Opinió | Antoni Marimon
Josep Termes: La nació i els sectors populars
Antoni Marimon | 13/09/2011 | Vistes: 23
Ha mort Josep Termes i Ardèvol, l'historiador català que més ha estudiat la vinculació entre el catalanisme i els moviments de caràcter obrerista i transformador. Les seves recerques varen reivindicar l'existència d'un catalanisme treballador i popular relacionat, d'una manera o altra, amb el republicanisme federalista i fins i tot amb l'anarcosindicalisme. Record haver-li sentit explicar que era tot un símbol que l'autor de la lletra moderna de l'himne nacional català, Els Segadors, fos obra d'Emili Guanyabens, un tipògraf que també va esser poeta i traductor i que considerava dins l'òrbita ideològica de l'anarquisme a la darreria del segle XIX. Per cert que Josep Termes era un autèntic especialista en l'estudi de l'anarquisme, no debades el seu primer gran treball fou Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional (1972), una obra innovadora que incorporava aspectes culturals i trencava amb els postulats marxistes; i la seva darrera obra ha estat Història del moviment anarquista a Espanya (1870-1986), apareguda el passat mes de juny.
Per Josep Termes, l'anarquisme era un moviment ampli i plural en el qual hi havia des d'autèntics pistolers fins a intel·lectuals utòpics, passant per menestrals, obrers i pagesos. En una entrevista recent, sentencià que "els anarquistes foren els que més força i dignitat van aportar a la lluita per la millora de les classes treballadores abans de la guerra". El catedràtic de la Universitat de Barcelona Jordi Casassas ha destacat de Josep Termes que rebutjava els apriorismes ideològics i els determinismes històrics i que sovint relativitzava els grans plantejaments historiogràfics i feia tocar de peus a terra amb un consell, una orientació, una anècdota, un record del barri popular de Barcelona on va créixer.
Josep Termes era fill d'una família modesta que, com tantes d'altres, emigrà a la ciutat comtal. Nascut el 1936, va créixer en el camp d'en Grassot, on el seus pares tenien una taverna, en contacte amb uns treballadors molt polititzats. Estudià dues carreres a la Universitat de Barcelona, entre el 1953 i el 1962, i va esser un militant destacat del PSUC, partit que abandonà el 1974. S'interessà per l'obra dels historiadors més renovadors, però mai no es considerà deixeble de Jaume Vicens Vives. El 1967, publicà amb Emili Giralt i Albert Balcells, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes, una obra innovadora tant per la temàtica com per l'àmbit d'estudi. En els anys setanta, inicià una llarga vinculació a Mallorca a través del també historiador Sebastià Serra Busquets i participà en diversos seminaris i actes culturals. A més, va esser, encara que fugaçment, professor de la Universitat de les Illes Balears. Va impartir docència durant molts d'anys a diverses universitats catalanes, sobretot a la de Barcelona de la que fou catedràtic, i va influir en moltes generacions d'historiadors.
Va dirigir nombroses tesis doctorals i es va desplaçar a Palma com a mínim en dues ocasions per a presidir els tribunals de les tesis de Pere Ferrer sobre Joan March i la de qui escriu aquestes línies sobre la crisi del 1898. Encara record que valorà molt negativament la figura del general Weyler a causa del seu paper repressor a Barcelona, mentre que jo parlava d'un Weyler liberal i civilista. El 1987, publicà una de les seves obres més importants, De la Revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1936), que constituïa el volum 6 de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. En aquesta síntesi analitzava els canvis polítics, però també els socials i culturals, així com el sentiment col·lectiu de pertinença a una comunitat diferenciada. La veritat és que Josep Termes era per molts un exemple no tan sols com a historiador sinó com a intel·lectual crític, ciutadà compromès i excel·lent persona. El 2006, se li concedí el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó molt adient per a qui sempre havia lluitat per la llengua i cultura dels Països Catalans, sense caure en dogmatismes ni centralismes. En aquesta època de tribulacions hem perdut tot un referent.
Per Josep Termes, l'anarquisme era un moviment ampli i plural en el qual hi havia des d'autèntics pistolers fins a intel·lectuals utòpics, passant per menestrals, obrers i pagesos. En una entrevista recent, sentencià que "els anarquistes foren els que més força i dignitat van aportar a la lluita per la millora de les classes treballadores abans de la guerra". El catedràtic de la Universitat de Barcelona Jordi Casassas ha destacat de Josep Termes que rebutjava els apriorismes ideològics i els determinismes històrics i que sovint relativitzava els grans plantejaments historiogràfics i feia tocar de peus a terra amb un consell, una orientació, una anècdota, un record del barri popular de Barcelona on va créixer.
Josep Termes era fill d'una família modesta que, com tantes d'altres, emigrà a la ciutat comtal. Nascut el 1936, va créixer en el camp d'en Grassot, on el seus pares tenien una taverna, en contacte amb uns treballadors molt polititzats. Estudià dues carreres a la Universitat de Barcelona, entre el 1953 i el 1962, i va esser un militant destacat del PSUC, partit que abandonà el 1974. S'interessà per l'obra dels historiadors més renovadors, però mai no es considerà deixeble de Jaume Vicens Vives. El 1967, publicà amb Emili Giralt i Albert Balcells, Els moviments socials a Catalunya, País Valencià i les Illes, una obra innovadora tant per la temàtica com per l'àmbit d'estudi. En els anys setanta, inicià una llarga vinculació a Mallorca a través del també historiador Sebastià Serra Busquets i participà en diversos seminaris i actes culturals. A més, va esser, encara que fugaçment, professor de la Universitat de les Illes Balears. Va impartir docència durant molts d'anys a diverses universitats catalanes, sobretot a la de Barcelona de la que fou catedràtic, i va influir en moltes generacions d'historiadors.
Va dirigir nombroses tesis doctorals i es va desplaçar a Palma com a mínim en dues ocasions per a presidir els tribunals de les tesis de Pere Ferrer sobre Joan March i la de qui escriu aquestes línies sobre la crisi del 1898. Encara record que valorà molt negativament la figura del general Weyler a causa del seu paper repressor a Barcelona, mentre que jo parlava d'un Weyler liberal i civilista. El 1987, publicà una de les seves obres més importants, De la Revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1936), que constituïa el volum 6 de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. En aquesta síntesi analitzava els canvis polítics, però també els socials i culturals, així com el sentiment col·lectiu de pertinença a una comunitat diferenciada. La veritat és que Josep Termes era per molts un exemple no tan sols com a historiador sinó com a intel·lectual crític, ciutadà compromès i excel·lent persona. El 2006, se li concedí el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, un guardó molt adient per a qui sempre havia lluitat per la llengua i cultura dels Països Catalans, sense caure en dogmatismes ni centralismes. En aquesta època de tribulacions hem perdut tot un referent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada