ho comunique a Eliseu Climent i fins a Perpinyà que ens anem Jesús Ciscar i jo. Ens van citar al castell d'aquella ciutat. Un cotxe ens va recollir, ens posaren unes ulleres fosquíssimes a tots dos i ens portaren a una casa dels afores (en el trajecte, tant Jesús Ciscar com jo podíem observar el paisatge pels costats de les ulleres). Hi arribem. Esperem en una sala. Al cap d'una estona apareixen tres encaputxats, dos homes i una dona. Seuen darrere d'una taula, damunt la qual plante una gravadora. Pregunte i contesten nerviosos. Jesús no para de fotografiar. L'entrevista, no caldria dir-ho, era una apologia del terrorisme.

Havent acabat, amb un material que era una bomba (informativa), propose a Jesús Ciscar tornar per Andorra, per si de cas ens havien seguit (fantasia, que no en falte). Férem una volta grandíssima, però l'entrevista s'ho valia. Abans d'arribar a la frontera em vaig amagar els cassets dins la bragueta. Hi havia una cua bastant llarga. Salta't la cua, li dic a Ciscar. Estàs boig? Fes-me cas. A la garita, el policia espanyol ens atura.

-Oiga -faig, amb cara d'angoixat i mostrant-li uns altres cassets buits-, somos periodistas y tenemos que llegar a tiempo para publicar mañana el reportaje.

-Pasen.

Uf!, fem els dos.

El cap d'ala d'Eliseu va enviar l'entrevista a un advocat, el qual, per raons ben senzilles, li va dir que era delictiva. No la va publicar, ni vendre, malgrat que la revista Interviú estava disposada a pagar-ne un bon preu. Jesús encara conserva les fotos.

A El Temps jo em responsabilitzava de les entrevistes i reportatges més insòlits, aquells que les revistes normals no publicaven. Entre d'altres, com l'enterrador del meu poble i el bandoler de la Marina El Periçò, vaig entrevistar la vedet Rosita Amores i Baltasar Sangchilli, l'únic valencià que fou campió mundial del pes ploma. Sangchilli va derrotar Panamà Al Brown a la plaça de bous de València, plena d'aficionats locals, a la dècada dels anys trenta. El que no em va contar fou que Panamà Al Brown va pujar al ring sifilític. Potser era l'únic homosexual de la història de la boxa.

CADUCA ALS TRES MESOS

Agricultura

FERRAN TORRENT 

| Actualitzada el 09/10/2011 00:00

Sèrie Barcelona - Successió Miró

En general els valencians som gent que ens comuniquem amb una lleugeresa en el llenguatge que als forasters els estranya o troben de mal gust. Així, saludar amb un "on vas, maricon?" o "com estàs, malparit?" forma part de la nostra manera d'iniciar la vida social. En un viatge a Itàlia -cinc tios en un Mercedes de luxe- tinguérem, a Catalunya, dos incidents. Ens aturàrem en un poble, del qual no recorde el nom però sí l'olor de fàbrica de paperera. Com que teníem pressa, tres de nosaltres estiràrem les cames mentre els altres dos pixaven contra una paret d'una casa abandonada. Tots dúiem, després d'una nit de gresca, ulleres de sol, samarreta de tirants i barba de dos dies. La policia municipal -era la dècada dels vuitanta- no va denunciar els dos incívics amb la pròstata d'urgència, però en canvi, atesa la nostra pinta -i potser la nostra procedència- ens demanaren a tots els papers del cotxe i la documentació personal.

Férem nit a l'Hotel Empordà, en homenatge, a petició meua, a Josep Pla. A l'hora del desdejuni, el Felo, que no té pèls en la llengua, digué amb un to suau: "Este fill de puta no m'ha portat el cafè", referint-se al cambrer, que just estava darrere d'ell. Ens va costar prop d'una hora convèncer tots els empleats que, a València, aquesta expressió -sens dubte de mal gust- la diem, si no alcem la veu, en un registre afectuós. Malauradament era l'1 de maig i el personal assalariat estava sensible. A la fi, acordàrem donar-los una bona propina perquè celebraren l'aniversari com calia. Per sort, a Montecarlo, la següent parada, els crupiers no eren poliglotes, ja que al casino cada vegada que la bola de la ruleta no queia on posàvem l'aposta tots els sants del calendari anaven per l'aire.

Patriotes, alerta amb les arrels. Si estireu molt pot emergir l'home de les cavernes.

Al final del meu carrer hi havia sèquies esplèndides, camps de melons, de dacsa, de creïlles... Els camps es convertiren en solars; els solars havien de ser edificis (innecessaris) habitats per gent la majoria dels quals comprarien el pis per tornar-lo a vendre. En això es va presentar la crisi (que no té el mateix costum que el carter: trucar dues vegades) i ara ni camps ni solars (ningú els vol) ni edificis. Només cervells com melons d'Alger que ens han dut la ruïna nostàlgica i econòmica.

Quan el premi de narrativa Ramon Llull se celebrava a Andorra si no hi anava en companyia femenina convidava un amic. En aquest cas a l'editorial li costava més, ja que havia de pagar dues habitacions. La darrera vegada em va acompanyar el Mikalet, ara a Guatemala intentant guanyar-se la vida i, cosa estranya, el país encara no ha fet fallida (ell i Pepe el del Popular tenen una empresa de compra i venda de taulellets, una mena de Porcelanosa però amb més poll que material). Així que arribàrem a l'hotel -cinc estrelles-, Ester Pujol, preocupada, em va preguntar: "A qui has portat?" "Un amic", li responc. Li'l presente. Tot seguit ens va rebre una senyora o senyoreta amb un càrrec important al govern del país. Ens dóna la benvinguda, ens explica les activitats preparades per als convidats... En fi, molt amable. Havent acabat, el Mikalet, amb naturalitat, li pregunta si a Andorra hi havia casa de putes (sic). La senyora em va mirar a mi, jo no sabia on mirar i l'Ester va desaparèixer. Per sort, el Mikalet va trencar el silenci que ens incomodava: "Ací deuen ser més barates, no?"

El poder sovint es fonamenta en la ignorància del dirigit i la incapacitat del dirigent.

Prompte estaré de promoció. Ho faig amb professionalitat, però m'esgota. Fa temps que dic a les meues editores, Berta Bruna i Ester Pujol, que sense la campanya mediàtica vendria si fa no fa els mateixos llibres. No s'ho creuen. Jo n'estic convençut. Opine que la promoció és per a bestsellersinternacionals o per als que s'inicien en el gremi. Després de vint-i-set anys publicant, el que m'ha de conèixer ja té el gust (o no). Tinc un problema: no m'agraden les respostes convencionals, per bé que la majoria de les preguntes ho són. Trobe normal que ho siguen perquè les preguntes són sobre el llibre (no sempre). Llavors, si estic de mala llet se me'n va la boqueta i ja tenim l'embolic. Ací, a Catalunya, el personal s'interessa per les males notícies valencianes. De vegades me n'isc com puc, però d'altres amolle el primer que em ve al cap i el titular apareix a València. Aleshores, de campanya a València, em pregunten per allò que he dit a Barcelona i s'embolica la troca. I del llibre què? Interessa el xivarri. Tu t'ho has buscat, em dic.

Hola, sóc Quelcom Torrent

FERRAN TORRENT 

| Actualitzada el 14/08/2011 00:00

Hola, sóc Quelcom Torrent

Cada poble té les seues glòries. Al meu, els mítics estan relacio nats amb l'àmbit de l'esport. Era jo un xiquet i el Sedaví CF fins i tot va jugar a la categoria de Preferent, que si bé ho recorde donava pas, si quedaven campions, a la Tercera Divisió. Els defenses Arce, Saragosà, Xamola i l'extrem Roberto eren els ídols. Els tres primers per la seua contundència, Roberto per les internades ràpides per la banda dreta. Aleshores el futbol local esperonava la passió del personal. De vegades la Guàrdia Civil, més expeditiva que Arce, Saragosà i Xamola, no podia impedir la batussa amb l'afició rival. En futbol érem una referència per al poble del costat, Alfafar. Més encara quan vam fitxar un negre de Guinea, que probablement fou el primer fitxatge diguem-ne internacional del país (valencià). No recorde el seu nom, però el fet de ser negre va atraure molt de públic d'altres localitats. El negre fou un exotisme, però un soca de colló de mico. No tocava bola; li donaren la carta de llibertat (no està malament del tot per a un negre d'aquella època) així que acabà la temporada.

També hem tingut dues glòries en la boxa: Perfecto Martínez i Paco Tamarit. A Perfecto no el vaig veure mai boxejar; a Tamarit, sí. Gran glòria, el Tamarit: trenta-dos combats, trenta-dues derrotes. De tant en tant em deixe caure pel seu gimnàs de boxa. Entrena russos, txecs... Tots amb una pinta atlètica temible. I allí està Tamarit, donant ordres, corregint postures, ensenyant el directe, el jab, la defensa i l'atac. I vosaltres us preguntareu: un tio que no va guanyar cap combat dirigeix un club de boxa? Doncs sí. La relació entre la teoria i la pràctica no sempre és proporcional. Pel fet de ser crític literari s'ha de ser un bon novel·lista? Doncs això. A Tamarit li dèiem: "Ei, Paco, no digues que ets de Sedaví". Jo vaig competir en l'apartat de curses amb patins. Només ho vaig fer una vegada; vaig arrancar amb força velocitat però em vaig equivocar de carrer i vaig arribar quan ja estaven tots sopant. És per això que aviat dirigiré una escola de patinatge artístic.

sóc dels que creuen que l'amistat és d'un valor incalculable. Al llarg de la meua existència només he sigut fidel al Barça i als amics. Escric aquesta nota un diumenge gris. Una mica melancòlic recorde allò que més trobe a faltar, els amics morts: Ramon Barnils, Manolo Ibáñez, El Xirli, Paco Vidal (trenta-tres anys, càncer de pulmó), Valerià Miralles... Amb aquest darrer vaig mantindre una relació d'anys divertida. La veritat és que l'emprenyava bastant. Tenia una paciència infinita amb mi.

Miquel Alberola i jo, quan perpetràvem el The Financia El Temps , dos fulls d'humor, li fèiem broma setmana sí, l'altra també. Home de recursos econòmics que li permetien viure sense treballar, ideàrem un muntatge fotogràfic en què un repartidor de butà duia la seua cara. Títol: "Gran troballa, Valerià treballa". Valerià Miralles tenia un contestador automàtic magistral: "Heu trucat a Valerià Miralles, si teniu quelcom a dir-me espereu que sone el xiulet". Jo gravava: "Hola, Valerià. Sóc Quelcom Torrent. Si volsalgo em toques al meu telèfon".

A propòsit dels telèfons, quan va morir (d'un sobreesforç anant amb la bicicleta per la muntanya) em van avisar a la casa on vivia aleshores (a la Ribera de Cabanes). Dilluns baixe a Sedaví per desplaçar-me a Pego, a l'enterrament, connecte el contestador i tenia un missatge seu del dijous abans. Inenarrable la impressió que vaig rebre escoltant la veu de l'amic que acompanyaria el mateix dia al cementiri.

Llegeisc un titular del diari Levante-EMV : " Hallan un cadáver mutilado en una playa de Cullera ". Tot seguit em vénen a la memòria dos titulars que em sembla que fou J.V. Aleixandre qui me'ls va contar, editats en l'època franquista, no recorde en quin diari: " Hallado un cadáver muerto en la playa de la Malvarosa " i " Un gitano y una persona heridos en una reyerta ".

Quan tardaran a rescatar Espanya? Diuen que és massa gran per ser rescatada, igual que Itàlia, però ací va la meua aposta: un poc després de les eleccions generals. Ho afirme perquè tant Zapatero, Rubalcaba i Rajoy com un seguit d'autoritats europees ho descarten. Si no estigués en perill de ser salvada no hi hauria necessitat de reiterar amb èmfasi la tranquil·litat. En aquestes qüestions em refie més dels especuladors que dels polítics. Els primers es juguen els diners; els segons, el prestigi. El prestigi? No es pot perdre allò que alguns no tenen.