dissabte, 30 d’abril del 2011

DOCUMENTALS MUSICALS AL DOCANROL

MÚSICA

Documentals sobre La Banda Trapera del Río, Arthur Russel i Kurt Cobain, al Docanrol 2011

La segona Mostra de Documentals Musicals de Vilanova i la Geltrú arrenca el divendres 29 amb una programació que reuneix alguns dels films guardonats en les darreres edicions de l'In-Edit
Venid a las Cloacas: La historia de la Banda Trapera del Rio'Venid a las Cloacas: La historia de la Banda Trapera del Río'
El Docanrol 2011, la segona Mostra de Documentals Musicals de Vilanova i la Geltrú, arrenca el divendres 29 la seva programació d'aquest any. Cada divendres i fins al 20 de maig programarà documentals musicals alCinema Bosc de la capital del Garraf. La majoria de les cintes seleccionades han estat guardonades en edicions recents de l'In-Edit, el Festival Internacional de Documental Musical de Barcelona.
El Docanrol començarà el divendres 29 d'abril amb la projecció de Venid a las cloacas: La història de la Banda Trapera del Rio (Daniel Arasanz, 2010),millor documental estatal i premi del públic a l'In-Edit 2010. El passi comptarà amb la presència de Jaime Gonzalo (guionista), Daniel Arasanz (director), Albert Salas (director de fotografia) i Juan Blanco (productor), i en la mateixa sessió es projectarà també el videoclip de Sangre de Toro Si vivo días como hoy, de Pere Marsé.

El divendres 6 de maig es projectarà Wild combination: A portrait of Arthur Russell (Matt Wolf, 2008), premiada a l'In-Edit 2008, amb el videoclip d'Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien Corro sota la pluja, de Marta Puig, "Lyona". El 13 de maig, Soul train: The hippest trip in America (J. Kevin Swain, Amy Goldberg, 2009) i el videoclip de Tokyo Sex Destruction Dope and Love, de Jan Latussek.

El Docanrol abaixarà la persiana el 20 de maig amb la projecció de Kurt Cobain: About a son (AJ Schnack, 2006), guanyador de l'In-edit el 2007, i del videoclip de Maika Makovski Lava Love, de Ginesta Guindal.

Les projeccions començaran cada divendres a les 20 h. Les entrades per a cada pel·lícula valen 5 euros, i l'abonament per a tot el festival, 15 euros.

DE PIRATES I ESCLAUS

Cultura
LA CONTRAPORTADA

Esclaus pels pirates

El llibre ‘Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva', de Francesc Forn, detalla com el Maresme es protegia de la pirateria i com moltes persones acabaven venudes al mercat d'Alger

L'historiador Francesc Forn a la presentació del llibre amb la regidora de Cultura. Foto: E.F.
Viure a la costa del Maresme a l'edat mitjana era molt i molt dur. Els avantpassats d'aquestes terres patien la fam i la pesta, però també els atacs continus dels pirates. Tot i que la població es va espavilar a construir torres de defensa, moltes de les quals encara visibles al litoral maresmenc, no van servir de gaire. Segons explica l'historiador Francesc Forn en el seu llibre Viure i sobreviure al segle XVI a la Marina de la Selva, aquests atacs de pirates que sovintejaven al litoral eren tan sobtats que no servien de res les fortificacions, perquè la població no tenia ni temps de refugiar-se. Això va convertir aquest tram de costa que històricament formava la Marina de la Selva en un important punt d'assalt per aconseguir la “mercaderia humana” que es traslladava i venia com a esclaus al mercat d'Alger. Així ho ha pogut documentar l'historiador i arxiver d'Arenys de Munt després d'estudiar molta de la documentació que hi ha sobre pirateria a l'arxiu Fidel Fita d'Arenys de Mar. “Trobava moltes notícies d'atacs de pirates que vivien sobretot de reclamar els rescats dels que s'enduien com a esclaus”, explica. És per això que en aquesta època es crea la confraria de Sant Elm d'Arenys de Mar, amb l'objectiu de pagar els rescats gràcies a les quotes dels associats.
El treball que es presenta ara i que va ser accèssit del premi Iluro l'any 2009, que impulsa i edita Caixa Laietana, explica d'una manera entenedora com era la realitat d'aquesta Marina de la Selva del segle XVI, repartida entre les batllies de Palafolls, Montpalau i Arenys de Mar. Des dels seus castells els senyors s'encarregaven de recaptar impostos i fer perseguir els pagesos que no pagaven. Una comarca geogràficament ben marcada entre les rieres de Tordera i Caldes i delimitada per la serralada del Montnegre. Els mateixos límits que fins a darrera hora va reivindicar l'historiador i arxiver Josep Maria Pons i Guri, que Forn va recordar com a amic i mestre. “Les quatre coses que sé són gràcies a ell, i sobretot la manera de treballar”. Francesc Forn s'aproxima a com vivia aquella gent i per això explica amb detall com es defensaven de les incursions dels pirates. A més de les torres de guaita, també van fortificar esglésies i van organitzar els grups de sometents. Aquests s'asseguraven que tothom del poble estigués ben proveït amb armes. L'arsenal de què disposaven primer eren espases, dagues i ballestes, però a finals del segle XVI apareixen les armes de foc.
En la presentació del llibre l'autor va confessar que aquest segle XVI és molt desconegut. I el motiu va quedar aclarit, ja que, segons va explicar, la lletra dels documents en aquesta època és força inintel·ligible perquè és molt irregular, i això fa que sigui una feina de passar hores i moltes pàgines enrere i endavant.

dijous, 28 d’abril del 2011

LA NOTÍCIA DEL PREMI

Sebastià Bennasar guanya el premi Lloseta de narrativa

L’escriptor mallorquí s’imposà amb la novel·la La mar no sempre tapa. El català Josep Fàbrega i Selva fou el guanyador en poesia amb L’altra veu

Maria Llull | 27/04/2011 | Vistes: 92
Sebastià Bennasar, Pere Joan Martorell i Josep Fàbrega i Selva. Foto: M.Nadal
Sebastià Bennasar es proclamà ahir guanyador del premi Lloseta de narrativa amb la seva obra La mar no sempre tapa, "una novel·la negra ambientada a Mallorca que comença amb la troballa d'un cadàver d'una professora universitària a la Colònia de Sant Jordi", segons explicà el mateix autor. L'encarregat d'investigar aquest fet és el periodista Andreu Julià, un personatge ja present a anteriors obres de l'escriptor mallorquí, com El botxí de la ciutat de Mallorca (Lleonard Muntaner, 2000) i Cartes que no lliguen (Hiperdimensional, 2005).

Bennasar es mostrà molt il·lusionat pel guardó, sobretot pel fet que "és un premi que inclou la publicació de l'obra i aquesta és la finalitat de qualsevol escriptor". "També crec que és un signe de normalitat cultural que una novel·la negra pugui guanyar una distinció generalista. A més, el premi és a Lloseta, on s'organitza un festival de novel·la negra", assenyalà l'escriptor mallorquí, que rebé el guardó "el mateix any que se celebra el 50è aniversari de la mort de Dashiell Hammett", un dels noms mítics d'aquest gènere literari. El guardonat reconegué que "en els darrers anys es produeix un boom de la novel·la negra". "Malgrat que no hi ha cap col·lecció d'aquest gènere, es publica molt en els catàlegs generalistes i això és un símptoma de normalitat", considerà.

En poesia, el guanyador del premi Lloseta fou el català Josep Fàbrega i Selva, qui coincidí amb Bennasar a destacar la importància d'un reconeixement que inclou "la publicació de l'obra". Fàbrega s'imposà amb L'altra veu, "el tercer volum d'una trilogia iniciada amb Parlo d'Aloma i seguida de Natana". "Es tracta d'uns escrits relacionats amb les Illes, perquè tenen un referent en la figura de Ramon Llull", explicà Josep Fàbrega. L'altra veu és "un retorn als orígens del sentiment amorós", després d'haver tractat l'amor sensual i la lluita per vèncer la temptació en les obres anteriors.

El jurat del premi de narrativa, dotat amb 3.000 euros i la publicació de l'obra a la col·lecció Raixa de l'editorial Moll, va estar format per Antònia Vicens, Jaume Mateu i Neus Canyelles. El jurat en l'apartat de poesia, dotat amb 1.500 euros i la publicació de l'obra guanyadora a la col·lecció Balanguera de l'editorial Moll, va estar format per Antoni Xumet, Miquel Bezares i Sebastià Alzamora. El Teatre de Lloseta fou l'escenari de l'entrega de guardons.

L'article d'ahir al Balears

 Opinió | Sebastià Bennasar

Una revolució que quedà a mitges

Sebastià Bennasar | 27/04/2011 | Vistes: 38
Portugal està enfrontant una de les crisis no només econòmiques més greus que ha viscut en els darrers temps. Està passant per una crisi de personalitat i de desencís. Una de les poques coses encertades que ha dit Mourinho en els darrers temps és que ell ve d'un país petit, a la perifèria d'Europa, però on tothom se sent orgullós de ser portuguès. Bé, és una de les coses més encertades que ha dit, però una de les coses que comencen a ser falses. De cada vegada hi ha més gent, repartida pel món -Portugal és un dels països que té més gent escampada per les geografies diverses, fins al punt que es considera que París és la segona ciutat més important de Portugal, i que a Boston i al Canadà hi ha una colònia importantíssima de ciutadans de les illes Açores-, que està començant a amagar els seus orígens portuguesos, segons explicava una enquesta publicada el passat diumenge a un diari lusità. Hi havia respostes de tota mena, però abundaven la dels portuguesos que fan erasmus fora de Portugal que deien que "de vegades és molt humiliant ser portuguès en un moment tan dur com aquest, quan Europa ha de venir a rescatar-nos, perquè es reviuen els vells tòpics". És clar que per Mourinho Portugal és una altra cosa: el lloc on passar les vacances i menjar bé per reconciliar-se amb el gust de la joventut.

Doncs bé, un dels símbols que les coses no funcionen bé en aquest país és que la Revolució dels Clavells, el dia que va acabar amb la dictadura més antiga d'Europa, enguany no es va commemorar a l'Assemblea de la República (el Parlament), perquè els portuguesos es troben en funcions esperant les eleccions del proper 5 de juny després de la renúncia del primer ministre Sócrates, incapaç d'aprovar els pressuposts i les retallades necessàries per tal de fer front a la crisi. S'ha perdut així un símbol i un dels pocs dies que hi havia un seguiment important de l'activitat parlamentària per part del poble pla, que al cap i a la fi és qui col·loca els homes i dones que ocupen l'hemicicle. El que sí que va existir és la festa del president de la República i el reconeixement d'homes i dones amb l'ordre de la Llibertat. Una de les persones que va tenir el reconeixement va ser l'escriptora Isabel da Nóbrega, que precisament ocupa el dossier central que li ha dedicat la Revista Capicua en el número 2. Da Nóbrega, una dona excepcional, arriba així en català a tothom que estigui interessat a conèixer-ne la trajectòria vital i literària.

Enguany hi ha hagut pessimisme en l'ambient. Potser perquè els protagonistes d'aquesta història, no la de les commemoracions del 25 d'abril, sinó la de la crisi mundial, són els joves. Els historiadors estan al davant d'un d'aquests fets que hauran d'analitzar: per primera vegada en la història els joves d'avui en dia serem la generació que viurà pitjor que els seus pares, com a mínim en allò que es coneix com a món occidental. Les conseqüències d'això no les podem preveure perquè fins ara no havia passat mai, per tant estam a l'expectativa. El que sembla clar és que la intenció és liquidar l'estat del benestar i les prestacions que s'havien aconseguit amb molts anys de lluita i molts esforços. A Portugal el que s'està vivint, a més a més d'aquesta precarietat i d'aquest augment de l'atur -que tot i això és baix en comparació amb altres estats, supòs que pel fet que molts llicenciats universitaris quan tenen la primera oportunitat marxen del país-, és un empobriment de la democràcia i de la seva qualitat. Davant d'això hi ha un moviment com el de la Geração à Rasca que està aconseguint que com a mínim es pugui parlar de les coses i que hi hagi un cert debat on els joves tornin a ser protagonistes actius. És brutal veure com el moviment ha estat atacat des de la dreta i des dels posicionaments més conservadors i com es reben insults per ser precisament joves, educats, llegits i formats. Està clar que la Revolució dels Clavells fou important, però quedà a mitges.

memòria històrica

Un carrer per homenatjar els germans Badia, 75 anys després del seu assassinat

Una vuitantena d'intel·lectuals, diputats, historiadors i periodistes signen un manifest per reclamar a les administracions que homenatgin Miquel i Josep Badia, assassinats a Barcelona per un escamot anarquista el 28 d'abril del 1936, avui fa 75 anys
BadiaEls funerals multitudinaris, fa 75 anys. A la foto, el fèretre de Miquel Badia
Una vuitantenta de personalitats catalanes han signat el "Manifest en favor d'un carrer o plaça per als germans Badia a Barcelona i a Torregrossa" per demanar a les administracions del país la recuperació de la memòria dels germans Miquel i Josep Badia, ferms defensors dels drets nacionals de Catalunya, que avui fa 75 anys van caure assassinats per un escamot anarquista. El manifest, que els promotors han donat a conèixer aquest matí, demana també una placa que recordi el lloc on van caure assassinats els germans Badia, entre els carrers Diputació i Muntaner de Barcelona.
El manifest clama: "És hora que els germans Badia rebin l'homenatge que es mereixen. És hora que les ciutats, viles i pobles del nostre país comencin a dedicar carrers i places als nostres herois nacionals, tal com es fa a la resta de països seriosos del món". De fet, l'actual plaça Francesc Macià de Barcelona ja portava el seu nom fins que el règim franquista la va rebatejar amb el nom de Calvo Sotelo.
Entre els signants del manifest s'hi compten el monjo de Montserrat Hilari Raguer, Salvador Cardús, Josep-Maria Terricabras, Miquel Calçada o Elisenda Paluzie; els eurodiputats de CiU i ERC Ramon Tremosa i Oriol Junqueras; el secretari de comunicació del Govern, Jordi Cuminal; exconsellers i exalts càrrecs de CiU i ERC; diputats de CiU, ERC i SI; historiadors, exconsellers i exalts carrecs de la Generalitat, a més d'historiadors, escriptors i periodistes, entre d'altres. Consideren el 75è aniversari de l'assassinat un "moment oportú per tal que els dos germans, que van constituir un exemple de lleialtat a les llibertats de Catalunya i a les seves institucions, rebin l'homenatge que es mereixen". Els promotors del manifest formalitzaran la seva reclamació després de les municipals del 22 de maig amb els nous equips de govern de Barcelona i Torregrossa.
Miquel Badia, fidel servidor de Macià
El text destaca la significació dels germans Badia "en la defensa nacional de Catalunya" amb un "comportament valent i coratjós en tot moment". Especialment el controvertit Miquel Badia, que "encarna com pocs patriotes l'amor a la pàtria i la voluntat decidida de lliurar-ho tot en defensa de la llibertat de Catalunya", cosa que el va portar a la presó i a l'exili. Afiliat a Estat Català, després del cop d'estat de Primo de Rivera, el 1925, va protagonitzar un intent frustrat d'atemptar al Garraf contra el rei Alfons XIII, però la policia el va descobrir.
Va sortir de la presó el 1930, amb la caiguda de Primo de Rivera, i, juntament amb el seu germà Josep, es va arribar a convertir en la guàrdia personal de Macià, de qui va ser "fidel servidor", per més tard organitzar les radicals joventuts d'ERC i EC (JEREC). Macià va nomenar Miquel Badia responsable de Seguretat Pública de Catalunya, on va ser blanc de múltiples crítiques pels seus mètodes. Per exemple, rebentar una vaga de la CNT ordenant als escamots de les JEREC que conduïssin els tramvies durant la jornada de protesta. Els promotors del manifest reconeixen a Miquel Badia la seva determinació en la "persecució del pistolerisme i la violència sectària de manera implacable, fet que el va convertir en un objectiu a abatre per part de l'anarquisme radical i l'espanyolisme feixista".
Després de fer detenir un fiscal per no voler parlar català, Badia va ser cessat pel successor de Macià, Lluís Companys, amb qui no mantenia una bona relació. Va fugir a l'exili després de participar, des de fora del Govern, en la insurrecció del Sis d'Octubre. Va tornar a Catalunya amb la victòria del Front Popular, el 1936. Però l'abril d'aquell mateix any, ell i el seu germà Josep van ser abatuts a trets per dos pistolers en un "vil crim a traïció". Gràcies, en part, a la investigació periodística que Josep Maria Planas i Avel·lí Artís Gener, "Tísner", havien fet abans que esclatés la guerra, un dels pistolers, el militant de la FAI Justo Bueno, va ser detingut anys després, el 1941. El van afusellar el 1944 al Camp de la Bota. "Un país que no recorda la seva història acaba perdent la identitat", conclou el manifest.

L'article de Llorenç Capellà

Opinió | Llorenç Capellà

Sant Jordi i un combat de boxa

Llorenç Capellà | 28/04/2011 | Vistes: 30
El dia de Sant Jordi va fer noranta-cinc anys del combat de Cravan amb Jack Johnson a Barcelona. No va coincidir amb la venda de llibres al carrer perquè aquest costum és de deu anys més tard, del vint-i-sis. L'enfrontament entre Cravan i Johnson va ésser el setze, sense llibres al carrer, però sí amb roses. El costum de regalar roses -sempre vermelles- va ésser una iniciativa de la Mancomunitat, que tot just feia dos anys que funcionava. Però en certa manera el llibre estava representat per Cravan, perquè ell mateix era pura literatura. M'entretinc fullejant-ne un, de llibre, escrit i dissenyat per Arroyo, i em fixo en la fotografia del programa de mà del combat: Cravan contra Johnson, amb una bossa de cinquanta mil pessetes per al guanyador! Una fortuna, si tenim en compte que els jornals de deu hores oscil·laven entre la pesseta de les jornaleres i les tres dels jornalers. El combat es va celebrar a la Monumental, la plaça de braus que a partir de l'any qui ve Portabella i els seus dedicaran a fira dels encants o no sé què, i que va ésser inaugurada l'any de la institucionalització de la Mancomunitat. El combat no va ésser un combat de boxa, sinó pura literatura. 

Cravan havia arribat a Barcelona tot fugint de la guerra que assolava Europa. Va arribar-hi amb la pròpia biografia per equipatge. Nebot d'Oscar Wilde, editor i redactor de la revista Maintenant, que venia amb un carretó pels carrers de París perquè odiava les llibreries, precursor del dadaisme, poeta, amant de moltes amants... D'altra banda, Jack Johnson era descendent d'esclaus i va ésser el primer negre que va guanyar el títol mundial dels pesants. A la Monumental s'hi reuniren cinc mil espectadors enfervorits, que abandonaren la graderia sense saber què havien de pensar. Johnson va guanyar en el sisè assalt, per KO, però encara no s'ha esbrinat si Cravan va caure a causa d'un ganxo o si va aprofitar el cop per allargar-se i esperar, d'allargat, que sonés el gong. En qualsevol cas la llegenda d'ambdós continuava creixent. Una, la de Johnson, en convertir-se en estendard de la lluita contra la discriminació racial i en el malson d'un escriptor com Jack London, declarat socialista, que no podia acceptar la supremacia negra ni tan sols en el quadrilàter. L'altra, la de Cravan, alimentada per ell mateix. Va viure intensament, Cravan, tot allò que somiava i pensava escriure i, naturalment, els dies passen de pressa i ja no va tenir temps de posar-s'hi. Era l'antítesi del literat mal de moure. És a dir, una glopada d'aire fresc.

dilluns, 25 d’abril del 2011

La signatura a Ona Mallorca

Deixada enrere la setmana aquesta de Passió i Sant Jordi en bon dissabte de Pasqua un grup de cinc poetes illencs –servidor els acompanyarà sobre l’escenari sense poder dir-se’n, de poeta- pujarà sobre l’escenari del bar del teatre A Barraca de Lisboa per oferir un tast de la seva poesia i per extensió de literatura catalana al respectable de la capital portuguesa, a qui almanco se’ls regalarà poesia a manca de plans de rescat i quartos per a alguna cosa més. Els  escriptors són el menorquí Ponç Pons, escriptor de l’any; l’eivissenc Bartomeu Ribes, els mallorquins Jaume Pomar i Antònia Vicens i la mallorquina de Berga Laia Martínez, flamant guanyadora del premi Art Jove d’enguany. L’escenari no és un lloc qualsevol. El teatre A Barraca és un símbol de la cultura d’esquerres i socialment compromesa de la ciutat de Lisboa. Avui el dirigeix l’Hélder Costa, un dels millors dramaturgs portuguesos i un dels homes als quals se’ls deu l’origen i el naixement d’aquesta cançó mítica que és “Grândola vila Morena”, cantada per Zeca Afonso i símbol de la Revolució dels Clavells. Precisament, l’actuació dels poetes en el II Bé Balears que se celebra a Lisboa, té molt a veure amb la Revolució, perquè els actes acabaran dissabte amb Biel Majoral i els germans Martorell a l’arraial de São Pedro de Alcantara, el mirador més maco de Lisboa segons Pessoa, on se commemora el 37 aniversari de la Revolució. I tot això, com és possible? Doncs gràcies a l’empenta d’Anna Cortils, la presidenta de Catalunyapresenta, l’entitat que ha muntat tot el sarau, i de tots els socis de la mateixa i del suport del Llull secció insular, capitanejada per Fanni Tur. En aquests temps de crisi, estendre llaços amb altres països és fonamental, i més a través de poetes tan excelsos com els que deixaran el pavelló ben alt a A Barraca.

L'ARTICLE DE MARIA BARBAL

Pirineus, un país viu

Pirineus, un país viu Pirineus, un país viu DANIDE
Des de la forta migració de la població de les valls pirinenques, sobretot entre els anys 40 i 70 del segle XX, van quedar en els indrets més retirats pobles quasi solitaris, alguns abandonats del tot i, al cap dels anys, esdevinguts runes.
Un dels pobles delmats va ser Farrera de Pallars, a l'extrem de la vall del mateix nom, a 1.360 metres d'altitud. Ara, Farrera, consta de vint-i-cinc habitants fixos. Als anys 90 va consolidar-se allí una iniciativa pública de desenvolupament local, que l'ha constituït en un nucli de recerca científica i artística. Es tracta del Centre d'Art i Natura, gestionat per l'Associació d'Amics del CAN, sense finalitats lucratives. És aquesta associació qui elabora la programació cultural i residencial del centre, organitza el treball, millora els equipaments i en conserva les instal·lacions. El CAN té una oferta d'espais per a creadors: habitacions individuals, alguna de doble, tallers, menjador, on hi ha reunió d'estadants cada vespre per compartir conversa amb el sopar. Però, sobretot, constitueix un ambient natural privilegiat i tranquil, ideal per aprofitar la inspiració, la reflexió i el treball individual i de grup. Han passat per Farrera investigadors, pintors, fotògrafs, escriptors, traductors, d'arreu, i el fons de l'obra reunida amb les donacions de cada una d'aquestes persones comença a ser abundant. S'hi han fet seminaris de traducció -reunint autors i traductors- en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes, i seminaris de ciències naturals amb experimentació en l'entorn d'excepció, exposicions, publicacions i espectacles. És molt interessant la significació d'aquest centre en tant que motor revitalitzador de l'economia i de la societat del poble; també, com a nucli de connexió internacional. Tenint en compte l'aïllament geogràfic, Farrera és a la punta d'una petita vall pirinenca, s'ha convertit en un espai vinculat amb nuclis similars, com són alguns de l'altra banda dels Pirineus o pobles similars de lluny, i ha promogut els intercanvis.
El resum de la feina feta en aquests anys hauria de sumar exposicions, seminaris, la reunió i la contraposició de visions artístiques i científiques per intentar oferir una perspectiva àmplia sobre la natura, el paisatge, les persones i la seva activitat tradicional. Ha quedat demostrat que la concentració d'estudis en un punt del territori, allunyat dels grans nuclis de població amb concentració de mitjans, tendeix a trobar una repercussió general a causa de la qualitat de la recerca que suposa i el sentit que pren en relació a interessos molt estesos en la majoria de la societat. Em refereixo a la preservació d'espais, al canvi climàtic, a la recuperació d'espècies i al manteniment de la població.
Precisament, acaba de produir-se al Centre d'Arts Santa Mònica l'exposició Pirineus: art i ecologia al segle XXI , que és el resultat d'una visió actual i interdisciplinària dels Pirineus amb participació de Caza d'Oro de Mas d'Azil (Arieja, Migdia-Pirineus), del centre d'Iniciació a l'Ecologia de Muntanya de Pi (Conflent, Llenguadoc-Rosselló) i del CAN, Centre d'Art i de Natura de Farrera (Pallars Sobirà), que ha estat qui ha dissenyat el programa, que es va iniciar el 2009. Es va obrir a la xarxa i nombroses persones van seguir el seminari de manera virtual. Es van formar quatre grups de treball d'entre tres i cinc persones de diferents països. Lluís Sabadell, artista i comissari, va dirigir el taller via internet per desenvolupar un projecte col·lectiu. L'obra artística que en va resultar s'ha recollit en aquesta exposició i en un catàleg que engloba els principals continguts científics del seminari. S'ha publicat al segon volum de la col·lecció La Llosera de Garsineu editors sota el mateix títol de l'exposició.
A prop del Centre d'Art i de Natura de Farrera va sorgir també una interessant iniciativa de temporalitat discontínua, però de llarga durada i de consecucions notables. L'any passat es va celebrar la XVII Trobada d'Escriptors al Pirineu. Aquest cop va tornar a tenir Esterri d'Àneu com a centre de reunió, d'activitats i de celebració d'escriptors en llengua catalana, vinguts d'arreu del territori, i d'escriptors occitans, aragonesos i bascos, amb referents pirinencs, acollits ja des del 2004; però ha tingut lloc a la Ribagorça, a la vall de Cardós, a la vall Fosca, a Sort i pla de Corts, a Navarra, a la Cerdanya, a l'Aragó, a l'Alt Urgell i a la gascona Val d'Aspa. No tant com a festival literari sinó com a participació en un tema central, al qual cada escriptor es vincula -l'estiu passat va ser la memòria històrica-, se celebren unes jornades a partir del coneixement del territori pirinenc i d'una proposta concreta. La reunió d'escriptors teixeix una xarxa de complicitats que té com a rèdit les disset antologies fins ara publicades, fruit de reunir el treball de cada un dels convidats. En aquests anys, hi han passat cent-cinquanta escriptors.
Només dues mostres, entre altres, de la vitalitat del territori pirinenc.

diumenge, 24 d’abril del 2011

LA MEVA CRÒNICA DE SANT JORDI

Vaig començar el dia a l'esmorzar del Regina. Hi havia molta varietat, tant d'escriptors com de canapés. Igual que d'escriptors. Era el primer moment de multituds i de suades. Jo havia començat comprant els llibres de Sant Jordi mitja hora abans: Dona de Porto Pim del Tabucchi; L'ombra de l'eunuc del Jaume Cabré, perquè la Umbelina considera que és Déu; i Els Castellans, del Puntí. Després de l'esmorzar al Regina, amb amics, coneguts i saludats, que diria el mestre Pla, me'n vaig anar xino-xano a l'Espai Mallorca. Duia els diaris dins la bossa amb tot el que regalaven/ i o/ venien. Des d'allà, en un metro estibat de gent i de pares amb cotxets de nens assassins, fins al carrer Aragó amb València. Vaig compartir taula amb el Gabriel Pernau i amb la Lena Valenti, una escriptora que s'ho ha fet tot amb l'ajuda del seu novio per vendre més de 25.000 exemplars i convertir-se en un fenòmen acollonant i acollonidor. De tornada cap a casa, immersió en la bogeria de les Rambles i reforçament de la meva idea de la sociopatia, però encara no sabia què m'esperava. A tot això, un sol llibre signat, això sí, a la Dolors Udina, que compensa de llarg tota la cua de les lectores de Valenti, molt respectables però diguem-ne diferents. Dino a casa -finalment hi havia aconseguit arribar- mentre miro els diaris. I després, novament al carrer. Per sort fa fresqueta. No trobo la paradeta on havia de signar. Desesperació? Sí, i increment de sociopatia. Total, pujo a Gràcia amb el tren. Arribo d'hora i vaig a un Fornet de'n Rosend on, per variar, la cambrera de vés a saber on, no m'enten. Confon cacaolat amb coca-cola i quiche de pernil amb croissant. La primera confussió la puc entendre, la segona no. Em mantenc ferm en català tot i la seva evident cara de fàstic. Acaba atenent-me l'altra cambrera que sí que m'entén perquè és de Gràcia de tota la vida i em demana perdó molt educadament. No els deixo propina ni de conya. Vaig a Maite Libros. Torna a haver-hi el Gabriel i l'Empar Fernàndez. No trobo el llibre del Jordi Llovet, però com que no ve ningú a signar fem una tertúlia la mar de maca. Baixò amb la Dolors, la meva editora, de cap a la Catalònia. Sensació de ser un mico de fira. A la nostra parada hi ha el Risto Mejide, un altre tipus que no conec però que ven molt. Em sec a la vora de la Nadia Ghulam, la coautora de El Secret del Meu Turbant. És encantadora. En quatre anys a Catalunya parla un català molt encoratjador i és molt simpàtica, sempre vol ajudar. Hi ha en Pau Faner fastiguejat que diu que nosaltres, els literaris, no hauríem de venir a aquest circ. Té raó. Per sort a mi m'ha tocat un bon lloc. Plego ràpid i me'n vaig cap a casa. Per descomptat, això de la literatura és ben bé una altra cosa. Això sí, a la foto hi surto.

LA CRÒNICA DE SANT JORDI DEL LLUÍS LLORT

Tu també hi eres, això em van dir

Sant Jordi és una diada de varietats, de roses, fins i tot fetes amb materials reciclats, i naturalment de llibres Foto: ORIOL DURAN.
1
L'acte de solidaritat amb el Japó va ser elegant i emotiu, molt adequat per a la finalitat prevista
Hauria volgut titular la crònica amb un Tu, tots, tothom, som solidaris amb el Japó, o una cosa així. És evident que no hi hagués cabut. I tampoc no sabia si tu hi series. Comencem pel principi, però. Divendres Sant, el diari va tancar i era l'únic dia de festa que tindria en tota la Setmana Santa. Un dia ideal per anar a fer el pixapins, però la climatologia m'ho va impedir. L'alternativa va ser estabornir-me al sofà contra quatre grans clàssics de la cinematografia amb homenots vestits amb faldilletes. Homenots no a la manera de Josep Pla, sinó a la manera del Hollywood dels anys cinquanta: Els deu manaments, Quo Vadis, Ben Hur i Espartac, així, gairebé simultàniament, van provocar un zàping en llatí i en tecnicolor.
Superada la sobredosi de films de romans –i la temptació peregrina d'anar pel carrer amb faldilletes i xancletes i, tot i això, sentir-me tan home com Charlton Heston, Kirk Douglas i Robert Taylor–, la veritat és que ahir vaig sortir aviat de casa amb ganes de gaudir del carrer, amb un cel blau travessat per núvols en format borrissol que potenciaven l'efecte 3D. Mirant el cel em vaig adonar que, de banderes als balcons, gairebé cap i, de fet, algunes més del Barça que no pas senyeres.
I vaig arribar a la rambla Catalunya, passejant amb la moto, una mica com Nanni Moretti recorre Roma en Vespa a Caro diario. La pluja recent proporcionava una agradable sensació de net, poc habitual a Barcelona. Les parades eren tot just instal·lades (amb plàstics amagats sota, per si plovia), i l'Eixample era un desert ciutadà, típic de dia de festa. Vaig enfilar rambla Catalunya amunt, i em va arribar una agradable aroma de rosa barrejat amb la frescor que el matí encara conservaria una estoneta. Em vaig adonar de la varietat de roses: varietat de colors, però també de formes, textures i materials. Es venien roses de flor natural, com les de sempre, amb predomini de les vermelles. I també de caramel, i liofilitzades, i seques, i de fusta, i de fang, i de seda, i d'altres teles, i de ceràmica, i de goma ensucrada comestible, i de paper de diverses menes, i en miniatura, i de punt de llibre, i de penjoll i arracades a joc, i estampades en samarretes, i en bosses per dur llibres, i aprofitant elements de reciclatge... I la varietat també afectava els venedors: senyores amb aire professional, personatges marginals, amb una gorra en què es llegia“España”, que llançaven un reclam amenaçador amb veu rogallosa, i artesans alternatius i molta jovenalla que pretenia aconseguir un ajut per al viatge de final de curs o per a l'associació escolta a la qual pertanyen, molts amb mocadors de coll bicolors i, fins i tot, quatre nois vestits de cavaller.
Encara no eren les onze, i la circulació humana ja era espessa com la beixamel que cuina la iaia per als canelons de Sant Esteve. Tots plegats patíem per si l'assistència massiva de badocs es diluïa en aigua de pluja. Però no. L'artèria principal de la diada de Sant Jordi, la que va des de la girafa ajaguda a la confluència de rambla Catalunya amb la Diagonal, baixa fins a la plaça Catalunya, amb l'afegit en paral·lel de passeig de Gràcia, i enfila Rambles avall fins a Colom, aquesta via va estar tot el dia atapeïda, com una cinta transportadora d'humans que fan fotos, observen els autors com si fossin animalons exòtics, parlen com habitants de Babel i compren poc. Era aviat, és cert, però poca gent duia roses i llibres a les mans.
De cop, com un xàfec, va arribar un moment en què només veia cares, i mares que empenyien cotxets de criatura, i gossos, i ciclistes... Ja no podia accedir a les parades de llibres, encara més variats que les roses. Tocava canvi d'escenari.
Va ser l'hora d'anar fins a l'entorn de la Sagrada Bastida, perdó, la Sagrada Grua. Tampoc. A veure si a la tercera...: la Sagrada Família, ara! Allà hi havia la gernació de turistes habitual, sorpresos pels nombrosos agents de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d'Esquadra, que marcaven una frontera dura. Era lògic, l'espai havia d'acollir, poc després de les dotze, un acte solemne, cerimoniós i molt japonès de solidaritat amb el poble nipó. Les màximes autoritats, encapçalades pel president Mas i l'alcalde Hereu, i diversos representants japonesos (ambaixador i cònsol, entre altres) van assistir a una manifestació institucional de suport al Japó i d'unió cultural. En menys d'una hora hi va haver lectura de poemes, música, dansa i parlaments. Un encert. (Més informació a la pàgina 27, a càrrec de Mireia Rourera).
D'allà vaig anar fins a l'Fnac de l'Illa Diagonal. Després de l'acte de solidaritat volia arguments per sumar i vaig buscar Joana Brabo, micropoeta i èxit a la xarxa amb el poema Tu, tot, tothom, tothora. Al carrer, però en un racó acollidor, engrescava el públic passavolant a recitar el seu poema davant un micròfon. Força ho feien. “Som tutututeros, i no tenim ni por ni vergonya”, deia la poeta. “Us deixo fer-me fotos, però, sisplau, compreu-me el llibre, perquè sóc tan pobre que ni puc estar en crisi”, hi afegia. I els signava amb tampons. El muntatge que van fer a l'APM de Brabo recitant a L'hora del lector l'han vist al Youtube més de 450.000 persones. Un monument a la senzillesa que assoleix l'èxit de públic, com les obres juvenils amb fons d'autoajuda d'Albert Espinosa que, a pocs metres de Brabo, havia de deixar sense firma una vintena de lectors que esperaven torn. L'agenda de Sant Jordi és estricta. Més que les isòbares dels homes del temps que, per sort, l'erren. No ho vaig veure tot, ni tothom, però em van dir que tu hi eres. I visca el Japó.
Darrera actualització ( Diumenge, 24 d'abril del 2011 02:00 )