dijous, 28 d’abril de 2011

L'article de Llorenç Capellà

Opinió | Llorenç Capellà

Sant Jordi i un combat de boxa

Llorenç Capellà | 28/04/2011 | Vistes: 30
El dia de Sant Jordi va fer noranta-cinc anys del combat de Cravan amb Jack Johnson a Barcelona. No va coincidir amb la venda de llibres al carrer perquè aquest costum és de deu anys més tard, del vint-i-sis. L'enfrontament entre Cravan i Johnson va ésser el setze, sense llibres al carrer, però sí amb roses. El costum de regalar roses -sempre vermelles- va ésser una iniciativa de la Mancomunitat, que tot just feia dos anys que funcionava. Però en certa manera el llibre estava representat per Cravan, perquè ell mateix era pura literatura. M'entretinc fullejant-ne un, de llibre, escrit i dissenyat per Arroyo, i em fixo en la fotografia del programa de mà del combat: Cravan contra Johnson, amb una bossa de cinquanta mil pessetes per al guanyador! Una fortuna, si tenim en compte que els jornals de deu hores oscil·laven entre la pesseta de les jornaleres i les tres dels jornalers. El combat es va celebrar a la Monumental, la plaça de braus que a partir de l'any qui ve Portabella i els seus dedicaran a fira dels encants o no sé què, i que va ésser inaugurada l'any de la institucionalització de la Mancomunitat. El combat no va ésser un combat de boxa, sinó pura literatura. 

Cravan havia arribat a Barcelona tot fugint de la guerra que assolava Europa. Va arribar-hi amb la pròpia biografia per equipatge. Nebot d'Oscar Wilde, editor i redactor de la revista Maintenant, que venia amb un carretó pels carrers de París perquè odiava les llibreries, precursor del dadaisme, poeta, amant de moltes amants... D'altra banda, Jack Johnson era descendent d'esclaus i va ésser el primer negre que va guanyar el títol mundial dels pesants. A la Monumental s'hi reuniren cinc mil espectadors enfervorits, que abandonaren la graderia sense saber què havien de pensar. Johnson va guanyar en el sisè assalt, per KO, però encara no s'ha esbrinat si Cravan va caure a causa d'un ganxo o si va aprofitar el cop per allargar-se i esperar, d'allargat, que sonés el gong. En qualsevol cas la llegenda d'ambdós continuava creixent. Una, la de Johnson, en convertir-se en estendard de la lluita contra la discriminació racial i en el malson d'un escriptor com Jack London, declarat socialista, que no podia acceptar la supremacia negra ni tan sols en el quadrilàter. L'altra, la de Cravan, alimentada per ell mateix. Va viure intensament, Cravan, tot allò que somiava i pensava escriure i, naturalment, els dies passen de pressa i ja no va tenir temps de posar-s'hi. Era l'antítesi del literat mal de moure. És a dir, una glopada d'aire fresc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada