Aquesta tardor hi haurà un llibre que mourà cua...
Massa blocs a la vegada, massa dispersions. Ara unifico tots els esforços en aquest únic espai on s'uneixen algunes de les meves passions: la literatura, la novel·la negra, Portugal, el periodisme. Tot per intentar saber perdre, com la novel·la de David Trueba, perquè saber perdre ja és una victòria
dimecres, 28 de setembre del 2011
En la mort de Pep Rosselló i Heribert Barrera
Sebastià Bennassar. Aquest és un dilluns trist. Jo volia reprendre els articles en aquest diari digital que crec que serà més necessari que mai en els temps que s’acosten fent una mica de balanç de les notícies que ens ha deixat aquest estiu, en el període que la redacció de la tesina m’ha mantingut una mica allunyat de vosaltres, però mentre el cel deixa escapar petites gotes d’aigua que alguns miren amb esperança d’esvaïment de la calor i altres analitzen com un simple anunci de més rigors caniculars, avui toca parlar de la pèrdua de dos homes que avui comparteixen el seu darrer comiat.
A un no el coneixia de res. Només hi havia parlat un cop, breument, en una manifestació, fa ja algun temps. Havia estat president del Parlament de Catalunya i dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya, i encarnava aquesta generació de catalans ferits per la Guerra Civil i disposats a fer el que calgués per la seva pàtria. És Heribert Barrera, un dels homes savis i bons que han marxat i que ens deixen, després de la mort del gran Víctor Torres, un poc més orfes de referents.
A l’altre el coneixia molt més. I l’admirava. Admirava la seva manera d’escriure en els mitjans en els quals va col·laborar, i admirava la seva saviesa i el seu compromís amb moltes coses. És en Josep-Joan Rosselló, en Pep Rosselló de tota la vida abans que el facebook –on era especialment actiu- ens recordàs el seu nom complet. Amb ell es mor una generació de periodistes que creien que el periodisme és alguna cosa molt diferent al que s’està fent avui als mitjans de comunicació, que creia que el periodisme ha d’informar i també formar i només en alguns casos entretenir, tot i que no renunciava a una bona bulla o a una bona rialla.
En els darrers anys en Pep Rosselló mai va tenir un no per a mi quan el vaig necessitar. Va venir a Lloseta Negra a parlar de novel•la negra, va participar amb immensa generositat en el llibre d’homenatge a en Toni Serra i sempre va estar disposat a parlar de política, de cuina, de gastronomia o de literatura les vegades que vàrem coincidir. Es va fer seves les xarxes socials i érem molts els que esperàvem el seu bon dia o el seu bona nit i que ens contàs coses del partit en el qual militava Heribert Barrera.
S’han mort dues persones importants, cadascú a la seva manera, dos símbols de les maneres de fer tant en política com en periodisme. Per ventura el seu exemple és allò que ens ha de quedar en aquests temps incerts on ens hem cregut –o ens volen fer creure- que fer política és mentir per sistema i que el periodisme és la reproducció d’aquestes mentides o la invenció de noves mentides perquè els polítics les reprodueixin. Vénen temps obscurs, temps foscs, i ara, més que mai, hauríem d’incorporar entre tots la paraula ètica a les feines que feim. Especialment a la política i al periodisme.
Opinió
Secrets d’Espanya
21/09/2011
“La literatura catalana és el millor secret d’Estat d’Espanya”. Això és el que li va dir un periodista alemany a Jaume Cabré durant la fira de Frankfurt del 2007 quan la cultura catalana va ser la convidada d’honor. Frankfurt 2007 va ser aquell experiment en virtut del qual els escriptors en llengua espanyola que viuen a Catalunya feren el joc quintacolumnista al PP i altres partits que són els que no duen mai escriptors en català o euskera o gallec quan és Espanya la convidada d’honor (per cert, incomplint els mandats constitucionals d’un text que després del que ha passat els darrers temps ja no té cap mena de credibilitat i ni tan sols la força de la seva immutabilitat). Frankfurt va ser també aquell experiment on els alemanys varen descobrir que la literatura catalana es fa amb un senyor tocant el piano amb una moto de cros emprenyant o que els llibres s’escriuen gràcies a la pinya d’uns castellers que per sort ara són patrimoni de la Humanitat. Frankfurt va costar 12 milions d’euros, que és l’equivalent de pagar la traducció i l’edició de 100 obres catalanes a 20 llengües de tot el món (a raó de 6.000 euros de mitjana).
Però oblidem-nos per un moment de les misèries culturals i quedem-nos amb els fets positius: Frankfurt va servir perquè els alemanys descobrissin la potència de la nostra literatura i es produïssin alguns petits miracles culturals com els de Jaume Cabré, Maria Barbal i Carles Porta, cosa que fa pensar que als alemanys el que realment els agrada són les obres ambientades als Pirineus perquè així, durant les vacances, es poden dedicar a pujar cims pirenaics com feien els seus predecessors romàntics, amb un bon llibre a les mans que els parli del país. Acabats els Alps, benvinguts els Pirineus.
El fet positiu per excel•lència va ser destapar el secret d’estat espanyol i el fet que els periodistes alemanys se n’adonassin de l’ocultació sistemàtica que es fa des de l’Estat de tota la riquesa cultural –especialment la literària- d’allò que es produeix en els territoris on no es parla castellà. És per això que és tan important obtenir representació parlamentària a Madrid a les properes eleccions. Només els catalanoparlants podran explicar la realitat a uns corresponsals que massa vegades estan molt ocupats com per moure el cul de Madrid. Per això ens cal ser-hi i per això cal rompre l’hegemonia PP-PSOE a les Illes. A les eleccions generals cal obtenir representació nostrada que pugui fer pedagogia sobre el nostre país. Si no, continuarem essent un dels secrets millor guardats de l’estat espanyol.
Però oblidem-nos per un moment de les misèries culturals i quedem-nos amb els fets positius: Frankfurt va servir perquè els alemanys descobrissin la potència de la nostra literatura i es produïssin alguns petits miracles culturals com els de Jaume Cabré, Maria Barbal i Carles Porta, cosa que fa pensar que als alemanys el que realment els agrada són les obres ambientades als Pirineus perquè així, durant les vacances, es poden dedicar a pujar cims pirenaics com feien els seus predecessors romàntics, amb un bon llibre a les mans que els parli del país. Acabats els Alps, benvinguts els Pirineus.
El fet positiu per excel•lència va ser destapar el secret d’estat espanyol i el fet que els periodistes alemanys se n’adonassin de l’ocultació sistemàtica que es fa des de l’Estat de tota la riquesa cultural –especialment la literària- d’allò que es produeix en els territoris on no es parla castellà. És per això que és tan important obtenir representació parlamentària a Madrid a les properes eleccions. Només els catalanoparlants podran explicar la realitat a uns corresponsals que massa vegades estan molt ocupats com per moure el cul de Madrid. Per això ens cal ser-hi i per això cal rompre l’hegemonia PP-PSOE a les Illes. A les eleccions generals cal obtenir representació nostrada que pugui fer pedagogia sobre el nostre país. Si no, continuarem essent un dels secrets millor guardats de l’estat espanyol.
Opinió | Sebastià Bennasar
L’home que fa de la literatura cinema
Sebastià Bennasar | 28/09/2011 | Vistes: 35
- Actualment puntuat amb 4 estrelles sobre 5
- Puntua amb 1 estrelles
- Puntua amb 2 estrelles
- Puntua amb 3 estrelles
- Puntua amb 4 estrelles
- Puntua amb 5 estrelles
En la història d'aquest home hi ha una bona part de la història d'aquest país. El pare d'Agustí Villaronga, segons que corre per internet, va arribar a Mallorca a fer de carter després d'haver vist la Guerra Civil de ben a prop, en els dies de la desfeta on tothom que era capaç de sostenir-se en peu i d'empunyar un fusell era mobilitzat. I precisament dues duríssimes històries de la postguerra més brutal han fet que Agustí Villaronga s'hagi encimbellat fins a les altes cotes del setè art. Villaronga, un infant del 53, nascut quan la Guerra encara era un record vivíssim però ja no era un present immediat i asfixiant, acaba de rebre el premi Nacional de cinematografia -atorgat per l'Estat espanyol- i qui sap si per ventura el seu darrer treball el durà fins a Hollywood. Sigui com sigui, l'art del seu cinema a la fi ha aconseguit vincular-lo amb el gran públic i l'ha obligat a transcendir la imatge de director de culte. Ara és un director de culte estimat per les masses.
La trajectòria de Villaronga ens parla d'un home que du la paraula constància al seu rostre. I el gust per la feina ben feta. Fer cinema (com fer qualsevol activitat artística) no és gens fàcil en aquest país on la cultura és la primera a rebre tots els cops econòmics, les mutilacions de les possibilitats perquè encara no han entès els governants de torn que només la cultura i les escoles ens salvaran com a país -és clar que molts el que volen és això, que no hi hagi res a salvar, un solar per asfaltar o edificar o esclatar-. Villaronga va haver de fer una mica de tot per complir el seu somni, però el somni s'ha acomplert i això i el pas del temps li ha deixat el front travessat d'algunes arrugues que són solcs per on es llauren les idees en quadrats de fotogrames.
El primer gran èxit de Villaronga va anar vinculat directament a un dels llibres impactants de Blai Bonet, El mar, on el poeta va demostrar que també era un gran narrador -malgrat que el cim fou Míster Evasió. En el treball d'adaptació al format cinema, Villaronga va comptar amb la col·laboració del poeta i narrador Biel Mesquida i de Toni Aloy per crear una cinta duríssima on la sang, el sexe, la malaltia i la guerra es mesclen amb una perfecció cromàtica i amb uns primers plans que ho volen dir tot. I si en aquella cinta ja comptà amb uns actors molt joves, a Pa negre els ha triat encara més joves i més talentosos i això és un mèrit, perquè el treball d'un infant en una pel·lícula ho pot esguerrar tot o ho pot elevar al cim. Novament la literatura és allò que ha fascinat el nostre cineasta, i en aquesta ocasió l'obra sòlida i potent d'un Emili Teixidor a qui també li ha arribat el reconeixement de retruc, simbiosi perfecta de les arts i nova mostra d'intel·ligència de l'autor, continuar mostrant la postguerra a través dels que l'han narrada.
Villaronga vesteix sovint de negre o de blanc en les seves aparicions públiques. No són mals colors per a un cineasta, l'absència total de la llum i la suma de totes les llums possibles perquè en el seu joc de creació de màgies i de realitats aquests són dos elements fonamentals, la seva feina és combinar la llum i les absències de la llum com en aquells espectacles dels seus antecessors que duien els espectacles amunt i avall omplint amb la màgia les jornades duríssimes d'aquells anys previs a la Guerra Civil. Villaronga no s'oblida de la història, de l'art ni de la literatura perquè de la combinació de tot plegat crea art.
La trajectòria de Villaronga ens parla d'un home que du la paraula constància al seu rostre. I el gust per la feina ben feta. Fer cinema (com fer qualsevol activitat artística) no és gens fàcil en aquest país on la cultura és la primera a rebre tots els cops econòmics, les mutilacions de les possibilitats perquè encara no han entès els governants de torn que només la cultura i les escoles ens salvaran com a país -és clar que molts el que volen és això, que no hi hagi res a salvar, un solar per asfaltar o edificar o esclatar-. Villaronga va haver de fer una mica de tot per complir el seu somni, però el somni s'ha acomplert i això i el pas del temps li ha deixat el front travessat d'algunes arrugues que són solcs per on es llauren les idees en quadrats de fotogrames.
El primer gran èxit de Villaronga va anar vinculat directament a un dels llibres impactants de Blai Bonet, El mar, on el poeta va demostrar que també era un gran narrador -malgrat que el cim fou Míster Evasió. En el treball d'adaptació al format cinema, Villaronga va comptar amb la col·laboració del poeta i narrador Biel Mesquida i de Toni Aloy per crear una cinta duríssima on la sang, el sexe, la malaltia i la guerra es mesclen amb una perfecció cromàtica i amb uns primers plans que ho volen dir tot. I si en aquella cinta ja comptà amb uns actors molt joves, a Pa negre els ha triat encara més joves i més talentosos i això és un mèrit, perquè el treball d'un infant en una pel·lícula ho pot esguerrar tot o ho pot elevar al cim. Novament la literatura és allò que ha fascinat el nostre cineasta, i en aquesta ocasió l'obra sòlida i potent d'un Emili Teixidor a qui també li ha arribat el reconeixement de retruc, simbiosi perfecta de les arts i nova mostra d'intel·ligència de l'autor, continuar mostrant la postguerra a través dels que l'han narrada.
Villaronga vesteix sovint de negre o de blanc en les seves aparicions públiques. No són mals colors per a un cineasta, l'absència total de la llum i la suma de totes les llums possibles perquè en el seu joc de creació de màgies i de realitats aquests són dos elements fonamentals, la seva feina és combinar la llum i les absències de la llum com en aquells espectacles dels seus antecessors que duien els espectacles amunt i avall omplint amb la màgia les jornades duríssimes d'aquells anys previs a la Guerra Civil. Villaronga no s'oblida de la història, de l'art ni de la literatura perquè de la combinació de tot plegat crea art.
dimarts, 27 de setembre del 2011
L'embolic identitari de Plataforma per Catalunya
XAVIER CASALS
| Actualitzada el 27/09/2011 00:00
Josep Anglada, el president de PxC, s'autoanomena "líder identitari", però la identitat catalanista del partit ofereix lectures diverses. Ha reforçat aquesta percepció el recent vot favorable del seu regidor de Roda de Ter a una moció d'adhesió del consistori a l'Associació de Municipis per la Independència, a la constitució de la qual Anglada s'oposà a Vic. Un comunicat del partit ha assenyalat que el vot de l'edil de Roda fou erroni i que la formació no és independentista. L'episodi convida a analitzar la naturalesa del catalanisme de PxC: ¿és regionalista, autonomista o sobiranista?
Autonomista i constitucionalista. La seva declaració programàtica afirma que en el pla ideològic la formació s'inspira -entre altres fonts- "en el catalanisme polític que arrenca amb el Valentí Almirall o el Torras i Bages" i és lluny de ser "espanyolista". Anglada -que es defineix com a constitucionalista i autonomista- votà a favor del nou Estatut i ha donat suport a les selecciones catalanes, al retorn dels papers de Salamanca i a l'ús del domini .cat . Fins i tot, quan el 2008 assistí a Prada de Conflent a un homenatge a Guifré el Pelós per haver lluitat contra l'islam i per organitzar candidatures als propers comicis locals francesos, el comunicat de PxC ubicà la trobada a "la Catalunya Nord" (no a França), fent gala de pancatalanisme.
Però el partit, més que posicionar-se en l'eix identitari Catalunya-Espanya, ho fa en un altre que contraposa autòctons a immigrants (palès en el lema "Primer els de casa") i que atreu un electorat transversal i que es pot sentir només "català" o "espanyol". Igualment, Anglada, al seu llibre S in mordaza y sin velos , publicat el 2010, escriu " soy catalán hasta la médula y, precisamente por eso, profundamente español ". Però aquest any les seves actuacions en aquest àmbit generaren un discurs confús.
Regionalista i autodeterminista. Així, el maig del 2010 es mostrà partidari de l'autodeterminació en subscriure un acord amb Heinz-Christian Strache, líder del Partit de la Llibertat d'Àustria (FPÖ), que preveu crear " una Europa de naciones libres e independientes en el contexto de una confederación de estados nacionales soberanos " i reivindica " la capacidad de autodeterminación de los europeos autóctonos ". Tanmateix, al juliol, a radio Intereconomía, declarà que " Cataluña no es una nación, es una región de España " i que estava " comprometido a estar al servicio de España si necesitan de nuestro movimiento ". Les contradiccions, doncs, eren òbvies.
D'ençà d'aleshores PxC modula un discurs catalanista cada cop més visible. D'aquesta manera, l'abril d'enguany Anglada piulà a Twitter que el PP perseguia TV3 i "la nostra llengua al País Valencià" i era "un partit anticatalà que menysprea la nostra cultura". Al juliol manifestà a Tribunadeeuropa.com que " la lengua catalana está en peligro de extinción " i que " todas las medidas que se tomen para su salvaguarda [...] son pocas ". A l'agost visità la capella ardent d'Heribert Barrera i assenyalà que a desgrat de les seves discrepàncies ideològiques havia estat "un gran identitari, un dels primers polítics a alertar de la falta d'identitat que estava patint Catalunya per culpa de la immigració descontrolada". I aquest 11 de setembre féu una ofrena floral a Rafael Casanova per reivindicar que aquesta data "no té res a veure amb l'independentisme, sinó amb la defensa d'una Espanya plural, foral, diversa i respectuosa amb la personalitat dels pobles que la componen". Aquesta evolució ha distanciat PxC d'un PP que ha endurit el discurs immigratori, com es palesà a la darrera Diada: mentre Anglada homenatjà Casanova, Xavier García Albiol suprimí a Badalona el qualificatiu nacionaldels actes oficials.
Un partit "en construcció". Paradoxalment, aquest posicionament simultani regionalista, autonomista, autodeterminista i pancatalanista de PxC no l'hauria perjudicat en conferir-li versatilitat per captar votants i seguidors tant ultraespanyols com independentistes. Aquesta tessitura fa plausible pensar que el resultat que obtingui Anglada a les eleccions del novembre -a les quals concorre arreu d'Espanya- podria marcar una inflexió en el seu missatge catalanista, intensificant-se si l'expansió de PxC fracassa i atenuant-se si es consolida com una opció estatal (tot i que sigui extraparlamentària). En tot cas, aquest embolic identitari li ha permès créixer, allunyar-se de la ultradreta tradicional i configurar una dreta populista en construcció.
dilluns, 19 de setembre del 2011
Ai, Jennifer
19.09.2011
Benvolgut senyor President:
Com que aquests dies us he vist força il·lusionat amb el ‘hit’ dels Catarres, em permeto l’atreviment d’adreçar-vos unes paraules amb la intenció d’evitar futures decepcions. Més que res perquè, si teníeu intenció d’enviar cap nét seu en missió patriòtica al ‘Pont Aeri’ per amistançar-lo amb una Jennifer, una Juani o una Yessi, sigueu a temps de reconsiderar-ho. No fos cas que el tret us sortís per la culata i el nano se us presentés al dinar de Nadal mudat amb el xandall de la ‘selección’ i penjant-li del coll tot l’or de la parentela.
Faig aquest preàmbul perquè sé que creieu en el matrimoni per a tota la vida. Que no hi ha d’haver amors prohibits, com vàreu dir, referint-vos als nostres Romeu i Julieta poligoners. Tot això és molt bonic a les telenovel·les, però a la vida real, i després de la quantitat de mans i mànigues que heu arribat a fer per salvar matrimonis que no rutllen, a aquesta humil articulista, li resulta sorprenent que encara tingueu fe a afinar notes tan discordants.
És trist de dir, però el matrimoni del Catarra i la ‘choni’ de Castefa, ara com ara, no té futur. Pot ser que els inicis siguin dolços, com els de totes les parelles, quan l’amor és realment cec i et sembla que els detallets que no t’acaben de fer el pes, com que et canviï de canal per veure la Belén Esteban o que se’n foti quan parles amb ta mare en la llengua de ta mare, són minúcies que polirà el temps, que ella canviarà, que la canviaràs. I un be negre. Perquè no parlem de decidir si ens hem de muntar el pis a ‘Castefa’ o a Vilobí d’Onyar. Parlem de valors fonamentals, i, d'aquests valors, que se sàpiga, no en venen a la Maquinista.
Ho diuen els experts: una parella no va enlloc si no camina en la mateixa direcció. I si hem de confiar que l’amor, per més cec que sigui, adreci allò que en trenta anys no hem aconseguit de normalitzar, anem llestos. Tornem als valors: les ‘chonis’ i els ‘canis’ són catalans que han pogut arribar a l’edat d’entrar a l’‘Scorpia’ sense haver tingut la necessitat d’establir cap contacte amb la cultura del país on han nascut. Ni els ha calgut, ni n’han tingut la voluntat. I no estic segura que tota la culpa sigui d’ells.
Dit d’una altra manera: la Jennifer, tot i ser objecte d’aquesta immersió que diuen que discrimina la llengua de Santa Coloma, quan surti del batxillerat, continuarà vivint tranquil·lament d’esquena a la realitat del Catarra, encara que ell li professi tota la devoció del món en un programa de testimonis d’Antenatres. Perquè no són les promeses d’amor que li despertaran el respecte envers una cultura que desconeix, és aquesta mateixa cultura que li ha de despertar prou respecte perquè tingui la voluntat de sentir-se-la seua. Com a seua que és, encara que ella no ho sàpiga. Per això, si no volem amors prohibits, abans haurem de treballar perquè aquests amors siguin, almenys, possibles.
Als vostres peus,
L’humil articulista.
Com que aquests dies us he vist força il·lusionat amb el ‘hit’ dels Catarres, em permeto l’atreviment d’adreçar-vos unes paraules amb la intenció d’evitar futures decepcions. Més que res perquè, si teníeu intenció d’enviar cap nét seu en missió patriòtica al ‘Pont Aeri’ per amistançar-lo amb una Jennifer, una Juani o una Yessi, sigueu a temps de reconsiderar-ho. No fos cas que el tret us sortís per la culata i el nano se us presentés al dinar de Nadal mudat amb el xandall de la ‘selección’ i penjant-li del coll tot l’or de la parentela.
Faig aquest preàmbul perquè sé que creieu en el matrimoni per a tota la vida. Que no hi ha d’haver amors prohibits, com vàreu dir, referint-vos als nostres Romeu i Julieta poligoners. Tot això és molt bonic a les telenovel·les, però a la vida real, i després de la quantitat de mans i mànigues que heu arribat a fer per salvar matrimonis que no rutllen, a aquesta humil articulista, li resulta sorprenent que encara tingueu fe a afinar notes tan discordants.
És trist de dir, però el matrimoni del Catarra i la ‘choni’ de Castefa, ara com ara, no té futur. Pot ser que els inicis siguin dolços, com els de totes les parelles, quan l’amor és realment cec i et sembla que els detallets que no t’acaben de fer el pes, com que et canviï de canal per veure la Belén Esteban o que se’n foti quan parles amb ta mare en la llengua de ta mare, són minúcies que polirà el temps, que ella canviarà, que la canviaràs. I un be negre. Perquè no parlem de decidir si ens hem de muntar el pis a ‘Castefa’ o a Vilobí d’Onyar. Parlem de valors fonamentals, i, d'aquests valors, que se sàpiga, no en venen a la Maquinista.
Ho diuen els experts: una parella no va enlloc si no camina en la mateixa direcció. I si hem de confiar que l’amor, per més cec que sigui, adreci allò que en trenta anys no hem aconseguit de normalitzar, anem llestos. Tornem als valors: les ‘chonis’ i els ‘canis’ són catalans que han pogut arribar a l’edat d’entrar a l’‘Scorpia’ sense haver tingut la necessitat d’establir cap contacte amb la cultura del país on han nascut. Ni els ha calgut, ni n’han tingut la voluntat. I no estic segura que tota la culpa sigui d’ells.
Dit d’una altra manera: la Jennifer, tot i ser objecte d’aquesta immersió que diuen que discrimina la llengua de Santa Coloma, quan surti del batxillerat, continuarà vivint tranquil·lament d’esquena a la realitat del Catarra, encara que ell li professi tota la devoció del món en un programa de testimonis d’Antenatres. Perquè no són les promeses d’amor que li despertaran el respecte envers una cultura que desconeix, és aquesta mateixa cultura que li ha de despertar prou respecte perquè tingui la voluntat de sentir-se-la seua. Com a seua que és, encara que ella no ho sàpiga. Per això, si no volem amors prohibits, abans haurem de treballar perquè aquests amors siguin, almenys, possibles.
Als vostres peus,
L’humil articulista.
Etiquetes de comentaris:
articles sensacionals,
Marta Rojals
VIATGE AL CONGO I A LES ENTRANYES DEL COLONIALISME
"El fantasma del rey Leopoldo", d'Adam Hochschild és un d'aquests llibres que t'atrapen des del primer moment. La sàvia combinació de les tècniques novel·lístiques i periodístiques, una prosa que voldria qualsevol narrador contemporani i un ús meravellós de la documentació, converteixen aquesta lectura en quelcom meravellós dins la brutalitat que descriu: un dels primers genocidis organitzats i estructurats a l'Àfrica contemporànea. Hochschild fa un retrat brutal del Congo durant l'època en que aquest immens territori africà estigué sota l'administració de Leopold de Bèlgica. És un llibre d'història que es llegeix com una novel·la però on tot el que es conta és brutalment real. Una de les lectures dels darrers mesos que no puc deixar de recomanar.
Etiquetes de comentaris:
adam hoschschild,
història,
lectures
diumenge, 18 de setembre del 2011
DIES DE LISBOA
És el Jardí d'Estrela i sembla que ha arribat una mica de fresca que fa que els colors del cel avancin de cap a la tardor amb passes de gegant enyorades. Encara fa bo sobre la gespa encara que hi hagi tres senyors que s'estimin més un banc on passen llargues les hores rememorant la joventut o maleïnt les noves decisions de la troika que de cada dia ens empobreixen més i anuncien noves tempestes.
I mentre la Basílica d'Estrela enlaira de cap a un cel que mostra senyals del pas del temps les seves torres colonials (pel finançament, no per l'estil), hi ha qui a les terrasses emula estàtues de Rodin amb menys gràcies, mentre que tres senyores amb ulleres de sol es miren el pas del temps des de diferents perspectives.
Al cementiri dels Prazeres hi ha estàtues que s'alcen fins que gairebé freguen el ventre de gruixats avions pesants que perboquen turistes sobre la ciutat blanca, però també hi ha cartells que ens parlen de l'oblit després de la mort. Són lletreros de ferro forjat que fan més mal a l'ànima que les històries esculpides a la pedra, perquè al cap i a la fi els que abandonen sempre són els vius, cansats de servar memòries, o els que abandonen són els darrers de cada casa, de cada nissaga que es perd amb un funcionari municipal col·locant el cartell i sense cap Antonio Tabucchi que els canti. Són els mateixos que deixen perdre oficis ancestrals, que condemnen els homes i les dones a menjar sols el pastís del diumenge, l'única alegria permesa en aquests dies de prototardor, són els que malgrat el vent sempre miren de cap a una altra banda.
Lisboa és una ciutat plena de gent gran que només aspira a mirar per les finestres i que el món es manifesti al seu davant. Gent gran amb escales impossibles de davallar, soles, a qui un raig de sol, una persona o un cant li alegren el dia. De vegades aquestes persones són màgiques i es projecten com a miralls en els vidres, just abans de balcons que deixen a la intempèrie els somnis de la infantesa perquè els turistes puguin caçar aquesta ciutat amb objectius que mai no podran capturar l'essència de la vida.
Al final del dia, però, sempre és el poeta qui té raó quan afirma que no hi ha res millor que el color de les teulades de Lisboa. Cel blau, els dies que avancen de cap a la tardor desitjada, Lisboa, els amics, el riu que sempre és el mateix i mai no és igual, la vida.
I mentre la Basílica d'Estrela enlaira de cap a un cel que mostra senyals del pas del temps les seves torres colonials (pel finançament, no per l'estil), hi ha qui a les terrasses emula estàtues de Rodin amb menys gràcies, mentre que tres senyores amb ulleres de sol es miren el pas del temps des de diferents perspectives.
Al cementiri dels Prazeres hi ha estàtues que s'alcen fins que gairebé freguen el ventre de gruixats avions pesants que perboquen turistes sobre la ciutat blanca, però també hi ha cartells que ens parlen de l'oblit després de la mort. Són lletreros de ferro forjat que fan més mal a l'ànima que les històries esculpides a la pedra, perquè al cap i a la fi els que abandonen sempre són els vius, cansats de servar memòries, o els que abandonen són els darrers de cada casa, de cada nissaga que es perd amb un funcionari municipal col·locant el cartell i sense cap Antonio Tabucchi que els canti. Són els mateixos que deixen perdre oficis ancestrals, que condemnen els homes i les dones a menjar sols el pastís del diumenge, l'única alegria permesa en aquests dies de prototardor, són els que malgrat el vent sempre miren de cap a una altra banda.
Lisboa és una ciutat plena de gent gran que només aspira a mirar per les finestres i que el món es manifesti al seu davant. Gent gran amb escales impossibles de davallar, soles, a qui un raig de sol, una persona o un cant li alegren el dia. De vegades aquestes persones són màgiques i es projecten com a miralls en els vidres, just abans de balcons que deixen a la intempèrie els somnis de la infantesa perquè els turistes puguin caçar aquesta ciutat amb objectius que mai no podran capturar l'essència de la vida.
Al final del dia, però, sempre és el poeta qui té raó quan afirma que no hi ha res millor que el color de les teulades de Lisboa. Cel blau, els dies que avancen de cap a la tardor desitjada, Lisboa, els amics, el riu que sempre és el mateix i mai no és igual, la vida.
JAUME CABRÉ
La ressenya d'aquesta setmana al Balears és sobre el llibre de Jaume Cabré, "Jo Confesso"
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1446/25
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1446/25
Etiquetes de comentaris:
els meus articles,
Jaume Cabré,
lectures
Opinió | Pere Antoni Pons
La presidenta zombi
Pere Antoni Pons | 18/09/2011 | Vistes: 23
- Actualment puntuat amb 0 estrelles sobre 5
- Puntua amb 1 estrelles
- Puntua amb 2 estrelles
- Puntua amb 3 estrelles
- Puntua amb 4 estrelles
- Puntua amb 5 estrelles
Segons la magnífica crònica de Quim Torres que va publicar aquest diari el passat dimecres, la presidenta del Consell, Maria Salom, va aprofitar la celebració de la Diada de Mallorca i "el marc incomparable" del Teatre Principal per oferir el seu primer discurs institucional. Que, tal com s'intueix per l'ús d'un dels tòpics més incomparablement suats de la història dels discursos públics, va ser molt pobre i gris, francament lamentable.
Més enllà de la ideologia que hi va exposar -sostinguda per una contradicció digna de la més retorçuda psiquiatria política: Salom "no vol més competències ni més autogovern"; només "vol millorar la vida dels mallorquins i reivindicar-ne el benestar": estaria bé que la presidenta explicàs com aconseguirà aquest encomiable doble objectiu sense més competències ni més autogovern, i sense plantar cara a l'espoli fiscal a què Madrid ens té sotmesos-, més enllà de la ideologia, dic, el que és de veres significatiu és l'ús que va fer Salom de la llengua.
Segons explicava Quim Torres, Salom va fer servir un mallorquí replè de frases fetes i de castellanades. Poques vegades un discurs deu haver estat, en la seva forma, una declaració de principis -de conviccions ideològiques i de prejudicis intel·lectuals- tan contundent. Per si feia falta, va quedar clara quina és la concepció que té Salom de la llengua dels mallorquins: un instrument folklòric que, per anar bé, s'ha d'assemblar tant com sigui possible a la llengua de Muñoz Molina.
Ja sabíem que el PP balear confon les modalitats amb el sabotatge, però siguem clars: per dir apoiar en el discurs de la Diada de Mallorca has de tenir molta mala bava o has de ser un analfabet colossal. Ah, i per l'amor de Déu i per respecte a la història, no mitifiquem un PP autonòmic suposadament conciliador, tolerant i tirant a mallorquinista que mai no va existir. En Gabriel Cañellas feia servir el mateix català deliberadament baix, obtús i infectat de na Salom, i, si en les seves èpoques com a president autonòmic parlava de defensar Mallorca enfront de Madrid, és simplement perquè, a Madrid, aleshores hi governava el PSOE de Felipe González. Si no hagués estat així, és clar que otro gallo habría cantado, per dir-ho en la llengua dels somnis político-eròtics de l'actual presidenta del Consell.
Deixant de banda les conclusions més òbvies que es poden extreure de tot plegat -com ara que Salom preferiria muntar un cavall de punxes i cavalcar durant segles per una pradera de foc i de fems abans que fer un discurs en castellà que tengués el més mínim error lingüístic-, és evident que l'oratòria infame de Salom només podria ser corregida a còpia de crítiques i escarnis. Em jugaria el coll, però, que ningú del públic del Principal va riure quan la presidenta va dir apoiar durant el discurs. Qualcú s'imagina la quantitat de conyes que rebria un representant públic francès que fes amb la llengua de Camus el que Salom fa amb la de Costa i Llobera?
Crec que va ser Joan Fuster qui va dir que, amb l'aparició de la televisió, totes les cases catalanoparlants d'Espanya varen passar a tenir un convidat castellanoparlant perpetu. Si a la presència d'aquest convidat, que ha criat i ara és un entre una multitud, s'hi afegeix la constant i implacable fustigació ideològica contra tot el que sigui, soni o paregui català, s'entendrà com és que tants de mallorquins parlen tan malament la seva llengua, fins al punt que se senten ofesos i ferits en la seva profunda catalanofòbia quan qualcú els parla un mallorquí correcte, net de pues i d'altres adherències. No ens hauria de sorprendre. Com ens han ensenyat les pel·lícules de zombis, els contagiats sempre acaben estimant la infecció que els destrueix.
Més enllà de la ideologia que hi va exposar -sostinguda per una contradicció digna de la més retorçuda psiquiatria política: Salom "no vol més competències ni més autogovern"; només "vol millorar la vida dels mallorquins i reivindicar-ne el benestar": estaria bé que la presidenta explicàs com aconseguirà aquest encomiable doble objectiu sense més competències ni més autogovern, i sense plantar cara a l'espoli fiscal a què Madrid ens té sotmesos-, més enllà de la ideologia, dic, el que és de veres significatiu és l'ús que va fer Salom de la llengua.
Segons explicava Quim Torres, Salom va fer servir un mallorquí replè de frases fetes i de castellanades. Poques vegades un discurs deu haver estat, en la seva forma, una declaració de principis -de conviccions ideològiques i de prejudicis intel·lectuals- tan contundent. Per si feia falta, va quedar clara quina és la concepció que té Salom de la llengua dels mallorquins: un instrument folklòric que, per anar bé, s'ha d'assemblar tant com sigui possible a la llengua de Muñoz Molina.
Ja sabíem que el PP balear confon les modalitats amb el sabotatge, però siguem clars: per dir apoiar en el discurs de la Diada de Mallorca has de tenir molta mala bava o has de ser un analfabet colossal. Ah, i per l'amor de Déu i per respecte a la història, no mitifiquem un PP autonòmic suposadament conciliador, tolerant i tirant a mallorquinista que mai no va existir. En Gabriel Cañellas feia servir el mateix català deliberadament baix, obtús i infectat de na Salom, i, si en les seves èpoques com a president autonòmic parlava de defensar Mallorca enfront de Madrid, és simplement perquè, a Madrid, aleshores hi governava el PSOE de Felipe González. Si no hagués estat així, és clar que otro gallo habría cantado, per dir-ho en la llengua dels somnis político-eròtics de l'actual presidenta del Consell.
Deixant de banda les conclusions més òbvies que es poden extreure de tot plegat -com ara que Salom preferiria muntar un cavall de punxes i cavalcar durant segles per una pradera de foc i de fems abans que fer un discurs en castellà que tengués el més mínim error lingüístic-, és evident que l'oratòria infame de Salom només podria ser corregida a còpia de crítiques i escarnis. Em jugaria el coll, però, que ningú del públic del Principal va riure quan la presidenta va dir apoiar durant el discurs. Qualcú s'imagina la quantitat de conyes que rebria un representant públic francès que fes amb la llengua de Camus el que Salom fa amb la de Costa i Llobera?
Crec que va ser Joan Fuster qui va dir que, amb l'aparició de la televisió, totes les cases catalanoparlants d'Espanya varen passar a tenir un convidat castellanoparlant perpetu. Si a la presència d'aquest convidat, que ha criat i ara és un entre una multitud, s'hi afegeix la constant i implacable fustigació ideològica contra tot el que sigui, soni o paregui català, s'entendrà com és que tants de mallorquins parlen tan malament la seva llengua, fins al punt que se senten ofesos i ferits en la seva profunda catalanofòbia quan qualcú els parla un mallorquí correcte, net de pues i d'altres adherències. No ens hauria de sorprendre. Com ens han ensenyat les pel·lícules de zombis, els contagiats sempre acaben estimant la infecció que els destrueix.
Etiquetes de comentaris:
llegit a la premsa,
Pere Antoni Pons
dissabte, 17 de setembre del 2011
Opinió | Jordi Caldentey
Per què baden els nostres mitjans de comunicació?
Jordi Caldentey | 17/09/2011 | Vistes: 29
- Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5
- Puntua amb 1 estrelles
- Puntua amb 2 estrelles
- Puntua amb 3 estrelles
- Puntua amb 4 estrelles
- Puntua amb 5 estrelles
Els mitjans de comunicació públics de la Generalitat -i els del Govern de les Illes Balears les temporades que no ha governat el PP- destaquen per la seva obsessió en dedicar-se exclusivament a entretenir i a informar d'una manera obsessivament i obstinadament neutral, objectiva, descriptiva i a fugir com de la pesta de cercar crear gens d'opinió ni una mica ni en el pla ideològic ni en el pla patriótic. Això està molt bé a qualsevol país l'existència del qual no es trobi en perill. Però això no és, ni a prop fer-hi, el nostre cas. Mirau en general la TV3, Catalunya Ràdio o la IB3 que hem tengut fins ara -no la que ens entaferraran ben aviat- tant la ràdio com la televisió. Són mitjans neutres, massa neutres, sense sang a les venes, no només sense ideologia -cosa que trob saludable- sinó també sense pàtria. Patim un dia darrere l'altre la croada anticatalanista, antiautonomista -per tant anticonstitucional, supòs, o no?- neofranquista, que fan l'enfilall de canals nacionalistes espanyols, la majoria d'ultradreta, que han sortit com bolets precisament el temps que ha comandat en Zapatero, que tant pretenia de tot d'una de ‘talante' i d'‘España plural'.
Ho vénc a dir perquè, amb aquest panorama, no ens podem permetre badar de la manera que badam. Ells no s'aturen de crear opinió. I no des de dos o tres canals i dues o tres emissores, sinó des d'un parell de dotzenes. En canvi, els nostres mitjans, no tan sols són pocs, sinó que van alerta d'una manera malaltissa a crear gens d'opinió. Llavors ens ve de nou que, el dia que hi ha votacions, surtin els resultats que surten. Ha estat molt bé, molt interessant i molt professional la línia que han seguit Ona Mallorca i la Televisió de Mallorca. Però jo deman: segur que no podien fer més per despertar la consciència nacional entre els telespectadors i els oients?
Fan gaire bé els mitjans que deixen de banda la qüestió nacional? Sé cert que no. Si de bon de veres volem reconstruir el país que vàrem ser dins la Corona d'Aragó, no tenim altre remei més que armar-nos de mitjans de comunicació que facin reviscolar el sentiment nacional entre els nostres compatriotes. Si aquest principi no pesa molt més que el de l'estricta obsessió informativa neutralista, mirau el resultat simbòlic de la mateixa Televisió de Mallorca: li costa la pròpia existència.
Digau-me la veritat: fan res els nostres mitjans per promoure, posem per cas, els grups moderns de música en català? Fan res per a crear el nostre propi ‘star-system'? Fan res per a popularitzar les dimensions demogràfiques i geogràfiques reals de la nostra comunitat lingüística? Fan res per fer conèixer a la nostra bona gent els nostres grans homenassos històrics, que la historiografia oficial espanyolista ens ha amagat, com Ramon Llull, Jaume I, Jafudà Cresques, Cabrit i Bassa, el general Moragues, Rafael Casanova, els papes Borja -Calixt III i Alexandre VI-, Francesc Macià, Emili Darder, Antoni Gaudí, Joan Fuster, Pompeu Fabra, mossèn Alcover? Construeixen gens de consciència que el nostre idioma té més parlants que 10 dels 23 idiomes oficials de la Unió Europea, i que són el búlgar, el danès, l'eslovac, l'eslovè, l'estonià, el finès, l'irlandès, el letó, el lituà i el maltès i que en té tants com el suec?.
Fan res aquests mitjants ‘nostres' per destapar, divulgar i moure debat sobre l'escandalós espoli fiscal que pateix el Principat -22.000 milions d'euros anuals, el 10% del Producte Interior Brut- o les Balears -3.400 milions anuals, el 14% del PIB, el més alt d'Europa-? En tots els anys -fins i tot dècades, segons els casos- que fa que funcionen aquests mitjans, han creat gens de consciència que l'economia de l'Eix Mediterrani ens permetria, sense la ‘solidaridad' forçosa, ser un dels estats més pròspers d'Europa? Han propugnat la lliure elecció en concepte de solidaritat fiscal?.
Ho vénc a dir perquè, amb aquest panorama, no ens podem permetre badar de la manera que badam. Ells no s'aturen de crear opinió. I no des de dos o tres canals i dues o tres emissores, sinó des d'un parell de dotzenes. En canvi, els nostres mitjans, no tan sols són pocs, sinó que van alerta d'una manera malaltissa a crear gens d'opinió. Llavors ens ve de nou que, el dia que hi ha votacions, surtin els resultats que surten. Ha estat molt bé, molt interessant i molt professional la línia que han seguit Ona Mallorca i la Televisió de Mallorca. Però jo deman: segur que no podien fer més per despertar la consciència nacional entre els telespectadors i els oients?
Fan gaire bé els mitjans que deixen de banda la qüestió nacional? Sé cert que no. Si de bon de veres volem reconstruir el país que vàrem ser dins la Corona d'Aragó, no tenim altre remei més que armar-nos de mitjans de comunicació que facin reviscolar el sentiment nacional entre els nostres compatriotes. Si aquest principi no pesa molt més que el de l'estricta obsessió informativa neutralista, mirau el resultat simbòlic de la mateixa Televisió de Mallorca: li costa la pròpia existència.
Digau-me la veritat: fan res els nostres mitjans per promoure, posem per cas, els grups moderns de música en català? Fan res per a crear el nostre propi ‘star-system'? Fan res per a popularitzar les dimensions demogràfiques i geogràfiques reals de la nostra comunitat lingüística? Fan res per fer conèixer a la nostra bona gent els nostres grans homenassos històrics, que la historiografia oficial espanyolista ens ha amagat, com Ramon Llull, Jaume I, Jafudà Cresques, Cabrit i Bassa, el general Moragues, Rafael Casanova, els papes Borja -Calixt III i Alexandre VI-, Francesc Macià, Emili Darder, Antoni Gaudí, Joan Fuster, Pompeu Fabra, mossèn Alcover? Construeixen gens de consciència que el nostre idioma té més parlants que 10 dels 23 idiomes oficials de la Unió Europea, i que són el búlgar, el danès, l'eslovac, l'eslovè, l'estonià, el finès, l'irlandès, el letó, el lituà i el maltès i que en té tants com el suec?.
Fan res aquests mitjants ‘nostres' per destapar, divulgar i moure debat sobre l'escandalós espoli fiscal que pateix el Principat -22.000 milions d'euros anuals, el 10% del Producte Interior Brut- o les Balears -3.400 milions anuals, el 14% del PIB, el més alt d'Europa-? En tots els anys -fins i tot dècades, segons els casos- que fa que funcionen aquests mitjans, han creat gens de consciència que l'economia de l'Eix Mediterrani ens permetria, sense la ‘solidaridad' forçosa, ser un dels estats més pròspers d'Europa? Han propugnat la lliure elecció en concepte de solidaritat fiscal?.
Etiquetes de comentaris:
articles sensacionals,
Jordi Caldentey,
llegit a la premsa
divendres, 16 de setembre del 2011
EL PERFIL DE LA PRESIDENTA MARIA SALOM AL BALEARS
Opinió | Sebastià Bennasar
Una presidenta indigna de la institució
Sebastià Bennasar | 14/09/2011 | Vistes: 422
- Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5
- Puntua amb 1 estrelles
- Puntua amb 2 estrelles
- Puntua amb 3 estrelles
- Puntua amb 4 estrelles
- Puntua amb 5 estrelles
El president Bauzá no va acabar de fer net a l'hora de fer les seves llistes electorals. I ara Mallorca té una presidenta que en el primer discurs institucional que ha fet ha demostrat que no és digna del Consell de Mallorca. Maria Salom (1967) va ser la diputada més jove del Parlament de les Illes Balears i ja s'ha vist en la seva carrera política que ser dona i jove no són els principals mèrits que ha de tenir un polític. Implicada en el cas Túnel de Sóller -ja ho sabeu, aquell delicte que sempre ha estat delicte però que va prescriure, és a dir, aquell delicte que no implicà penes simplement pel pas del temps-, la presidenta Salom ha decidit fer accions polítiques tan brillants com tancar la Televisió de Mallorca, introduir la religió en el discurs institucional suposadament de tots els mallorquins -tot i que ella amb aquest gest ja n'ha volgut excloure un bon nombre-, renunciar a les competències de la institució, demanar ajuda a Déu i ja ho veurem. Poca cosa més es podia esperar de qui el 2008 va aconseguir que fins i tot el PSOE tragués més vots en unes eleccions generals, cosa que no havia passat mai a les Illes Balears.
Maria Salom és una presidenta guapa, això sí. És més mona que Maria Antònia Munar -la qual cosa no vol dir més elegant- i per ventura presenta alguns trets més europeus que no Francina Armengol. Sovint llueix perles a les orelles, du els cabells rossos foscos i uns ulls de color indeterminat però clar. És com si volgués imitar les al·lotes fines de París o d'Estrasburg sense poder dissimular que és d'Inca, malgrat el pas per Madrid, on va ser la portaveu popular en matèria de turisme. Va arribar a la política de la mà de Gabriel Cañellas, juntament amb un altre delfí estrella, Jaume Matas, que no va dubtar gens a ganivetejar el seu mestre com un Brutus qualsevol, però mai en favor de la República. Ella es va aliar amb qui va convenir perquè la política en el si dels grans partits no és res més que una lluita per la supervivència.
El que sempre m'ha fet molta gràcia és veure com aquesta llicenciada en ciències econòmiques i empresarials, com bona part dels seus companys de professió -bé, és clar, ella no ha exercit mai d'economista- s'encomanen a Déu i a la conjuntura internacional per no reconèixer les mancances (curiós el gust que tenen els economistes de dretes per Déu, que de moment és un intangible variable i no comprovat que ajuda poc a les economies locals). La presidenta no té cap ambició i en el seu discurs institucional semblava fer bones les prediccions que advoquen per la desaparició de les diputacions. Sembla com si Bauzá l'hagués posada per tancar la institució i ella hi hagués consentit.
Poques vegades una política ha gestionat tan malament la seva imatge i la seva política comunicativa. Ha preferit tancar una televisió que no era gens deficitària abans de reconvertir-la en una eina al servei de la remodelació de la institució. I està clar que en el seu pas per Madrid ha trobat fórmules sensacionals per als seus discursos institucionals, mai no s'havia parlat un català tan madrileny des del Consell de Mallorca, i això que la presidenta és del Raiguer però ho intenta dissimular. Sigui com sigui, discursos com els de la Diada són dels que fan que els reis del Regne Privatiu es remoguin a les tombes pensant allò de "pes nostro mal cap com mos hem de veure" (especialment el dissortat Jaume III) i que siguin molts -fins i tot al PP- els que enyorin Jaume Font. Ell mai no hauria comès aquesta traïció.
Maria Salom és una presidenta guapa, això sí. És més mona que Maria Antònia Munar -la qual cosa no vol dir més elegant- i per ventura presenta alguns trets més europeus que no Francina Armengol. Sovint llueix perles a les orelles, du els cabells rossos foscos i uns ulls de color indeterminat però clar. És com si volgués imitar les al·lotes fines de París o d'Estrasburg sense poder dissimular que és d'Inca, malgrat el pas per Madrid, on va ser la portaveu popular en matèria de turisme. Va arribar a la política de la mà de Gabriel Cañellas, juntament amb un altre delfí estrella, Jaume Matas, que no va dubtar gens a ganivetejar el seu mestre com un Brutus qualsevol, però mai en favor de la República. Ella es va aliar amb qui va convenir perquè la política en el si dels grans partits no és res més que una lluita per la supervivència.
El que sempre m'ha fet molta gràcia és veure com aquesta llicenciada en ciències econòmiques i empresarials, com bona part dels seus companys de professió -bé, és clar, ella no ha exercit mai d'economista- s'encomanen a Déu i a la conjuntura internacional per no reconèixer les mancances (curiós el gust que tenen els economistes de dretes per Déu, que de moment és un intangible variable i no comprovat que ajuda poc a les economies locals). La presidenta no té cap ambició i en el seu discurs institucional semblava fer bones les prediccions que advoquen per la desaparició de les diputacions. Sembla com si Bauzá l'hagués posada per tancar la institució i ella hi hagués consentit.
Poques vegades una política ha gestionat tan malament la seva imatge i la seva política comunicativa. Ha preferit tancar una televisió que no era gens deficitària abans de reconvertir-la en una eina al servei de la remodelació de la institució. I està clar que en el seu pas per Madrid ha trobat fórmules sensacionals per als seus discursos institucionals, mai no s'havia parlat un català tan madrileny des del Consell de Mallorca, i això que la presidenta és del Raiguer però ho intenta dissimular. Sigui com sigui, discursos com els de la Diada són dels que fan que els reis del Regne Privatiu es remoguin a les tombes pensant allò de "pes nostro mal cap com mos hem de veure" (especialment el dissortat Jaume III) i que siguin molts -fins i tot al PP- els que enyorin Jaume Font. Ell mai no hauria comès aquesta traïció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)