UN PAÍS INCULT

Fa no molts anys una enquesta feta entre els fills de les classes benestants franceses (especialment parisines) explicava que per a un 70% dels nens el moment més especial de la setmana era el dissabte a la tarda quan acompanyaven els seus pares a comprar llibres. El motiu era obvi, sempre els acabaven comprant algun llibre per a ells. Ja he contextualitzat des del primer moment quina era la població mostra de l'estudi, perquè segurament la mateixa estadística feta a qualsevol barriada donaria uns resultats ben diferents -seguint aquell vell precepte que assegura que hi ha mentides, grans mentides i estadístiques-. Doncs bé, aquesta és la gran diferència entre la dreta espanyola i la dreta francesa: el valor que té per a ells la cultura (i l'estat del Benestar). França és un país que té molts defectes, immensos, però també té moltes coses que cal imitar i aquesta és una. L'altra és la defensa aferrissada del seu cinema (i del cinema com a art). I el fet de ser inventors de frases lapidàries com aquella que deia que "Àfrica comença als Pirineus".

No sabem si l'Àfrica comença als Pirineus (hauríem de veure la gran concentració precisament nord-africana a les ciutats franceses), però sí que es pot dir que al Sud dels Pirineus, en aquest Estat que malauradament encara existeix i que s'anomena Espanya, hi ha una voluntat clar d'acabar amb la cultura. La cultura fa ciutadans lliures, que pensen per si mateixos, i la seva simple existència és quelcom que el Partit Popular vol evitar a marxes forçades. Com? Una de les maneres és apujant l'IVA de productes culturals com el llibre electrònic, el teatre, la música i el cinema. L'altra és ofegant els autònoms, entre els quals resulta que es troben bona part dels creadors culturals (empresaris teatrals, escriptors, guionistes, traductors, músics, cineastes...).

Atenció, potser Mariano Rajoy i els imbècils dels seus ministres ens semblen això, imbècils, però no ens hem d'equivocar, tampoc no són tan curts com ens imaginam. Rajoy i els seus amics només fan el que el gran poder vol. I és el gran poder el que vol un país incult, manejable i sense capacitat de pensar. Després, deixar el futbol i els toros amb el preu de l'IVA reduït sí que ha estat una maniobra pròpia de la imbecil·litat de Rajoy i els seus ministres. Ho haurien d'haver pujat tot i les protestes contra la pujada no haurien tengut el greuge comparatiu!

El que passa és que ara al PP potser la podadora se'ls acabarà girant en contra. Hi ha militars emprenyats. Hi ha policies emprenyarts. I funcionaris. I l'extinta i extingible classe mitjana i fins i tot els empresaris. Els seus votants estan començant a dir prou. Què és això de retallar-los novament el sou i ni tan sols poder anar al cinema a veure la darrera americanada de torn per espassar-se la ràbia? Rajoy ha trepitjat una línia vermella molt inestable que no és la de la cultura, sinó la de l'espectacle. El cinema i la música són dues de les accions evasives més practicades pel conjunt de la ciutadania, sense distinció de classes socials. Poden canviar els hàbits, les maneres de veure cinema, les pel·lícules escollides... però tothom hi va. I als concerts. Rajoy i els seus homes volen un país incult, però no han sabut (per sort) fer discriminacions i han fotut en el mateix sac tot plegat. I aquí s'han equivocat, perquè en aquest indret anomenat Espanya on els lectors són pocs (tot i que van augmentant), hi ha dues coses sagrades: la classe funcionarial -sobretot a Madrid- i determinats hàbits adquirits com el d'anar al cinema de tant en tant (o consumir-lo a casa). I ara sí que està començant a tocar allò que no sona.

I atenció perquè els autònoms en preparen alguna de sonada. I en són molts!

LA NECESSÀRIA REFORMA DEL PROGRAMA ERASMUS

El programa Erasmus (en molts llocs anomenat Orgasmus), juntament amb les companyies de baix cost (sempre i quan compleixis totes les seves absurdes normes), han estat, segons els experts, dues eines importantíssimes d'enfortiment del sentiment d'europeitat. Permeteu-me que discrepi. El programa Erasmus tal com està concebut en aquests moments és un bunyol de proporcions europees. Se suposa que aquest programa d'intercanvi havia d'afavorir una mobilitat entre estudiants i un coneixement de llengua i cultura de diferents territoris. Al final ha servit per estendre encara més l'anglès entre nens de casa bona que han decidit fer vacances lluny de casa a compte d'unes ajudes que pagam entre tots i de les quals no s'han d'oferir mai resultats. I han servit per generar tota una indústria de l'oci nocturn conegudes com les "Erasmus party" que han propiciat que en algunes ciutats europees s'hagi instaurat l'Erasmus Corner. És a dir, els estudiants venguts de fora es relacionen exclusivament entre ells, bàsicament en anglès, amb molta poca interacció amb la població local i un aprenentatge quasi nul de la llengua i la cultura del lloc on fan l'estada. Com tot hi ha notables excepcions (també hi ha brillants estudiants a les aules universitàries).

Què s'hauria de fer per millorar aquesta experiència i que l'Erasmus fos realment interessant: doncs començar pel de sempre, augmentar el nivell d'exigència. S'hauria de fer un curs en origen abans de marxar durant tot l'any anterior, de la llengua del territori que es pretén visitar. Així es garanteix que en arribar l'alumne perfeccionarà la llengua, no l'aprendrà. S'hauria d'instaurar un curs de llengua i cultura del país que es visita a les universitats d'arribada, obligatori per a tots els Erasmus, sigui quina sigui la titulació que vulguin cursar. No és possible que hi hagi gent que fa l'Erasmus, no aprengui la llengua, no aprengui res de cultura, ni tan sols llegeixi ni un sol llibre de l'indret on ha passat o sis mesos o no mesos de la seva vida. Si aquest curs no s'aprova amb més d'un 6 i més d'un 80% d'assistència a les classes, l'estudiant haurà de retornar la beca concedida en el programa de mobilitat. Així mateix també s'ha d'exigir la superació del 80% dels crèdits matriculats (que en cap cas no poden ser inferior al 50% d'un any lectiu normal). Perquè l'Erasmus suposa anar a continuar els estudis universitaris. Si no se superen, també que es tornin les beques.

I a canvi? A canvi les universitats han de fer bé la seva feina. Els programes dels estudis entre les universitats que tenen conveni han de ser homologables y convalidables sense cap mena de problemes entre un centre i un altre, amb programes semblants o complementaris. I els Erasmus han d'estar ben acollits i no tenir la sensació que són una càrrega més. I s'ha de fer tot el possible per la seva integració entre els estudiants normals.

I a casa nostra, com ha de canviar el programa Erasmus? D'entrada les universitats catalanes han de desaparèixer de la llista d'universitats que ofereixen la possibilitat d'aprendre espanyol. No s'ha d'enganyar ningú. A Catalunya bona part de les classes universitàries són en català (ho haurien de ser totes) i no s'ha de canviar de llengua perquè uns senyorets venguts de qui sap on volen aprendre espanyol. Tenen tota la resta d'Espanya per fer-ho. En molts de casos la culpa no és seva, sinó del fet que ningú no els ha informat de la realitat lingüística de Catalunya, però no tenen cap dret a imposar o a intentar imposar un canvi de llengua. És cert que molts deixarien de venir, però els que vendrien seria gent interessada pel català, o pel prestigi de les nostres universitats. I això és el que ens interessa. I després comença a ser hora de regular el sector de lleure. Festes, totes les que vulguin i un grapat més, però acompanyades de la responsabilitat de ser l'endemà a classe. Hi ha recursos suficients per fer-ho: la xarxa de lectors catalans pot oferir els cursos en origen per aquells estudiants que han de venir a Catalunya. I a les nostres universitats hi ha personal molt qualificat per fer el curs de llengua i cultura catalana per als Erasmus que arriben. Potser així començarem a explicar a Europa què és això de Catalunya. I qui no vulgui anar d'Erasmus o qui no vulgui venir, cap problema. Ara bé, a l'hora de marxar, que hi vagin només els que ho mereixen, amb unes bones beques, i que després la seva experiència repercuteixi en la nostra societat. Això sí que seria construir Europa.

VOLEU DIR QUE L'EXEMPLE ÉS PORTUGAL?

VOLEU DIR QUE L'EXEMPLE ÉS PORTUGAL?

Un estat amb una població civil que va cap a la fallida econòmica i moral

La dita aquella espanyola de "cuando las barbas de tu vecino veas pelar pon las tuyas a remojar", sembla més certa que mai. Ahir, en un espectacle de dimensions surrealistes si no fos perquè afecta a la nostra realitat més immediata, Rajoy va deixar la seva credibilitat totalment per terra (cosa que, sembla ser, una vegada més no importarà als seus votants) i va aprovar la pujada de l'IVA, l'afebliment de la democràcia i l'atac a ultrança a la classe treballadora (on incomprensiblement té un nodrit viver de vots). Doncs bé, més o manco és el mateix que es ve fent a Portugal des de fa bastant de temps.

I quines són les conseqüències directes: una depressió generalitzada, un tancament contínu de petites empreses, un atur desbocat, un consum sota mínims i una pobresa que es tradueix en un nombre cada vegada més gran de gent al carrer, demanant i remenant escombraries.

Una visió apocalíptica? No, una visió informada. L'altre dia informàrem que des de començaments d'any s'havien declarat en fallida econòmica 10.000 empreses i famílies. Afegim-hi dades: el consum de cervesa ha passat dels 68 litres per persona i any de l'any passat als 53 d'enguany litres per persona i any. La pujada de l'IVA n'és una de les explicacions directes. Més dades, l'atur a Portugal ha superat la xifra del 15%, quan tradicionalment estava per sota del 9% (és veritat que molt sovint les feines eren molt dolentes, però és que ara ja no hi ha ni aquestes feines). Les botigues de roba estan absolutament buides en rebaixes i les dones de fer feines que vivien a la perifèria de Lisboa han abandonat les seves feines perquè no poden pagar el transport per desplaçar-s'hi.

Un esment a banda mereix la universitat, amb unes de les taxes més cares de tota la Unió Europea. Cada any Portugal envia més de 100.000 universitaris a buscar-se la vida a l'estranger perquè aquí no hi ha oportunitats. Però és que enguany un 28% d'alumnes ha abandonat els estudis perquè no podien pagar el transport i les pujades de les matrícules. És a dir, Portugal està essent de cada vegada més una societat menys formada. La formació està marginant, com ja ve essent habitual, les carreres de lletres i els continguts culturals, perquè a l'Estat portuguès li interessa molt més tenir ciutadans adoctrinats que no ciutadans amb capacitat de pensar.

Anem als funcionaris. Se'ls va retallar la paga extra i la conseqüència directa va ser una davallada dràstica del consum que va provocar una allau de tancaments de botigues el febrer perquè ningú havia gastat res a les rebaixes de Nadal. I no ens enganyem, totes les famílies tenen de lluny o de prop un funcionari, perquè ho són els metges, els professors universitaris, els mestres d'escola, els policies, els bombers, els bibliotecaris.... tanta i tanta gent que no està treballant directament a l'administració pública, que la tragèdia afectà a tothom, com en el cas de l'Estat espanyol. A més a més, el tribunal constitucional ha dictaminat que aquesta mesura és il·legal i ara l'Estat els haurà de tornar els diners, que els funcionaris no gastaran i intentaran estalviar per quan els retallin directament el sou, que això sí que ho poden fer.

Anem per un moment al creixement de l'economia. Potser sí que es millora en alguns paràmetres macroeconòmics, però si Portugal compleix amb els homes de negre no és perquè es seus empresaris siguin hàbils en temps de crisi sinó perquè el conjunt de la població està fent sacrificis que s'han traduït en desnonaments, gent vivint al carrer i gent deixant-se morir per no haver de pagar les receptes. Aquí hi ha pensions de 213 euros que són les responsables directes dels 3.000 morts per setmana a finals de febrer, coincidint amb l'onada de fred.

Voleu dir que Portugal és el model? Potser és que el president Mas no es va passejar pels carrers de Lisboa quan va venir. De Rajoy no cal dir-ne res. Encara que s'hi hagués passejat no hauria entès res perquè els seus palmeros li haurien embenat els ulls. 

ENTREVISTA ANDREA ROBLES

Entrevista amb els escriptors valencians Andrea Robles, autors de "La visita del vent", feta el 9 de novembre del 2009 per a l'Espira.

“L’AP7 ha creat una falsa valencianització”

Andrea Robles són els autors de La visita del vent, una de les novel·les negres de l’any

S.BENNASAR. Fer aquesta entrevista és un rar privilegi. La feim a tocar de l’Octubre, Centre de Cultura Contemporània, en el cor de la València més catalana, la que varen erigir els homes i dones que acompanyaren Jaume I en la seva conquesta. I és un privilegi perquè no passa sovint que els llibres s’escriguin a quatre mans. Gregorio Royo i Maria Teresa Enrique són Andrea Robles, l’autoria que s’amaga al darrera d’una novel•la negra de les de tota la vida, amb sang i fetge i emoció fins al final, i que s’ha convertit en una de les sorpreses de la temporada, La visita del vent. Com a Andrea Robles contesten les nostres preguntes.

-Per què aquest seudònim?

-És un homenatge a la novel•la negra mediterrània, en primer lloc a l’Andrea Camilleri, que ret homenatge a Montalbán creant en Montalbano com a personatge i continuam el cercle amb Robles, la traducció de carvalho al castellà. És un homenatge a la novel•la mediterrània, que és la que ens inspira i la que ens agrada.

-Què suposa escriure a quatre mans?

-En el gènere negre hi ha una certa tradició, però sobretot el que implica és un exercici de tolerància i un debat constant en les diferents situacions. Nosaltres volíem que fos una novel•la molt oral, en la línia de l’Elmore Leonard, que té uns diàlegs molt bons i que és el que més hem assajat.

-És una novel•la negra amb una forta càrrega psicològica...

-Sí, volíem tractar el tema de l’ètica i que la configuració i la lluita contra el mal ho marcàs tot. I nosaltres som lectors de gènere negre i les nostres referències demanaven aquesta càrrega psicològica i evidentment la intertextualitat forma part de l’essència de la novel•la, que està farcida d’homenatges i influències.

-Hi ha una notable tasca de descripció del País Valencià i de la seva societat mutable, especialment pel que es refereix a l’àmbit agrícola...

-Clar, és que la societat del país valencià és dual, hi ha la gent del poble i de la societat i hi ha la sensació que els dels pobles no són de València i manco si parles valencià, quan avui en dia, amb la societat globalitzada, València ho és tot i a Gandia o Oliva et pots trobar els mateixos problemes. Nosaltres no podíem no parlar d’aquesta realitat perquè la coneixíem i coneixem la ciutat vivint al camp i hem vist la transformació de la ciutat i a la vegada com el camp s’està buidant perquè l’agricultura tradicional se n’ha anat en orris, la taronja està arruïnada i el llaurador no té perspectives. S’està produint una brutal conversió del camp en sòl urbà i això és el que s’està transformant.

-En la vostra novel•la hi ha alguns moments de road-movie, molt a l’estil de Jaume Fuster a “La Corona valenciana”. És la millor manera per mostrar el país?

-Bé, de fet nosaltres citam a Jaume Fuster al principi. Nosaltres li donam molta importància a l’autopista perquè el País Valencià és allargat i la gent dels pobles veïns sovint no té cap contacte. L’AP7 ha creat una falsa valencianització i el viatge típic és del Nord al Sud, encara que a la novel•la de Fuster sigui a la inversa.

-El vostre llibre ha estat editat a una editorial petita i de cop i volta enguany l’hem pogut veure com un dels més demanats a les biblioteques de Catalunya a l’estiu...

-Sí. La veritat és que no havíem fet cap publicitat especial. Havíem enviat el llibre a Negra i Criminal i des d’aquí ens van recomanar que en féssim arribar un a n’Àlex Martín i un altre al Jordi Canal i la nostra sorpresa va ser que l’agafassin per a les biblioteques perquè això significa que arriba a molts lectors. El llibre ja havia estat finalista d’un premi Ciutat d’Alzira, o sigui que el que sí que podíem dir és que ja havia agradat a públics molt diferenciats.

-Allò que sol passar amb la novel•la negra és que una vegada iniciat el ritme ja no es para. Per a quan noves aventures de la mà d’Andrea Robles?

-Bé, hi ha un segon llibre per al 2010, però encara hi ha alguns detalls que s’han de discutir. El que sí que tenim clar és que mantendrem al protagonista.

-Un protagonista singular, perquè fins ara coneixíem als negres escriptors, però el vostre agent de l’ordre té a una negra fent de lectora...

-És una cosa de parella que ve de la nostra experiència pròpia. Nosaltres agafam molts de llibres de la biblioteca i després van passant els filtres de recomanació dins de la pròpia parella i a la novel•la és la parella del Jordi és qui té els gusts més cosmopolites i per això li fa de negra lectora.

MAS INCLOU PORTUGAL A L'AGENDA

Una plataforma de cap a mercats emergents?

El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha inclòs Portugal a l'agenda indispensable de la internacionalització del país. Potser algú se'n sorprengui i pensi que a Catalunya no se li ha perdut res a Portugal. Res de més equivocat. Portugal és avui encara un interlocutor econòmic de primer ordre per a Catalunya i un dels principals receptors de les exportacions que fan les empreses catalanes. Però a més a més pot ser un aliat de primer ordre per a múltiples escenaris futurs, entre els quals s'inclou, per descomptat, la independència.

Portugal té i ha tengut una por molt més que òbvia a la invasió espanyola, que si bé no s'ha produït a nivell físic (excepte en els 80 anys del filipisme a cavall entre el segle XVI i el XVII) és una evidència des del punt de vista econòmic. I malgrat que tant uns com altres parlin de sintonia, i de bones relacions, la realitat del carrer és que als espanyols se'ls suporta com un mal menor. Una cosa diferent són els catalans, tot i que hi ha molta pedagogia a fer per explicar què és Catalunya i per recordar-los que els sacrificis catalans el 1640 són els que possibilitaren la seva independència. Però s'han fet passes notables i ara els comentaristes a la televisió es refereixen sempre al Barça com l'equip català, per posar només un exemple.

Amb aquests precedents cal pensar que és ben lògic que Portugal vegi bé la independència dels Països Catalans encara que no ho puguin manifestar. La independència suposaria debilitar Espanya i esvair fantasmes no tan llunyans (el 1975 encara es projectava una possible invasió de Portugal, tal com s'havia projectat durant la Guerra Freda i tal com es projecta encara a les acadèmies militars en les pràctiques). Per això és important que el president Mas vengui a fer pedagogia de com estam d'oprimits i de que el nostre és un model d'èxit que també pot beneficiar a Portugal. Perquè lògicament s'ha d'oferir el quid pro quo.

I què ens interessa que pot donar el contacte amb la presidència de la reública i amb el govern portuguès? D'entrada una visibilitat internacional del conflicte català. I després, anant a coses pràctiques i monetàries, pot ser la plataforma ideal perquè els nostres empresaris facin el salt de cap a economies amb creixements brutals com puguin ser l'angolenya i la brasilera. Angola és tot un món d'oportunitats per a empresaris emprenadors amb ganes de créixer i de sortir de la crisi i d'això, al país, en tenim una bona pila. I per als portuguesos, per què és bo projectar-se a través de Catalunya? Doncs per intentar entrar també en la via de l'Europa continental, a l'eix econòmic Barcelona-Lió-Milà i obrir-se les portes de cap al centre d'Europa. Portugal necessita ser-hi perquè com a país pobre de la Unió ha de poder conèixer, frenar i contrarestar les economies dels països de l'Est. Portugal s'hauria de convertir en interlocutor econòmic privilegiat de França, on viu una quantitat molt notable de portuguesos i on la indústria surera podria tornar a enviar nombrosos taps per a ampolles, igual que a Catalunya.

Portugal necessita entrar a Europa per la via continental, perquè la via tradicional londinenca sembla que el que fa és allunyar-los i aïllar-los una mica més. Per això és normal que dos governs de dretes de dos països amb moltes semblances i amb enemics comuns es trobin per parlar de futur. Catalunya hi té molt a guanyar si sap jugar les seves cartes i si troba la manera d'obrir-se a l'Atlàntic des de nous espais. I el port de Lisboa pot ser la sortida de cap a aquest nou món. 

CULTURA O CULTURETA?

Aquest cap de setmana el facebook ha estat la font d'informació d'algunes notícies preocupants. Dissabte l'Elena Serra ens informava a mi i al Jordi de Manuel que tenia immenses dificultats per trobar els nostres llibres a València. Diumenge l'editorial Meteora ens comunicava que no seria a la setmana del llibre en català pels elevats preus que es fan pagar. Les dues notícies em mouen a escriure aquesta reflexió avui, 9 de juliol, el dia en què si el nostre fos un país més civilitzat, Salvador Iborra hauria fet 34 anys. Moltes de vegades dèiem que ens havíem fet escriptors (perdó, ell poeta) perquè és l'únic ofici on als 45 anys encara ets una jove promesa, i per tant el fracàs arriba més tard i sempre tens una última oportunitat. Salvador Iborra fou assassinat el dia 29 de setembre del 2011 i pocs dies després els seus llibres eren introbables a moltes llibreries. Ja sabeu, aquelles coses que passen després de la mort, amb la salvedat que moltes de vegades els seus llibres també foren introbables (especialment el segon) quan ell era en vida. És la misèria d'aquest país que sovint se sembla més a una païssa que a cap altra cosa. Ara que penso en això em ve al cap una de les millors piulades dels darrers temps a la xarxa: "correu a acabar-vos el Ray Bradbury, que heu de llegir-vos Pa Negre". L'autor o autora condensava en aquella frase quelcom que passa molt a la nostra cultureta: hem de llegir-nos el llibre del darrer mort per semblar qui sap què.

Tornem per un moment a la tragèdia feisbuquera dels darrers dies. El problema de la distribució dels nostres llibres (vull dir dels autors catalans) és que és molt poca la gent que es creu que això nostre és un sol país. Trobar els llibres a València deu ser una odissea, certament, però em pregunto què passaria si féssim la mateixa prova a Barcelona. O què passaria si anàssim a buscar llibres d'autors del País Valencià a Barcelona (o de Lleida, ep, no cal anar molt lluny). El resultat de l'enquesta seria encara més decebedor.

El problema de la nostra cultura és estructural. Tenim uns magnífics escriptors, uns molt bons lectors, uns extraordinaris editors (en conjunt) i uns bons llibreters (en conjunt). I què és el que falla? Doncs el de sempre, que no ens creiem aquesta excel·lència nostrada i que els grans grups editorials, en general, tampoc. I per això prefereixen ocupar l'espai de les llibreires (a les quals ofeguen) amb piles i piles de llibres que sovint són traduccions de volums que no passaria res si no es traduïssin a la nostra llengua perquè no ens aporten res. I després tenim una política de distribució molt complicada que no afavoreix per a res la visibilitat dels llibres fets al país.

Encara m'atreviria a afegir que la nostra llengua compta amb dues administracions clarament hostils i amb una altra que ha pactat amb el mateix partit dels hostils. Ep, això no vol dir que abans estiguéssim millor, com a mínim el Govern de la Generalitat actual té molt clar què s'ha de fer amb el tema de la llengua. Passa que sempre és molt millor, més efectiu i més espectacular poder inaugurar vés tu a saber què a quin coi de lloc que no pensar en com promocionar la Cultura, en majúscules a tot arreu del territori. Sembla que llueix més la cultureta d'aparador. Fan falta més ajudes per comercialitzar els llibres, per vendre'ls i per augmentar el nombre de lectors i cal recordar que la cultura també és una indústria que crea llocs de feina i que a més a més genera valor afegit.

Per això la situació al voltant de la setmana del llibre en català em sembla encara més inaudita. Canviar la ubicació era imprescindible. Fer-la retornar al centre de la ciutat (sembla mentida, però la Ciutadella per a alguns és una excursió implantejable) serà sens dubte tot un encert, però s'havia d'haver optat de nou pel llibre de fons i per un estand únic, central, amb una programació cultural de nivell i una oferta lúdica complementària important: és a dir, que qui es volgués cruspir un frankfurt tot sentint alguns bons poetes o sentint un debat sobre Ausiàs March, la novel·la negra o la historiografia més actual, per posar només un exemples, ho pogués fer. Amb un servei de guarderia on deixar els nins mentre es remenen llibres, amb activitats infantils, concerts i sobretot amb alguna cosa que faci irresistible aquesta cita per als joves del país. Un sol espai on tots els llibres hi siguin, independentment de qui els hagi editat, perquè tothom té dret a vendre i més en dates com aquestes. La setmana del llibre en català hauria de ser el gran esdeveniment cultural del país i de la capital, hauria de ser quan Barcelona i Catalunya projectassin el que serà normal el dia després de la independència. Però em sembla que un cop més l'hem esguerrada i que haurem d'esperar a ser morts perquè els nostres llibres es venguin. Val més això que posar-se a escriure com la Camilla Lackberg.

EL CÀNON I LA BIBLIOTECA

La no adquisició d'alguns clàssics publicats recentment per editorials catalanes ha servit per estimular una de les més interessants i vívides campanyes de política cultural dels darrers temps. Francesc Foguet i Enric Pujol publicaren el manifest "Clàssics catalans a les biblioteques de la Generalitat" i la seva reacció -i la sensibilitat de la Carme Fenoll, cap del servei de Biblioteques- ha motivat que s'estigui parlant del cànon que tota biblioteca hauria de tenir, i que se fixaria, si fa no fa, al voltant dels 50 títols.

Això del cànon sempre ha estat quelcom engrescat, però al cap i a la fi som així de volubles i als humans ens agrada fer llistes. Harold Bloom ha venut bastants llibres amb el seu cànon occidental i a les universitats i altres indrets similars els cànons han facilitat per una banda evitar haver de pensar en programes nous i innovadors cada any, i de l'altra han servit per homogeneitzar més o manco uns determinats estudis arreu del territori.

En principi, els cànons no són dolents sempre i quan estiguin ben fets. Per què? Doncs perquè es tracta de conciliar gustos, importàncies i altres criteris subjectius de gent molt diferent. Per això un cànon és el més semblant a un acord de pau: uns pocs guanyen i tots els altres perden. Però en base a aquest cànon i a partir d'ell es poden fer moltes coses.

Tot i això, hi ha algunes coses que ens hem de plantejar al voltant d'aquest cànon. Perquè és clar, per exemple, jo al cànon inclouria "Mort de Dama" o "L'àngel rebel" de Villalonga i no hi inclouria "Bearn"... i així amb molts altres llibres, però sobretot, crec que hauríem de crear un cànon de clàssics-clàssics (50 llibres anteriors al 1880, per exemple), i un altre cànon de 50 llibres posteriors a aquesta data. Per al final fixar-ho en més o menys cent llibres que tota biblioteca hauria de tenir. I que haurien de fer l'esforç perquè tot usuari llegís.

Aquí hi ha la clau de l'assumpte. Si les biblioteques tenen els llibres i després ningú no els llegeix, haurem fet el negoci de na Peix Frit. I això és el que no ens podem permetre com a país. Hem de pensar en fer tot el possible perquè aquest cànon sigui bo, interessant, encertat, compensat territorialment entre totes les terres de parla catalana que conformen de forma unitària la literatura en llengua catalana i hem de fer tot el possible perquè la gent el llegeixi i se'l faci seu. Les biblioteques catalanes són la punta de llança de la cultura a tot el territori i és amb plans de lectura innovadors i efectius que es farà avançar el país. No hem de tenir molts lectors (també, sí, és clar), sinó millors lectors.

Una altra qüestió a banda és què fer amb les editorials que a tot el conjunt del territori s'arrisquen a publicar clàssics (nostrats o d'altres llengües). Aquestes editorials haurien de tenir un mecanisme especial de protecció, unes vendes mínimes garantides (institucionals) que garanteixin que continuarà havent-hi valents disposats a arriscar i a enriquir el patrimoni de lectures dels seus conciutadans. Ara bé, cal no exigir als bibliotecaris coses que van més enllà de les seves funcions i per a les quals no tenen pressupost. Moltes de vegades fan autèntics miracles. Tot i això, ells són els primers que han de perdre la por als nostres clàssics, que els han de conèixer i estimar. Només així els divulgaran com fan quan s'enamoren d'un llibre. I creiu-me, no hi ha res de més persuasiu que un bibliotecari o un llibreter fascinat per un llibre. Meam si es tornen a enamorar dels nostres clàssics.