diumenge, 18 de desembre del 2011

Posició Zero

            No, home, que no l’expulsi. No ens ho pot fer això aquest home. És el que sol passar quan jugues contra equips grans, que els àrbitres tendeixen a perjudicar als petits. És una llei natural, no escrita. De totes maneres, és innegable que el toma. Això no se pot discutir, però amb una groga n’hi havia prou. I ara em tocarà sortir a mi i debutar a primera divisió. Això si que és l’hòstia. Debutar al minut 91 del partit, guanyant un a zero contra el Madrid, per anar a intentar aturar un penalti. Mira que hi havia maneres d’entrar a la història d’aquest club que m’estim tant, però debutar així és dur.
            El míster em mira, somriu, sap que empatar contra el Madrid ja és un gran resultat i sap que poden passar dos miracles, que jo l’aturi o que el xutador llenci el penalti fora. El segon quasi quasi l’hauríem de descartar. És en aquestes ocasions en que els jugadors del Madrid demostren el que cobren. Però la primera opció pot ser que no sigui un miracle, que sigui jo qui hagi de consagrar-se davant del món aturant aquesta pilota. El mister me diu que estigui tranquil, que el normal és que el xuti Ronaldo, i que molt sovint els tira per l’esquerra. Simplement m’he de deixar caure a la meva dreta i ja està, ja és meva.
            Hi ha cridòria al camp. Tothom xiula contra l’àrbitre que ens està fent aquesta barrabassada. Jo no sabré, fins d’aquí a un parell de minuts si estar-li agraït o també considerar que ens ha fet la gran putada del segle. Ja ve el meu company, Son Moix és una cridòria i ell fa cares de pomes agres. Així i tot m’abraça abans d’anar de cap a la caseta. Segur que em donarà ànims des del túnel de vestidors. Quin nom, aquest, túnel de vestidors. Com si al final es fes la llum i hi hagués un gran misteri. Res, quatre dutxes i un parell de banquets per a canviar-se. I ara hi ha el canvi, retiren un davanter per posar-me a mi. A l’estrella de l’equip és a qui fan sortir, no falta res per acabar el partit i si l’atur ja sé el que he de fer, una puntada de peu el més llarga possible. El davanter em diu que ànim, que jo el puc aturar, que ho he fet moltes de vegades aquesta temporada durant els entrenaments. I què ha de dir el pobre. El públic l’ovaciona, ell ha fet el gol, fa ja molts de minuts. Jo estic seriós, somric una mica perquè sé que quan entri al camp hi haurà fotos. Ja m’ho va dir el pare, sobretot cuida la teva imatge.
            El pare. Han passat tants d’anys des de que em va dur a veure el meu primer partit al Lluís Sitjar. No sé quants anys tenia. Però si que ho recordaré perfectament. La setmana abans havien fet els equips a l’escola i a mi m’havien col·locat de porter, només perquè era gran, això és tot, ni habilitats ni res. I el meu pare em va dir que era el moment que l’acompanyàs al camp. “Si has de ser porter el millor que pots fer és fixar-te en el millor que tenim”. I no es referia al nostre, no. Es referira al de la Reial Societat, a Arconada, un nom que me sonava lleugerament per haver-lo sentit algun dia a casa quan jo anava a dormir i hi havia partit de la selecció a la nit. Arconada. “Tu has de voler que guanyi el Mallorca, això per sobre de tot, és el teu equip i l’has d’animar per tot, però no oblidis que si jugues de porter has de mirar l’Arconada i aprendre algunes coses”. I tantes que en vaig aprendre. Va haver-hi un zero a zero al marcador, en bona part gràcies a l’Arconada. Durant setmanes em vaig dedicar a forrar de pósters seus la meva habitació i es va convertir en el meu primer mite.
            Ja està, ja trepitjo la gespa, està una mica alta avui, per això la pilota no lliscava a tanta de velocitat., ara ho entenc. Per ventura farà que el Ronaldo xuti una mica malament. Mira, si hi ha algú a qui tenc moltes de ganes d’aturar un penalti és al Ronaldo. Em cau malament per això d’haver acabant fitxant pel Madrid. Jo, que de segon equip som del Barça, això no li ho puc consentir. Que marxi a Itàlia i que triomfi, al Japó si vol, a Mèxic o a Anglaterra, però al Madrid... Només hi ha una persona a qui m’agradaria més aturar-li el penal. Al Figo. A aquest m’agradaria aturar-li el penal o trobar-me’l en una sortida per alt a la sortida d’un córner. Passaríem comptes. I res de caps de porc ni històries. Aturar-li un penal al Figo, això si que seria la glòria.
            Vaig cap a la porteria amb molta de tranquil·litat. El públic aplaudeix, supòs que per donar-me una mica d’ànims. No em puc queixar avui de l’afició. Han estat cridant tota l’estona i en el moment en que més falta ens feia, quan ells feien contratacs i contratacs i ens assetjaven i ens ho han posat difícil, jo ja veia que perdríem, mira el que et dic, pare, s’han portat de valent i ens han empès per amunt,. Quin inici de segona part, mare de Déu. Per sort després ha vengut el nostre gol, just quan pitjor jugàvem i hem pogut descansar una mica.
            Ja estic davall dels tres pals, pare, sé que em pots veure des del cel i que m’ajudaràs de valent. És el dia que estaves esperant. El meu debut. Ara som a la porteria, ara em sent Ezaqui Badu. Quants de partits vàrem veure’l plegats, pare? No ho sé, he perdut el compte. Aquella si que fou una bona època. Jo ja començava a destacar a l’escola, una mica, i tu m’havies fet soci del Mallorca com a regal de reis. Tots els diumenges al camp, tots, sense faltar-ne ni un. Ara mateix, si no tengués les mans dins dels guants, encara podria sentir l’olor de la pell dels cacauets torrats. Què se’n deu haver fet d’aquell homonet tan simpàtic que ens els venia, quan anàvem al camp, a la tribuna de sol? Què bó que era aquell solet alguns dies de l’hivern, que encara encalentia una mica. Ara en menjaria una bossa de cacauets torrats. Mira, si atur el penal em fotré un homenatge i compraré una bossa sencera de cacauets i me la menjaré. També em vénen ara al cap les bronques de la mare. “Sempre igual, cada diumenge vos inflau de cacauets i llavors no sopau”. I si que sopàvem, però ella, criada encara en aquella creença de la bonança de la sobrealimentació, ens considerava uns menjamiques. L’Ezaqui Badu. Ara pagaria per transformar-me en ell, amb la seva seguretat. Segur que el Ronaldo s’ho pensaria millor, li impressionaria més que no un ninet que acaba de debutar, que surt de la banqueta per primera vegada.
            El que hauria de fer d’una punyetera vegada és concentrar-me. He de pensar que aquesta bèstia de fer gols que tenc al davant no és res més que un simple jugador, un cadet, un juvenil. N’he aturat molts de penals al llarg d’aquesta vida. I alguns més importants que aquests, com el que el ens va donar el campionat d’Europa cadet per seleccions. Ha plogut de llavors ençà.
            Però clar, és difícil no pensar que aquesta màquina que tenc aquí al davant xutarà a 150 quilòmetres per hora. Si t’entaplega malament et pot deixar beneit, et pot rompre un ou. Ara em ve al cap aquell porter a qui li varen haver d’amputar mig testicle per culpa d’una pilotada. Però crec que fou amb un xut del Roberto Carlos. Tanta sort que no li pegarà ell, que sempre és a punt de trencar les pilotes. Bono, sembla que això va de veres, que la bèstia ha posat la pilota en el punt de penal i que ara comença a agafar embranzida.
            Pensant-ho bé, més que l’Ezaqui m’agradaria ser el Roa. Carlos Àngel Roa. Possiblement el millor porter que mai ha tengut el Mallorca. Però voldria ser el Roa de la selecció argentina aturant els penals contra Anglaterra. Mira que també em cau malament la selecció anglesa, tot i que juguen un futbol espectacular. De fet, crec que qui cau malament és Beckham i prou, a la resta els suport prou bé. I al tanto, que Beckham m’assembla un jugadoràs. Però el Roa, com m’agradaria poder transformar-me en el porter excepcional que sempre ha estat i aturar el penalti a Ronaldo com si fos ell.
            Pensa, no és el Ronaldo, és un juvenil qualsevol. Ja ho sé pare, però que vols que et digui, costa una mica allunyar-se d’aquesta realitat que vesteix de blanc. Que no sé que fan tan de blanc per jugar al futbol. Mira que s’embruten els equipatges. Per ventura ho han fet a posta, perquè quedi molt lluit per la televisió un equipatge ben tacat de fang i de gespa, com si haguéssin lluitat molt durant tot el partit per aconseguir el resultat. Sigui quin sigui. La cosa és que hi ha gent que domina el món de la imatge i aquests són uns professionals o tenen accions en una casa de detergents, mai no se sap, en aquest món opac dels interessos comercials dels clubs grans, que avui en dia fins i tot tenen merchandaissing de preservatius. Ja és l’hòstia! Queda molt bé això de tenir una imatge de lluitadors per tot el món. Però que vols que et digui, on hi ha el vermell del nostre equip que es llevi tot. El vermell és la passió, la sang, tot el que posam els diumenges sobre la gespa per guanyar aquests partits. Hauríem d’estar orgullos de tenir el vermell com a color, el més bell dels colors primaris, el que tot ho pot. I a alguns jugadors que hem tengut al llarg de la història els hi hauria de caure la cara de vergonya per no haver lluït amb orgull i devoció aquesta camiseta que simbolitza tota la nostra passió. Un pot no ser tan bó com un altre, però des del moment en que et paguen per jugar a futbol has de lluir amb orgull i defensar a mort la camiseta, l’escut, el teu club. Per a mi és un orgull dur el vermell del Mallorca al pit.
            Aquesta afició és extraordinària. Escolta’ls pare, com criden, com xiulen. Em volen ajudar a desconcentrar-lo. Jo estic ben quiet sota els pals, just al mig, sé que si un porter es queda ben quiet de vegades els davanters es posen nerviosos perquè els hi transmets seguretat. Mira que s’hi ha d’estar, de boig, per jugar de porter. M’ho vares dir moltes de vegades, pare. Els porters han de tenir un punt de bogeria i de valentia o la combinació de les dues qualitats. I no puc estar més d’acord amb tu. A veure si no com li expliques a algú que t’encanta sortir als peus dels davanters, xocar-te amb els defenses als córners, tenir tota la responsabilitat en moments com el que està a punt de produir-se. El renou és eixordador, criden tant que que si no fos que ja hi estic, em desconcentrarien a mi i tot. Crec que és la primera vegada que m’he concentrat tan poc per aturar un xut.
            No t’ho creuràs, pare, però sent com si aquesta porteria hagués encongit. Estic ben tranquil, sé que no el ficarà. És com una porteria d’handbol això. Jo l’ocup tota, i sé que l’aturaré. N’estic convençut. També sé, m’ho has dit tu des d’allà dalt? que ell canviarà el xut, que avui la pilota no anirà per l’esquerra, sinó per la dreta, a mitja alçada i ajustada al pal. És com un presentiment. A més, no fotem, tots hem posat un 1 a la travessa i ara no ens la pot fotre aquesta injustícia arbitral. Només faltaria que nosaltres mateixos no ens posassim com a guanyadors a la travessa. S’ha donat el cas d’algun equip abocat al descens que es posaven com a perdedors per tenir més possibilitats d’encertar-la. El que passa és que uns periodistes ho van descobrir i hi va haver sarau i escàndol. Lògic i normal.
            Aturar un penal decisiu no és tan improbable. Recordes aquell porter suplent del València que va sortir i va aturar-lo al camp del Deportivo? Aquella lliga hauria pogut ser per al Depor, però gràcies a aquella aturada el Barça es va acabar imposant, en el darrer partit. Idò això és menys important. Si atur el penal nosaltres tendrem tres punts, ens col·locarem a zona Uefa i ells continuaran a zona Champions tan tranquils. Però falta molta de lliga. Aquest penal és únicament important per a mi, i així és com me l’he d’agafar.
            La bèstia ja s’acosta a la pilota i la colpeja, sembla que anirà de cap a l’esquerra, com sempre, però en el darrer segon gira una mica el turmell i canvi el sentit i la trajectòria de la pilota, que va de cap a la dreta, és a dir, de cap a la meva esquerra. Em tiro, molt bé, amb les mans estirades, segur que la podré blocar, pare, no hi haurà cap problema, serà totalment extraordinari.
            Ara entenc perquè els meus dibuixos animats preferits, els d’Oliver i Benji anaven tan lents i podien arribar a passar vint minuts per anar d’una banda a l’altra del camp. Estaven narrats en temps subjectius. Els seus guionistes devien ser molt bons, extraordinaris, com es podien ficar dins les ments dels futbolistes d’aquesta manera? No ho entenc. Idò això, pare, que he començat a estirar-me i llavors he vist el Ronaldo de gairell. Crec que ell també està absolutament segur que jo l’aturaré, aquesta pilota. I ara maleeix no haver-la tirat més fort, o haver-ho fet per on sempre. Supòs que ha pensat que jo era un passarell que tenia molt ben estudiada i apresa la lliçó i ha decidit canviar la partitura en el darrer moment. Però jo ja sabia que ho faria i al final el truc li ha sortit malament. Crec, vaja. Mai hagués dit que es poden pensar tantes de coses en el simple acte del llançament d’un penal. En el parell de minuts que poden haver passat des de que l’àrbitre ha tret la cartolina vermella.
            Ha xutat fort el punyetero. He hagut de posar tots els meus sentits en blocar la pilota. Però si, pare, ho he fet. Ara la tenc a les mans. He caigut a terra amb ella i tal com li vaig veure fer mil vegades a l’Arconada m’he arreplegat sobre mi mateix i l’he amagada davall de l’estómac, impedint possibles rematades futures d’alguns rivals. Només m’he aixecat quan he notat els companys a la vora que em felicitaven. Ha vengut el capità i m’ha dit que m’aixecàs. Llavors si que ha semblat que l’estadi s’enfonsava, pare. Mare meva, estan bojos. No paren de dir el meu nom. Amb un gest he ordenat als companys que s’estirin de cap amunt. Els costa. Encara se’n fan creus a la banqueta. Els veig saltant d’alegria, d’emoció. Xut la pilota de cap a dalt. L’únic davanter que ens queda corre, va a per ella, la controla. El de negre xiula el final del partit i quasi no sent els xiulets. Què subjectives poden arribar a ser les percepcions, de vegades. No sé per què em tir al terra, m’agenoll i mir cap a dalt, cap al cel on sé que hi ets tu, que m’has ajudat a aturar aquest penal. Abans que arribi cap company a felicitar-me ve el Ronaldo. Em toca el cap. Vol la meva samarreta. Ens les canviam. Es veu que som el primer porter que li ha aturat un penalti en els darrers anys. “Ha estat magnífic. Com has sabut que no te xutaria per on sempre?” No li he sabut respondre la veritat. L’he mirat als ulls i li he dit que ha estat una qüestió de sort, de pura intuició. I que no s’ho prengués malament. Ell m’ha mirat a mi i m’ha dit que no hi havia res a perdonar. Ara que ha marxat vénen els companys. Es veu que anirem al centre del camp a saludar als aficionats. S’ho mereixen. Sempre han estat amb nosaltres i aquesta campanya està resultant ser extraordinària. Marxem de cap al túnel de vestidors.
            Però què fan aquests bojos? Ara estic en posició horitzontal devers dos metres per sobre del nivell de la gespa. Em treuen en braços del camp. Només fins al túnel de vestidors. Ja vénen els periodistes. Supòs que ho volen saber tot de mi, quines són les meves sensacions en aquest precís moment, com ha estat que he aturat el penal, què és el que sent, quins són els porters que més admir o he admirat. Ho he aconseguit, som l’estrella fugaç que a tots enlluerna i no puc dir que em desagradi. Però he de tornar a la humiltat. Només som un simple porter que acaba d’aturar un penalti en el dia del seu debut. Se suposa que aquesta és la meva feina, no, que per això em paguen. Com a Carmelo Gómez en aquella cinta meravellosa on ell feia de porter que anava pels llocs parant penals a la gent. I la gent pagava per xutar-li. Quin gran actor que és el Carmelo Gómez. Són tantes actuacions extraordinàries les que ens ha oferit, que gairebé ja no record quina és la millor. Possiblement la de càmera de televisió a Territorio Comanche. Un llibre i una pel·lícula que no em desagradaren gens ni mica. No sé com és que el pensament flueix així, d’un costat a l’altre. Comencen les preguntes dels periodistes. Algunes són òbvies. Em demanen a qui dedic aquesta aturada, com si hagués marcat un gol, i tu ja saps que només te’l dedic a tu, pare, que has estat qui m’ho ha ensenyat tot sobre el futbol i sobre la vida, i ara et trob molt a faltar, perquè segurament demà me renyaries i em diries que no haiva d’haver dit tal o qual cosa, que segurament la cagaré, perquè encara som un passarell. Però crec que me’n surt prou bé, amb un discurs ple d’obvietats, que si els tres punts són vitals per a l’equip, que la sanció ha estat massa rigorosa, que l’important és mantenir les aspiracions en aquesta lliga i que evidentment estic molt content per la meva actuació personal però sobretot per haver contribuït a sumar els tres punts i que la meva tasca hagi ajudat a l’equip. També, com és lògic, elogis a l’afició, que ells si que se la mereixen, que són els que paguen i van al camp cada setmana per veure’ns jugar, mira, avui, amb la fretada que fotia a Son Moix, i aquesta humitat relativa tan alta que fa que et costi respirar.
            Ara entro al vestidor i tot és festa i disbauxa i em fan moltes de bromes, els més veterans, es fiquen una mica amb mi, però ho fan molt contents, i arriba el moment de ficar-se davall l’aigua calentona de la dutxa, el porter titular em felicita i m’abraça i em dóna molts d’ànims i diu que  no m’arronsi per res. És normal, ell ja és veterà i ha dit en algunes ocasions que l’any que ve ho deixa, i que amb mi veu un gran relleu per a la porteria mallorquinista, que no hem de passar gens de pena. I me dutx, i l’aigua està molt calenta i em fa molt bé als pocs músculs que he hagut d’emprar, però de vegades es passa pitjor a la banqueta que allà al mig, perquè almanco a la gespa un pot estirar les cames i jugar, però a la banqueta, ben encongits, ens congelam de fred, sobretot jo, que sempre estic en un cantonet i no m’arriba la manta.
            Just en sortir de la dutxa el mister m’ha fotut un clatellot ben amistós i m’ha felicitat i m’ha dit que compta amb mi per al diumenge que ve, que he de suplir la baixa per sanció del meu company, i jo li dic que no pateixi, que està tot fet, que pot confiar en mi, que intentaré treballar molt dur durant la setmana per tal de no defraudar-lo. En sortir del vestidor hi ha alguns amics que m’esperen per anar a sopar i a celebrar aquest debut, i el cap de premsa em diu que tengui el mòbil endollat, que algunes ràdios voldran parlar amb mi en els seus programes esportius nocturns, com si jo fos una gran estrella. I arriba una petita decepció, perquè la Cati, l’al·lota que m’agrada, si home, aquella de la que t’he parlat alguna vegada, la presidenta de la penya femenina, no ha pogut venir perquè està malalta i ha hagut de seguir el partit per la tele. Mira que avui si que tenia motius de sobra per impressionar-la,  per ventura fins i tot me l’hauria pogut lligar, el que són les coses, li atur un penalti al Ronaldo, però som incapaç de lligar-me l’al·lota que m’agrada des de fa mesos.
            I estic tan absolutament capficat en els meus pensaments, pare, que el míster em fot un crit de tres parells de collons perquè no estic atent, que surti ja, que l’àrbitre li acaba d’ensenyar la targeta vermella al porter titular i que em necessita, justament ara que estam guanyant al Madrid, per un gol a zero, i a la fi debutaré a primera divisió, això és increïble, en un moment l’estadi s’enfonsa, tothom escridassa a l’arbitre, que es veu que ha tornat a fer parts i quarts, i jo ni tan sols me n’he assabentat, pare, imaginant com seria el meu debut, una vegada més, i estic tan embambat que no  me n’adon ni tan sols del fred que fa, ni del que em diu el míster, i jo no sé per on tira els penals el Ronaldo, si per la dreta o per l’esquerra, jo em tiraré a la dreta, convençut, que és cap on em va millor, i que sigui el que Déu vulgui. I ara arriba el davanter i em diu que sort i ànim i entro al camp, a veure meam que passa.


Novembre 2004. 

Britànics

Les veus amb més autoritat moral a favor d'una Europa unida han parlat en anglès
Sembla que tornem a tenir boira al canal. I en aquests casos, ja se sap, els anglesos tenen la sensació que el continent queda aïllat. El rebuig del primer ministre Cameron a formar part de la unió fiscal europea, un pas més cap a uns hipotètics Estats Units d'Europa, va fer emergir les habituals tensions del seu país amb la idea d'Europa. Per molts, l'actitud del líder conservador deixava el Regne Unit més isolat que mai. Per a d'altres, Cameron aconseguia deslligar-se d'una eurozona abocada al desastre i mantenia l'economia nacional lliure del contagi continental... Amb un soci de govern com el liberal Clegg, fill d'holandès i casat amb una espanyola, és a dir, un europeu de facto, el primer ministre s'ha avingut, ara, a la formula habitual: ser-hi i no ser-hi. Participar-hi com a observador. En relació amb Europa, fa temps que els anglesos volen i dolen. Perdut el rol imperial, el Regne Unit malda per trobar la seva ubicació en el tren europeu sense perdre la relació especial amb els EUA. Després de la Segona Guerra Mundial, els Estats Units –antiga colònia britànica– esdevé la nova força imperial. Tot plegat explica els continus equilibris entre insularitat i compromís. I, tanmateix, és de justícia recordar que si mai un país i un líder han estat decisius a l'hora de salvar Europa de la barbàrie i assegurar-li la via democràtica aquests són el Regne Unit i Winston Churchill. I ho van fer, és clar, aprofitant la seva relació especial amb els EUA per aportar un aliat determinant a la causa europea. El desembarcament de Normandia n'és la icona més explícita. Les veus amb més autoritat moral a favor d'una Europa unida han parlat en anglès. Escoltem, per exemple, Churchill en un famós discurs a Zuric el 1946. Enmig d'una Europa devastada per la guerra i essent ell mateix perdedor de les eleccions al seu país malgrat haver-lo conduït a la victòria contra Hitler, les paraules del vell lleó van retronar: “Només hi ha un camí per anar endavant: recrear la família europea, construir una gran unió amb les parts diverses del nostre continent”. Perquè una federació valgui la pena s'ha de comptar amb tots, sobretot amb els més diversos.

divendres, 16 de desembre del 2011

OBITUARI
El propietari de la llibreria de París tenia 98 anys

Mor George Whitman, l'ànima de la Shakespeare & Company

Extravagant i entranyable, el llibreter George Whitman va morir dimecres als 98 anys, després de sis dècades al capdavant de la llibreria Shakespeare & Company del número 37 de la 'rue de la bûcherie' de París
L'entrada de la popular Shakespeare & CoL'entrada de la popular Shakespeare & Co
Des de fa anys, la llibreria Shakespeare & Company de París és visita obligada per a tots els parisencs –i turistes– interessats en la producció literària en llengua anglesa. Aquest dimecres ha mort l'ànima de la llibreria, l'extravagant George Whitman.
Nascut a Nova Jersey l'any 1913, Whitman va créixer a Salem, Massachussets. Instal·lat a París des de final de la dècada dels 40, Whitman va obrir la seva llibreria al número 37 de la rue de la bûcherie. Batejada com a Le Mistral en honor a la seva primera parella francesa, la llibreria va canviar de nom l'any 1964 en honor a Sylvia Beach, adoptant el nom de l'emblemàtica Shakespeare & Company, coneguda per haver editat la primera versió de l'Ulysses de James Joyce. La particularitat de la nova Shakespeare & Company és que des d'un primer moment va oferir la possibilitat a escriptors d'allotjar-se a l'interior de la llibreria a canvi de donar un cop de mà a l'hora de vendre llibres o netejar l'establiment.
A més d'organitzar lectures i funcionar com a excel·lent motor de la cultura en llengua anglesa, cada diumenge George Whitman preparava un esmorzar a base de pancakes als seus hostes. Des del 2002, la filla de George Whitman, Sylvia Whitman, es feia càrrec del dia a dia del negoci: el seu pare va seguir vivint al pis de dalt de la botiga.

dijous, 15 de desembre del 2011

SOBRE L'OCUPACIÓ D'ONA MALLORCA

http://www.laveudemallorca.cat/article/322/Una%20ocupaci%C3%B3%20simb%C3%B2lica/


Una ocupació simbòlica

Després de l’abandó decisiu dels partits polítics –inclòs aquells que estan a l’oposició i que sembla ser que només tenen un primer objectiu marcat, que és fer les tradicionals lluites fraticides en lloc de fer una reflexió profunda sobre per què han fracassat a les eleccions- i de les institucions del poder, governades pels genocides culturals, només la societat civil pot salvar el que queda d’aquesta païssa. L’acte d’ocupació dels estudis d’Ona Mallorca va ser molt més que un minut i mig d’emissió en directe d’una tertúlia exprés, va ser un acte simbòlic que al meu entendre ha marcat un punt d’inflexió i una advertència a tots aquells que ens volen aniquilats: “estam farts de voltros”. L’expressió ho diu tot, ara hem arribat al punt que qualsevol petita acció de (des) govern, especialment del Consell de Mallorca, ens fa tal basarda que només és comparable amb un agre rot de frenadol. Així d’urticant és la política del genocidi.
            L’ocupació d’Ona va ser un símbol perquè ha estat la societat civil la que ha emprès una acció no violenta però a la vegada ferma de reivindicació de la llibertat d’expressió. Cada vegada que es tanca un mitjà de comunicació els ciutadans perdem una manera de pensar, un enfocament. Els companys de la ràdio i televisió de Mallorca han estat molt valents durant els anys de vida i han complert amb escreix el codi deontològic i de bones pràctiques del periodisme: informar, formar i entretenir. I ho han fet exactament en aquestes proporcions, no com fan la majoria de televisions d’aquesta monarquia en descomposició, que es dediquen bàsicament a desinformar i a provocar l’arcada en la major part de la seva graella (i de vegades, poques, també a entretenir). I parlo de televisions perquè, en general, a la ràdio s’ha mantingut molt més el nivell de qualitat (després es pot estar d’acord o no en el fons, però aquest ja és un altre tema).
            Doncs bé, resulta que la societat civil de Mallorca, o com a mínim una part de la societat civil –on són les accions polítiques dels nostres representants, on són les denúncies per acomiadament il·legal, les accions a la Unió Europea, les...? (prou, és la seva feina, no la meva)- ha decidit que ja n’hi ha prou d’aquest cantet. I ho ha fet molt bé, amb una ocupació simbòlica. Necessitam recuperar els símbols. Els nazis cremaven llibres a la foguera i en van fer un símbol. Una gernació va resistir contra aquest feixisme. Ara hi ha un nou feixisme embolcallat de democràcia que priva de maneres de pensar. Ha passat a Mallorca i ha passat a l’Hospitalet, i passarà a més llocs amb l’excusa de la crisi. La voluntat és impedir el periodisme. La voluntat és imposar el pensament únic. Sembla que ens queda una dura època de resistència. Però no ho dubteu, al final els bons sempre vencen.

dilluns, 12 de desembre del 2011

L'art de saber mirar enrere

Tenint en compte que no caduquen mai, els clàssics són sempre una bona inversió. No només per als lectors: editorials petites i grans aposten pel passat literari
L'art  de saber mirar enrereL'art de saber mirar enrere
Italo Calvino va fer una defensa aferrissada de la lectura dels clàssics. "La nostra societat no coneix els temps llargs i sembla que els clàssics estiguin en contra de l'eclecticisme de la nostra cultura", va escriure l'any 1981, unes línies abans de recordar que, tot i els canvis socials, els clàssics seguien envoltant els lectors -i els no lectors- com "un soroll persistent" al qual poden acudir quan els vingui de gust. A més d'escodrinyar el panorama literari actual i triar-ne els noms que creuen convenients per fer catàleg (o negoci), hi ha editors que també saben mirar enrere i pescar títols poderosos.
Això mateix és el que ha fet Jordi Iglesias, fundador de Còmplices Editorial, que estrena projecte amb dues referències de gruix, Breviario de odio, de Lev Poliàkov, i Mestres antics, de Thomas Bernhard. "Tinc la il·lusió de transmetre als lectors el que jo he conegut per trajectòria vital -explica l'editor-. La meva voluntat és traduir ficció i assaig europeu del segle XX. Sobretot obres de tradició germànica, que encara està infrarepresentada als taulells de novetats".
Mestres antics, de Thomas Bernhard, recupera un dels autors austríacs més importants de la segona meitat del segle XX. "La seva veu és molt potent per l'enorme singularitat -diu Iglesias-. A Mestres antics hi surten les invectives clàssiques de Bernhard: rep l'estat, el catolicisme, els metges, filòsofs com Martin Heidegger i escriptors com Adalbert Stifter. Recomano que l'odi de Bernhard, que és quasi higiènic, es prengui amb un punt d'humor".
Els lectors no podran fer el mateix amb Breviario del odio, de Lev Poliàkov, un dels testimonis més analítics del genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial. "Quan vaig descobrir que un monogràfic com aquest no es podia trobar en castellà vaig afanyar-me a encarregar-ne la traducció -recorda Iglesias-. Poliàkov s'apropa als orígens ideològics i socials de l'antisemitisme. És esfereïdor comprovar com una societat plena de poetes i filòsofs com l'alemanya va ser capaç de cometre un dels crims més atroços de la humanitat". Iglesias promet que els pròxims títols de Còmplices no tindran l'odi com a protagonista.
La contundència formal i temàtica no és l'únic bon motiu per acostar un clàssic al públic actual: la connexió de passat i present és un dels altres arguments que els editors esgrimeixen a l'hora de recuperar textos de prestigi. Si fa poc més d'un any l'assagista i acadèmic francès Marc Fumaroli deia que "el segle XXI necessitava un nou Rabelais", Jaume Vallcorba, editor d'Acantilado i Quaderns Crema, va prendre'n nota i va encarregar la traducció dels cinc llibres de Gargantua i Pantagruel. L'editorial Laertes se li va avançar, publicant en català fa mig any els primers dos llibres de François Rabelais, dedicats a les aventures dels dos gegants del títol. Vallcorba, però, ha volgut anar fins al fons de la sàtira i de la carnavalització social que planteja el projecte rabelaisià i ara el dóna a conèixer íntegre, de la mateixa manera que fa uns anys havia apostat per Memorias de ultratumba, de Chateaubriand, Vida de Samuel Johnson, de James Boswell, o Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki.
Un dels grans admiradors de l'obra de Rabelais, Robertson Davies, torna a ser motiu d'actualitat gràcies a la publicació de Levadura de malicia (Libros del Asteroide, 2011). La recuperació de Davies, nom clau de les lletres canadenques gràcies a tres trilogies acabades i una d'inconclusa, demostra que el sentit de l'humor és clau a l'hora de revalorar un text amb aura clàssica. En el cas del poeta Paul Verlaine, per exemple, la irreverència ha animat LaBreu Edicions a decidir-se a publicar Homes, recull de versos homoeròtics sense compliments i d'una explicitesa poc elegant, que contrasta amb el refistolament d'una de les altres recuperacions clàssiques, en aquest cas l'antologia dels contes de Les mil i una nits.
Editada per primera vegada l'any 1999 a Proa, i amb traducció de Margarida Castells i Dolors Cinca, la present antologia inclou una vintena de narracions carregades de sensualitat -potser explícita, però que mai perd les bones formes-, entre les quals destaquen les peripècies del rei Sinbad, la perspicàcia d'Ali Babà i la infidelitat que va canviar la vida del Xah Zaman, que després de descobrir la seva dona amb un esclau emprèn un viatge en què les deshonres es van encadenant a un ritme alt i llegidor.
La facilitat de lectura empeny algunes editorials a traduir textos que semblen escrits ahir mateix: ha passat amb la nouvelleLa meva vida, d'Anton Txékhov, publicada l'any 1896 i traduïda ara al català a editorial Minúscula; o amb A cool million, de Nathanael West, novel·la d'aventures, mutilacions i humor fosc ambientada a la Gran Depressió dels anys 30; o fins i tot amb la correspondència de Saul Bellow, editada per Alfabia en castellà (Cartas, 2011) i que recorre més de set dècades de neguits literaris amb la picardia de l'autor, que mai no va escriure la seva autobiografia perquè no tenia altra cosa a dir que confessar que "havia estat ocupat de manera insuportable des de la circumcisió".

diumenge, 11 de desembre del 2011

Joaquim Ruyra, l'últim clàssic modern recuperat en edició butxaca

Labutxaca acaba de publicar tota la narrativa del prosista més decisiu de la literatura catalana moderna


 
Els experts consideren que Joaquim Ruyra (Girona, 1858 - Barcelona, 1939) és el prosista més decisiu de la literatura catalana moderna. La seva narrativa va influir decisivament en els grans autors de la primera meitat del segle XX. El seu mestratge va marcar Josep Pla, Mercè Rodoreda, Caterina Albert, Gaziel, Carles Riba, Josep Carner, Salvador Espriu, Pere Calders… Però després de la dictadura franquista, la narrativa de Ruyra no es va recuperar com d'altres i avui hi ha vàries generacions de lectors (de vint, trenta, quaranta anys) que no han llegit Ruyra. És en aquest context que l'editor Jordi Cornudella considera el volum 'Narracions' (Labutxaca) de Joaquim Ruyra com un dels llibres importants d'aquest any.

Explica Cornudella a VilaWeb: 'Ruyra és deliciós. Té una prosa molt elaborada amb una llengua fina com ningú per captar la parla de la gent. Tinc moltes ganes que se'n torni a parlar d'aquest autor i que es torni a llegir. I crec que amb aquesta edició oferim una molt bona oportunitat per conèixer-lo. És un bon llibre que ofereix la narrativa de Ruyra i inclou un pròleg de Toni Sala, que dóna les claus de lectura de Ruyra des de la mirada d'un lector d'avui, que explica quines menes de veritats hi troba.'

En el pròleg, Toni Sala explica que el volum aplega vint-i-cinc relats de Joaquim Ruyra i que amb aquests vint-i-cinc l'escriptor modernista en va tenir prou per condicionar com cap altre la prosa catalana del segle XX, d'abans d'en Monzó. I afegeix: 'Més i tot que en Pla, tan marcat per ell que aquestes últimes dècades la manera més corrent de llegir Ruyra ha estat a través de la prosa de Pla.' Sala també diu: 'Ruyra és això, la consciència de cada paraula i el seu lloc.' (...) 'No és un escriptor d'arribada sinó de partida, i amb poques pàgines en té prou. Va revestir-se, van revestir-lo d'una cuirassa de calma clàssica i religiositat catòlica, però el corrou per dintre un desig furiós.' (...) 'Ruyra és un explorador. Arriba a territoris nous perquè és l'únic que és capaç de mirar-los tan arran. Hi entra, els domina i s'hi queda.'

Sobre la llengua que empra Ruyra i també la seva coetània Caterina Albert, Toni Sala relata: '...extreuen la llengua del paisatge que volen descriure, fan servir una part del paisatge per parlar del paisatge mateix. Per alguna cosa són terratinents. Són literalment els amos del paisatge, en tenen les escriptures. En recol·lecten les paraules no només a les obres de ficció, sinó que tots dos en fan compil·lacions, n'omplen llibretes, les recullen del seu tros. Fan una literatura de paisatge, amb una consciència com mai més s'ha tingut del pes sensual de la llengua. Com diu Carner parlant de Ruyra: 'les síl·labes tenen perfum i color, [...] la frase pren sonoritats d'orquestració magnífica.'

I sobre la seva relació amb la naturalesa, amb el paisatge: 'Per eixamplar la percepció de la sensualitat, Ruyra no va tenir-ne prou de convertir-se en un observador prodigiós. Va fer-se hipersensible per poder acostar-se extremadament, per arrapar-se a la natura. No hi ha cap altre autor català amb una pell tan prima.'

Sala explica la poca difusió de la seva obra ja en temps de recuperació democràtica d'aquesta manera: 'Com Carner, Ruyra va ser arraconat per lectors traumatitzats pel franquisme que no li perdonaven el 'sufocant baf sagristanesc'. Al capdevall eren molt més tancats que Ruyra, que va tenir el coratge —i això el fa tan bo— de prendre's seriosament i enfrontar-se a un 'tuf mal sentós' que tots hem sentit d'una manera o altre en aquest món perquè és una part insalvable de l'experiència humana.'

Els clàssics es tornen a llegir amb edició de butxaca

Explica Jordi Cornudella que la difusió dels clàssics catalans contemporanis ha canviat molt en poc temps: 'L'edició cara de tapa dura que s'acostumava a utilitzar per reeditar els clàssics moderns tenia sovint una difusió molt limitada. En canvi, des que fem edicions assequibles els lectors es multipliquen per deu. És un molt bon camí.' I la prova és que Labutxaca ha publicat la poesia completa de Joan Vinyoli, de Martí i Pol, de Joan Maragall, tots els contes de Pere Calders i de Mercè Rodoreda, i que es troben entre els més venuts.
NOVETAT EDITORIAL

Barrera, cara a cara amb Cambó

El republicà Heribert Barrera (1917-2011) fa la semblança del líder de la monàrquica Lliga en un llibre pòstum molt ben escrit de prop de mil planes

No és una biografia sinó un llibre polític amb episodis històrics

A més de ser el gran llibre polític de la temporada, és una notícia: Heribert Barrera, el republicà del morro fort, el líder d'ERC durant molts anys, escriu prop de mil pàgines sobre Francesc Cambó, el líder del partit monàrquic català contrari, la Lliga. I ho fa no per criticar el personatge, o no només per criticar-lo. Quan s'escriuen mil planes sobre algú és que aquest algú té una significació i un interès molt vius per a l'autor que les omple. El llibre es titula Cambó i l'ha publicat Dèria.
El Cambó d'Heribert Barrera no és una biografia, ni ho pretén, tot i que el final queda una mica tallat en sec i els lectors agrairíem que anés més enllà en el temps i se'ns expliqués el final del Cambó home. No és tampoc un llibre d'història o, millor dit, el d'un historiador. Barrera renuncia a aquest paper i ell mateix diu que és un llibre fet a base d'altres llibres: les nombroses biografies, apunts i comentaris que sobre Cambó s'han publicat. Amb aquest material, que inclou, com no podia ser d'altra manera, les valuoses però un bon xic egocèntriques, altisonants i de vegades insuportables Memòries del mateix Cambó o el llibre que li va dedicar Josep Pla, Barrera basteix un llibre polític. Narratiu, proper al retrat biogràfic, però bàsicament polític. Diguem-ho ara per si se'ns oblidés: el llibre està molt ben documentat, està molt i molt ben escrit i es llegeix com un llamp, i, com és lògic tractant-se de Barrera i de Cambó cara a cara, està ple d'intencions.
La paraula que més surt en el llibre és fracàs. Per Barrera, Cambó va fracassar en gairebé totes les empreses polítiques que va encetar. Principalment, pensant-se que podria regenerar Espanya i que aquesta regeneració beneficiaria Catalunya. Barrera, que és un senyor, no parla de Jordi Pujol ni de Miquel Roca, però la crítica als que volen regenerar i educar Espanya o fer-hi pedagogia hi és implícita, operació reformista inclosa. També va fracassar Cambó, per Barrera, en la construcció de Catalunya, mèrit que l'autor atribueix a Enric Prat de la Riba, l'home que surt més ben parat de tots juntament, és clar, amb Macià. Va fracassar també en la voluntat de salvar la monarquia quan la República ja era inevitable. De totes maneres, respecte. El republicà Barrera manifesta un gran respecte a Cambó, fins al punt que cap al final blasma aquells que en la proclamació de la República van sortir al carrer cridant “Visca Macià, mori Cambó”. “El crit era injust i lamentable, ignorava els grans serveis que Cambó havia prestat a Catalunya i indicava una immaduresa política inquietant.” Aquestes paraules degudes a un republicà de pedra picada són l'exacta mesura del to del llibre. Barrera, mort aquest any, dóna amb aquest llibre pòstum una mostra de la seva categoria humana i intel·lectual.
Cambó és altres coses. Conté lliçons d'alta política, a càrrec de Cambó o de Barrera, que farien profit als que es volen introduir en aquesta feina de servei públic, si el llegissin. I després, hi ha uns quants episodis escrits amb mà mestra i claredat expositiva. Un, la narració de la Setmana Tràgica, que inclou el millor retrat de Ferrer i Guàrdia. L'altre, l'adveniment de la República. I per acabar, els fets del 6 d'octubre. Aquí Barrera critica a qui ha de criticar, tot i ser dels seus, i presenta un dibuix de Lluís Companys que si és ple de comprensió ho és també dels retrets que Barrera, home inflexible i de principis, creu que són del cas.
LOLA BADIA
L'ENTREVISTA

“En el ‘Curial' els catalans són els bons de la pel·lícula”



mª àngels torres
Què aporta aquesta nova edició crítica delCurial e Güelfa (Quaderns Crema)?
Investiguem el context històric per saber per a quin públic escrivien els escriptors de l'edat mitjana i quina formació tenien. Així, hem descobert que la millor literatura del XV, Tirant lo Blanc, Ausiàs Marc, Jordi de Sant Jordi, està vinculada a la cort, presidida aleshores pels Trastàmara. Els autors cobraven un sou com a funcionaris, o bé eren cavallers al servei del rei. Amb el Curial tenim el greu problema que és anònim. Es va descobrir a finals del XIX i es va publicar el 1901, però encara avui sabem molt poc de la seva autoria.
Què heu descobert de l'autor?
Poc. Ara sabem què havia llegit, quins gustos tenia, hem identificat l'origen d'alguns fragments (els més difícils), en què hi ha al·legories i materials mitològics, i hem vist que provenen de la cultura italiana, de Bocaccio i Dante.
Quina particularitat té el Curial respecte d'altres obres de l'època com ara el Tirant?
Les novel·les de cavallaries són com les sèries televisives d'ara, que no s'acaben mai. Havien d'anar inflant els capítols i les situacions es van repetint: és un cavaller que va a l'aventura i li passen coses. El Curial és singular perquè l'autor fa una obra perfectament construïda i, a més, defensa una tesi: la fidelitat com a valor de la vida amorosa. Això ho basteix sobre una reflexió al voltant del control de les passions molt encertada, amb una gran psicologia per a l'època, però em demano si això de dominar els impulsos està gaire de moda avui dia...
El Curial recorre tot Europa, però apareix poc Catalunya. Per què?
És una novel·la internacional: Curial és de Montferrat, prop de Torí, un lloc mític en la tradició trobadoresca. Els escenaris són la cort del sacre imperi romanogermànic, Hongria, París... i com a contrapunt apareix l'Aragó. El més divertit és que, quan ha d'haver-hi un rei just, un mercader que no enganya o el millor cavaller del món, aquests són aragonesos o catalans, que són els bons de la pel·lícula.
S'imagina una adaptació del Curial com la recent del Tirant?
Ui! No em va agradar gaire aquesta adaptació, però, vaja, sí que es podria fer, perquè hi ha prou material... Ara bé, em fa por pensar com un guionista d'avui podria transformar el Curial... després de treballar-hi tants anys tinc la meva idea del personatge.
Per què l'hem de llegir?
És una història d'amor i guerra que narra la formació d'un personatge. A Curial li donen els mitjans per aconseguir l'èxit de la nit al dia –com si avui et diguessin que seràs el millor futbolista del món–, i ho aconsegueix. Però, què passa quan ets a dalt? L'èxit et pot fer perdre l'oremus. Com es pot recuperar el sentit comú? Curial aprendrà a força de patacades. Doncs la novel·la va d'això, i hi afegiré que acabava bé.