Es veu que Andrew Wylie, el xacal, ha tancat el màster d'edició que cada any organitza el bon amic Javier Aparicio. Wylie té 850 autors de tot el món en cartera i és l'agent literari més poderós del món. Conec molts editors petits que parlen pestes dels agents, i conec molts autors que també parlen pestes dels agents. Uns i altres enyoren els bons temps en què una encaixada de mans bastava per segellar un pacte i perquè ni l'autor ni l'editor estafàs un a l'altre, quelcom impossible avui en dia, en aquest món de concentracions editorials planetàries. Estic segur que els petits editors continuarien fent els seus bons tractes humans, però els petits editors tenen moltes altres lluites per aconseguir fer arribar allò que editen a les llibreries i als lectors perquè han de combatre amb els senyors del pensament únic i del main streem. Per això es de cada vegada més admirable la feina que fan aquestes editorials independents.
La vinguda a Barcelona del xacal ha anat acompanyada de les pertinents entrevistes. L'home va aprovar quatre cursos de Harvard en tres anys: Literatura francesa, italiana, griega, filosofía presocrática... a les editorials no li donaven feina perquè deia que llegia a Tucídides. Les grans editorials sempre tan intel·ligents...
La seva arribada a casa nostra ha coincidit en el moment que hem sabut que enguany més alumnes que mai han aprovat la selectivitat. No podia ser d'una altra manera: el govern necessita fer calaix amb les taxes que pagaran aquests nois i noies per accedir a una universitat que, en moltes ocasions, els defraudarà. En molts de casos, i és així de trist, pagaran per aprendre allò que els haurien d'haver ensenyat als instituts i que no han après. La culpa no és en cap cas dels mestres, que en moltes de vegades són autèntics herois. La culpa és de tots nosaltres, de tota la societat. Nosaltres, tots, som els que hem consentit que l'ensenyament secundari rebaixàs de forma notable el seu nivell. Nosaltres, tots, som els responsables de deixar que la Universitat rebaixàs el seu nivell. Uns de forma directa. Els altres votant el que han votat. Uns altres per no votar. Sigui com sigui, tenim unes universitats que en molts de casos només aconsegueixen fabricar aturats que es pensen que tenen una gran formació, però que sovint no arriben amb els seus màsters a allò que sabia un llicenciat de veritat de fa vint anys. I els alumnes que han invertit cinc o sis o set anys de la seva vida en formar-se es queixen amb molta de raó: els han pres el pèl i els han donat un títol que ja no obre cap porta (i que de vegades en tanca).
Hem de continuar consentint que la nostra universitat sigui un lloc on pugui anar tothom? Hem de posar les coses tan fàcils? Hem de rebaixar el nivell constantment per adapatar-lo als alumnes mediocres i privant els alumnes excel·lents de veritables estímuls intel·lectuals que els facin avançar? Mentre continuem per aquest camí cada any hi haurà una proporció enorme d'aprovats a la selectivitat, que en realitat no selecciona res, no posa cap barrera, cap trava. Perquè la universitat d'ara el que vol tenir és clients, no estudiants. Que paguin molt per les seves taxes, que aprenguin a fer moltes coses i que desenvolupin poc la capacitat de pensar. Per l'amor de Déu, literatura, filosofia, història...al final resultarà que fins i tot volen llegir Tucídides i treballar en una editorial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada