dissabte, 29 d’octubre del 2011


Opinió | Mateu Morro

Els orígens de la sobrassada de Mallorca

La sobrassada és un dels aliments característics de les Illes Balears. Aquest embotit és el testimoni viu d'un garbuix d'influències gastronòmiques que ens lliguen amb el passat medieval i amb les relacions intermediterrànies -en aquest cas, sobretot, amb Sicília i la península Itàlica-. La soppressata di Calàbria és ara mateix una de les millors sobrassades italianes i potser una de les que més recorden les mallorquines. Les característiques d'origen d'aquesta sobrassada -se'n fan de dolces i de picants- estan definides pel fet de constituir una Denominació d'Origen Protegida: "La soppressata di Calabria deve essere ottenuta dalla lavorazione di carni di suini nati nel territorio delle regioni Calabria, Basilicata, Sicilia, Puglia e Campania e allevati nel territorio della regione Calabria dall'età massima di quattro mesi". 

Seria impensable un embotit de qualitat al marge de l'origen de la carn i dels altres ingredients que el constitueixen. En aquesta sobrassada hi és permesa la raça calabresa, però també la duroc, la large withe i la landrace, sempre que siguin animals criats al país. 

Entre l'univers fascinant dels embotits italians caldria esmentar la soppressata di Decollatura, a Catanzaro. Sense oblidar tampoc la soppressata di Basilicata, la de Puglia i la de Gioi, totes elles de la part meridional de la península italiana. Les sobrassades de Ligúria i Toscana ja són una altra cosa, semblen com una casta de varia o camallot, i ja no parlem de les del Veneto, sovint farcides amb all. Les soppresata d'Itàlia són el que allà en diuen salumi o insaccato, aliments fets amb carn picada i embotida. La difusió d'aquests productes i la multiplicitat de formes i elaboracions, sobre la base de carn de porc picada crua, adobada amb pebre i després pitjada dins budells, fa pensar en unes arrels molt antigues.

L'origen del nostre embotit el podem considerar des de l'estudi de cadascuna de les sobrassades o fixar-nos més aviat en l'origen de la paraula. Pel que fa a l'aspecte filològic, la primera menció del mot sobrassada en català és de l'any 1403, quan el rei Martí l'Humà sol·licità que se li trametessin des de Sicília viandes com "ventres de socerta, sobresades, verines, salsici, callo, andoles, quasc cavalls e andoses". Un altre esment datat del 1404 o 1405 està vinculat a la família Datini de Prato, que tenia una factoria a València, i es refereix a la compra de dues "sopresate". Antoni Contreras assenyala els lligams entre uns països que aleshores formaven part de la Corona d'Aragó. El diccionari Alcover-Moll fa derivar la paraula de l'italià ‘soprasatta', participi del verb ‘soppresare', "prémer o comprimir". Joan Coromines, en veure que la sobrassada era una cosa sobretot de les illes i del sud de valencià, va expressar els seus dubtes sobre l'origen italià de la paraula i pensà en una possible procedència mossàrab autòctona. L'il·lustre filòleg també assenyalava que les influències italianes s'haurien d'haver produït amb més facilitat sobre el nord de Catalunya. Però Coromines no tenia en compte l'antiga presència mallorquina al sud de Valencià (Tàrbena, Vall Gallinera, etc.) i no coneixia la importància de la sobrassada en les regions meridionals d'Itàlia. Fets que Antoni Contreras sí que considera i documenta. La gastronomia illenca, doncs, té molts de punts de contacte amb la italiana. I la sobrassada és un d'aquests elements de trobada.

diumenge, 23 d’octubre del 2011


CARRETERES SECUNDÀRIES

J.A. s'ofereix per...

Persistent Caminar tota una nit per aconseguir la feina d'un dia. Això és el que va fer J.A. quan va rebre una oferta d'una fàbrica de Banyoles i no tenia diners ni per pagar-se el bitllet d'autobús des de Girona, on viu. Ara J.A. prepara un viatge a Noruega amb l'esperança d'aconseguir la feina que aquí no troba. Ja ha començat a estudiar noruec
J.A. camina per un dels ponts que creuen l'Onyar, a Girona.J.A. camina per un dels ponts que creuen l'Onyar, a Girona. BRU ROVIRA
L'empresa de treball temporal va trucar a J.A. a les vuit del vespre.-Vine a firmar que tens feina.
J.A. es preparava per passar la nit a La Sopa, el centre d'acollida per a transeünts i sensesostre de Girona, i va dir a l'encarregat que sortia un moment. A les nou ja havia tornat. Portava un contracte de treball a la butxaca.
-Me'n vaig a Banyoles.
-Ara? -li va preguntar el zelador denit.
-Ara mateix. Haig de sortir corrents. Feina!
-Sense sopar?
-Ja menjaré de camí cap allà.
J.A. no podia perdre més temps. Havia calculat que, si caminava a bon ritme, abans de les quatre del matí arribaria a les portes de la fàbrica. Va demanar, només, si li podien preparar dos entrepans. Va agafar un parell de pomes, una ampolla d'aigua, un coixí. Ho va posar tot a la motxilla i va sortir cap a Banyoles.
El contracte de feina era només d'un dia. Però vuit hores de treball a 6,68 euros l'hora sumaven un salari de 53,44 euros, 53,44 vegades més diners dels que J.A. tenia a la butxaca. Per això no s'ho podia perdre. I per això va anar-hi caminant. Perquè no es podia ni pagar l'autobús.
J.A. m'ho explica mentre esmorzem a Girona, en un bar dels porxos de la plaça del Vi. Es veu que a les tres del matí ja havia arribat a Banyoles i que encara va tenir temps de fer una becaina en un racó, aprofitant el coixí que havia carregat. No saps, explica, la quantitat d'estrelles que hi ha al cel quan surts de la ciutat. És per culpa de la contaminació lumínica, remarca el cientisme abans d'explicar que la cosa està molt, però que molt malament, i que si els emigrants són capaços d'agafar qualsevol feina encara que se'ls tracti com a esclaus, també a ell, que no és menys que tots aquests estrangers, li toca pringar. Així és el capitalisme, filosofa. Primer, els països rics s'han carregat el món. Li han tret tot el suc que han pogut. I ara que estem dins del pou, ensorrats, ara venem el mateix sistema als xinesos, als indis. On anirem a parar!, s'exclama.
J.A. té 36 anys, dos fills de 7 i 8 anys, que viuen amb l'àvia. Abans havia tingut una família i fins i tot va muntar una empresa del ram de la construcció. Es veu que el negoci anava molt bé i que durant el boom immobiliari donava feina a vint treballadors. Però els diners, tal com entraven, sortien. I això, sumat a la crisi, sumat a la festa i la disbauxa, a l'alcohol i les drogues, és el que li va destrossar la vida, a ell i a la seva dona, avui desapareguda després d'un llarg procés judicial per la custòdia dels nens, que, finalment, viuen amb l'àvia. Ara, explica J.A., la seva vida diària consisteix a fer feines esporàdiques, el que surti. De vegades, com li va passar a Banyoles, el contracte d'un dia es pot renovar i treballes una setmana. Però quan no hi ha feina, que és el que passa normalment, el seu dia a dia el viu al carrer fins que arriba l'hora d'anar a dormir a La Sopa. Durant el matí s'està en un cibercafè, buscant informació sobre Noruega. Després fa esport; escalada lliure, sense cordes; bicicleta; fúting. A més a més de muntanyes, de vegades escala un pont o una façana urbana.
El somni noruec
Fa unes setmanes, J.A. va aconseguir un manual de diàlegs en llengua noruega. Heus aquí el seu nou repte: marxar a Noruega. Un amic li ha explicat que a Noruega hi ha molta feina, feina dura, descarregar salmons dels vaixells de pesca. Però per si falla el tema salmó, J.A. també té previst fer una ullada a les empreses d'hostaleria i de la construcció. De moment, dormirà a La Sopa fins al dia 9 de novembre, i el dia 10 ja té un bitllet d'avió per viatjar a Noruega. Li ha costat només 80 euros. El pla d'atac és el següent: quan arribi a l'aeroport de Moss Rygge, a 60 quilòmetres d'Oslo, començarà a caminar i a cada poble o ciutat que trobi hi deixarà el seu currículum professional. Consultant internet ja s'ha fet una llista d'empreses que podrien estar interessades enels seus serveis. El currículum l'ha traduït al noruec i a l'anglès gràcies al traductor de Google. El noruec, diu, és molt difícil, però tot és qüestió d'aprendre unes paraules cada dia. D'anglès en sap una mica perquè el va aprendre parlant amb uns grecs en un centre de desintoxicació i l'ha millorat vivint al carrer. Si tot li va bé a Noruega, té previst venir de tant en tant a veure els fills.Coneixes Noruega?, pregunta, interessant-se pels serveis socials noruecs, ja que tota la logística d'aquesta primera missióexploratòria compta amb l'avinentesa que no haurà de pagar per dormir.
J.A. diu que ell no té problemes enlloc, que vagi on vagi és capaç de sentir-s'hi bé. Li agrada seure i escoltar la gent. No és un marginal, diu. És un home sense feina, que ha passat per problemes molt greus, que vol recuperar els fills, ser un bon pare, treballar. El capitalisme, torna al tema que tant el preocupa, perquè, amic meu, això farà un catacrac de l'alçada d'un campanar, el capitalisme, doncs, ho ha fet tot malbé, és un depredador sense límit. Fa uns dies va veure un documental d'Etiòpia en què s'explicava la història d'una gent que caminava 40 quilòmetres per anar a menjar cols silvestres en una muntanya. Ell, de moment, només ha hagut de caminar 24 quilòmetres fins a Banyoles, i els 60 que ara l'esperen des de l'aeroport fins a Oslo els veu com un camí ple d'esperança, d'aventures i de coneixences. Diu que es farà imprimir un total de cinc-cents currículums: J.A., encofrador de primera, cuiner, cambrer amb experiència, s'ofereix per...

dissabte, 22 d’octubre del 2011

EL PRÍNCEP DE LES MAREES





La Praia do Monte dos Clérigos es una de les més maques de Portugal. Situada ja al principi de l'Algarve, va ser el nostre refugi a finals de setembre. A banda d'algunes fotos us deixo el conte que hi vaig escriure, així, de primeres, sense correccions ni res, tal com raja...



EL PRÍNCEP DE LES MAREES
Quan vaig arribar aquí no hi havia  llum elèctrica. El generador només funcionava els mesos d’estiu, quan la platja s’omplia de surfistes que en acabar de cavalcar les onades volien alguna cosa més: rock and roll. El Miquel Martins va ser el primer que ho va veure clar i el seu xiringuito, ara reconvertit en un restaurant que es permet el luxe de tenir tancat vuit mesos a l’any fou el primer on se sentiren nit i dia discos del Bob Marley o dels Doors. Eren els primers anys vuitanta i encara hi havia surfistes que feien servir les tables llargues i pesades, res a veure amb el minimalisme d’avui en dia i les tables de fibra de vidre que es poden dur sota el braç com si res. Llavors sí que es feia surf de veritat. Quan els turistes se n’anaven i només quedàvem alguns dels sonats que havíem decidit que viuríem a la platjar el Miquel Martins agafava la seva guitarra portuguesa i ens cantava alguns fados amb veu trencada que parla ven de mariners i de ports i de vaixells i que si bé és cert que desentonaven amb la idea de platja i de surf no és menys cert que seria la millor banda sonora per a l’hivern de solitud que m’esperava, quan saludava cada un dels escadussers vaixells que passaven davant la finestra com si fos un esdeveniment d’importància mundial. I ja em direu, tota la vida havien passat vaixells pel mar i hi havia hagut algú talaiant-los per si s’enfonsaven o per si venien amb abjectes intencions. És clar que a principis dels vuitanta, fa trenta anys, els vaixells que passaven solien dur turistes marejats com una sopa o eren pescadors que buscaven les fosses abissals on s’amaguen els raps fascinants que entusiasmen al mercat de peix del poble.
            Ben bé no sé com vaig arribar a aquest cul de món. Bé, sí que ho sé. Duia un any a Girona després d’haver voltat una mica per tot arreu i arrossegava els meus trenta anys entre una feina temporal i una altra quan algú em va parlar per primera vegada de la platja del Monte dos Clérigos, al sud de Portugal. Ara no recordo si va ser el germà del Blai, el carnisser, que era un sonat del surf, o si havia estat la Mònica, que llavors havia fet el seu primer gran reportatge sobre platges paradisíaques de la Península Ibèrica per a La Vanguardia, però degué ser un dels dos. A Girona no coneixia ningú que estigués tan boig per les platges oceàniques. Qui més qui manco preferia la seguretat de la Mediterrània, que així i tot quan s’enfada fa forat i tapa.
-Allà encara ningú no ha desenvolupat la indústria turística, segur que hi trobaràs alguna feina i et podràs dedicar a escriure. I a més a més és molt barat.
            Crec que va ser la darrera part de la frase allò que em va convèncer. En els vuit anys que feia que era a Catalunya havia aconseguit estalviar un quart de milió de pessetes i havia publicat alguns contes esparsos aquí i allà, en alguna revista o com a conseqüència d’haver guanyat algun premi literari. I vaig decidir que si havia d’escriure la meva gran novel·la necessitava solitud, aïllament i moltes ganes de treballar. L’hivern atlàntic, sense distraccions, em faria molt de bé. Vaig encabir tots els llibres que vaig poder dins d’un Seat 127 que vaig comprar de segona mà. No tenia carnet però confiava que la bona sort em deixaria conduir sense problemes fins a l’Algarve. També vaig comprar una màquina d’escriure nova, tres mil folis i fulles de paper carbó. Havia decidit que un cop al mes aniria fins a Huelva a consular els premis literaris que es podien caçar i a consultar el correu. Vaig obrir-hi un apartat postal. Efectivament, ningú no m’havia dit res en tot el viatge i encara havia aconseguit arribar amb prou diners com per viure tot un any a la caseta a la platja que havia aconseguit gràcies a un amic del germà del Blai que la va llogar per mi. Pagaria deu mil escuts els mesos d’hivern i 25.000 el juliol, l’agost i el setembre. Me semblava just, però encara em va alegrar més quan vaig saber que la propietària, una velleta encantadora que vivia a Aljezur, el poble més proper a la platja, a uns vuit quilòmetres, va decidir fer un preu anual i llogar-me la casa  per 140.000 escuts anuals. Era una meravella. Jo havia après portuguès al Brasil, quan era jove, i no em va ser difícil refrescar els meus coneixements. En Martins em va contractar de seguida per al xiringuito on hi feia una mica de tot. Hi vaig tenir dinar i sopar i em quedava les propines. Em va semblar un tracte just, perquè en Martins no em va dir res mai quan agafava una cervesa o un refresc de la nevera o si aprofitava per lligar amb alguna surfista amb ganes d’afegir una experiència romàntica a les seves aventures. Va ser perfecte, en tot aquell estiu no vaig gastar res i com que fou un bon any i les propines foren generoses encara vaig poder recuperar la inversió inicial del viatge. Va arribar octubre i en Martins em va deixar el generador. Només havia de pagar la gasolina per fer-lo funcionar. Ja m’estava bé, com a mínim la llum i la musica farien companyia ara que els dies s’havien escurçat de forma extraordinària i jo encara tenia els 3.000 folis, la màquina i els llibres embalats. Només havia llegit els que m’havien deixat els turistes i els que em proporcionava el Martins, novel·les policíaques portugueses escrites amb pseudònim i que no passarien a la història de la literatura, però que a mi em servien per millorar el portuguès.
            El primer dia que vaig quedar-me sol vaig baixar a la platja amb El roig i el Negre de l’Stendhal. La primera nit vaig escriure un conte que parlava de surfistes i turistes i que era una història altament autobiogràfica en alguns aspectes. Vaig tenir la sensació que treballava i em va reconfortar.
            A mitjans d’octubre varen arribar les primeres pluges i vaig decidir que volia un ca que em fes companyia. Només havia vist una persona a la platja en quinze dies, una senyora alemanya que s’acabava de divorciar i que venia a caminar per la platja per curar-se la mala circulació. Tenia un bar a Aljezur que només obria a les tardes i que s’omplia de vells que feien la partida de dòmino i fumaven cigars pudents, o de membres de les joventuts del partit comunista que conspiraven secretament però a la vista de tots, com si volguessin fer palès que ells, allà, eren els que tallaven el bacallà.
            El novembre vaig fer el primer viatge a Huelva. Vaig deixar la casa tancada perquè plovia a bots i barrals i vaig agafar en Jim i el vaig fer fer el seu primer viatge llarg en cotxe. Teníem el transistor i una finestra un poc davallada, perquè a en Jim li  agradava treure el cap pelut i olorar l’aire de la carretera mentre jo posava cançons de l’Eric Clapton al transistor i ell movia les potes i de tant en tant udolava en senyal d’admiració.
            A Huelva hi vaig arribar amb sis contes de diferents extensions i vaig trobar ràpidament la biblioteca municipal. Hi havia unes quantes revistes amb les bases de concursos, i també un diari literari que sortia cada quinze dies i informava dels certàmens en vigor. Abans de marxar vaig pensar que necessitaria un mitjà més efectiu perquè em trobassin i vaig demanar a en Marins si em deixava el telèfon del xiringuito. No hi havia problema. Vaig fer una extensió de la línia fins a casa i així vaig poder donar el número de telèfon portuguès, com si fos una excentricitat. Vaig trobar ràpidament alguns concursos als quals presentar-me. El Jim va moure el bigoti satisfactòriament quan li vaig llegir les bases d’un premi que es fallava a Sevilla el febrer. Eren tres-centes mil pessetes que ens anirien molt bé. Al correu no hi havia res d’interessant, unes quantes cartes d’amics i més postals de la Mònica enviades des de platges de Croàcia. Vaig passar bona part de la nit contestant-les a una pensió propera a la Plaça d’Espanya mentre en Jim dormia al cotxe i el vigilava. A l’endemà vaig fer les fotocòpies, vaig anar al banc i a mitja tarda, després de dinar de tapes al bar de la pensió, tornàrem de cap a casa. Crec que els dos enyoràvem la visió del mar, l’olor de saladina, de temporal.
            No vàrem tornar a Huelva fins dos mesos després. Jo havia acabat una novel·la curta escrita mentre la pluja o les gotes de mar arrossegada pel vent colpejaven la finestra de casa i que parlaven d’unes altres pluges i altres pors, més llunyanes, quan era a França i no tenia papers i només la por que un cop acabada la verema a algú se li ocorregués enviar-me de nou de cap al con Sud, on de ben segur m’esperava la presó o la mort en alguna de les dictadures militars. Vaig arribar a Huelva el dos de gener amb en Jim i aquesta vegada feia més fred, així que buscàrem un hostal on admetessin també animals. Ens hi quedàrem dues nits perquè era el meu aniversari i així ho vaig poder celebrar anant cinc o sis vegades al cinema, per posar-me al dia de tot el que no havia pogut veure. Havia perdut cinc premis literaris, només faltava el de Sevilla, així que vaig enviar la novel·la a dos premis i els cinc contes a provar fortuna novament.
            De moment tot allò no era res més que una inversió i no n’havia tret cap rèdit econòmic, però tenia fe i sabia que cada viatge a Huelva era una data per tenir alguna cosa acabada. Havia escrit més en aquells darrers tres mesos que no en tot l’any anterior i allò sempre era un incentiu. Vàrem tornar a casa el quatre de gener i com a regal de reis em vaig comprar una ploma estilogràfica de segona mà a la botiga del poble. Havia estat d’un notari que s’havia mort la setmana anterior i els fills ho liquidaven tot. Era una autèntica sort perquè sempre m’havia agradat aquell model que havia vist en una foto antiga de Hemingway i també en una de Cortázar. No vaig comprar cap llibre perquè en Jim i jo havíem tornat de Huelva amb una caixa estibada de saldos trobats en un mercat que em garantien la subsistència per a un grapat de mesos.
            El febrer vaig rebre la telefonada. Dos dies abans s’havia enfonsat un vaixell a la platja i la policia havia estat fent preguntes a tort i a dret perquè ningú no havia vist supervivents. Molt probablement havien abandonat la nau abans del desastre final amb l’embarcació auxiliar, que no era a bord. Malgrat l’aigua fredíssima varen venir homes i dones a veure què podien recuperar del navili i en Martins va obrir excepcionalment el xiringuito i jo el vaig ajudar i em vaig quedar les propines i vaig menjar bé una altra vegada. La trucada em va agafar entre dos plats i en Martins va servir-los mentre jo parlava amb un sevillà que em deia que havia guanyat el premi que el Jim havia olorat. Per sort no havia de ser a la capital andalusa fins tres dies més tard, l’organització pagava l’hotel i despeses per quilòmetre recorregut o bitllet de tren. El dia de la partida vaig agafar en Jim i de cap a Sevilla falta gent. L’endemà pararia a Huelva novament per aprofitar.
            Va ser l’inici d’un bon any. Amb les tres-centes mil pessetes i amb el milió que vaig guanyar per la novel·la curta li vaig comprar la casa a la propietària i encara vaig poder guanyar algun quarto més amb les altres cinc històries, que vaig anar col·locant en premis menors o en alguna revista que me’ls demanava per haver guanyat el premi de Sevilla, que es veu que era un dels més prestigiosos en la seva modalitat, tot i que no ho sabia. Per a mi simplement era com un elefant que s’havia de caçar amb una sola bala. A l’estiu vaig tornar ajudar en Martins al xiringuito i aquell hivern varen fer les obres per dur la llum elèctrica fins a la vila. No es va enfonsar cap vaixell. Vaig aprofitar aquella estació per fer una dotzena de contes i una novel·la llarga que va quedar finalista d’un premi important. Varen venir-me a veure el Blai i la dona i el fill que havien tingut l’any abans i fins i tot algun periodista m’esperava a Huelva quan anava a retirar les cartes de l’apartat de correus.
            Tres anys després d’haver arribat a la platja i com qui no vol la cosa m’havia convertit en escriptor. De cada vegada hi havia més gent que vivia tot l’any a la platja i així va ser com vaig conèixer la Sònia. Venia de Dinamarca amb una tabla de surf, una casa pagada per a mig any i una màquina d’escriure i molts paquets de folis. Va comprar un ca que es va fer molt amic d’en Jim i va ajudar a posar copes al bar d’en Martins, que ara també era pub. La Sònia va escriure una novel·la molt bona de surfistes i escriptors sonats a una platja portuguesa. Tenia vint-i-vuit anys i es va convertir en la revelació al seu país. En Martins es va morir l’any passat. S’havia fet gran i havia vist com el seu xiringuito s’havia convertit en tres restaurants a la platja i un club nocturn. Ara la Sònia n’ha comprat un i ha muntat l’escola de surf amb els diners que ha guanyat amb els seus llibres a Dinamarca. Ens complementem molt bé perquè ella és una d’aquestes escriptores de ritme tranquil, pausat, de les que es torben dos o tres anys per escriure dos-cents folis. Només va escriure de rampellada el primer llibre, aquell que li van inspirar directament les onades i les nits de temporal i lluna plena. Jo, en canvi, sóc més compulsiu, com si volgués escriure tot el món. Mai no ens barallem perquè els dos hem trobat les nostres ocupacions i només vàrem tenir problemes quan els fills varen ser en edat d’anar a l’escola. Havíem de decidir a quin els portàvem i sobretot dividir els torns. La vaig deixar comandar i jo els portava al matí i ella els recollia a la tarda. Ara fa molt que no els tenim, fan la seva vida a Lisboa i vénen només alguns dies de vacances. Avui acabaré la nova novel·la. Explico la meva història, de quan aquí no hi havia llum i jo em vaig poder comprar una casa a la platja amb els diners dels premis. Segurament diran el de sempre, que tenc una imaginació prodigiosa, que quina gran troballa un tipus pobre que arriba a una platja de surfistes i que un gos anomenat Jim li diu a quins premis presentar-se. Pensaran que tenc un fascinant món interior quan en realitat no escric res que no hagi viscut. Penso que aquesta història li agradarà a la Sònia, sempre em demana que li expliqui com era la mena de vida d’abans d’ella. I no em creu quan li dic que era una vida depenent d’un generador elèctric, un gos i un Seat 127 atrotinat que servia per fer contraban de llibres tot i no tenir carnet, que tot això era quan els homes del poble em deien “el príncep de les marees”, quan era pobre i m’alimentava de mars, tempestes i fulls en blanc.

Setembre de 2001, Praia do Monte Clérigo.





LA COL·LECCIONISTA

El respecte pels poetes

arxiu
Miguel Hernández era un miracle. Pastor de cabres des de molt petit, és obligat pel seu pare a renunciar a una beca d'estudis. Tot i així, a les muntanyes, mentre pastura els animals, Miguel estudia, llegeix i llegeix, i escriu els seus primers poemes. El seu talent crida l'atenció de poetes i intel·lectuals fins que, amb l'arribada de la Guerra Civil, tot s'estronca. Hernández marxa al front amb el bàndol republicà. Quan s'acaba la guerra, Miguel Hernández s'ha casat, ha tingut dos fills –el primogènit mor amb pocs mesos– i ha publicat diversos llibres: El rayo que no cesaViento del pueblo. A començament de 1939, tot just acaba de sortir d'impremta El hombre acecha. Encara sense enquadernar, cau a les mans d'una comissió censora franquista, presidida pel filòleg (!) Joaquín de Entreambasaguas, que ordena la destrucció completa de l'edició. Tanmateix, se'n salven dos exemplars, que en permeten la reedició molts anys després. És detingut i tancat a la presó de Sevilla, on escriu les cèlebres i emocionants Nanas de la cebolla, quan la seva dona li explica en una carta que ella i el nen només mengen pa i ceba. Més tard l'envien a la presó de Madrid, d'on surt gràcies a la intercessió de Pablo Neruda. El poeta torna al seu poble, Oriola, però algú el denuncia i torna a ser detingut. És jutjat i condemnat a mort. Una altra vegada diversos intel·lectuals i amics fan gestions que aconsegueixen, finalment, la commutació de la pena màxima. Miguel Hernández va de presó en presó fins arribar al Reformatori d'Adults d'Alacant, on comparteix cel·la amb el dramaturg Buero Vallejo. En aquest centre cau malalt: bronquitis, tifus, tuberculosi. Va morir a la infermeria de la presó el 28 de març de 1942. Només tenia 31 anys. Des d'aleshores l'hem estudiat a l'escola, hem plorat amb els seus versos, l'ha cantat Joan Manuel Serrat i, sobretot, ens hem lamentat per la pèrdua de tota la poesia que no va poder escriure. I ara, l'any 2011, el nou govern municipal d'Elx, del Partit Popular, ha revocat l'acord amb els hereus del poeta per mantenir el seu llegat a l'Arxiu Municipal. Raó? La crisi econòmica, naturalment. Feia 26 anys que els documents eren a Elx. Sembla que ara hi ha la possibilitat que vagin a parar a Oriola, la vila natal de Miguel Hernández. De moment, però, tenim un miracle tancat en unes caixes, demanant acolliment. Quina tristesa!

divendres, 21 d’octubre del 2011


Opinió | Sebastià Bennasar

El reconeixement a un poeta

Sebastià Bennasar | 21/10/2011 | Vistes: 24
La UIB ha decidit, finalment, canviar el doctorat honoris causa a Bartomeu Fiol per la concessió de la Medalla d'Or a proposta del Departament de Filosofia. El decés del poeta i col·laborador d'aquesta casa ha obligat al canvi d'honors. La iniciativa, lloable, hauria de servir per tal que l'obra de Fiol -una de les més sòlides i interessants de la poesia catalana contemporània- fos de cada vegada més coneguda i apreciada. 

Desconec si en aquests moments el Departament de Filologia Catalana inclou, entre els poetes que s'estudien, l'obra de Fiol. Passa que molt sovint la Universitat es distancia massa del món real i els homes vius sembla que no hi tenguin cabuda (amb les honorables excepcions de sempre, quasi sempre per voluntat d'alguns grans professors), que hagi de ser la mort la que obri les portes. La medalla honora la UIB: divulgar i estudiar l'obra de Fiol l'engrandiria.

diumenge, 16 d’octubre del 2011


Els voltors carronyaires

Sebastià Bennassar. En una crisi econòmica com la que estam patint no tothom està vivint la situació de la mateixa manera. En qualsevol crisi hi ha els carronyaires socials que intenten aprofitar-se de la situació i que a més a més ho estan aconseguint de múltiples maneres. En els darrers temps han proliferat les botigues dedicades a la compra d’or, de joies i de metalls preciosos. Moltes d’aquests “empresaris” estan traient doblers negres per acabar comprant els records de les famílies en l’únic patró econòmic que és un valor segur i a l’alça, l’or. Aquestes famílies s’han vist obligades a vendre el darrer patrimoni que els quedava –molt sovint l’únic- per tal de poder continuar menjant un mes més o de poder vestir els infants per anar a l’escola. Mai com ara no s’havien vist tantes famílies de classe mitjana empobrides fins al punt d’haver de recórrer a la caritat alimentària. En aquest sentit, s’ha de destacar que una vegada més determinades esglésies de determinades tendències estan fent una tasca social impagable. La canalització de la distribució dels aliments sobrants  entre aquells més necessitats és una de les coses que millor fan, independentment de les creences religioses de cada persona. L’església (les esglésies, en general) estan arribant allà on l’Estat no arriba de cap de les maneres i on no té cap capacitat d’arribar.
Els altres que han fet un molt bon negoci –des de fa anys, però ara més que mai- són els empresaris xinesos. Els emprenedors asiàtics funcionen d’una manera molt particular: mai no demanen diners al banc, sinó que els préstecs es fan entre membres de la família extensa que queden obligats els uns amb els altres per un codi d’honor. Per això mateix treballen tant, per liquidar el deute amb els seus consemblants com més aviat millor. Evidentment, això implica que la circulació del diner és quasi inexistent, els doblers passen dels consumidors occidentals a les famílies xineses, que normalment consumeixen dins la seva pròpia estructura. Com que la crisi és la que és, només compram productes xinesos, sempre molt més barats, amb la qual cosa no hi ha cap estímul de la producció ni de la venda ni de la circulació de mini-capitals que puguin moure l’economia.
També s’han produït dos fenòmens molt greus: la usura i un increment brutal de la drogoaddicció per via intravenosa. Les màfies han reinvertit en el seu sistema creditici habitual -300% anual d’interès- per a gent del tot desesperada i han començat a quedar-se amb immenses propietats, negocis i altres propietats que estan enriquint el seu poder econòmic de manera brutal. Mentrestant, al carrer, l’heroïna torna a ser consumida de forma habitual per dos motius: és més barata que la cocaïna i els seus efectes són diferents. El que busquen molts consumidors és simplement l’alleujament i que els dies passin de la forma més calmada possible, just al contrari que amb la cocaïna.
Aquesta crisi, com totes, també està engreixant, i molt, els voltors carronyaires.

dimarts, 11 d’octubre del 2011


Sebastià Bennassar, Periodista
La memòria de Sanchís Guarner
11/10/2011
Que la Universitat de les Illes Balears reti homenatge i servi la memòria del filòleg valencià Manuel Sanchís Guarner ara que es compleixen 100 anys del centenari del naixement, és quelcom digne d’elogi de la institució universitària illenca i sobretot del professor Jaume Corbera, que és qui coordina el cicle dedicat a aquest lingüista i historiador vinculat a Mallorca en una etapa decisiva i col•laborador íntim de Francesc de Borja Moll en el projecte fascinant del diccionari. Alegrar-se per això –i sobretot per l’existència de professors com en Corbera- és quelcom que demostra com estam de fotuts com a país, perquè l’homenatge a aquest autèntic homenot de la nostra cultura és quelcom que hauria de ser lògic, comprensible i normal, i a més a més amb la implicació de totes les forces vives del país. Passa que moltes de vegades han de ser les iniciatives individuals i les dels temples del saber les que passen la mà per la cara a tots aquells que diuen que han de gestionar la cultura d’aquesta terra i que només han fet la tasca de jardiners destralers podadora en mà.
Manuel Sanchís Guarner és una de les figures més odiades per l’extrema dreta del país Valencià i pel blaverisme fins al punt que el 4 de desembre de 1978 els membres del Grup d’Acció Valencianista van fer arribar-li una carta bomba quan ja era catedràtic de la Universitat de València. Sanchís Guarner va salvar la vida gràcies als coneixements sobre explosius obtinguts durant la Guerra Civil i això féu que avisés la Policia, que va desactivar-la. En un primer moment, i abans de la reivindicació de la bomba per aquest grup de l’extrema dreta valenciana, fins i tot varen dir que l’artefacte se l’havia enviat ell mateix. Valgui l’exemple d’aquest intent d’atemptat –així com el que patiren Joan Fuster, la llibreria Tres i Quatre i molts altres intel•lectuals d’esquerres al País Valencià durant el que es conegué com a “La batalla de València”- com a demostració que el mite que ens han volgut vendre de la transició pacífica no és res més que una fall·làcia instrumental de primera magnitud.
La totalitat de la trajectòria cívica i intel•lectual de Sanchís Guarner és mereixedora dels màxims honors. Els seus estudis sobre la poesia de les Illes i del País Valencià, i sobre la història del Sud del País, són encara ara de lectura imprescindible. Per no parlar dels seus estudis lingüístics. És per això que és un rar privilegi i a la vegada un plaer, veure que hi ha homes i dones que es dediquen a servar la memòria d’aquests Països Catalans nostres. No us perdeu les conferències, serà una manera fantàstica de retre homenatge a l’homenot. (el programa és en aquest link http://www.uib.es/noticies/?contentId=229201).

ENTREVISTA AMB EDGAR CANTERO I RESSENYA DE BATISTA

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1471/3

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1471/1

El primer link és l'entrevista que li vaig fer a un dels post-pacos més interessants, Edgar Cantero, amb motiu de la publicació del seu darrer llibre. A l'entrevista assegura que no té amics escriptors perquè aquests són avorrits.


El llibre d'Antoni Batista sobre Catalunya i Euskadi és una molt bona lectura sobre aquestes dues nacions i a més a més un molb bon assaig. Escrit de forma impecable, Batista ens aporta una perspectiva molt interessant dels punts de connexió entre els dos territoris.

TV3: volem un mirall trencat?

En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el
punt de mira
Han de ser els ciutadans els que valorin si volen o no continuar tenint un servei públic de mitjans
Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) –TV3 i els seus canals temàtics, Catalunya Ràdio i les seves emissores, i tots els seus serveis a la xarxa– es financen, d'acord amb la llei aprovada al Parlament, a través d'ingressos públics i comercials. Des que vaig arribar a la direcció de TV3, el maig del 2008, la crisi econòmica s'ha fet sentir amb una forta davallada dels ingressos publicitaris –de més de 60 milions d'euros en cinc anys–. Afegim-hi la baixada de la contribució dels recursos públics: l'aportació aprovada pel Parlament a la CCMA del 2010 era de 350 milions d'euros i el 2011, de 300. La contribució pública ha passat en molt poc temps d'uns 50 euros per ciutadà/any a 40. Com ens ho hem fet? Des del 2008 fins ara hem disminuït costos de manera sistemàtica i dràstica. No n'hem fet bandera, ni publicitat, senzillament ens hem adaptat als temps que vivim.
Afortunadament, gràcies a l'esforç dels nostres professionals i de tot el sector audiovisual que col·labora amb nosaltres, hem pogut fer més amb menys. Hem recuperat el lideratge de TV3 i hem posicionat els canals temàtics en un entorn de fragmentació creixent de l'audiència i de canvis tecnològics constants –pas de l'analògic al digital i consum de continguts a la xarxa–. Circulen xifres interessades arreu que no es corresponen amb la realitat i em sembla just que els ciutadans de Catalunya sàpiguen de primera mà que els mitjans de comunicació del seu país, compromesos amb el servei públic, han fet des del 2008 fins ara un esforç continuat de reducció de la despesa. Aquest esforç ha afectat la producció, la programació, la compra de drets i el sou dels directius i dels nostres treballadors, que se l'han rebaixat voluntàriament un 5%. Com a directora de TV3, aquesta és la decisió dels professionals de la televisió pública catalana de la qual em sento més orgullosa i que em fa confiar en el futur i els canvis que necessàriament haurem d'afrontar.
Però aquesta mesura es va assumir en comprovar que la reducció d'ingressos ja afectava el servei. Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques, i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar als nens un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d'emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur. Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això, hem batallat per fer més hores d'emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l'audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà.
En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l'aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d'haver aconseguit que la nova llei de l'audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l'argument de la crisi. Però fóra bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d'opinió, només s'assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s'omplen la boca de xifres –encara que siguin falses– però callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l'animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d'altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles.
Tot això no implica que no continuem reduint la nostra despesa d'acord amb el que convé en el moment actual. Assumirem, com fa tothom i com ja hem fet, l'esforç necessari per repensar-nos, per tenir una estructura encara més eficient, però confiem en la coresponsabilitat de la nostra societat i els seus representants polítics per no caure en l'error de debilitar un servei públic que sempre ha estat compromès amb el país, la llengua, la pluralitat i la diversitat. Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l'imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d'operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre. Han de ser els ciutadans de Catalunya els que valorin si volen o no continuar tenint un servei públic de mitjans de comunicació en català que els permet veure una programació amb valors, informatius de referència, documentals en prime time, programes d'entreteniment de qualitat, espais d'humor autocrític o grans esdeveniments com ara La marató, la Festa dels Súpers o els èxits dels nostres esportistes en les competicions d'elit. I tot amb una inversió per habitant per sota de la de qualsevol televisió pública europea homologable, com ara la belga, l'holandesa, la francesa i l'alemanya.
Som conscients que passem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d'austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre'ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als que hem seguit fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals. Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d'esquerdar una eina de país i els valors que representa.