dijous, 21 d’abril de 2011

MÚSICS QUE ESCRIUEN, UN BON REPORTATGE

REPORTATGE
JORDI TORRENTS

Maleïts músics que Escriuen

Bob Dylan, Nick Cave, Mica P. Hinson i els seus sequaços

El 1960 Bob Dylan va escriure uns poemes, els manuscrits dels quals es van subhastar el 2005 a Christie's de Nova York Foto: STEPHEN CHERNIN.
Hinson escriu amb el lirismemelancòlic de la seva música
Bob Dylan va escriure ‘Tarántula'el 1966, una obra complexa
Una coberta d'una novel·la que recorda les rústiques revistes pulp i que signa un dels músics més addictius dels darrers anys, Mica P. Hinson, potser no triomfarà a les llistes de vendes, però ens recorda que hi ha músics que saben escriure més enllà de lletres de cançons més o menys apanyades. Una nouvelette, tal com la defineix Hinson, de tot just un centenar de pàgines però escrita amb el lirisme melancòlic de la seva música, una història de perdedors, de supervivència, una clàssica road movie de noi i noia en un viatge carregat de preguntes.
Vaig veure Hinson fa un parell d'anys al Festival de Benicàssim, on va vèncer i convèncer amb el seu aire d'alumne aplicat, tímid i que s'ha d'anar posant bé les ulleres amb el dit, més que res per tenir alguna cosa a fer amb les mans. Rere el seu aspecte fràgil i miop s'hi amaga una mena de Buddy Holly elèctric i orquestrat, però també un jove Dylan auster i detallista. La música de Hinson es mou entre tics lo-fi i d'altres més barrocs, i la seva escriptura també. No voy a salir de aquí és el seu debut literari, que, curiosament publica traduït al castellà l'editorial Alpha Decay (en la seva deliciosa col·lecció Héroes Modernos, que es defineix com una sèrie amb ànim corrosiu i vocació punk), sense que als Estats Units ningú s'hi hagi fixat per editar-lo en l'anglès original.
El rostre de nen bo de Hinson enganya, i als seus 29 anys té un currículum en què apareixen paraules com aradrogues, presó i rodamón. La música és, per a ell, un element de redempció. La literatura, la companya fidel. En un moment de la seva vida s'ho va arribar a vendre tot per pagar-se l'addicció, fins i tot la guitarra. Bé, gairebé tot, ja que sempre va conservar una vella màquina d'escriure, una Royal dels anys trenta que considera la seva millor amiga. Amb ella va escriure No voy a salir de aquí fa ja vuit anys, quan treballava en una pizzeria i passava més hores begut que no serè. El manuscrit va acabar en una capsa, fins que Jaime Hernández, director de la discogràfica de Hinson a Espanya (Houston Party) va parlar amb la gent d'Alpha Decay.
Fruit de la casualitat
Com en la trista història de John Kennedy Toole (que es va suïcidar sense editor per a la seva conxorxa d'enzes), una sola còpia del llibre i a màquina requeria una tasca de reescriptura. Ho va fer la mateixa dona de Hinson i ho va traduir Miquel Izquierdo, que, curiosament, ja ho ha fet amb altres músics escriptors com Bob Dylan i Nick Cave. La seva novel·la, doncs, és gairebé fruit d'una casualitat, ja que aquella capsa conté fins a quatre llibres més, així com centenars de poemes i contes. Hinson no és un escriptor. Hinson escriu. I si algú li esmenta aquella etiqueta del rock literari, arrufa el nas, tot i que una certa connexió amb Dylan i Cave és més que evident. A ell li agrada el so de les tecles de la màquina, un ritme que li recorda un combat de boxa. I així és feliç, tot i que un accident de cotxe li va deixar unes seqüeles físiques que li impedeixen escriure amb la mateixa soltesa gaires hores. Una paradoxa en la seva vida, ja que la limitació física va acompanyada d'una medicació que, explica, el deixa en un estat mental ideal per escriure. I quan escriu, beu de Kerouac, de la Bíblia, de Hemingway o de Hunter S. Thompson, amb una història atemporal sobre vides perdudes que, com totes, busquen i busquen.
En cap cas parlem d'un moviment, una moda o un estil literari, però la connexió de Hinson amb altres músics escriptors és més que evident, i potser els vincles més directes són els de Cave i Dylan. Tendim a construir vides imaginàries al voltant de personatges que no coneixem, però que formen part de la nostra vida. Personatges que, en boca d'altres, sentim ultratjats, com si ningú més hi tingués dret. Això em passa amb Nick Cave, amb cançons que m'han acompanyat tota la vida, amb estripades, crits atàvics però també amb lirisme i suavitat de nus a la gola i llagrimeta traïdora. Quan Cave va escriure una primera novel·la (Y el asno vio al ángel) vaig pensar que el llaç s'estrenyia encara més: poca gent parlava d'aquella joia, escrita en la seva etapa berlinesa –amb una mena de reconversió com la que hi va viure Bowie de la mà de Brian Eno– i tot un descens a allò més primitiu, feréstec i colpidor de la condició humana.
Cave ens presenta la història d'Euchrid Eucrow, un personatge nascut amb malformacions físiques però amb una sensibilitat extraordinària. Eucrow viu en una comunitat dominada per una estricta secta i conviu amb obsessions, pors, demència i la recerca d'un aixopluc, tal com fan els protagonistes de Hinson. El llibre, però, va quedar gairebé en un segon pla quan es va publicar, ara fa 21 anys (en castellà, però, el 1991, a Pre-textos). Potser és per això que el músic australià va esperar fins al 2009 per tornar-hi, amb La mort d'en Bunny Munro(aquesta, sí, en català, a Empúries), que ens narra la història d'un camí d'evasió i autodestrucció d'un venedor ambulant de cosmètics quan se li suïcida la dona. El seu fill, fins llavors un nen tímid de nou anys, haurà també d'aprendre com sobreviure en un món que Cave ens presenta brut i sòrdid. Tot i ser dues obres d'aquelles que gairebé et fan mastegar pols, Cave, fa anys que viu al sud d'Anglaterra, en un poblet de fred etern, platja de pedres, hotels decadents i paisatge emboirat com el que un pot detectar a Atlantic City o a qualsevol punt de la costa catalana en un hivern esquitxat només amb grupets de jubilats arrecerats i amb tot el temps del món. Allà, Cave hi fa vida familiar i, amb horari d'oficina, recluta les seves males llavors per regalar-nos noves entregues musicals (amb els Bad Seeds i amb Grinderman, projecte paral·lel de blues destraler i deliciós) i escriu. Això sí, tampoc en vol saber res de l'etiqueta de rock literari.
L'altre gran nom que vincula els dos mons és el de Bob Dylan. Etern candidat al Nobel de literatura, tot i que la seva única incursió a la ficció és un llibre gairebé maleït. A l'hora de parlar de rock i literatura obvio les autobiografies, ja que en molts casos estan escrites per terceres persones (amb tot, Cròniques, del mateix Dylan, és meravellós). L'únic llibre del de Duluth és Tarántula (n'hi ha una edició fabulosa de Global Rythm en castellà del 2006), escrit el 1966, però que no es va publicar fins al 1971. Mentrestant, i això que no existia internet, van circular còpies pirata, fotocòpies maldestres d'uns textos que eren el complement perfecte per entendre el trencament de Dylan amb l'etiqueta folk i la seva catarsi elèctrica.
Tarántula ens parla de l'imaginari dylanià i ho fa amb tècniques que van del monòleg interior a l'escriptura automàtica, passant per la combinació de vers i prosa en un constant experiment. Que ningú hi busqui una història, i si n'hi ha una és la d'un tímid cantautor que un dia va regalar al món una obra mestra (el doble discBlonde on blonde) i va guarnir-se amb una màscara d'altivesa i genialitat que mai ha abandonat.
En territori espanyol o català, hi trobem parents de Dylan, Cave i Hinson. L'asturià Nacho Vegas va treure el nas al món musical amb formacions vinculades al noise com Eliminator Jr. i Manta Ray, però ja fa més d'una dècada que actua sol, amb un corpus discogràfic consistent. Vegas té el seu particular Tarántula, un compendi de relats, monòlegs (mot desprestigiat pels paios amb paret de totxo vermell al darrere) i poemes: Política de hechos consumados (Limbo Starr, 2006), que evoca la narrativa de Dennis Cooper i Bret Easton Ellis, però també els viatges al manicomi de Leopoldo María Panero, amb un grapat de pàgines violentes, tendres, ferides, inundades per les esferes invisibles d'un Moby Dick alternatiu i amb la capacitat de llançar-nos un punch directe al fetge per, passats uns segons, venir-nos a consolar.
L'exemple en català
En català, el màxim exponent és el mallorquí Joan Miquel Oliver (líder dels Antònia Font, aquell grup amb nom de venjança), amb el llibre El misteri de l'amor, que en la seva primera edició va tenir l'honor d'incloure una nota de l'editorial Empúries desentenent-se de les normes de puntuació seguides per l'autor. Aquesta nota, ja de col·leccionista, va desaparèixer, però era una declaració de principis sobre la intenció d'Oliver de deixar que la paraula fluís lliure, sense límits, trenant la vida de dues parelles en què el menys important és la vida de les dues parelles. Joan Miquel Oliver escapça la literatura i engendra un llibre que és bo pel que té de mal escrit.
A Hinson, Cave, Dylan, Vegas i Oliver els podrien acompanyar altres noms, com el príncep de l'undergroundespanyol, Javier Corcobado; Steve Earle (un Springsteen en maleït); Jim Morrison, Leonard Cohen; Lou Reed; l'inclassificable Mark Oliver Everett (és a dir, Eels), la Rimbaud del rock, Patti Smith; o el camaleònic David Cap Parlant Byrne amb els seus diaris de bicicleta. I tots, amb obres centrades en els mateixos als quals dedica Hinson el seu debut. Els perduts.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada