PORTUGAL DES DE CASA

Avui, aquest bloc se'n va quinze dies de vacances i ho fa amb unes quantes recomanacions literàries per viatjar i conèixer Portugal sense moure's de casa. Fins a la tornada!


1-LLIBRES CATALANS SOBRE PORTUGAL

1.1. Ficció

-Llums a la costa. Jaume Benavente.
-Els blaus de l’horitzó. Sebastià Bennasar.
-Connie Island. Sebastià Bennasar.
-Una paraula de més. Eloi Vila.
-Albada a Lisboa. LLuís Busquets.
-L’impostor accidental. Salvador Casas.
-El cel de Lisboa. Marina Rubio
-El secret de la cavallería. Jordi Coca.
-Fado. Xulio Ricardo Trigo.
-Pessoanes. Ponç Pons.
-El talent. Jordi Nopca.
-Noms a la sorra. Lluís Anton Baulenas.
-Número 5. El submarí perdut. Lluís Llort

1.2. No Ficció.

-Viatge d’hivern a Madeira. Jaume Benavente
-Portugal enfora. Gaziel.
-Viatge a l’Alentejo. Rabel Vallbona.
-Direcció Lisboa. Josep Pla.
-Uns apartats germans. Víctor Martínez Gil.
-El naixement de l’iberisme catalanista. Víctor Martínez Gil.
-Dos pobles ibèrics. Fèlix Cucurull.
-Iberisme. Ignasi Ribera i Rovira.

2-ALTRES MIRADES

-El invierno en Lisboa. Antonio Muñoz Molina.
-Sólo una muerte en Lisboa. Robert Wilson.
-Lisboa Mágica. Ángel Crespo.
-Rèquiem. Antonio Tabucchi
-El cap perdut de Damasceno Monteiro. Antonio Tabucchi
-El mal de Montano. Enrique Vila-Matas.
-Dama de Porto Pim. Antonio Tabucchi
-Tren nocturno a Lisboa. Pascal Mercier.

3-10 MIRADES CLÀSSIQUES DES DE L’INTERIOR

-L’any de la mort de Ricardo Reis. Saramago.
-Història del setge de Lisboa. Saramago.
-Memorial del convent. Saramago.
-Lisboa, diari de bord. Cardoso Pires.
-Las islas desconocidas. Raul Brandao.
-El llibre del desassossec. Pessoa.
-Crònica dels bons trinxeraires. Mário Zambujal.
-La capital. Eça de Queiroz
-Els maies. Eça de Queiroz.

ENTREVISTA ANDREU MARTÍN

Aquesta entrevista li vaig fer a l'Andreu Martin el 23 de setembre del 2009, amb motiu de la publicació de Barcelona Tràgica.

“A un escriptor de novel•la negra, l’èpica se li suposa”

Andreu Martin ha publicat “Barcelona tràgica” amb Ara Llibres

L’Andreu Martín (Barcelona, 1949), un dels principals referents de la novel•la negra catalana i també de la novel•la negra espanyola. Hereu directe de Pedrolo i Fuster, la seva narrativa per adults va fer irrupció en el món convuls dels anys vuitanta i s’ha consolidat al llarg d’una llista de títols que es combina també amb l’escriptura a quatre mans i la infantil i juvenil que fan que avui per avui sigui un dels escriptors més coneguts i populars. Ha fet de guionista de sèries de televisió (entre altres a Estació d’Enllaç) i de cinema i ha estat director, així com un apassionat del còmic, que li procurà les primeres feines alimentàries. Com que és un inconformista, acaba d’emprendre un nou repte amb la novel•la Barcelona tràgica (Ara Llibres) i serà el convidat d’honor del festival de novel•la negra de Lloseta, el mes de novembre.

-Aquesta novel•la no és ben bé negra, però sí que n’empra les tècniques...

-Aquesta novel•la neix amb la intenció d’explicar la història de la Setmana tràgica i el parentesc amb la novel•la negra és la investigació que fa un dels seus personatges, que em serveix per mostrar el món que vull mostrar.

-És una novel•la que s’insereix en un projecte molt més ampli, que tal volta n’és un epígon...

-Sí, jo treballo des de fa molt de temps en una novel•la de la Barcelona de les pistoles, que abasti el període entre el 1920 i el 1950, amb els pistolers antifranquistes. Són 30 anys d’història de la ciutat. Pel camí em vaig trobar amb aquesta història, però s’ha d’aclarir que el pistolerisme dels anys 20 no té res a veure amb la Barcelona del 1909, i el punt d’inflexió són els canvis que provoca en Barcelona la Primera Guerra Mundial. Així i tot, ha estat un gran desafiament.

-“Barcelona Tràgica” és una novel•la carregada de símbols, no?

-Sí, són metàfores que serveixen per explicar en una imatge com era la vida de l’època i la història. Per exemple que una senyora mori de menjar, o que el militar desenganyat i cínic es passegi per tot i no li passi res, són coses que van passar a l’època i que ho expliquen molt bé.

-I plena també d’homenatges a les novel•les d’aventures i a l’èpica...

-Sí, clar, a un escriptor de novel•la policíaca, l’èpica se li suposa. La visió del cavaller medieval està present a tota la novel•la policíaca en el moment de fer la superproducció i l’exaltació de l’èpica hi ha de ser, i especialment per part dels revolucionaris que volen aconseguir una utopia per canviar el món.

-I hi destaca una forta presència i influència del món audiovisual...

-Jo crec que hi ha una influència del món del còmic perquè durant deu anys m’hi vaig dedicar i ha marcat la meva manera de fer feina. Jo concep sovint les novel•les com escenes i els personatges com un càsting i es la meva manera d’escriure. Som incapaç d’improvisar cap novel•la igual que no sé explicar un acudit si no sé com acaba.

-I com ha estat la feina de submergir-se en la història per fer una novel•la que destaca per la seva versemblança, pels seus aires de realitat, i a la vegada pel ritme frenètic?

-Tenia el personatge del Basili, que és el que fa la investigació i m’ho permet lligar tot, i després hem de tenir en compte que tampoc hem evolucionat tant i que la classe alta continua essent la classe alta i manté les seves ànsies de diners i poder. El Basili és qui deambula per aquella Barcelona convulsa fent d’espectador i després agafo els fets històrics i col•loco els meus personatges en els llocs més importants de la història real. Quan descric les famílies poderoses és fàcil, simplement es tracta de donar la visió dels guanyadors.

-Certament, aquests que dugueren a l’esclat de la Setmana Tràgica són sovint els mateixos que han duit a la crisi actual...

-Evidentment. Jo no parlo de neoliberalisme ni de neocapitalisme, al contrari, és un paleoliberalisme i un paleocapitalisme això que estam vivint ara, és tornar enrere, i si no mireu els esclaus xinesos que ja treballen al món occidental. Si ens descuidem, aquesta explotació tornarà a ser legal, que és el que molts voldrien.

UN PAÍS INCULT

Fa no molts anys una enquesta feta entre els fills de les classes benestants franceses (especialment parisines) explicava que per a un 70% dels nens el moment més especial de la setmana era el dissabte a la tarda quan acompanyaven els seus pares a comprar llibres. El motiu era obvi, sempre els acabaven comprant algun llibre per a ells. Ja he contextualitzat des del primer moment quina era la població mostra de l'estudi, perquè segurament la mateixa estadística feta a qualsevol barriada donaria uns resultats ben diferents -seguint aquell vell precepte que assegura que hi ha mentides, grans mentides i estadístiques-. Doncs bé, aquesta és la gran diferència entre la dreta espanyola i la dreta francesa: el valor que té per a ells la cultura (i l'estat del Benestar). França és un país que té molts defectes, immensos, però també té moltes coses que cal imitar i aquesta és una. L'altra és la defensa aferrissada del seu cinema (i del cinema com a art). I el fet de ser inventors de frases lapidàries com aquella que deia que "Àfrica comença als Pirineus".

No sabem si l'Àfrica comença als Pirineus (hauríem de veure la gran concentració precisament nord-africana a les ciutats franceses), però sí que es pot dir que al Sud dels Pirineus, en aquest Estat que malauradament encara existeix i que s'anomena Espanya, hi ha una voluntat clar d'acabar amb la cultura. La cultura fa ciutadans lliures, que pensen per si mateixos, i la seva simple existència és quelcom que el Partit Popular vol evitar a marxes forçades. Com? Una de les maneres és apujant l'IVA de productes culturals com el llibre electrònic, el teatre, la música i el cinema. L'altra és ofegant els autònoms, entre els quals resulta que es troben bona part dels creadors culturals (empresaris teatrals, escriptors, guionistes, traductors, músics, cineastes...).

Atenció, potser Mariano Rajoy i els imbècils dels seus ministres ens semblen això, imbècils, però no ens hem d'equivocar, tampoc no són tan curts com ens imaginam. Rajoy i els seus amics només fan el que el gran poder vol. I és el gran poder el que vol un país incult, manejable i sense capacitat de pensar. Després, deixar el futbol i els toros amb el preu de l'IVA reduït sí que ha estat una maniobra pròpia de la imbecil·litat de Rajoy i els seus ministres. Ho haurien d'haver pujat tot i les protestes contra la pujada no haurien tengut el greuge comparatiu!

El que passa és que ara al PP potser la podadora se'ls acabarà girant en contra. Hi ha militars emprenyats. Hi ha policies emprenyarts. I funcionaris. I l'extinta i extingible classe mitjana i fins i tot els empresaris. Els seus votants estan començant a dir prou. Què és això de retallar-los novament el sou i ni tan sols poder anar al cinema a veure la darrera americanada de torn per espassar-se la ràbia? Rajoy ha trepitjat una línia vermella molt inestable que no és la de la cultura, sinó la de l'espectacle. El cinema i la música són dues de les accions evasives més practicades pel conjunt de la ciutadania, sense distinció de classes socials. Poden canviar els hàbits, les maneres de veure cinema, les pel·lícules escollides... però tothom hi va. I als concerts. Rajoy i els seus homes volen un país incult, però no han sabut (per sort) fer discriminacions i han fotut en el mateix sac tot plegat. I aquí s'han equivocat, perquè en aquest indret anomenat Espanya on els lectors són pocs (tot i que van augmentant), hi ha dues coses sagrades: la classe funcionarial -sobretot a Madrid- i determinats hàbits adquirits com el d'anar al cinema de tant en tant (o consumir-lo a casa). I ara sí que està començant a tocar allò que no sona.

I atenció perquè els autònoms en preparen alguna de sonada. I en són molts!

LA NECESSÀRIA REFORMA DEL PROGRAMA ERASMUS

El programa Erasmus (en molts llocs anomenat Orgasmus), juntament amb les companyies de baix cost (sempre i quan compleixis totes les seves absurdes normes), han estat, segons els experts, dues eines importantíssimes d'enfortiment del sentiment d'europeitat. Permeteu-me que discrepi. El programa Erasmus tal com està concebut en aquests moments és un bunyol de proporcions europees. Se suposa que aquest programa d'intercanvi havia d'afavorir una mobilitat entre estudiants i un coneixement de llengua i cultura de diferents territoris. Al final ha servit per estendre encara més l'anglès entre nens de casa bona que han decidit fer vacances lluny de casa a compte d'unes ajudes que pagam entre tots i de les quals no s'han d'oferir mai resultats. I han servit per generar tota una indústria de l'oci nocturn conegudes com les "Erasmus party" que han propiciat que en algunes ciutats europees s'hagi instaurat l'Erasmus Corner. És a dir, els estudiants venguts de fora es relacionen exclusivament entre ells, bàsicament en anglès, amb molta poca interacció amb la població local i un aprenentatge quasi nul de la llengua i la cultura del lloc on fan l'estada. Com tot hi ha notables excepcions (també hi ha brillants estudiants a les aules universitàries).

Què s'hauria de fer per millorar aquesta experiència i que l'Erasmus fos realment interessant: doncs començar pel de sempre, augmentar el nivell d'exigència. S'hauria de fer un curs en origen abans de marxar durant tot l'any anterior, de la llengua del territori que es pretén visitar. Així es garanteix que en arribar l'alumne perfeccionarà la llengua, no l'aprendrà. S'hauria d'instaurar un curs de llengua i cultura del país que es visita a les universitats d'arribada, obligatori per a tots els Erasmus, sigui quina sigui la titulació que vulguin cursar. No és possible que hi hagi gent que fa l'Erasmus, no aprengui la llengua, no aprengui res de cultura, ni tan sols llegeixi ni un sol llibre de l'indret on ha passat o sis mesos o no mesos de la seva vida. Si aquest curs no s'aprova amb més d'un 6 i més d'un 80% d'assistència a les classes, l'estudiant haurà de retornar la beca concedida en el programa de mobilitat. Així mateix també s'ha d'exigir la superació del 80% dels crèdits matriculats (que en cap cas no poden ser inferior al 50% d'un any lectiu normal). Perquè l'Erasmus suposa anar a continuar els estudis universitaris. Si no se superen, també que es tornin les beques.

I a canvi? A canvi les universitats han de fer bé la seva feina. Els programes dels estudis entre les universitats que tenen conveni han de ser homologables y convalidables sense cap mena de problemes entre un centre i un altre, amb programes semblants o complementaris. I els Erasmus han d'estar ben acollits i no tenir la sensació que són una càrrega més. I s'ha de fer tot el possible per la seva integració entre els estudiants normals.

I a casa nostra, com ha de canviar el programa Erasmus? D'entrada les universitats catalanes han de desaparèixer de la llista d'universitats que ofereixen la possibilitat d'aprendre espanyol. No s'ha d'enganyar ningú. A Catalunya bona part de les classes universitàries són en català (ho haurien de ser totes) i no s'ha de canviar de llengua perquè uns senyorets venguts de qui sap on volen aprendre espanyol. Tenen tota la resta d'Espanya per fer-ho. En molts de casos la culpa no és seva, sinó del fet que ningú no els ha informat de la realitat lingüística de Catalunya, però no tenen cap dret a imposar o a intentar imposar un canvi de llengua. És cert que molts deixarien de venir, però els que vendrien seria gent interessada pel català, o pel prestigi de les nostres universitats. I això és el que ens interessa. I després comença a ser hora de regular el sector de lleure. Festes, totes les que vulguin i un grapat més, però acompanyades de la responsabilitat de ser l'endemà a classe. Hi ha recursos suficients per fer-ho: la xarxa de lectors catalans pot oferir els cursos en origen per aquells estudiants que han de venir a Catalunya. I a les nostres universitats hi ha personal molt qualificat per fer el curs de llengua i cultura catalana per als Erasmus que arriben. Potser així començarem a explicar a Europa què és això de Catalunya. I qui no vulgui anar d'Erasmus o qui no vulgui venir, cap problema. Ara bé, a l'hora de marxar, que hi vagin només els que ho mereixen, amb unes bones beques, i que després la seva experiència repercuteixi en la nostra societat. Això sí que seria construir Europa.

VOLEU DIR QUE L'EXEMPLE ÉS PORTUGAL?

VOLEU DIR QUE L'EXEMPLE ÉS PORTUGAL?

Un estat amb una població civil que va cap a la fallida econòmica i moral

La dita aquella espanyola de "cuando las barbas de tu vecino veas pelar pon las tuyas a remojar", sembla més certa que mai. Ahir, en un espectacle de dimensions surrealistes si no fos perquè afecta a la nostra realitat més immediata, Rajoy va deixar la seva credibilitat totalment per terra (cosa que, sembla ser, una vegada més no importarà als seus votants) i va aprovar la pujada de l'IVA, l'afebliment de la democràcia i l'atac a ultrança a la classe treballadora (on incomprensiblement té un nodrit viver de vots). Doncs bé, més o manco és el mateix que es ve fent a Portugal des de fa bastant de temps.

I quines són les conseqüències directes: una depressió generalitzada, un tancament contínu de petites empreses, un atur desbocat, un consum sota mínims i una pobresa que es tradueix en un nombre cada vegada més gran de gent al carrer, demanant i remenant escombraries.

Una visió apocalíptica? No, una visió informada. L'altre dia informàrem que des de començaments d'any s'havien declarat en fallida econòmica 10.000 empreses i famílies. Afegim-hi dades: el consum de cervesa ha passat dels 68 litres per persona i any de l'any passat als 53 d'enguany litres per persona i any. La pujada de l'IVA n'és una de les explicacions directes. Més dades, l'atur a Portugal ha superat la xifra del 15%, quan tradicionalment estava per sota del 9% (és veritat que molt sovint les feines eren molt dolentes, però és que ara ja no hi ha ni aquestes feines). Les botigues de roba estan absolutament buides en rebaixes i les dones de fer feines que vivien a la perifèria de Lisboa han abandonat les seves feines perquè no poden pagar el transport per desplaçar-s'hi.

Un esment a banda mereix la universitat, amb unes de les taxes més cares de tota la Unió Europea. Cada any Portugal envia més de 100.000 universitaris a buscar-se la vida a l'estranger perquè aquí no hi ha oportunitats. Però és que enguany un 28% d'alumnes ha abandonat els estudis perquè no podien pagar el transport i les pujades de les matrícules. És a dir, Portugal està essent de cada vegada més una societat menys formada. La formació està marginant, com ja ve essent habitual, les carreres de lletres i els continguts culturals, perquè a l'Estat portuguès li interessa molt més tenir ciutadans adoctrinats que no ciutadans amb capacitat de pensar.

Anem als funcionaris. Se'ls va retallar la paga extra i la conseqüència directa va ser una davallada dràstica del consum que va provocar una allau de tancaments de botigues el febrer perquè ningú havia gastat res a les rebaixes de Nadal. I no ens enganyem, totes les famílies tenen de lluny o de prop un funcionari, perquè ho són els metges, els professors universitaris, els mestres d'escola, els policies, els bombers, els bibliotecaris.... tanta i tanta gent que no està treballant directament a l'administració pública, que la tragèdia afectà a tothom, com en el cas de l'Estat espanyol. A més a més, el tribunal constitucional ha dictaminat que aquesta mesura és il·legal i ara l'Estat els haurà de tornar els diners, que els funcionaris no gastaran i intentaran estalviar per quan els retallin directament el sou, que això sí que ho poden fer.

Anem per un moment al creixement de l'economia. Potser sí que es millora en alguns paràmetres macroeconòmics, però si Portugal compleix amb els homes de negre no és perquè es seus empresaris siguin hàbils en temps de crisi sinó perquè el conjunt de la població està fent sacrificis que s'han traduït en desnonaments, gent vivint al carrer i gent deixant-se morir per no haver de pagar les receptes. Aquí hi ha pensions de 213 euros que són les responsables directes dels 3.000 morts per setmana a finals de febrer, coincidint amb l'onada de fred.

Voleu dir que Portugal és el model? Potser és que el president Mas no es va passejar pels carrers de Lisboa quan va venir. De Rajoy no cal dir-ne res. Encara que s'hi hagués passejat no hauria entès res perquè els seus palmeros li haurien embenat els ulls. 

ENTREVISTA ANDREA ROBLES

Entrevista amb els escriptors valencians Andrea Robles, autors de "La visita del vent", feta el 9 de novembre del 2009 per a l'Espira.

“L’AP7 ha creat una falsa valencianització”

Andrea Robles són els autors de La visita del vent, una de les novel·les negres de l’any

S.BENNASAR. Fer aquesta entrevista és un rar privilegi. La feim a tocar de l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, en el cor de la València més catalana, la que varen erigir els homes i dones que acompanyaren Jaume I en la seva conquesta. I és un privilegi perquè no passa sovint que els llibres s’escriguin a quatre mans. Gregorio Royo i Maria Teresa Enrique són Andrea Robles, l’autoria que s’amaga al darrera d’una novel•la negra de les de tota la vida, amb sang i fetge i emoció fins al final, i que s’ha convertit en una de les sorpreses de la temporada, La visita del vent. Com a Andrea Robles contesten les nostres preguntes.

-Per què aquest seudònim?

-És un homenatge a la novel•la negra mediterrània, en primer lloc a l’Andrea Camilleri, que ret homenatge a Montalbán creant en Montalbano com a personatge i continuam el cercle amb Robles, la traducció de carvalho al castellà. És un homenatge a la novel•la mediterrània, que és la que ens inspira i la que ens agrada.

-Què suposa escriure a quatre mans?

-En el gènere negre hi ha una certa tradició, però sobretot el que implica és un exercici de tolerància i un debat constant en les diferents situacions. Nosaltres volíem que fos una novel•la molt oral, en la línia de l’Elmore Leonard, que té uns diàlegs molt bons i que és el que més hem assajat.

-És una novel•la negra amb una forta càrrega psicològica...

-Sí, volíem tractar el tema de l’ètica i que la configuració i la lluita contra el mal ho marcàs tot. I nosaltres som lectors de gènere negre i les nostres referències demanaven aquesta càrrega psicològica i evidentment la intertextualitat forma part de l’essència de la novel•la, que està farcida d’homenatges i influències.

-Hi ha una notable tasca de descripció del País Valencià i de la seva societat mutable, especialment pel que es refereix a l’àmbit agrícola...

-Clar, és que la societat del país valencià és dual, hi ha la gent del poble i de la societat i hi ha la sensació que els dels pobles no són de València i manco si parles valencià, quan avui en dia, amb la societat globalitzada, València ho és tot i a Gandia o Oliva et pots trobar els mateixos problemes. Nosaltres no podíem no parlar d’aquesta realitat perquè la coneixíem i coneixem la ciutat vivint al camp i hem vist la transformació de la ciutat i a la vegada com el camp s’està buidant perquè l’agricultura tradicional se n’ha anat en orris, la taronja està arruïnada i el llaurador no té perspectives. S’està produint una brutal conversió del camp en sòl urbà i això és el que s’està transformant.

-En la vostra novel•la hi ha alguns moments de road-movie, molt a l’estil de Jaume Fuster a “La Corona valenciana”. És la millor manera per mostrar el país?

-Bé, de fet nosaltres citam a Jaume Fuster al principi. Nosaltres li donam molta importància a l’autopista perquè el País Valencià és allargat i la gent dels pobles veïns sovint no té cap contacte. L’AP7 ha creat una falsa valencianització i el viatge típic és del Nord al Sud, encara que a la novel•la de Fuster sigui a la inversa.

-El vostre llibre ha estat editat a una editorial petita i de cop i volta enguany l’hem pogut veure com un dels més demanats a les biblioteques de Catalunya a l’estiu...

-Sí. La veritat és que no havíem fet cap publicitat especial. Havíem enviat el llibre a Negra i Criminal i des d’aquí ens van recomanar que en féssim arribar un a n’Àlex Martín i un altre al Jordi Canal i la nostra sorpresa va ser que l’agafassin per a les biblioteques perquè això significa que arriba a molts lectors. El llibre ja havia estat finalista d’un premi Ciutat d’Alzira, o sigui que el que sí que podíem dir és que ja havia agradat a públics molt diferenciats.

-Allò que sol passar amb la novel•la negra és que una vegada iniciat el ritme ja no es para. Per a quan noves aventures de la mà d’Andrea Robles?

-Bé, hi ha un segon llibre per al 2010, però encara hi ha alguns detalls que s’han de discutir. El que sí que tenim clar és que mantendrem al protagonista.

-Un protagonista singular, perquè fins ara coneixíem als negres escriptors, però el vostre agent de l’ordre té a una negra fent de lectora...

-És una cosa de parella que ve de la nostra experiència pròpia. Nosaltres agafam molts de llibres de la biblioteca i després van passant els filtres de recomanació dins de la pròpia parella i a la novel•la és la parella del Jordi és qui té els gusts més cosmopolites i per això li fa de negra lectora.

MAS INCLOU PORTUGAL A L'AGENDA

Una plataforma de cap a mercats emergents?

El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha inclòs Portugal a l'agenda indispensable de la internacionalització del país. Potser algú se'n sorprengui i pensi que a Catalunya no se li ha perdut res a Portugal. Res de més equivocat. Portugal és avui encara un interlocutor econòmic de primer ordre per a Catalunya i un dels principals receptors de les exportacions que fan les empreses catalanes. Però a més a més pot ser un aliat de primer ordre per a múltiples escenaris futurs, entre els quals s'inclou, per descomptat, la independència.

Portugal té i ha tengut una por molt més que òbvia a la invasió espanyola, que si bé no s'ha produït a nivell físic (excepte en els 80 anys del filipisme a cavall entre el segle XVI i el XVII) és una evidència des del punt de vista econòmic. I malgrat que tant uns com altres parlin de sintonia, i de bones relacions, la realitat del carrer és que als espanyols se'ls suporta com un mal menor. Una cosa diferent són els catalans, tot i que hi ha molta pedagogia a fer per explicar què és Catalunya i per recordar-los que els sacrificis catalans el 1640 són els que possibilitaren la seva independència. Però s'han fet passes notables i ara els comentaristes a la televisió es refereixen sempre al Barça com l'equip català, per posar només un exemple.

Amb aquests precedents cal pensar que és ben lògic que Portugal vegi bé la independència dels Països Catalans encara que no ho puguin manifestar. La independència suposaria debilitar Espanya i esvair fantasmes no tan llunyans (el 1975 encara es projectava una possible invasió de Portugal, tal com s'havia projectat durant la Guerra Freda i tal com es projecta encara a les acadèmies militars en les pràctiques). Per això és important que el president Mas vengui a fer pedagogia de com estam d'oprimits i de que el nostre és un model d'èxit que també pot beneficiar a Portugal. Perquè lògicament s'ha d'oferir el quid pro quo.

I què ens interessa que pot donar el contacte amb la presidència de la reública i amb el govern portuguès? D'entrada una visibilitat internacional del conflicte català. I després, anant a coses pràctiques i monetàries, pot ser la plataforma ideal perquè els nostres empresaris facin el salt de cap a economies amb creixements brutals com puguin ser l'angolenya i la brasilera. Angola és tot un món d'oportunitats per a empresaris emprenadors amb ganes de créixer i de sortir de la crisi i d'això, al país, en tenim una bona pila. I per als portuguesos, per què és bo projectar-se a través de Catalunya? Doncs per intentar entrar també en la via de l'Europa continental, a l'eix econòmic Barcelona-Lió-Milà i obrir-se les portes de cap al centre d'Europa. Portugal necessita ser-hi perquè com a país pobre de la Unió ha de poder conèixer, frenar i contrarestar les economies dels països de l'Est. Portugal s'hauria de convertir en interlocutor econòmic privilegiat de França, on viu una quantitat molt notable de portuguesos i on la indústria surera podria tornar a enviar nombrosos taps per a ampolles, igual que a Catalunya.

Portugal necessita entrar a Europa per la via continental, perquè la via tradicional londinenca sembla que el que fa és allunyar-los i aïllar-los una mica més. Per això és normal que dos governs de dretes de dos països amb moltes semblances i amb enemics comuns es trobin per parlar de futur. Catalunya hi té molt a guanyar si sap jugar les seves cartes i si troba la manera d'obrir-se a l'Atlàntic des de nous espais. I el port de Lisboa pot ser la sortida de cap a aquest nou món.