ENS TRASLLADEM

Estimats lectors i seguidors, fem un canvi i ens n'anem a una casa nova, diferent, la casa que s'enceta amb un nou període vital i que ja veurem com acabarà i quan...

em podeu trobar a http://diesdedoctorat.blogspot.com

MUSEU NACIONAL D'ART DE CATALUNYA

Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), ha tengut la genial ocurrència de voler canviar el nom al museu. Segons ell, el nom no ven i no té projecció internacional, cosa que en canvi sí que té Barcelona, paraula que segons ell hauria d'ocupar el nom de la cosa aquesta que tenim dalt de Montjuic i que resulta que és la seu de la major i millor col·lecció de pintures romàniques del món, entre moltes altres joies.

Pot semblar que això del canvi de nom sigui només una bajanada i que no n'hi hagi per a tant. Alerta, però, que el canvi és molt més profund del que us pogueu pensar, perquè el nom sí que fa la cosa. I sembla que a Serra li molesta molt el fet que hi hagi la paraula Nacional i la paraula Catalunya.

Podem discutir molt si la ubicació del museu és la més encertada (certament no, però ara ja ens hem acostumat a anar muntanyeta amunt) i podem discutir si el seu model de gestió és el més encertat (ja us dic jo que segur que pot millorar), però el que no podem discutir és que el museu és Nacional i de Catalunya.

Serra és només un més dels múltiples exemples d'aquests ciutadans que volen diluir Catalunya dins de Barcelona, i de retruc Barcelona dins d'Espanya. Barcelona s'ha sabut consolidar com a marca per múltiples motius, entre ells per haver tengut un alcalde com Pasqual Maragall, amb visió de futur. Després d'ell, tot ha estat mediocritat (ep, sense incloure en Trias, que encara no ha tengut temps de fer res com aquell que diu i que sembla una persona molt més assenyada que Clos i Hereu). Maragall, però, tenia una grandesa política molt més acusada que tots els Pepe Serra i companyia: sabia que Barcelona havia de ser el motor de Catalunya, però que Catalunya ho era tot, des del bocí de terra més petit del Pirineu, fins a les terres de l'Ebre sense descuidar per a res el nostre rerepaís.

Ara tota aquesta colla de Pepes Serra que hi ha repartits pel país, el que volen fer és eliminar qualsevol referència a la nació i qualsevol referència a Catalunya i dissoldre-ho tot al darrere de Barcelona. Van de progres però el que fan és atemptar contra el país, perquè el que haurien de fer és lluitar i treballar per internacionalitzar la marca Catalunya (i atenció, el que és més greu és que el conseller Ferran Mascarell hi està d'acord, en això del canvi de nom i d'afegir Barcelona). 

Pepe Serra podria no haver acceptat el càrrec de director del museu. De fet, podria no haver optat al concurs per a dirigir-lo. Serra és especialista en art contemporani i ve de dirigir el museu Picasso, i abans va treballar al MACBA i a la Fundació Caixa Catalunya i a altres indrets així, diguem-ne públics. És nebot de Narcís Serra. A mi em sembla, que per dirigir el museu nacional de Catalunya no és la persona més adequada. El MNAC necessita especialistes en art medieval amb visió integral, no especialistes en art contemporani amb visió restringida. Segur que Serra seria molt més feliç a París o a Nova York, sentint-se un d'aquests ciutadans del món. El país també seria molt més feliç si al capdavant del seu museu nacional hi hagués algú que s'estimés les dues paraules més importants del nom: la nació i Catalunya.

ANTONI XUMET

Molt bones, us deixo una entrevista amb Antoni Xumet que va aparèixer a L'Espira del Diari de Balears a l'abril del 2010. Llàstima que els projectes no sempre arribin a bon port

“Em sobta que la gent no vegi el potencial dels llibres: la ubiqüitat”

Antoni Xumet és el director literari d’Edicions del Salobre

Els ulls blaus s’amaguen al darrere d’unes ulleres que el confirmen com a bon lector. Està magre, record dels anys en que jugava a tennis amb veritable entusiasme. Avui en dia encara ho fa, de tant en tant. Quan parla li és impossible dissimular els seus orígens pollencins. Antoni Xumet és el director literari de les Edicions del Salobre, una editorial mallorquina ben valenta que ha emprès una tasca capital de recuperació de poetes i escriptors de la literatura catalana, combinada amb la publicació de traduccions de primer ordre, com En els mars del Sud d’Stevenson. La conversa amb aquest home tranquil es produeix a Lisboa, pels seus carrers, on ens confessa una altra de les seves passions: la literatura portuguesa. El catàleg de El Salobre en dóna fe.


-Què suposa per a una editorial com El Salobre posar en circulació dos títols com els que acabau de treure d’un dels escriptors fonamentals que marquen el pas del segle XIX de cap a la contemporaneïtat estricta del XX com és el cas d’Stevenson?
-Per a nosaltres l’edició de dues obres de Stevenson, mai no publicades abans en català, suposa una gran felicitat ja que tenim així l’oportunitat d’incloure dos textos clàssics i d’un autor molt interessant en el nostre humil catàleg.

-En un moment en què des de les editorials es posen messions per recuperar els autors clàssics, per què us heu decidit a publicar aquests dos títols i no qualsevol altre?
-Abans de res, som lectors i en cada títol hi ha afinitats personals amb l’escriptor i Stevenson és ja un vell i estimat company de travessia.

-Així mateix, sou una editorial que també ha apostat per la recuperació d’escriptors capitals de la literatura catalana i especialment de poetes...
Potser perquè el buit en poesia és molt més gran dins el món de l’edició per qüestions que ara no venen al cas com les vendes mínimes o el risc editorial que comporta publicar poesia, però hem intentat ajustar-ho per poder-ho oferir als lectors interessats.

-Vàreu iniciar una línia de publicació d'autors portuguesos, que són una de les vostres debilitats. Com està el projecte de traducció de l’obra de Sophia de Mello?
-El projecte està pràcticament enllestit i si no hi ha cap daltabaix, és molt possible que s’editi dins aquest any 2010.

-Com veis com a editor el futur dels ebooks, que segurament deu contrastar bastant amb el plantejament d’una editorial petita com la vostra?
-No sabria donar-ne una opinió ferma, perquè encara tot és molt eteri. El que sí crec és que els dos suports conviuran. Dubt molt que el suport paper desaparegui del tot.

-A més a més, teniu una triple vessant, perquè sou també escriptor i traductor. En aquest sentit, què suposà el premi a la vostra traducció d’Eugénio de Andrade?
-Un estímul per continuar aprenent. No sóc traductor i el premi en qüestió l’hauríem d’haver dividit entre tota aquella gent que em recolza en aquest sentit: Marta Ferré, Antoni Picornell, Biel Sampol, Perfecto Cuadrado, ells són els vertaders artífexs i els entesos.

-I encara més, perquè ara treballeu de bibliotecari. Quin paper han de tenir les biblioteques en la societat de la informació? I el llibre tal i com el coneixem?
-La gent és curiosa de mena. I em sobta que sent així la gent no vegi en els llibres el seu vertader potencial, el do de l’ubiqüitat: en un prestatge pots trobar títols que et poden portar a qualsevol lloc de l’univers, terres imaginàries; et permeten ser tants d’altres personatges... què més es pot demanar a un objecte tan senzill en aparença? Doncs dins d’una biblioteca hi ha tots aquests móns als quals hi hem d’afegir el del coneixement. El llibre és quasi perfecte, tot i que sóc conscient que ocupa espai i que costa diners, però mai és una despesa sinó una inversió (i ho dic des de la meva vessant de lector).

-Cap a on va Edicions del Salobre?
-Té l’humil intenció d'anar confegint un catàleg coherent i que això comporti, si els temps són favorables, la seva consolidació.

QUI DUBTA D'EN CLINT EASTWOOD?

Molt bé, en Clint Eastwood, un dels meus actors i sobretot un dels meus directors cinematogràfics preferits, acaba de donar suport a Romney en la cursa per la Casa Blanca. Suposarà això que deixi de veure les seves pelis? Per descomptat que no, i manco si continua comptant amb Sean Penn com a actor, un home amb tendències polítiques totalment contràries a les seves. Malgrat això els dos s'aliaren per fer de Mystic River una de les millors pel·lícules de tots els temps.

Passa que les coses sempre es treuen de mare i que en aquest país nostrat això de les opinions et pot cosar car. Som un país tan incult que els intel·lectuals d'esquerres sovint ens perdem molt bons plantejaments escrits per intel·lectuals de dretes simplement perquè ens cauen malament. Ja sé que hi ha actituds que no conviden a la lectura de, per exemple, els darrers llibres de Vargas Llosa. Però seria un error no considerar que "Los jefes. Los cachorros" o "Conversación en la Catedral" no són grans obres literàries. És com no voler llegir el Viatge al final de la nit, de Céline perquè l'home era un bon fill de puta antisemita. Si fos així ens perdríem un dels millors títols de la història de la literatura.

Diria que la qüestió ve més o manco a tomb ara que s'ha mort en Gore Vidal, un dels escriptors més brillants del segle XX i que juntament a Norman Mailer, Don de Lillo i Philip Roth constitueixen per a mi el pòquer d'assos de la literatura contemporània dels EUA (tot i que jo som molt més de Mailer, ho confesso). I diria que ve a tomb perquè al país veí no han acabat d'entendre això de la llibertat d'opinió, i manco ara que en els jocs olímpics han vist que duen zero medalles.

Opinar i dir que t'agradaria anar amb un altre país et costa amenaces de mort. Els incendis a l'Empordà han motivat comentaris a les pàgines web i xarxes socials dignes d'actuació de primer grau de qualsevol fiscalia que hauria hagut de, com a mínim, demanar les IP de tots els ordinadors des d'on s'ha vessat tant d'odi i obrir diligències. Passa que en aquest país dir les coses des del respecte et poden costar molt més que qualsevol insult. Passa que la justícia no existeix.

I per acabar-ho d'adobar, sembla ser que volen llevar l'assignatura aquesta educació per a la ciutadania. A mi ja m'està bé, mai no l'haurien d'haver inclosa, perquè educar és quelcom que haurien de fer els pares (ai, quants de coits fecunds no s'haurien d'haver quedat estroncats!) i els mestres s'haurien de limitar a ensenyar coses. Això seria la civilització. Però ja que lleven l'assignatura, en proposo de noves: què tal si a tot arreu del territori de l'Estat ensenyen gallec, basc i català? Diria que seria una bona interpretació de l'article tres d'aquella santa cosa que ningú no vol tocar anomenada Constitució. I si no, que ens deixin partir d'una vegada. Ja educarem nosaltres les criatures, que per penjar-nos medalles sempre hi serem a temps.

MALLORCA, QUINZE DIES PER CASA

Després de quinze dies per casa fent vacances-feina o feina-vacances, aquest bloc dilluns tornarà a la rutina habitual. Mentre, un petit resum d'aquests dies per Mallorca amb alguna foto.

20 de juliol. Primer dia sencer a l'illa, trobada amb en Tomeu Martí a l'Obra Cultural Balear i entrevista amb Josep Melià Ques a Alcúdia. Hi vaig anar i tornar amb un bus petat de turistes. I podeu veure la primera entrevista de la sèrie aquí: http://elmati.cat/article/2510/hi-ha-un-gran-desconeixement-per-part-dels-ciutadans

21 de juliol. Per Palma, poques coses a fer.

22 de juliol. El millor del dia, descobriment de la pel·lícula "Les lyonnais" al Cine-Ciutat de Mallorca.

23 de juliol, dilluns, un dia sencer d'entrevistes: per començar amb Francina Armengol; vaig aprofitar per anar a dinar amb els meus amics al Celler Sa Premsa i després entrevista amb Francesc Sanchís, president del gremi de Llibreters i amb Jaume Mateu, president de l'Obra Cultural Balear.

24 de juliol, entrevista amb Pere Joan Martorell i després primera visita al Diari de Balears per picar l'entrevista. A la tarda arriba l'Anna.

25 de juliol. Sant Jaume, una jornada gastronòmica amb berenar a casa de la padrina, dinar a Pollença amb Gracià Sànchez, editor de El Gall, bany a Cala Carbó i en tornar cap a Palma sopar a ca'ls meus padrins joves.

26 de juliol. El dia comença amb una entrevista a Biel Barceló al Parlament de les Illes Balears. I en acabar una passada per LLibres Mallorca per veure n'Àlex i na Joana, una passejada per Palma, dinar a Sa Premsa, cinema, en aquest cas per veure "La delicadeza" i després la magnífica exposició de George Grosz al Gran Hotel.

27 de juliol. Mentre l'Anna se'n va al Festival Park, servidor es queda a fer una mica de feina. I l'horabaixa, la visita de rigor a Can Joan de S'Aigo amb els escriptors Antoni Serra i Miquel Vicens Escandell.

28 i 29 de juliol. Anem amb la família a Cabrera. Sensacional.

30 de juliol. Un matí fantàstic a Valldemossa i el port de Valldemossa amb en Pedro Niell. I s'horabaixa, tot de trobades: amb Antoni Trobat i la Núria i amb la Mariona Masferrer. Compram una bona sobrassada i després anam a sopar amb Glòria Forteza i Francesc Sanchís. Un dia rodó.

31 de juliol. Comença el dia ben d'hora. Pas per la seu de Lleonard Muntaner a agafar alguns llibres, i després entrevist n'Àlex Volney. En acabar tornam a la llibreria, trob un llibre de'n José Carlos Llop i arriba una bona notícia: una proposta de feina (ja us ho contaré quan se concreti tot, però està vinculat amb la literatura i amb el tren de Sóller). Torn al diari, pico l'entrevista i després qued amb en Pere Fullana, un d'aquests cervellots nostrats. El vespre, sopar amb amics.

1 d'agost. Vaig a Sóller per la feina aquesta. En el tren de tornada em començo a llegir París: suite 1940, un llibre ben interessant. Dinar amb els amics. L'horabaixa torn al diari, entrevisto Sebastià Serra i Miquel Serra. Les vacances s'acaben. A l'endemà, avió cap a Lisboa. I fins a l'estiu que ve.

PORTUGAL DES DE CASA

Avui, aquest bloc se'n va quinze dies de vacances i ho fa amb unes quantes recomanacions literàries per viatjar i conèixer Portugal sense moure's de casa. Fins a la tornada!


1-LLIBRES CATALANS SOBRE PORTUGAL

1.1. Ficció

-Llums a la costa. Jaume Benavente.
-Els blaus de l’horitzó. Sebastià Bennasar.
-Connie Island. Sebastià Bennasar.
-Una paraula de més. Eloi Vila.
-Albada a Lisboa. LLuís Busquets.
-L’impostor accidental. Salvador Casas.
-El cel de Lisboa. Marina Rubio
-El secret de la cavallería. Jordi Coca.
-Fado. Xulio Ricardo Trigo.
-Pessoanes. Ponç Pons.
-El talent. Jordi Nopca.
-Noms a la sorra. Lluís Anton Baulenas.
-Número 5. El submarí perdut. Lluís Llort

1.2. No Ficció.

-Viatge d’hivern a Madeira. Jaume Benavente
-Portugal enfora. Gaziel.
-Viatge a l’Alentejo. Rabel Vallbona.
-Direcció Lisboa. Josep Pla.
-Uns apartats germans. Víctor Martínez Gil.
-El naixement de l’iberisme catalanista. Víctor Martínez Gil.
-Dos pobles ibèrics. Fèlix Cucurull.
-Iberisme. Ignasi Ribera i Rovira.

2-ALTRES MIRADES

-El invierno en Lisboa. Antonio Muñoz Molina.
-Sólo una muerte en Lisboa. Robert Wilson.
-Lisboa Mágica. Ángel Crespo.
-Rèquiem. Antonio Tabucchi
-El cap perdut de Damasceno Monteiro. Antonio Tabucchi
-El mal de Montano. Enrique Vila-Matas.
-Dama de Porto Pim. Antonio Tabucchi
-Tren nocturno a Lisboa. Pascal Mercier.

3-10 MIRADES CLÀSSIQUES DES DE L’INTERIOR

-L’any de la mort de Ricardo Reis. Saramago.
-Història del setge de Lisboa. Saramago.
-Memorial del convent. Saramago.
-Lisboa, diari de bord. Cardoso Pires.
-Las islas desconocidas. Raul Brandao.
-El llibre del desassossec. Pessoa.
-Crònica dels bons trinxeraires. Mário Zambujal.
-La capital. Eça de Queiroz
-Els maies. Eça de Queiroz.

ENTREVISTA ANDREU MARTÍN

Aquesta entrevista li vaig fer a l'Andreu Martin el 23 de setembre del 2009, amb motiu de la publicació de Barcelona Tràgica.

“A un escriptor de novel•la negra, l’èpica se li suposa”

Andreu Martin ha publicat “Barcelona tràgica” amb Ara Llibres

L’Andreu Martín (Barcelona, 1949), un dels principals referents de la novel•la negra catalana i també de la novel•la negra espanyola. Hereu directe de Pedrolo i Fuster, la seva narrativa per adults va fer irrupció en el món convuls dels anys vuitanta i s’ha consolidat al llarg d’una llista de títols que es combina també amb l’escriptura a quatre mans i la infantil i juvenil que fan que avui per avui sigui un dels escriptors més coneguts i populars. Ha fet de guionista de sèries de televisió (entre altres a Estació d’Enllaç) i de cinema i ha estat director, així com un apassionat del còmic, que li procurà les primeres feines alimentàries. Com que és un inconformista, acaba d’emprendre un nou repte amb la novel•la Barcelona tràgica (Ara Llibres) i serà el convidat d’honor del festival de novel•la negra de Lloseta, el mes de novembre.

-Aquesta novel•la no és ben bé negra, però sí que n’empra les tècniques...

-Aquesta novel•la neix amb la intenció d’explicar la història de la Setmana tràgica i el parentesc amb la novel•la negra és la investigació que fa un dels seus personatges, que em serveix per mostrar el món que vull mostrar.

-És una novel•la que s’insereix en un projecte molt més ampli, que tal volta n’és un epígon...

-Sí, jo treballo des de fa molt de temps en una novel•la de la Barcelona de les pistoles, que abasti el període entre el 1920 i el 1950, amb els pistolers antifranquistes. Són 30 anys d’història de la ciutat. Pel camí em vaig trobar amb aquesta història, però s’ha d’aclarir que el pistolerisme dels anys 20 no té res a veure amb la Barcelona del 1909, i el punt d’inflexió són els canvis que provoca en Barcelona la Primera Guerra Mundial. Així i tot, ha estat un gran desafiament.

-“Barcelona Tràgica” és una novel•la carregada de símbols, no?

-Sí, són metàfores que serveixen per explicar en una imatge com era la vida de l’època i la història. Per exemple que una senyora mori de menjar, o que el militar desenganyat i cínic es passegi per tot i no li passi res, són coses que van passar a l’època i que ho expliquen molt bé.

-I plena també d’homenatges a les novel•les d’aventures i a l’èpica...

-Sí, clar, a un escriptor de novel•la policíaca, l’èpica se li suposa. La visió del cavaller medieval està present a tota la novel•la policíaca en el moment de fer la superproducció i l’exaltació de l’èpica hi ha de ser, i especialment per part dels revolucionaris que volen aconseguir una utopia per canviar el món.

-I hi destaca una forta presència i influència del món audiovisual...

-Jo crec que hi ha una influència del món del còmic perquè durant deu anys m’hi vaig dedicar i ha marcat la meva manera de fer feina. Jo concep sovint les novel•les com escenes i els personatges com un càsting i es la meva manera d’escriure. Som incapaç d’improvisar cap novel•la igual que no sé explicar un acudit si no sé com acaba.

-I com ha estat la feina de submergir-se en la història per fer una novel•la que destaca per la seva versemblança, pels seus aires de realitat, i a la vegada pel ritme frenètic?

-Tenia el personatge del Basili, que és el que fa la investigació i m’ho permet lligar tot, i després hem de tenir en compte que tampoc hem evolucionat tant i que la classe alta continua essent la classe alta i manté les seves ànsies de diners i poder. El Basili és qui deambula per aquella Barcelona convulsa fent d’espectador i després agafo els fets històrics i col•loco els meus personatges en els llocs més importants de la història real. Quan descric les famílies poderoses és fàcil, simplement es tracta de donar la visió dels guanyadors.

-Certament, aquests que dugueren a l’esclat de la Setmana Tràgica són sovint els mateixos que han duit a la crisi actual...

-Evidentment. Jo no parlo de neoliberalisme ni de neocapitalisme, al contrari, és un paleoliberalisme i un paleocapitalisme això que estam vivint ara, és tornar enrere, i si no mireu els esclaus xinesos que ja treballen al món occidental. Si ens descuidem, aquesta explotació tornarà a ser legal, que és el que molts voldrien.