SEBASTIÀ ALZAMORA, CRIM DE SANG

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) és l'escriptor mallorquí més consolidat de la seva generació, i no només això, sinó possiblement un dels escriptors en llengua catalana amb més projecció. Conrea l'articulisme de premsa amb precisió al diari Ara (entre d'altres mitjans), és polifacètic pel que fa a les seves investigacions literàries (algun dia s'haurien de publicar els assaigs sobre literatura que té esparsos en algunes publicacions més segurament propostes inèdites que deu tenir en altres llocs), ha guanyat els grans premis de poesia i com a narrador ha fet ja el que es considera la tríada -és a dir, guanyar 3 dels 5 premis més importants: Documenta, Josep Pla, Sant Jordi, Ramon Llull i Prudenci Bertrana-. Doncs bé. Ell té el Documenta, el Josep Pla, i ara acaba de treure "Crim de sang", el llibre guanyador de l'últim Sant Jordi. Què és aquest llibre? D'entrada s'ha de dir que es un llibre d'Alzamora i que això es nota en el seu estil, en l'ús d'un llenguatge sempre precís, en la creació de grans personatges i en aquella pàtina d'erudició que tot ho impregna però que no molesta. "Crim de sang" és una molt bona novel·la sobre un dels aspectes foscs de la Guerra Civil, l'assassinat de 172 germans maristes per la Fai. Alzamora crea un constructe gairebé perfecte, on fins i tot hi apareixen vampirs, i és un digne guanyador del premi més important i prestigiós de les lletres catalanes. I sabeu el millor? Que només té 40 anys, això vol dir, corda per estona. Per cert, als qui us interessi el tema, no deixeu de llegir "El preu de la traïció", de Miquel Mir.

NOTAS DE UN VIAJE A ORIENTE

Fa molta enveja aquesta generació d'intel·lectuals que amb dinou anys ja escrivien meravellosament be i dominaven les llengües antigues. Julián Marías, el filòsof, n'és un dels exponents. I en la lectura de les "Notas de un viaje a Oriente" ja s'intueix l'alta volada intel·lectual que agafarà un home que va ser, com molts dels de la seva generació, putejat per la guerra incivil. Llegir aquestes pàgines és descobrir els anys de formació d'aquest home de cultura.

LA RESSENYA A CRIMS.CAT, AGUSTÍ VEHÍ

Retweet
Comparteix-ho en Facebook
Envia-ho per e-mail
Versió per imprimir
Deixan's la teva opinió

Escrit per: Sebastià Bennasar - 15.02.2012 | 09:16 | 1 opinions

Retrat de la grisor

L’aparició de l’Agustí Vehí amb la seva novel·la Abans del silenci (Pagès Editors, 2009) va suposar una alenada d’aire fresc en el panorama de la novel·la negra en català. Vehí (Figueres, 1958) aportava en aquell primer text una sàvia combinació entre novel·la negra i història per narrar-nos la sortida de l’exèrcit republicà de Catalunya el 1939, però fent un homenatge als homes i dones que es mantingueren fidels a la seva forma de fer i als seus ideals. Amb les seves paraules la retirada republicana adquireix tot el dramatisme i hi ha un retrat dels ideals però també de la misèria moral. Després fou el torn de Ginesta pels morts (2010). Ambientada en el present històric –anys 2000-, la història també és clau per resoldre els casos d’assassinat en un Empordà que pren una nova dimensió literària i humana gràcies a la seva ploma. Vehí s’inseria així en la llarga tradició de la literatura nostrada que ha literaturitzat aquest paisatge: des de Pla fins a Vicenç Pages sense oblidar les meravelles verbals de Carles Fages de Climent o la sensacional cançó dels Sopa de Cabra. En aquella obra, Vehí ens descobria també una altra faceta seva, la capacitat humorística i la creació de grans personatges.

Doncs bé, Vehí va guanyar el 2011 el premi Crims de Tinta amb Quan la nit mata el dia (La Magrana, 2011), una novel·la on es combina amb una saviesa majúscula la recreació històrica amb un punt d’humor en alguns moments i la construcció de grans personatges per crear un llibre del tot excepcional i que fa que la lectura de la seva darrera obra fins al moment, Torn de nit (Alrevés 2012) sigui una qüestió imperiosa perquè promet noves alegries. A Quan la nit mata el dia, Agustí Vehí ens situa a la Figueres del 1958, on és imperiós investigar qui ha pogut matar el delegat local de la Falange.

Doncs bé, aquesta investigació serveix a l’autor per explicar com era la postguerra a la capital empordanesa i a partir d’aquest retrat local construir un arquetipus universal, aplicable perfectament a qualsevol indret. Figueres es converteix, així, en un exemple extraordinari de la foscor de la postguerra en general a tot Catalunya i per extensió a tota Espanya. La construcció dels personatges és sensacional i també l’ús del castellà per dotar de versemblança la novel·la: evidentment, a l’època, les forces d’ocupació de l’Estat no parlaven català entre elles –independentment, que sí que ho puguin fer amb la població civil o a la intimitat-.

La investigació del cas –que no us explicarem per no llevar-vos la intriga de la lectura- serveix a Vehí per passar comptes amb la seva infantesa; per reivindicar alguns homes bons que malgrat tot feien el possible per redreçar la situació i sobretot per fer un exercici de memòria històrica molt notable. La literatura catalana està molt farcida de novel·les que expliquen la Guerra Civil i en canvi la producció és molt menor si ens centram en els anys de la postguerra. Vehí ha aconseguit inserir-se amb molta força en una corrent dels darrers deu anys de la novel·la negra catalana: aquella ambientada en temps pretèrits. De moment ens ha explicat a la perfecció els darrers dies del somni republicà i la pesantor i grisor de la postguerra. I ho ha fet de tal manera que amb els seus llibres hem rigut, hem somrigut, ens hem indignat, hem patit i sobretot hem gaudit. Vehí és, possiblement, el gran descobriment literari en català dels darrers anys.

Quan la nit mata el dia,

Agustí Vehí.

La Magrana,

Barcelona, 2011.

ALBERT VILLARÓ, IMPRESCINDIBLE

Albert Villaró és un dels escriptors més singulars que tenim al país. Pot transitar perfectament dins tots els àmbits de la novel·la, des de la històrica fins aquella que no té gènere passant per la negra i en totes ho fa bé. Ara, per sort, ens acaba d'oferir el segon lliurament de les aventures de l'Andreu Boix, el policia andorrà que ja va aparèixer a Blau de Prússia, un llibre que li va valdre el premi Carlemany i que és molt i molt bó. Doncs bé, ara en Boix torna i ho fa en el seguit que ha de vetllar per la seguretat de Sarkozy i Carla Bruni en la visita que, com a coprínceps, fan a Andorra. La novel·la és sensacional perquè ens descriu a la perfecció la societat andorrana, el mètode policial i les angoixes de la petita societat del Pirineu. No podreu deixar-la!

NIL BARRAL, INTRANSCENDENT

Nil Barral pot perviure molt de temps a l'anonimat. L'aposta per una novel·la negra amagada sota seudònim tal vegada funcioni des del punt de vista comercial, però no des del punt de vista literari. El personatge del Nil té algunes coses bones: possiblement sigui el detectiu més versemblant, perquè ara els privats no es dediquen a investigar assassinats, sinó a fer el que han fet sempre: ensumar braguetes i encalçar la pasta, i si pot ser per a una empresa d'assegurances millor que millor. Fins aquí l'originalitat de l'invent (i alguna petita aportació d'argot, si tant voleu). Però en aquesta segona aventura, la trama no acaba d'estar ben resolta, és precipitada i un tema que podria haver donat molt més de si no acaba de resoldre's bé. Tot i això, la novel·la és entretinguda, de vegades amb un català forçadot, però vaja, no ho passareu malament. Ni tampoc extraordinàriament bé. Sabeu aquests llibres que deixen indiferent? Doncs això. I per això no cal tanta mandanga amb els anonimats!

GEBRE ALS VIDRES, ANTONI VIDAL FERRANDO

Passa poques vegades que un llibre de poesia deixi una sensació de profund desassossec en el lector. Després de llegir "Gebre als vidres", d'Antoni Vidal Ferrando, aquesta sensació immortalitzada per Pessoa és el que em queda. Vidal Ferrando -un dels millors poetes de la nostra llengua dels darrers trenta anys- ha bastit una obra densa i multiforme: abunden els poemes amb versos plens i molt llargs, sovint amb encavalcaments brutals, que són marca de la casa, però també hi ha poemes molt breus, haikus i quasi aforismes ben destilats. Les referències culturals, la mediterraneïtat profunda que destila l'obra i sobretot la sensació de la pèrdua deixen el lector en un estat d'ànim que transita per tota la varietat de plantes, flors i arbres que es destilen en els versos: d'una banda amb el seu perfum, d'altra amb la seva caducitat. Els éssers absents, els records dels colors plens i intensos de la mar que conforma la seva illaïtat, contrasten amb nits d'erotismes que són també de fulla caduca, esmorteïda pel pas del temps.

El llibre ha estat editat per Meteora, que incorpora així al seu selecte catàleg poètic la veu ferma d'aquest home que ha fet de cada vers un poema i de cada poema un univers.

I com a mostra, alguns dels versos meravellosos que hi ha a un llibre que esgota els llapis i els retoladors:

"El vent se'n du l'eco gris del seu catecisme"

"preludi de l'onada que ens podrirà els cossos"

"el resultat de l'art també és un cementeri"

"els blaus d'aquest silenci trenquen els idiomes"

"els teus alens serien cants d'alosa"

"del que no entenc en faig una biblioteca"

"pels arcs de les mesquites s'arreceren de la mort"

"crec que hauré pintat l'ànima d'un pais impossible"

"la lluna grega de la pell de les pomes"

"la nit porta l'estètica del licor o el pecat"

"entre la mar i els ulls just hi ha geologia"

"des d'una nit exànime de vísceres de rosa".

Us deixo també l'enllaç a l'editorial on podreu llegir algun poema sencer.http://www.editorialmeteora.com/libro/gebre-als-vidres/148

ELS FRONTS OBERTS DE PAU VIDAL

Quan en Pau Vidal va irrompre al món de la novel·la negra amb "Aigua bruta", ja intuíem que el personatge del Miquel Camiller donava per a molt més. I tot i que s'ha fet esperar, Pau Vidal ha tornat a l'acció amb una novel·la negra on la filologia ocupa un paper quasi tan destacat com en Neskens, un gos de cadàver holandès que fa que l'acció comenci a desenvolupar-se. El ritme, l'humor, les descripcions acurades i al mig de tot això un desolador panorama de la condició humana, converteixen aquesta novel·la en imprescindible per als amants de la bona literatura, sigui negra o no negra. I us asseguro que la diversió també hi és, i que a més a més, això fa cara de no haver-se acabat aquí.

L'ÀNGEL ADOLESCENT, DE ROBERTO MOSQUERA

Roberto Mosquera ha fet una feina ingent en construir la biografia de Bartomeu Rosselló-Pòrcel a través de la seva poesia. El llibre, publicat per Abadia de Montserrat el 2008 ens ofereix alguns apartats de gran complexitat i anàlisi de la poesia de qui és un dels poetes més influents de la nostra literatura, combinat amb els passatges que expliquen la possibilitat de la seva existència. Els ambients culturals de la República, les amistats del poeta, el seu procés creatiu, tot queda perfectament anotat i explicat en un llibre cultíssim que val la pena descobrir.

DIÀLEGS ENTRE TRES (edició de Pilar Arnau)

L'aparició de les noves tecnologies potser ens privi en un futur de la delícia que pressuposa llegir les cartes dels escriptors i editors. Aquests papers de caràcter personal ens mostren bona part de la introhistòria cultural d'un país. Ara na Pilar Arnau i Segarra ens ofereix un grapat de cartes que es creuaren els escriptors Pau Faner i Josep Maria Llompart i també les que s'intercanviaren Faner i Francesc de Borja Moll. La majoria de les cartes són de principis dels anys 70, quan Faner encara era una jove promesa en el món de la literatura catalana que s'obria pas a còpia de força, talent i una gran capacitat de feina. Llompart i Moll en són els corresponsals a rel de la publicació de "Contes Menorquins" a can Moll. Les cartes permeten veure a la perfecció el món cultural de l'època i com era de gran la distància entre Mallorca i Menorca aleshores. La vivesa de la llengua dels corresponents i les informacions sobre les cartes que es deriven tant de les anotacions a peu de pàgina com de l'estudi introductori, converteixen aquest llibret en una petita joia.

L'OMBRA A L'ABISME

Pep Toni Bauçà Ballester ens ofereix a "L'ombra a l'abisme", la seva primera novel·la, una història carregada de misteri i intriga. El ritme que imposa l'autor (Campos, 1974) fa que el llibre no es pugui abandonar. La història ens explica la vida d'en Lluís, que als 12 anys va veure com desapareixia el seu millor amic en una sessió d'espiritisme, raptat per una bubota negra. Però va ser aquesta la realitat o hi havia alguna cosa més amagada? La lectura del llibre -editat per Edicions Roig- no vos deixarà indiferent. De moment en queden exemplars a les llibreries de Palma.

L'Illa de les tres taronges. Jaume Fuster

Pot un poeta d'Adià convertir-se en un singular cronista de les aventures d'un soldat de fortuna i transformar la seva poesia amorosa en poesia èpica? Sens dubte la resposta és que sí i el responsable de tal transformació fou Jaume Fuster, que el 1983 engegava un projecte singular que pretenia reprendre la narrativa d'aventures i èpica a casa nostra. Així sorgí L'illa de les tres taronges, una novel·la que ha envellit a la perfecció i que permet la seva relectura sense cap mena de problemes. Amb un llenguatge molt acurat i ric i un prodigiós sentit del ritme de la narració, aquesta novel·la farà les delícies de tota mena de lectors. Una obra que s'ha convertit en un dels clàssics contemporanis en la nostra llengua.

Cada família, un porc

El primer llibre acabat aquest 2012 és "Cada família, un porc", d'Hilari de Cara. La primera aproximació al relat breu que fa aquest poeta que el 2009 ja ens va sorprendre com a novel·lista ens mostra unes peces molt ben trenades, amb la pefecció lèxica que tant el caracteritza. El relat breu és un gènere ben complicat que a casa nostra ha tengut excel·lents conradors, però que sembla ser que passa per hores baixes des del punt de vista editorial -amb les excepcions de rigor-. Hilari de Cara va guanyar el premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom amb aquesta col·lecció de peces que tenen diferents ambientacions: la Mallorca de Postguerra, Barcelona, els EUA o Itàlia. El conjunt no presenta uns grans trets unitaris, però des de sempre hem tengut molt clar que cada conte és una unitat per si mateixa, no cal que un llibre sigui unitari, sinó que cada peça comenci i acabi, el llibre és només el contenidor. Hilari de Cara ens ha deixat un molt bon volum, esperem que hi hagi reincidència.

EL DÍA DE MAÑANA

Que la transició no va ser aquell conte de fades que ens expliquen tantes vegades és quelcom que ja sabíem. Que hi hagi algú que ho hagi volgut posar blanc sobre negre per fer una gran novel·la -cadascú discutirà fins a quin punt de ficció- sobre el personatge de Justo Gil, un confident de la Brigada Político Social, és tota una altra qüestió. Precisament això és el que ha fet Ignacio Martínez de Pisón, (Saragossa, 1960) en aquesta obra, "El Día de Mañana", una obra coral sobre la història que ens han volgut amagar.


Seix Barral
Abril de 2011
382 pàgines.

EL CAMP DEL TERRISSAIRE

Una de les coses que es poden dir quasi certes és que no hi ha novel·les dolentes d'Andrea Camilleri, ni les negres ni les de tipus històric (segur que n'hi ha de més fluixes unes que altres, però no dolentes). "El camp del Terrissaire" ens presenta -novament en traducció de Pau Vidal- una nova novel·la de la sèrie Montalbano i, per a mi, una de les més aconseguides. El cas és important, però ho és molt més les relacions humanes d'aquesta guarda sensacional de personatges secundaris que acompanyen Montalbano. Una bona aposta.


Edicions 62,
març del 2011, 255 pàgines.

TABUCCHI I LES AÇORES

La literatura fragmentària, de dietari mesclat amb narracions, de narracions mesclades amb la vida, és un gènere per si mateixa. Un dels escriptors que l'ha freqüentada amb molt encert és Antonio Tabucchi, (Vecchiano, 1943), a un llibre sensacional com és Dama de Porto Pim, publicat per Edicions 62 en la traducció de Pau Vidal (garantia absoluta). Les illes Açores són el referent per a aquests paisatges, per a aquestes reflexions sensacionals i meravelloses, per a aquestes petites proses escrites originalment el 1983. L'ànima i esperit dels baleners sura en un llibre estrany, fascinador. Tabucchi és el més portuguès dels escriptors italians, com demostren obres com "Afirma Pereira", "Rèquiem", "El tres últims dies de Fernando Pessoa" o "El cap perdut de Damasceno Monteiro", però en aquest llibre ens trasllada ben bé al mig de l'Atlàntic. Una petita joia.