http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1471/3
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1471/1
El primer link és l'entrevista que li vaig fer a un dels post-pacos més interessants, Edgar Cantero, amb motiu de la publicació del seu darrer llibre. A l'entrevista assegura que no té amics escriptors perquè aquests són avorrits.
El llibre d'Antoni Batista sobre Catalunya i Euskadi és una molt bona lectura sobre aquestes dues nacions i a més a més un molb bon assaig. Escrit de forma impecable, Batista ens aporta una perspectiva molt interessant dels punts de connexió entre els dos territoris.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris POSTPACOS o quasi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris POSTPACOS o quasi. Mostrar tots els missatges
dimarts, 11 d’octubre del 2011
dimarts, 9 d’agost del 2011
ENTREVISTA AL MARC PASTOR AL DIARI ARA
Marc Pastor: "A casa hi vivia un fantasma"
Perfil Aquest escriptor i policia científic, amant dels còmics, la literatura, el cinema i les sèries, ha passat els estius amb la família a Salou, a Cubelles i viatjant per Europa en cotxe. Aquest nomadisme estiuenc el segueix practicant amb l'Eva, la seva parella. Després de dues novel·les històriques, L'any de la plaga és una incursió en el thrillerde terror i tot un èxit editorial.
De petit volies ser policia?
No, jo volia ser escriptor. També volia ser pallasso. Suposo que n'he fet una combinació (riu). De fet, el que volia és ser detectiu, suposo que influenciat per Magnum, Mike Hammer... Ah!, i Els tres investigadors , d'Alfred Hitchcock. Me'ls vaig llegir tots, tots!
Quan vas dir a casa que estudiaries criminologia…
Van dir: "Tu? Tan aprensiu que ets? Si tot et fa fàstic…". I recordo el primer dia de classe, el professor va dir: "Això no té cap sortida laboral" (riu). Vaig pensar: "Caram! Sí que anem bé". I és que ho has de combinar amb psicologia, dret, treball social o amb alguna altra carrera.
I tu, amb quina ho vas combinar?
Amb res, amb el meu salero ! (riu). Em molava molt la investigació científica, i abans del CSI televisiu! Perquè ara, amb les sèries, tothom s'hi vol apuntar. Allò estava ple de mossos de la primera promoció homologada, i molts em deien: "Va, Marc apunta-t'hi, entra, fes les oposicions". I vaig pensar, doncs sí, m'hi apunto. I a l'octubre entrava a l'acadèmia.
Montecristo i La mala dona són novel·les històriques.
M'agrada molt la història. En canvi, L'any de la plaga no ho és perquè em feia molta mandra documentar-me i volia escriure més lliure.
Algú t'ha buscat les pessigolles intentant trobar alguna errada històrica?
No. L'única persona que s'hi va fixar, al detallet, va ser la meva traductora a l'alemany. Em va donar una lliçó de documentació històrica que em trec el barret. Es veu que els lectors alemanys són molt exigents i ho contrasten tot. A La mala dona , el Moisés Corvo va a jugar al casino de l'Arrabassada. La meva traductora em va dir que l'aposta que havia fet el personatge era massa elevada i que si ho podia corregir a la versió alemanya. "Endavant, fes, fes!", li vaig dir.
Per cert, inquietant el que queda d'aquest casino.
Ara, a l'estiu, l'aniré a visitar amb el Paco Plaza i el Martín Piñol, que no hi han estat mai. És molt xulo. El van tancar el 1912 i durant la Guerra Civil en van utilitzar les pedres per fer trinxeres.
Només en queda part de la façana.
No, què va! Hi queden moltes cosetes a dins! Hi ha estàtues enmig del bosc, balustrades, restes dels túnels de la muntanya russa, ruïnes diverses en molt mal estat. Un paisatge com El planeta dels simis . Serà una visita amb fantasmes.
Hi creus?
A casa meva hi vivia un fantasma.
Va, home!
Sí! L'avi del sofà! Al pis on vivíem, l'Eva i jo hi vèiem un fantasma. Segurament devia ser un fenomen òptic, algun reflex… Ui, queda fatal que ho expliqui perquè em prendran per boig! Hi havia un armari amb vidres on es reflectia el sofà. Quan sortíem de l'habitació vèiem un avi ben vestit assegut al sofà. De vegades assegut, de vegades dret. Al principi ens feia angúnia. Després ens donava bon rotllo.
I què et fa por?
Les altures. No suporto les altures!
Algun cop has hagut de cridar: "Policia!"?
Moltes vegades, treballant i fora de la feina. Per exemple, quan he vist alguna estrebada. D'alguna manera et surt de dintre.
La realitat supera la ficció?
Sempre. I la realitat tendeix a superar-se ella mateixa.
Creus que CSI , Mentes criminales o Dexter donen una idea de com funciona la policia científica?
No s'assemblen gens a la realitat. L'única sèrie que s'hi acosta és The wire .
I el sofisticat reconeixement facial per ordinador?
Hi ha tecnologia, però jo ho faig dibuixant, és mil vegades millor. Mentre dibuixo vaig ajudant la víctima a recordar.
L'any de la plaga tindrà segona part?
No. Jo sé com continua però no ho explicaré.
I ara què prepares?
Una altra novel·la històrica. És la meva manera d'aprendre: documentant-me. Una novel·la d'aventures a l'Àfrica colonial, un viatge iniciàtic. I recupero personatges de La mala dona i de Montecristo .
L'escriptor acabarà matant el poli?
No. Van en paral·lel i de vegades es toquen.
Un dels contes d'estiu de la Bel Olid al diari Ara
Substitució irreglamentària
Se li va acudir una tarda especialment xafogosa, mentre tallava uns tomàquets per a l'amanida i sentia la seva filla Júlia xerrant per telèfon amb la tieta, rient, fent-li les confidències que ella no sabria mai. Sempre havien tingut una relació difícil, amb la Júlia, i l'adolescència l'havia agreujat. I aquella tarda, atabalada per les bronques de sempre al despatx, fastiguejada per la presència tova i tèbia d'en Manel, farta fins a la nàusea de les discussions diàries amb la filla, l'Alba va tenir unes ganes immenses de ser algú altre. Algú obert, algú amb més empenta, algú que pogués arribar a casa i servir-se una copa, engegar la tele i no pensar en res.
De petites, la Tanit ho havia fet infinites vegades, només per divertir-se. De cop, l'Alba arribava a classe i la trobava asseguda al seu lloc, imitant a la perfecció els gestos que la caracteritzaven, apartant-se el serrell insistentment amb la mirada baixa. L'Alba solia anar llavors a la classe de la Tanit i es feia passar per la germana, també. No li agradava aquest joc, però havia après que valia més no contrariar-la. Quan l'altra se'n cansava, tot tornava a la normalitat i ella podia tornar a ser ella, tranquil·la i invisible.
De vegades la Tanit tibava la corda i enganyava els pares. Es ficava al llit de l'Alba, agafava la seva rateta de peluix, feia veure que tenia por de la foscor. La mare pujava i l'abraçava com si fos l'Alba, mentre a l'Alba de veritat se li glaçava el gest al lavabo. Era incapaç d'acabar de rentar-se les dents, paralitzada per l'horror de saber-se suplantada sense remei.
El dia que feien disset anys, quan la Tanit es va fer passar per ella i va acabar morrejant-se amb en Roger, el noi que li havia agradat des de primer, l'Alba, finalment, va esclatar. En un rampell va agafar les tisores de la cuina, va pescar a sa germana pels cabells i hi va fer una estisorada. La Tanit, sorneguera, va decidir que li esqueien més els cabells curts i no se'ls va tornar a deixar llargs.
És veritat que, per executar el pla, l'Alba no tenia per què ser tan cruel. Segurament no calia mantenir-la viva mentre li arrencava una a una totes les ungles o li apagava als ulls el cigarret (si havia de ser la Tanit, calia començar a fumar). Però quan la va tenir nua i lligada en aquell magatzem en mig del no-res, amb el terra i les parets plastificats com havia vist a la sèrie que havia seguit els últims anys, no se'n va saber estar.
Va fer-li molt de mal, és cert, i s'ho va passar bé. Però el plaer més gran venia de veure que la Tanit no entenia per què. L'Alba li desfigurava els pits amb un tallaungles i, mentre l'altra cridava que parés, que li expliqués què li havia fet, ella no deia res. Construïa un silenci fred que la feia encara més forta, que li donava tot el poder. Podria haver executat la tortura amb el mètode que aplicava a tot el que feia, però va decidir començar a ficar-se dins el paper i es va posar creativa. La va sorprendre que li fos tan fàcil deixar-se portar.
De matinada, mentre es desfeia del cadàver de la que ja era, en tota regla, l'Alba morta, desfeta i repartida en cinc bosses d'escombraries negres de 50 x 60, amb els objectes personals que fessin possible el reconeixement en el cas improbable que l'arribessin a trobar, ella pensava en com consolaria la Júlia al funeral, com se l'enduria de viatge per desemboirar-la, com per fi tot seria fàcil entre elles. Com podria malcriar-la i riure i estimar-la de més a prop que mai.
Quan va arribar al pis de soltera de la seva germana, es va servir un whisky sense gel, es va asseure a la butaca de pell suau i va engegar el home cinema a tot volum. En un canal estranger hi feien un partit de bàsquet i van enfocar un moment els germans Gasol de costat. D'esquena eren pràcticament idèntics, ells, també. La nova Tanit, ulls nous sota parpelles noves, cabells acabats de tallar i escot irreverent, se'ls va mirar bé; tenia segurament encara unes hores abans que li truqués en Manel per explicar-li que l'Alba havia desaparegut misteriosament.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)