dimecres, 20 de juliol del 2011

EL PERFIL DE BIEL MAJORAL, AVUI AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennàssar

Un algaidí universal

Sebastià Bennàssar | 20/07/2011 | Vistes: 30
Diuen els qui en saben que Felanitx és un municipi que exporta cervells. Si es mira la nòmina de felanitxers il·lustres, la frase és perfectament certa, però sens dubte hi ha un altre municipi illenc que li fa la competència i aquest no és cap altre que Algaida. D'aquesta vila són les il·lustres figures del dramaturg Pere Capellà i de qui avui ens ocupa, Biel Majoral, molt menys conegut com a Gabriel Oliver Oliver. Aquest professor de Llengua Catalana de la Facultat d'Educació té el cos i la cara afuats, prims, incisius com cada una de les lletres de les cançons que són un cant a la vida i a la manera de fer d'aquesta terra nostra. Ara que s'acosten mals temps des de les instàncies oficials, convé tenir en Majoral ben present i no defallir, i recordar aquell himne simbiòtic entre els dos algaidins: "Jo som mallorquí i és la meva glòria esser català per la meva història", malgrat que alguns facin tot el possible per amagar-nos la nostra història.

Biel Majoral admet la comparació amb un falcó pelegrí. La velocitat del seu pensament, equivalent a la rapidesa de l'ocell dels roquissars, i l'afuament de les seves paraules el fan ser un dels cantants més apreciats del nostre país amb nom plural, tal com el defineix el poeta d'ànima lusitana Gabriel Sampol. Majoral és un home arrelat a la terra algaidina i n'és un dels màxims difusors. En una llarga conversa a Lisboa, Algaida va ser-hi molt present. A n'Antoni Trobat Alemany, un dels meus millors amics, la conversa li hauria plagut.

Si aquest fos un indret normal, en Biel Majoral hauria d'estar tocant a un bon nombre de places i festes majors, però ja se sap que aquest és un país desmemoriat. Majoral és això, un immens testimoni de la memòria que es perd o que ens roben i que ell vol evitar que perdem ni per un motiu ni per l'altre. En aquest cos petit que agafa sovint ximbombes de grans dimensions hi podem trobar la comunió entre terra, identitat, pàtria i cultura, quan per ventura la nostra principal errada ha estat pensar que cada una d'elles pot anar deslligada de l'altra. Els ulls d'en Majoral, vivaços, ho controlen tot quan puja dalt d'un escenari, des d'allò que transmet fins a allò que passa al voltant d'un cadafal on ha pujat manta vegades.

El 1977 va entrar a treballar a la Universitat de les Illes Balears i ben sovint en aquest espai de saviesa que hauria de ser el campus de la carretera de Valldemossa ha trobat la complicitat, coneixença i lligam d'un altre dels nostres genis: Antoni Artigues. Si el professor Artigues no existís l'hauríem d'inventar, perquè no ens podem permetre el luxe d'ignorar un ésser poètic de primera magnitud. A la Universitat Majoral s'ha guanyat una fama de professor dur que no crec que estigui justificada. El que passa és que ens hem acostumat massa a rebaixar el nivell d'aquells que en el futur han de conformar les elits culturals d'aquest no país. Com que sembla que el que s'ha de fer és aprimar el coneixement dels universitaris, els professors durs no estan ben vists, però a l'hora d'enfrontar-se a la vida real tothom agraeix haver-los tengut.

Biel Majoral ens ha deixat tres discs imprescindibles que haurien de ser encara uns grapats més. Les seves Cançons republicanes són un dels testimonis més brillants del que hauria de ser un intel·lectual en aquesta terra i en aquests temps. El seu perfil prim i afuat amaga al darrere d'aquest posat la solidesa de l'aritja que tots hem de ser en aquesta època d'incerteses. Irrompibles, fidels i resistents. Com aquests algaidins universals.

dilluns, 18 de juliol del 2011

l'article del Balears

Opinió | Sebastià Bennasar

Ajudar les llibreries

Sebastià Bennasar | 15/07/2011 | Vistes: 41
A Barcelona, el nou ajuntament s'ha posat les piles en temes culturals i ha decidit començar per donar suport a les llibreries de barri, la veritable "trinxera cultural" en paraules del regidor Ciurana, que ha garantit la presència del festival de novel·la negra a la ciutat -ignoram si a canvi ha demanat més presència del català en la programació-i que, a més, ha comprat dos llibres de gènere, un de Marc Pastor i un de Denis Lehane. No sé si l'elecció l'ha feta ell mateix o un assessor, però vagi per endavant la meva admiració pel bon gust. 

Seria desitjable que Palma s'emmirallàs en Barcelona en aquestes coses. No està malament aprendre dels qui en saben, encara que parlin català. Si és veritat que la cultura ha de ser negoci segons el preceptes PP, no és més cert que les llibreries petites d'aquesta ciutat són empreses que necessiten suport del seu ajuntament. Potser podem copiar.

dijous, 7 de juliol del 2011

El Cacaolat de can Viader

Hem dissimulat tant com hem pogut, però aquests dies els catalans hem viscut com un autèntic drama la possibilitat que Cacaolat deixés de fabricar-se. Fins i tot els que no prenen mai aquest batut de llet i xocolata envasat han considerat que seva desaparició seria com si ens amputessin deu planes del Fabra o ens escapcessin el Turó de l'Home o com si ens anunciessin la dissolució de la Principal de la Bisbal o de les colles castelleres de Valls. Vichy Catalán diu que en garantirà la producció, i per una vegada hem brindat amb aigua amb bombolles i no amb xampany.
Per celebrar-ne la continuïtat he anat a fer una consumició a la Granja Viader del carrer Xuclà de Barcelona, que és on el batut es va crear. Una placa situada en una columna de l'interior de l'establiment ho proclama: “A l'obrador d'aquesta granja l'any 1931 es va elaborar per primera vegada el Cacaolat”. En Domènec, un cambrer que porta anys a la casa, em fa a mans un àlbum amb fotos i retalls de diari que ho explica tot. L'any 1931, en Marc Viader i el seu fill Joan, que eren amos de la granja i de la marca de llet Letona, van visitar una fira alimentària a Hongria i van tornar-ne amb la idea del batut. Pel camí ja havien pensat com millorar-lo: el farien amb llet desnatada, que es conserva més. Fins llavors es veu que a la llet a la qual se li havia llevat la nata per fer-ne altres productes no se li veia la utilitat i es llençava. Aquest Marc Viader, fundador de la granja, havia vingut de jove a Barcelona des de la masia Can Marc de Cardedeu. El nom del poble originari de la família figura escrit en lletres grosses a la façana de la granja i en tots els llocs de la marca. La família es va mantenir fidel als seus orígens vallesans perquè durant uns anys va elegir la Fonda Europa de Granollers per celebrar-hi grans àpats i reunions, de vegades en companyia dels altres dos grans envasadors del país: els Daurella de la Coca-Cola i els Portabella de la Danone.
Després, Letona i Cacaolat van ser venuts a l'empresa madrilenya Clesa, fins que van arribar a mans de Ruiz Mateos, l'home que ens ha fet patir tant perquè semblava que Cacaolat havia d'enfonsar-se amb ell i la seva empresa Nueva Rumasa. Sort del Vichy. Les àvies que ens posaven una ampolla d'aquesta aigua a la tauleta de nit quan estàvem engripats ja ens deien que curava tots els mals.
La Granja Viader segueix al seu lloc conduïda per la família de sempre. Taules de marbre, cadires vieneses, senyores que hi passen la tarda davant una tassa de xocolata a l'hivern i d'un vas d'orxata a l'estiu. En Domènec i els altres cambrers van vestits com els cambrers d'abans. En una taula seu un noi de pell blanca com un glop de llet tot encaparrat davant uns papers. Vist com el veig, podria ser Enric Granados escrivint l'intermezzo deGoyescas.
La Granja té l'origen al 1871. Al principi diu que es limitava a repartir llet i elaborar plates de crema per a les cases senyorials del veïnat. Com que la granja es troba paret per paret amb l'església de Betlem i amb l'antiga Compañía de Tabacos de Filipinas de la Rambla, jo vull pensar que en Cinto Verdaguer va ser un consumidor d'aquesta llet i aquesta crema quan va ser primer almoiner del Marquès de Comillas i després capellà de Betlem. I perquè no em diguin que sempre mastego pa d'ahir, vull creure també que en Jaime Gil de Biedma, directiu i treballador de la Compañía, si no va ser un assidu de la granja va poder-ne sentir els efluvis de les ensaïmades acabades de sortir del forn des del seu despatx de caoba.
Jo no sé si la cuina catalana ha de ser declarada patrimoni de la humanitat. Em sembla que ja hi ha prou coses que són patrimoni de la humanitat. Ara: el Cacaolat, que ha alimentat mig país, hauria de ser tan recomanat com la llet materna.

dimecres, 6 de juliol del 2011

L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennasar

Un batle amb aire romà

Sebastià Bennasar | 06/07/2011 | Vistes: 17
El nou batle de Palma s'assembla a Ciceró. Físicament, vull dir. O com a mínim s'assembla a algunes de les estàtues de Ciceró que ens han arribat fins avui en dia, això sí, amb els cabells una mica més llargs, que es veu que és la mida que s'estila en aquest nou Partit Popular en què els candidats apareixen amb americana però sense corbata, en un estil marcadament allunyat d'altres temps. De totes maneres, tampoc li farà falta molta retòrica i oratòria -se suposa que n'hi sobra, que per qualque cosa és misser-. A Palma, fins i tot un exalcalde i senador que es dedica a pintar bous per devers Montuïri sembla tocat de la gràcia d'un Winston Churchill si se'l compara amb el que ha vingut després; sembla ser que la dissortada capital turística de la Mediterrània no acaba de tenir sort amb els seus batles. És clar, a aquest home nascut el 1959 no li seria difícil apujar el llistó, però em sembla que de moment les coses no avancen pel bon camí (entre nosaltres, el nivell polític municipal a Palma és com el de natació d'Éric Moussambani, però mancat de qualsevol èpica i de qualsevol esperit de superació).

Isern, doncs, s'assembla físicament una mica a Ciceró, suposo que pel nas romà i la barbeta senatorial. Va estudiar al Lluís Vives fins al 1976 i m'és difícil imaginar-lo participant en el festival del Drac Màgic, que no sé si encara es fa en aquest centre educatiu. No em sembla que la cançó Puff the magic dragon, de Leonard Lipton i Peter Yarrow (popularitzada l'any 1963 per Peter, Paul and Mary, que la feren famosa arreu del món) sigui de les seves preferides, però si el 1980 en aquesta escola ja es feia el festival, potser en l'època Isern també.

Isern va començar la seva experiència municipalista a Palma encarregant-se de gestionar aparcaments a l'ombra de José María Rodríguez i d'Álvaro Gijón, i vés per on, de la gestió de llocs tenebrosos i ombrívols -i sempre problemàtics, que ja se sap que a Palma només hi ha una cosa més pesada que la calor, els arqueòlegs i els proteccionistes del patrimoni- ha arribat a la planta noble de Cort. Abans d'aquests passeigs, va passar un temps per la facultat de dret a Palma i després per Barcelona, on no va acabar d'aprendre allò de les acusacions falses i que sense proves no hi ha cas, i on alguna putada li degueren fer els sempre dolents i perillosos catalans com abans els la degueren fer els pseudoecologistes de l'escola. Si no, no s'explica que les seves primeres accions de govern hagin estat difamar el servei de normalització lingüística i pretendre asfaltar de nou un carrer per a vianants.

La màxima autoritat palmesana ha aconseguit regenerar l'Ajuntament. Ell, als seus 51 anys, és el més gran de tots els regidors del consistori i ha començat a reduir l'estructura municipal, com Bauzá el govern -ep, que ningú no ens engani, això de reduir els alts càrrecs és la xocolata del lloro, un gest de cara a la galeria que no compromet a res (i que emprenya uns quants que volien estar col·locats) i que percentualment sobre la despesa municipal o autonòmica és un no res-. Vol anar amb la legalitat a la mà per solucionar els grans problemes de Ciutat, però de moment opta per intentar trobar ossos en el lleu i per posar més cotxes a Palma en lloc de reduir-los. Isern vol una ciutat oberta per als turistes (no sabem si també de cames) i perfectament bilingüe. Seria perfecte, sempre que els bilingües fossin tots els ciutadans. Si ho aconsegueix, serà el millor batlle de la història.

dimarts, 5 de juliol del 2011

QUATRE RELATS HEMINGWAIANS

Ara que es compleixen 50 anys de la mort de Hemingway, us deixo quatre relats hemingwaians propis, tots ells publicats en diferents llocs. El primer, "La maleta de Lió"és de "L'estret de Torres" i el segon, "La musa de Hemingway", va sortir al llibre "El dia de l'alliberament". El tercer, "Una història de pesca", es va publicar l'estiu del 2007 al Diari de Balears, el quart, "Creació" és també de "L'estret de Torres".



La maleta de Lió

            Ernest Hemingway, Mallorca, 1921, abril. Gairebé no s’ho podia creure. Havia trobat aquell manuscrit al mig de molts altres amb la mateixa signatura. Ningú no sabia, no podia ser conscient de l’intens plaer que estava sentint en aquell precís instant. Els fulls s’havien esgrogueït amb el pas del temps, però era l’únic signe visible de l’envelliment. Aquells papers tenien 82 anys, però la cal·ligrafia de l’escriptor d’Oak Park restava perfecta, bellíssima. Negra de tinta de ploma. Com pertocava. Va calcular a ull que hi podia haver unes tres-centes pàgines manuscrites o mecanografiades. Era la primera vegada que pujava a aquella habitació secreta de la casa pairal. I en cap moment no s’esperava trobar un tresor com el que tenia al davant.
            El seu padrí havia mort una setmana abans després d’una llarga vida. Per sort havia servat el cap ben clar fins al darrer moment. El casalot de Binissalem feia una olor peculiar, després de tant de temps tancat. Ara tot allò era seu. Mai no s’hauria de preocupar de res, la seva vida estava resolta a la perfecció. Només hauria de gastar allò que altres havien guanyat per a ell.
            Al testament el padrí li donava les instruccions precises per arribar a aquella habitació del casalot. Només hi havia una maleta i un sobre. I el record del misser llegint les darreres voluntats “en ser allà et trobaràs amb el major dels tresors que et puguis imaginar”. El primer impuls en obrir la cambra va ser anar de cap a la maleta. I allà es va trobar amb els fulls esgrogueïts i aquella signatura que el fascinava des de feia anys. Ernest Hemingway. El seu escriptor preferit, el seu únic mite. L’impuls de continuar rebolcant dins la maleta era molt gran. Notà el cor accelerat, una suor freda. Es girà al darrera. No hi havia ningú més. Se sentia observat, però. I aquella sensació l’incomodava prou. Va tancar la porta i per una vegada a la seva  vida va intentar pensar fredament, deixar de banda aquells instints primaris que li havien costat més d’una desgràcia. La carta. Havia de començar per llegir-la i per ventura podria trobar una explicació raonada a la presència d’aquestes pàgines que ja el fetillaven.
            “Hola estimat, si estàs llegint aquests fulls és que ja som mort. No et preocupis, la mort és un estat natural per als homes. S’acaba i prou. Si et conec una mica deus estar amb la meva carta a la mà i també amb un munt de contes de Hemingway a l’altra. I amb un caramull de preguntes al cervell”.
            El seu padrí l’havia encertada de ple. Així és com es trobava en aquells moments. Va continuar llegint. “Crec que et dec una explicació. Vaig conèixer el Hemingway quan tots dos érem molt joves, a Mallorca. Sí, ell va venir, però era un no ningú en aquell moment. Va arribar-hi per passar un parell de dies de la Setmana Santa. Gertrude Stein, igual que féu amb Robert Graves, li va recomanar l’Illa i ell i Hadley hi van venir a passar les vacances. Van estar-hi només tres dies, perquè després els van convèncer per anar a Barcelona, on hi havia Scott Fitzgerald i Zelda, la seva dona. Jo, en aquells moments, era cambrer del Líric i començava a tenir les meves inquietuds literàries.
            Va ser una nit memorable. Ell i Hadley havien discutit i Hemingway havia decidit espassar-se els nervis bevent copes. Jo li servia una ginebra que teníem aleshores i que era prou econòmica. En aquells moments era molt jove i no tenia gaires diners, malgrat les nombroses cròniques que enviava al Toronto Star. Si fins i tot havia de fer classes de boxa per tal de poder pagar les seves despeses.
            Li vaig moure conversa. Jo sabia una mica d’anglès i francès, coses que havia anat aprenent aquí i allà i al final ens férem amics. En aquells moments ell estava bojament enamorat de Hadley, però també molt preocupat pels problemes econòmics. Sé que aquella nit, gat, va escriure un conte molt bo i el va datar a Mallorca”.
            La carta continuava encara més, però va fer una pausa per mirar els fulls groguencs de la maleta. Va llegir un parell de línies del conte que suposadament Hemingway havia escrit a Mallorca. Es titulava “Gin a la mitjanit” i era quasi una crònica, paraula per paraula, del que li havia contat el seu padrí. Era bo, fins i tot molt bo. Ell coneixia a la perfecció l’obra de l’escriptor. S’havia llicenciat en filologia anglesa i ara estava fent el doctorat sobre la seva obra narrativa breu en comparació amb les seves cròniques periodístiques i sabia que aquell era un gran conte.
            De fet, tots els biògrafs assenyalaven que els contes perduts amb el robatori de la maleta en una estació de tren eren el millor de la seva obra narrativa, tot i que això el va forçar a començar de nou i a polir encara més el seu estil. Si volia comprendre el que havia passat no li quedava més remei que continuar llegint la carta.
            “Vàrem quedar que ja ens veuríem i que si mai anava a París no deixés de visitar-lo, que m’ensenyaria la ciutat. Jo sabia que ell era un escriptor extraordinari. Em va deixar llegir el seu conte, tan bon punt l’hagué acabat, i era molt bo. A l’endemà s’havia reconciliat amb Hadley i es passaren el dia a la platja, esperant l’hora de sortida del vaixell de cap a Barcelona. Un parell de mesos després vaig deixar la feina i amb els estalvis que tenia vaig anar a París. El primer que vaig fer en arribar a la ciutat va ser anar-lo a veure. Mai no ens arribàrem a fer amics de veritat, tot i que ell em recomanà a gent i m’aconseguí un treball de cambrer a La Cloisserie des lilàs, on de tant en tant menjava ostres, que en aquells moments eren un luxe permissible”.
            Ara comprenia moltes coses. El seu padrí sempre parlava de França i de París amb veneració i els hi explicava moltes coses sobre la seva estada, però mai no va dir que hi anà gràcies a Hemingway ni mai no va comentar que haguessin estat amics. De totes maneres, l’esperit de la ciutat surava en totes les obres literàries del padrí, essencialment en les descripcions que en feia a les seves novel·les.
            “Segurament, si ja has arribat aquí et deus demanar com és que mai no vaig comentar res sobre Hemingway quan us parlava de les meves estades a París. Molt senzill. Jo t’havia anat inculcant el gust per la seva literatura i pel personatge, però jo tenia la seva maleta i no et volia parlar de la nostra coneixença. Continua llegint i ho entendràs”.
            Ho va fer, estava molt intrigat per la història del seu padrí. “A poc a poc em vaig anar fent amic de Hemingway, tot i que només quedàvem de tant en tant i la nostra relació no va ser molt intensa. Sempre quedàvem sols. Hemingway era molt vanitós i en aquella època no li agradava que el veiessin amb un no intel·lectual. Ell no sabia que jo escrivia. Llavors era molt pudorós i massa exigent amb la meva obra com per anar exhibint-la. Però Ernest no. En les nostres trobades sovint es presentava amb un munt de fulls i llegia i llegia esperant la meva aprovació o negativa. La gran majoria de vegades els contes eren magnífics, tant que vaig arribar a obsessionar-me amb ells. Llavors, el 1922, Hemingway va ser enviat pel Toronto Star a Laussana, per cobrir diverses informacions. Hadley, que de cada dia estava més guapa, s’havia de reunir amb ell. Jo ja havia decidit tornar a Mallorca. Havia estalviat bastants doblers i havia viscut molt, però sense Hemingway la meva vida a París no tenia cap sentit, i a més a més m’enyorava de Mallorca, de la meva roca que sura al mig de la mar”.
            “En aquells moments Hemingway era el millor escriptor que coneixia. A París, gràcies a la seva amistat, vaig aconseguir que Sylvia Beach, la llibrera, em donàs moltes facilitats de pagament o fins i tot que em deixàs alguns llibres de franc, però tot i que en vaig llegir de molt bons –Stendhal, Dostoievsky, Tolstoi i Dickens, essencialment- en cap no hi vaig trobar aquella essència de l’estil, el gust que em produïa llegir els papers d’Ernest. Vaig tenir clar que si alguna vegada volia ser un bon escriptor havia de robar aquells contes i estudiar-los i analitzar-los fins trobar-ne la clau o simplement imitar-los. Per això vaig organitzar un sopar d’acomiadament a París, a la meva petita golfa de la plaça del Contraescarpe. Allà em vaig assabentar dels plans de Hadley i Hemingway. Va ser quan vaig descobrir que a Lió ella hauria de canviar de tren. Jo sabia perfectament com era la maleta amb els contes de Hemingway. L’havia vist al seu apartament i sé que guardava allí els fulls, amb gelosia, per tal de no perdre’ls, així que ho tendria fàcil”.
            “Aquell matí feia fred a l’estació de Lió. Hi havia arribat el dia abans, amb la finalitat de ser-hi i controlar en tot moment l’arribada de Hadley. Ella es va descuidar un moment mentre validava els seus bitllets de cap a Laussana i jo vaig aprofitar per robar-li la maleta.”
            Així, sense més, l’havia agafada i prou. El jove estava que gairebé no s’ho creia. El seu padrí sempre els havia educat amb mà ferma en el món dels valors morals i ara resulta que li havia robat la maleta a una al·lota tota sola, per molt 1922 que fos i per molta obsessió que pogués tenir per l’escriptor propietari de la mateixa.
            “Em vaig penedir moltes vegades. Sobretot quan llegia les biografies sobre Ernest i descobria que aquell fet s’havia traduït en una bronca terrible per a la pobre Hadley. Ella no en tenia culpa de res. Si Hemingway s’hagués preocupat de dur ell mateix les seves coses per ventura no li hauria pogut robar la maleta i els contes. A més, així també puc dir que jo el vaig convertit en millor escriptor, el vaig obligar a començar de nou.”
            “Ara ja saps el secret, ja veus d’on surt la meva mestria pels relats curts que tant va elogiar la premsa durant dècades. D’una simple imitació de l’estil de Hemingway en essència pura. Pel que fa a ell, ens vàrem tornar a veure molts d’anys més tard, a París. Jo el vaig reconèixer a la primera, per les fotos. Ell a mi no. Li ho vaig haver d’explicar. La glòria té aquestes coses, que sempre depèn de qui la mira, és relativa a més no poder. Per a la gent de casa jo he estat un gran escriptor, un intel·lectual sempre fidel al país i totes aquestes coses que segurament deuen haver posat els diaris quan m’he mort, però Ernest ha estat dels pocs noms que figuraran a la història de la literatura, tot i que ell se’n fotia una mica d’això. Bé, ara ja saps la veritat. Et deix a tu la maleta de Hemingway. Segur que li donaràs un bon ús. T’estima, el teu padrí”.
            Va acabar de llegir la carta. Es va eixugar una llagrimeta als ulls. Inicià la lectura dels contes. Eren extraordinaris.

La musa de Hemingway
            Quan Hemingway tenia quasi cinquanta anys, el 1948, es va enamorar d’Adriana Ivancich, una jove de tan sols devuit anys de Venècia. Mai no va arribar a passar res entre els dos, o això és el que explica ella ara que és una venerable anciana. L’escriptor havia vist en ella de nou el desig i la tendresa. S’havia enamorat del seu coll llarg un dia que ella duia els cabells recollits en un monyo mentre comprava fruita i verdura a les paradetes properes al Ponte di Rialto. Estava preciosa, totalment preciosa. El seu rostre es va reflectir sobre les aigües quietes del Gran Canal i mai no sabrem si Hemingway es va enamorar d’ella o de la seva imatge sobre les aigües quietes de Venècia.
            Era hivern. L’escriptor sabia que feia temps que no feia res de profit a nivell literari i va pensar que era per culpa de Cuba. Massa bon temps, massa sol. Amb la seva quarta dona va marxar decidit a tenir de nou la sensació de milenars d’agulles clavant-se a la pell, enviant onades i onades d’impulsos elèctrics al cervell. El fred el va fer sentir-se viu de nou i Venècia encara més. Quan va descobrir Adriana va saber que encara podia sentir, que encara podia ser un bon escriptor.
            Hemingway es va enamorar com algun pare s’enamora de les seves filles, amb tendresa, amb respecte. Va estimar aquella dona catòlica, jove, femenina, de l’única manera en que li era permès, convertint-la en la protagonista femenina de la seva novel·la Més enllà del riu i entre els arbres, possiblement una de les pitjors que va escriure. El dibuix de la portada el va fer ella i no es pot dir que sigui afortunat.
            Adriana mai no ha oblidat l’escriptor ni el dia que li va demanar que li fes el dibuix. Ella estava completament enamorada de Hemingway. Finalment s’havien conegut perquè l’escriptor era amic dels seus pares. Hemingway va reconéixer el seu coll llarg de jonc de seguida que la va veure i es va sentir un home feliç i joiós. Ara podia contemplar aquella bellesa sempre que volgués. Havia pensat que per ventura fos impossible, que havia perdut una peça, però ara la tenia a l’abast per a sempre.
            Hemingway va escriure un dels seus pitjors llibres. Tornà a Cuba i rebé crítiques horroroses. Llavors Adriana es va enamorar per primer cop d’un jove italià masclista i guapo com només ho poden ser els italians. Hemingway, acabat, li escrivia sovint i el seu estimat es posava gelós.
            Al final el vell escriptor va decidir pegar un cop de puny definitiu a tots aquells que havien intentat tirar-lo a terra. Va escriure El vell i el mar i tothom es va retre als seus peus. Va guanyar el premi Nobel i la seva dona Mary la tranquil·litat necessària per a soportar-lo. Sabia que Hemingway necessitava una mussa jove per crear i Adriana havia estat aquella mussa. La darrera carta de Hemingway i Adriana va ser la que li envià ella amb la portada per a “El vell i el mar”. Li va dur sort al vell escriptor. Aquell llibre el va redimir per a sempre més.
            El jove estimat d’Adriana estava de cada vegada més gelós i la va obligar a cremar les cartes del Nobel. Ella, enamorada, consentí. Al final no es casaren mai i ara que és una venerable anciana italiana, una mamma, encara recorda Hemingway. L’aigua de Venècia poques vegades està quieta, però continua havent-hi al·lotes precioses comprant fruita i verdura al Ponte di Rialto. Esperant Hemingways.

Palma, Novembre 2003.

UNA HISTÒRIA DE PESCA

En els clubs nàutics esportius sempre hi ha gent que es creu que és el millor pescador del món i d’altres que són grans pescadors però que no ho manifesten externament, que fan de la discreció la seva principal forma de vida. Indubtablement els segons solen ser els millors pescadors, i els altres només uns bravejadors de barra de bar i partida de dòmino al darrera dels finestrals amb el mar que espurneja sota el sol de la tarda. Indefectiblement, tant els uns com els altres, tenen un enemic comú: els aficionats a la vela esportiva, aquella gent que surt al mig del mar i que habitualment en torna sense cap profit evident si en descomptem el plaer i el bronzejat. Per això mateix, la persona que aspiri a presidir un club nàutic ha de ser prou hàbil i ha d’incloure a la seva llista electoral membres que puguin satisfer les dues sensibilitats i procurar trobar llocs comuns i necessitats que afectin a tothom per incloure-les com a promesa en el programa.
            En aquest club nàutic de la badia de Palma cada any se celebra un concurs de pesca esportiva en el qual solia participar bona part de la flota de pescadors aficionats del club que des de dies abans preparaven els seus ormeigs amb la perícia de qui ha d’anar a la captura de la peça que li doni el títol, i en conseqüència el dret a bravejar fins a la màxima competició de l’any següent.
            Però per evitar situacions desagradables com les ocorregudes en anys anteriors, aquell any es va decidir instal·lar un sistema de control de posicions de tots els vaixells des del club nàutic que tenia com abast tota la badia de Palma, escenari del concurs i de la qual no es podia sortir. Era motiu de desqualificació la sortida de les aigües marcades i el contacte amb qualsevol altra embarcació. També, just abans de sortir de port, es feien inspeccions exhaustives a bord per evitar que s’embarqués peix congelat amb la intenció de fer-lo computar com a pesca del dia. Que coses més rares es veuen en un concurs de pescadors.
            Aquell any hi havia un inscrit nou, un jove de vint-i-pocs anys que havia comprat un iot de pesca molt ben equipat. Tenia onze metres d’eslora, una bona cabina interior, molta capacitat en els dipòsits de combustible i un bon espai a la banyera per dedicar-se a la pesca. No era un iot nou, ja tenia els seus anys, però era ideal per a la pràctica d’aquell esport. La nau es deia Pilar, en un clar homenatge del seu propietari a l’Ernest Hemingway, per qui sentia una veritable passió.
            Tant el patró Mateu com el patró Sebastià, ambdós situats en la seixantena, ambdós reconeguts campions de dòmino, contemplaven com el jove netejava la coberta i posava a punt el motor.
-Mira-te’l es xitxarel·lo, per ventura se pensa que té qualque cosa a fer en el concurs.
-A mi me sembla que aquest l’únic peix que ha vist en sa vida és el que venen a plaça.
            Els dos homes esclafien a riure, ara un, ara l’altre, segons qui dels dos estigués ocupat en la xarrupada a la copeta de Canya Valls, d’aiguardent o d’herbes seques, que les dolces són per les dones; o segons quin dels dos estigués pegant la calada del caliquenyo, que empudegava la sala del club social, on cap president no s’havia atrevit a imposar la normativa en matèria de consum de tabac.
            A la conversa se li afegia de tant en tant el patró Lluís Vasques, fill de portuguesos, i el patró Miquel, habituals de la partida de dòmino els dissabtes horabaixes, feines fetes, barca neta i peix amagat, repartit, regalat a la família i congelat si la jornada havia estat bona, cubells de peix que sortien del fons de la cabina, ben compost i maco; un punt de tristor i queixa “això ja no és el que era, la culpa és d’aquests putes cabrons dels velers que espanten tota la pesca”, i pedaç per evitar les mirades indiscretes sobre un cubell escarransit si la jornada havia resultat nefasta. Renou de fitxes de dòmino i converses sobre peixos impossibles, xernes de cinquanta quilos, tonyines que ni es poden pujar a bord... un cant a la joventut ja perduda de forma irremeiable.
            Per això el jove del Pilar, a qui varen veure treballar de forma admirable per convertir el seu vaixell en un dels més perfectes i endreçats de la flota, els provocava tantes d’enveges. Era el record de la seva joventut perduda. Però així i tot eren amables quan se’l trobaven al bar, al restaurant del club menjant un menú de dissabte després d’haver sortit a provar la seva nova adquisició, o durant les nits on al local social es passaven els partits de futbol. A poc a poc, aquells quatre homes anaren sabent que el propietari del Pilar es deia Tomeu i que havia comprat el vaixell amb els diners que li havia deixat en herència una tia rica anglesa. Ell havia estudiat a Cambridge filologia anglesa i ara estava fent una tesis doctoral sobre Hemingway i els paisatges marítims i nàutics de la seva obra.
            Cap dels quatre homes no havia llegit res del genial escriptor americà, però tots ells havien vist El vell i el mar i la consideraven una pel·lícula extraordinària que reflectia a la perfecció la lluita èpica amb el mar. “De totes maneres, el llibre és molt millor que la pel·lícula”, havia sentenciat el jove, que els havia obert el cuquet de la lectura. A poc a poc, les enveges del principi havien deixat pas a l’estima, i molt més quan varen comprovar el respecte que els manifestava aquell jove que tenia una altra fixació, saber-ho tot sobre els taurons, un tema tabú entre la flota, es considerava que donava mala sort parlar-ne, que no era gens adequat cridar el mal temps. Qui més qui manco tenia alguna història per explicar, gairebé sempre la mateixa, un grapat de tintoreres envoltant una petita llanxa per devers el cap Blanc, un tauró pescat feia més de vint anys per companys d’altres ports esportius... però ningú no en deia res amb certesa.
            I així va arribar el dia del concurs. Totes les embarcacions varen ser revisades i sortiren per la bocana del port a les set en punt del matí. A partir d’aquí se dispersaren per la badia. En total hi havia quaranta-set vaixells participants, llanxes de tot tipus i mesures, llaüts, motores, algun iot de pesca... El Pilar, acabat de llustrar i de netejar pel Tomeu, que tenia aquella mania d’ençà que havia comprat la nau, brillava amb llum pròpia a l’alba. Ràpidament es va dirigir de cap a la part més externa de la badia, una zona d’aigües d’uns cent-vint metres de profunditat abundoses en pesca de qualitat. O això deien els entesos. El Tomeu sabia que aquesta era la manera més ràpida de trobar una zona poc transitada. Qui més qui manco tenia les seves pesqueres ben assenyalades sempre a prop de la costa, llocs on havien fet extraordinàries captures i que se reservaven per a dies com aquells. El concurs establia dues modalitats de premis: el premi al peix més gran i el premi al major nombre de quilos de peix capturats. Molts anaven a per aquesta segona modalitat, perquè del que realment passaven gust era de tirar la canya o el volantí i notar l’estrebada del peix quan pica, hissar-lo a bord i col·locar-lo a les caixes per a la pesada. Evidentment, tots confiaven en atrapar algun bon peix per competir a l’altra categoria, però sabien que treure la peça major era una qüestió de sort i aconseguir el premi al major nombre de quilos una qüestió de perícia.
            Els quatre patrons varen començar de forma desigual la jornada. El Mateu va arrencar de forma espectacular i a les vuit i vint minuts ja havia pujat a bord seixanta peixos, un per minut. Eren petits, peix de roquer, però tot comptava en aquell concurs. El Sebastià havia tirat la fluixa només sortir de port i havia pescat dos verderols i en arribar a lloc va començar a treballar amb regularitat i mètode. El patró descendent de portuguesos no estava tenint sort, però tenia paciència i sabia que si aguantava una mica i no es desanimava podria acabar caçant aquells peixos més dormilegues. El patró Miquel havia invertit bona part del seu temps en grumejar i ara començava a obtenir bons resultats.
            El Tomeu, per la seva banda, s’havia torbat gairebé quaranta minuts per arribar a la zona de pesca i les següents dues hores es va dedicar a llançar per la borda de forma sistemàtica  una carnada formada per una barreja de sang de tonyina, sardines escapçades i restes de la carnisseria que tenia el seu germà. Després va enganxar dos grans bocins sangonosos de tonyina a cada una de les dues canyes amb rodet elèctric que tenia al curricà i es va decidir a esperar.
            A les deu i mitja del matí, just quan el Tomeu havia llençat l’esca per la borda es va rebre un avís del club nàutic que anunciava un comunicat urgent del servei de meteorologia advertint de l’arribada d’un cap de fibló que s’havia format entre Cabrera i Mallorca i que es dirigia a la badia. Recomanaven a tothom que enfilés cap a port. Hi va haver renecs, especialment per part d’aquells als qui la jornada els estava essent favorable, però tothom va obeir. Manco el Tomeu, perquè en el precís instant en que estava pensant en posar rumb a Port va ser quan va veure com una de les canyes del curricà, acer inoxidable de gran resistència, patia una sotragada brutal. A la fi li havien picat. El Tomeu sabia que aquella seria una lluita llarga. Va emproar en direcció de cap al club nàutic, va preparar dos arpons que encara no havia estrenat i es va disposar a una lluita ferotge amb l’animal que havia capturat. Primer li va allargar tot el fil de pescar també d’acer que tenia la canya, després el va anar cobrant a poc a poc mentre el cel s’anava enfosquint. Després li va donar un altre cop espai al peix, amb l’objectiu de cansar-lo, i després va anar recollint. Així fins a tres vegades mentre el cel era negror tancada i la totalitat de la flota ja era a port. Rebia avisos del club nàutic però estava massa enfeinat amb el seu peix com per poder acostar-se a la ràdio i contestar-los.
            I de sobte va arribar el cap de fibló. El Tomeu s’havia lligat a una cadira de coberta i estava disposat a aguantar el que fes falta. Per sort foren només deu minuts, però en aquells deu minuts va tenir la sensació que se li venia a sobre tot el mar. El cap de fibló va passar a més de cinc-cents metres de la seva embarcació, però en va notar tots els efectes, va fer dues giragonses, es va mullar, va ploure tant que se li va trencar un petit tendal i va patir vents fortíssims. Ni tan sols podia cridar per por que se li desencaixàs la mandíbula. Per sort allò també va desorientar al peix que havia capturat i  quan tot va haver acabat la lluita amb ell va ser molt més senzilla. Al cap de mitja hora ja el tenia a tocar de la nau. Va ser llavors quan va treure els dos arpons i els va llançar amb perícia. Ara ja veia el que havia capturat, un magnífic exemplar de tauró blau que devia fer prop de quatre metres de longitud. Va llançar el primer arpó i el va tocar en tot el cos. Va llançar el segon, que es va enfonsar prop de l’ull. La bèstia es va deixar de moure a l’acte. Després, amb un complicat sistema de politges el va poder hissar fins a la part posterior de la barca. Llavors, només llavors, va descansar. Va obrir una cervesa i se la va beure goludament. Va posar els llums i va contestar els missatges.
-Perdonau, amb el cap de fibló no em funcionava la ràdio. Estic perfectament, en mitja hora seré a port. –Hi va haver aplaudiments i alleujament a la torre de capitania del port.
            Quan va entrar hi havia una gernació que l’esperava. El varen veure fer una maniobra diferent i dipositar el tauró sobre el terra del moll. No hi havia dubte que aquell jove havia guanyat el concurs de pesca. Hemingway n’estaria orgullós.

Barcelona, juliol de 2007.

Creació  (Petit homenatge a Hemingway)
Intentes escriure, al darrera de la biografia de Hemingway, que acabes de treure d’Internet, un nou relat. No és que no coneguis la vida de l’escriptor, sinó que va bé tenir-la resumida en uns deu folis per dur sempre a sobre, com a motiu d’inspiració que comences a omplir amb la tinta de la teva vella ploma que et van regalar els amics perquè saben que en col·lecciones encara que no tens molt clar que en sortirà de tot això, de les paraules que ompliran per darrera la biografia d’Ernest, simplement segueixes l’impuls vital de comunicar, sents el plaer de la ploma senzilla lliscant sobre el paper, emplenant-lo amb la tinta, i ho has intentat explicar moltes de vegades, però ningú no comprèn que puguis sentir plaer en l’acte de la creació, en l’esforç intel·lectual que suposa l’escriptura que per a tu és com fer exercici, sols que entrenes el múscul del cervell. Mentida. Només exercites una petita part d’aquest múscul, la corresponent a la imaginació. A més a més, omplir el paper amb la tinta és gratificant perquè veus com s’amara dels mots que produeix el teu cervell, una acció que amb l’ordinador és molt diferent, molt freda, en canvi el paper fa olor quan la tinta s’hi escampa i amb una mica de sort pots llegir algun paràgraf de la vida de Hemingway que es transparenta des de l’altre costat. Continues fent lliscar la vella Parker sobre els fulls, mentre al diari la gent s’afanya en la feina. S’està acostant l’hora del tancament i tu has emplenat el primer foli amb la teva lletra petita i ben formada, una mica cursiva. És una cal·ligrafia estranya la teva, funciona a impulsos, a rampellades d’inspiració, però tot i això no t’atures. Ningú no sap perquè els emplenes, aquests papers. La gent que coneixes només escriu per necessitat, no pel pur plaer. I això que treballes a un diari. Però és molt diferent, és una escriptura alimentària. Subjecte, verb, predicat. No existeixen les subordinades. Molts odien el procés de l’escriptura i per això els sorprèn que puguis gaudir-ne. Et demanen si escrius una carta i tu els contestes que no, que això per ventura serà un relat, però que encara no ho saps -el que si tens clar és que estàs sentint un gran plaer- i penses que els hi semblaria estrany que estassis escrivint una carta, perquè avui en dia només s’escriu als Reis Màgics d’Orient, i encara, i a Hisenda, per demanar un ajornament a l’hora de pagar la factura. Qui sap si en lloc d’un conte t’estàs escrivint una carta a tu mateix, en aquesta biografia de Hemingway que coneixes tan bé i que ara tendrà una empremta més personal. Estàs arribant a la fi del segon foli i no tens clara la història que vols contar, ni tan sols si en vols contar alguna. Simplement omples els folis i t’allibera aquest acte, et sents millor. Fins i tot pots notar el teu somriure mentre escrius aquesta línia. Es transparenten dues ratlles que expliquen com l’escriptor nord-americà es va trobar amb Gertrude Stein a París. Genis entre genis. Tu continues amb l’escriptura, mentre discuteixen, una mica més enllà, sobre el sentit gramatical d’una expressió antiga. Tu continues inclinat sobre la taula de fòrmica vella, tot just iniciant el tercer foli de la teva narració envoltat del renou de cotxes del carrer i sents un aire fred de desembre que entra a la redacció que de cada vegada està més buida i silenciosa. Ja no hi ha les rialles de mitjan horabaixa, queden alguns titulars que no quadren, alguns mots que no són lliures, que s’han de cenyir a un espai concret. Tampoc no penses guanyar-te la vida amb la literatura. Simplement ho fas per plaer, per necessitat de comunicar allò que vols, sense més pretensions. Mentre vas escrivint se’t passen pel cap múltiples finals, o múltiples continuacions d’aquest relat, però cap no et convenç. Podries fer aparèixer Hemingway o algun dels seus personatges des de l’altre costat dels folis, però no vols, no en tens ganes. Aquest és el teu conte, la teva història. I el mestre no voldria, li agraden les coses clares. Així que atures d’escriure. Per pur plaer. Maldament que els altres no ho entenguin.






          
Opinió | Llorenç Capellà

Hemingway, cinquanta anys

Llorenç Capellà | 05/07/2011 | Vistes: 43
Parlo de Hemingway: li diagnosticaren un començament d'Alzheimer, va sortir a la terrassa amb l'escopeta carregada, va introduir-se el canó a la boca i va prémer el gatell, sense apartar la vista de la prada on acostumava a caçar. D'això, dissabte va fer cinquanta anys, i ja podem afirmar que en els darrers temps la caiguda del mite ha estat tan ràpida com la seva mort. En el món català gairebé no se'n parla, de Hemingway. Potser per la seva identificació amb aspectes ben concrets de la cultura espanyola que l'espanyolisme militant ha elevat a la categoria de trets d'identitat? Probablement. Però també perquè l'aurèola d'aventurer i la relació que establia entre la virilitat i l'aventurerisme fan part d'uns valors en desús. Tanmateix, altres èpoques ha estat el referent de molts d'escriptors d'aquí i d'allà. Cela va copiar-li la insolència, la rudesa. I quan Porcel contava que havia cavalcat a cavall per les platges del sud d'Àfrica, pensava en Hemingway. 

Contràriament a allò que s'ha dit, Hemingway no era de tracte insolent ni tenia cap interès especial pels cavalls. Pels moixos sí, com Porcel. A la casa de Cuba, Hemingway hi tenia infinitat de moixos, i els tractava amb especial cortesia perquè considerava que havien vingut al món per a ésser prínceps. Va viure molt pendent de la seva biografia, perquè sabia que el mite vivencial prestigiaria el literari. Hemingway va ésser corresponsal de premsa a les dues guerres mundials, va acompanyar les Brigades Internacionals en el front de Madrid, va volar amb un avió que va caure a la selva africana i va passar la nit entre elefants... Durant la Guerra Civil solia parar al Ritz, un hotel de cinc estrelles, en el qual, aquells dies, servien de menú un plat de llenties amb estovalles de seda. Va convertir una de les habitacions en una mena de txeca...? S'ha escrit. Encara que no és cert tot allò que s'escriu en temps d'incerteses. I, a més a més, ell era força conegut (i odiat) a l'Espanya franquista. Les seves cròniques del conflicte no són comparables a les de Kessel i Moral (i els cito, a ells dos, perquè ara mateix em vénen al cap), però sempre era davant l'objectiu dels fotògrafs, ara enmig d'un grup de milicians, ara al costat de Miaja o del coronel Rojo. 

Tanmateix, l'opinió pública el va percebre com un aventurer més que com un home d'esquerres. I aquesta etiqueta -la d'aventurer per sobre de qualsevol altra- li va permetre, els anys cinquanta, entrar a Espanya sense problemes, i fins i tot conrear l'amistat de gent tan apropada al Poder com eren els periodistes dePueblo o l'escriptor Rafael García Serrano, un falangista fanàtic que protagonitzava autèntiques baralles de moixos amb els capellans. En realitat, Hemingway era un bé impagable per a l'Espanya de Franco i, naturalment, va poder pescar truites als rius navarresos, alternar amb toreros i recórrer totes les tavernes del Madrid castís, sense que ningú de la secreta se li apropés a menys de cent metres. El darrer viatge a Espanya el va fer l'any cinquanta-nou. I el seixanta-u, cinc dies abans dels sanfermines, va volar-se el cap a milers de quilòmetres de Pamplona. En un tres i no res s'havien acabat els daiquiris del Floridita, els whiskies de Chicote, els vins de qualsevol taverna amb dos dits de verrim en el taulell. I acreixia molt i molt el mite que ell havia alimentat en vida. Paradoxalment, si ara perdura és gràcies als navarresos i als hispanistes anglosaxons. Tanmateix, tot i que la seva manera de viure i d'entendre el món no encaixa en molts dels valors actuals, ens va deixar una obra impagable. Aspirava a escriure tan bé com Baroja. I s'equivocava. Escrivia molt millor.
Opinió | Guillem Frontera

Judes i l’Ajuntament

Guillem Frontera | 05/07/2011 | Vistes: 39
Ja sabem què s'ha estalviat l'equip de govern municipal de Palma, del PP, amb la seva retallada de pressupost destinat a mantenir la feina dels dinamitzadors lingüístics. Els ciutadans de Palma, gràcies a l'alta enginyeria del batle Isern i el seu equip, estalviaran als ciutadans de Palma el 0,003% del pressupost municipal. Quin valor tendrien avui dia les trenta monedes que rebé Judes Iscariot per lliurar Jesús a les autoritats jueves? Potser donarien per malviure una setmana o per comprar una possessió, no ho sé. En qualsevol cas, aquestes trenta monedes han restat en l'imaginari cristià -i en un cert codi moral universal?- com un preu de misèria, com una pobra compensació per la més alta iniquitat. 

Aquest 0,003% no seria suficient, ni de lluny, per divulgar a bastament un comunicat en què es reparàs l'honor dels dinamitzadors, embrutit a l'estil pura cepa: amb coneixement escàs i servilisme entusiasta a la filosofia del partit, el PP. A aquest partit li va molt bé que siguin mallorquins, amb llinatges mallorquins, els punta de llança contra el desenvolupament social de la llengua: no hauran vengut sicaris de fora a escatimar-li l'oxigen, haurà estat gent d'aquí, cosa que legitimaria les operacions previstes i les ja iniciades. Hi ha un tipus de mallorquí sempre disposat a servir les causes contra la identitat, contra la cultura dels seus avantpassats: mallorquins que neguen els avantpassats i reneguen dels seus orígens: aquests són els preferits pels estrategues de les polítiques identicides. N'hi ha més que no se'n necessiten, hi ha empentes per entrar a la lleva dels qui lluitaran contra la seva llengua, i, a més, en seran compensats, amb quantitats per malviure una setmana o per comprar una possessió: la història de sempre. 

Ja sabem que no serà el cas del batle Isern, però alguna altra persona s'empegueïria en fer-se públic el preu del sabotatge a la cultura dels seus: un 0,003 %! És clar que això posa molt alt el llistó d'autoexigència: no s'hauria d'arribar a aquest percentatge en, per exemple, la subvenció d'activitats sumptuàries, de protocol o d'altra naturalesa, que siguin objectivament més prescindibles que la dinamització lingüística en una ciutat com Palma, on la llengua pròpia viu en estat d'emergència. El repte és complicat, però sens dubte la broncejada i xalesta vitalitat del nou balte en pot assumir de més difícils. Tot s'ha de veure. 

Ni la història sagrada ni la llegenda, que transiten en comú uns trams considerables de camí, no han arribat a justificar les 30 monedes rebudes per Judes Iscariot. L'edició, el 2006, de L'evangeli de Judes, que l'hauria d'haver reivindicat, tampoc no ha aconseguit canviar les coses.