dijous, 11 d’agost del 2011


Com es llegeix un diccionari

Com que mantinc el costum de llegir diccionaris sencers, de vegades algú em pregunta com s'ha de llegir un diccionari i jo responc decidit: "Per ordre alfabètic". Qualsevol altra temptativa seria temerària i estaria abocada al fracàs. Vaig conèixer un individu que va començar a llegir el Diccionari Fabraper la ema. Ho va deixar córrer, li faltava informació de la primera meitat. No dominava prou els antecedents: l'àbac, l'abadia, l'abellerol.
Quan et poses a llegir diccionaris, no és senzill aturar-se. Arriba un dia que n'agafes un de llegit i el comences de nou, amb esperances renovades, buscant l'emoció d'altres temps. Com en el matrimoni, segons m'han dit.
D'entre els principals en català i en castellà, tinc pendent el Tesoro de la lengua castellana o española de Sebastián de Covarrubias (1611), una llacuna que els meus interlocutors perceben de seguida quan enraono en espanyol. Tot i que dissimulen, no deixen de pensar: "Sin lugar a dudas que éste catalán no ha leído el Covarrubias" . Al setembre m'hi poso, miraré de trobar temps. Si entrés a la presó el llegiria seguit, sense entrebancs, però no hi ha manera que em detinguin.
Com es llegeix un diccionari? L'obres i ataques la lletra a. "Con solo abrir la boca y arrojar el aliento se pronuncia claramente y sin equivocación alguna" , segons el diccionari d'Esteve, Belvitges i Juglà (1803). "Es pronuncia amb sols obrir la boca i despedir l'alè, i açò amb tanta facilitat que fins los muts la pronuncien clara i distintament", diu el Diccionari Labèrnia(1839). "Es pronuncia obrint la boca i deixant sortir llibre la respiració sonora, sense moure la llengua ni los llavis ni les dents", aclareix el Diccionari Quintilingüe (1839).
Un cop superada la a, tot ve de baixada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada