Aquest cap de setmana el facebook ha estat la font d'informació d'algunes notícies preocupants. Dissabte l'Elena Serra ens informava a mi i al Jordi de Manuel que tenia immenses dificultats per trobar els nostres llibres a València. Diumenge l'editorial Meteora ens comunicava que no seria a la setmana del llibre en català pels elevats preus que es fan pagar. Les dues notícies em mouen a escriure aquesta reflexió avui, 9 de juliol, el dia en què si el nostre fos un país més civilitzat, Salvador Iborra hauria fet 34 anys. Moltes de vegades dèiem que ens havíem fet escriptors (perdó, ell poeta) perquè és l'únic ofici on als 45 anys encara ets una jove promesa, i per tant el fracàs arriba més tard i sempre tens una última oportunitat. Salvador Iborra fou assassinat el dia 29 de setembre del 2011 i pocs dies després els seus llibres eren introbables a moltes llibreries. Ja sabeu, aquelles coses que passen després de la mort, amb la salvedat que moltes de vegades els seus llibres també foren introbables (especialment el segon) quan ell era en vida. És la misèria d'aquest país que sovint se sembla més a una païssa que a cap altra cosa. Ara que penso en això em ve al cap una de les millors piulades dels darrers temps a la xarxa: "correu a acabar-vos el Ray Bradbury, que heu de llegir-vos Pa Negre". L'autor o autora condensava en aquella frase quelcom que passa molt a la nostra cultureta: hem de llegir-nos el llibre del darrer mort per semblar qui sap què.
Tornem per un moment a la tragèdia feisbuquera dels darrers dies. El problema de la distribució dels nostres llibres (vull dir dels autors catalans) és que és molt poca la gent que es creu que això nostre és un sol país. Trobar els llibres a València deu ser una odissea, certament, però em pregunto què passaria si féssim la mateixa prova a Barcelona. O què passaria si anàssim a buscar llibres d'autors del País Valencià a Barcelona (o de Lleida, ep, no cal anar molt lluny). El resultat de l'enquesta seria encara més decebedor.
El problema de la nostra cultura és estructural. Tenim uns magnífics escriptors, uns molt bons lectors, uns extraordinaris editors (en conjunt) i uns bons llibreters (en conjunt). I què és el que falla? Doncs el de sempre, que no ens creiem aquesta excel·lència nostrada i que els grans grups editorials, en general, tampoc. I per això prefereixen ocupar l'espai de les llibreires (a les quals ofeguen) amb piles i piles de llibres que sovint són traduccions de volums que no passaria res si no es traduïssin a la nostra llengua perquè no ens aporten res. I després tenim una política de distribució molt complicada que no afavoreix per a res la visibilitat dels llibres fets al país.
Encara m'atreviria a afegir que la nostra llengua compta amb dues administracions clarament hostils i amb una altra que ha pactat amb el mateix partit dels hostils. Ep, això no vol dir que abans estiguéssim millor, com a mínim el Govern de la Generalitat actual té molt clar què s'ha de fer amb el tema de la llengua. Passa que sempre és molt millor, més efectiu i més espectacular poder inaugurar vés tu a saber què a quin coi de lloc que no pensar en com promocionar la Cultura, en majúscules a tot arreu del territori. Sembla que llueix més la cultureta d'aparador. Fan falta més ajudes per comercialitzar els llibres, per vendre'ls i per augmentar el nombre de lectors i cal recordar que la cultura també és una indústria que crea llocs de feina i que a més a més genera valor afegit.
Per això la situació al voltant de la setmana del llibre en català em sembla encara més inaudita. Canviar la ubicació era imprescindible. Fer-la retornar al centre de la ciutat (sembla mentida, però la Ciutadella per a alguns és una excursió implantejable) serà sens dubte tot un encert, però s'havia d'haver optat de nou pel llibre de fons i per un estand únic, central, amb una programació cultural de nivell i una oferta lúdica complementària important: és a dir, que qui es volgués cruspir un frankfurt tot sentint alguns bons poetes o sentint un debat sobre Ausiàs March, la novel·la negra o la historiografia més actual, per posar només un exemples, ho pogués fer. Amb un servei de guarderia on deixar els nins mentre es remenen llibres, amb activitats infantils, concerts i sobretot amb alguna cosa que faci irresistible aquesta cita per als joves del país. Un sol espai on tots els llibres hi siguin, independentment de qui els hagi editat, perquè tothom té dret a vendre i més en dates com aquestes. La setmana del llibre en català hauria de ser el gran esdeveniment cultural del país i de la capital, hauria de ser quan Barcelona i Catalunya projectassin el que serà normal el dia després de la independència. Però em sembla que un cop més l'hem esguerrada i que haurem d'esperar a ser morts perquè els nostres llibres es venguin. Val més això que posar-se a escriure com la Camilla Lackberg.
Tià, amic, gràcies, gràcies, gràcies. No es pot dir millor. Tanmateix, vull aclarir una cosa. No és estrany ni propi només del País Valencià això que li passà a Elena Serra. A mi m'ha passat molts cops en plena Barcelona, és una queixa recurrent que tinc i que crec haver compartit amb escriptors diversos. Com tu, Jordi de Manuel, Jaume Benavente i d'altres. I no parlo de llibreries de barri. Parlo
ResponEliminad'Abacus, Alibri, Fnac, etc. Estip tipa d'haver d'encarregar els llibres dels autors de casa mentre al costat hi ha piles de Camillas Lackbergs. Som un país no normalitzat que de vegades penso que es mereix ben bé, com tu apuntes en certa manera, tot el que li passa. Un record per a en Salvador. Ho sento en l'ànima.