Tu també hi eres, això em van dir
Sant Jordi és una diada de varietats, de roses, fins i tot fetes amb materials reciclats, i naturalment de llibres Foto: ORIOL DURAN.
Notícies relacionades
L'acte de solidaritat amb el Japó va ser elegant i emotiu, molt adequat per a la finalitat prevista
Hauria volgut titular la crònica amb un Tu, tots, tothom, som solidaris amb el Japó, o una cosa així. És evident que no hi hagués cabut. I tampoc no sabia si tu hi series. Comencem pel principi, però. Divendres Sant, el diari va tancar i era l'únic dia de festa que tindria en tota la Setmana Santa. Un dia ideal per anar a fer el pixapins, però la climatologia m'ho va impedir. L'alternativa va ser estabornir-me al sofà contra quatre grans clàssics de la cinematografia amb homenots vestits amb faldilletes. Homenots no a la manera de Josep Pla, sinó a la manera del Hollywood dels anys cinquanta: Els deu manaments, Quo Vadis, Ben Hur i Espartac, així, gairebé simultàniament, van provocar un zàping en llatí i en tecnicolor.
Superada la sobredosi de films de romans –i la temptació peregrina d'anar pel carrer amb faldilletes i xancletes i, tot i això, sentir-me tan home com Charlton Heston, Kirk Douglas i Robert Taylor–, la veritat és que ahir vaig sortir aviat de casa amb ganes de gaudir del carrer, amb un cel blau travessat per núvols en format borrissol que potenciaven l'efecte 3D. Mirant el cel em vaig adonar que, de banderes als balcons, gairebé cap i, de fet, algunes més del Barça que no pas senyeres.
I vaig arribar a la rambla Catalunya, passejant amb la moto, una mica com Nanni Moretti recorre Roma en Vespa a Caro diario. La pluja recent proporcionava una agradable sensació de net, poc habitual a Barcelona. Les parades eren tot just instal·lades (amb plàstics amagats sota, per si plovia), i l'Eixample era un desert ciutadà, típic de dia de festa. Vaig enfilar rambla Catalunya amunt, i em va arribar una agradable aroma de rosa barrejat amb la frescor que el matí encara conservaria una estoneta. Em vaig adonar de la varietat de roses: varietat de colors, però també de formes, textures i materials. Es venien roses de flor natural, com les de sempre, amb predomini de les vermelles. I també de caramel, i liofilitzades, i seques, i de fusta, i de fang, i de seda, i d'altres teles, i de ceràmica, i de goma ensucrada comestible, i de paper de diverses menes, i en miniatura, i de punt de llibre, i de penjoll i arracades a joc, i estampades en samarretes, i en bosses per dur llibres, i aprofitant elements de reciclatge... I la varietat també afectava els venedors: senyores amb aire professional, personatges marginals, amb una gorra en què es llegia“España”, que llançaven un reclam amenaçador amb veu rogallosa, i artesans alternatius i molta jovenalla que pretenia aconseguir un ajut per al viatge de final de curs o per a l'associació escolta a la qual pertanyen, molts amb mocadors de coll bicolors i, fins i tot, quatre nois vestits de cavaller.
Encara no eren les onze, i la circulació humana ja era espessa com la beixamel que cuina la iaia per als canelons de Sant Esteve. Tots plegats patíem per si l'assistència massiva de badocs es diluïa en aigua de pluja. Però no. L'artèria principal de la diada de Sant Jordi, la que va des de la girafa ajaguda a la confluència de rambla Catalunya amb la Diagonal, baixa fins a la plaça Catalunya, amb l'afegit en paral·lel de passeig de Gràcia, i enfila Rambles avall fins a Colom, aquesta via va estar tot el dia atapeïda, com una cinta transportadora d'humans que fan fotos, observen els autors com si fossin animalons exòtics, parlen com habitants de Babel i compren poc. Era aviat, és cert, però poca gent duia roses i llibres a les mans.
De cop, com un xàfec, va arribar un moment en què només veia cares, i mares que empenyien cotxets de criatura, i gossos, i ciclistes... Ja no podia accedir a les parades de llibres, encara més variats que les roses. Tocava canvi d'escenari.
Va ser l'hora d'anar fins a l'entorn de la Sagrada Bastida, perdó, la Sagrada Grua. Tampoc. A veure si a la tercera...: la Sagrada Família, ara! Allà hi havia la gernació de turistes habitual, sorpresos pels nombrosos agents de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d'Esquadra, que marcaven una frontera dura. Era lògic, l'espai havia d'acollir, poc després de les dotze, un acte solemne, cerimoniós i molt japonès de solidaritat amb el poble nipó. Les màximes autoritats, encapçalades pel president Mas i l'alcalde Hereu, i diversos representants japonesos (ambaixador i cònsol, entre altres) van assistir a una manifestació institucional de suport al Japó i d'unió cultural. En menys d'una hora hi va haver lectura de poemes, música, dansa i parlaments. Un encert. (Més informació a la pàgina 27, a càrrec de Mireia Rourera).
D'allà vaig anar fins a l'Fnac de l'Illa Diagonal. Després de l'acte de solidaritat volia arguments per sumar i vaig buscar Joana Brabo, micropoeta i èxit a la xarxa amb el poema Tu, tot, tothom, tothora. Al carrer, però en un racó acollidor, engrescava el públic passavolant a recitar el seu poema davant un micròfon. Força ho feien. “Som tutututeros, i no tenim ni por ni vergonya”, deia la poeta. “Us deixo fer-me fotos, però, sisplau, compreu-me el llibre, perquè sóc tan pobre que ni puc estar en crisi”, hi afegia. I els signava amb tampons. El muntatge que van fer a l'APM de Brabo recitant a L'hora del lector l'han vist al Youtube més de 450.000 persones. Un monument a la senzillesa que assoleix l'èxit de públic, com les obres juvenils amb fons d'autoajuda d'Albert Espinosa que, a pocs metres de Brabo, havia de deixar sense firma una vintena de lectors que esperaven torn. L'agenda de Sant Jordi és estricta. Més que les isòbares dels homes del temps que, per sort, l'erren. No ho vaig veure tot, ni tothom, però em van dir que tu hi eres. I visca el Japó.
Darrera actualització ( Diumenge, 24 d'abril del 2011 02:00 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada